dijous, de desembre 21, 2006

La corrupció del PP


El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l'actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D'aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.


L'estratègia de la confusió i d'embolicar-ho tot, tal com s'ha fet amb la teoria de la conspiració de l'11-M, té com a objectiu aconseguir que l'opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d'especuladors que sense cap mena d'escrúpols s'aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.


El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d'expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l'Estat d'haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d'un estat policial.


Aquesta posició d'alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d'aquest partit, que en l'etapa del govern d'Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.

dimecres, de desembre 20, 2006

LiberPress 2006


El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L'atorgament d'aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L'acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l'any passat, Gervasio Sánchez.


Jon Lee Anderson va dir que Girona s'havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.


L'autor premiat és un dels més destacats periodistes d'àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l'Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l'obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d'altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.


Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper's i Financial Times, entre d'altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l'Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez


El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l'a entrevista a Girona explica que:
La conferència d'Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d'Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l'època de govern de Zapatero l'Estat espanyol està exportant més armes que en l'època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d'un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.
El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal
Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

dimarts, de desembre 12, 2006

Avís a Turquia


L'Acord dels ministres d'Afers Estrangers de la UE per relantir les negociacions de l'adhesió de Turquia és un dels pocs encerts de la Unió, que per una vegada ha mostrat fermesa i decisió.

Els turcs han incomplert reiterdament el Protocol d'Ankara, que els obliga a obrir ports i aeroports a tots els socis europeus, amb Xipre inclosa. Lògicament el president turc Recep Tayyip Erdogan ha qualificat d'injusta la mesura.

Avui el Parlament Europeu ha avalat la decisió dels ministres i tant la canciller aleamnya, Angela Merkel com el ministeri francés d'Afers Estrangers han indicat que s'ha enviat un missatge molt clar a Turquia.

La fermesa de la UE caldria però que es demostrés en altres situacions de política internacional i que s'apliqui també en clau interna per tal de tallar les ales a socis que s'estan revelant com incòdes, com és el cas de Polònia.

dilluns, de desembre 11, 2006

Pinochet, un criminal


Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m'ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l'economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d'humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d'Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d'un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s'aixequen veus de l'entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S'ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d' Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”

dimecres, de novembre 29, 2006

Triunfo


Pels nostàlgics que enyoren el periodisme que es feia durant la transició espanyola, la revista Triunfo ha obert part de les seves planes històriques al plúblic en general que hi pot accedir a traves de la plana web triunfodigital.com.

No dic que aquest periodisme fos ni millor, ni pitjor que el d'avui, això no es pot generalitzar, perquè a banda de Triunfo també hi havia altra premsa, i quina premsa!

Repassar avui alguns dels articles que publicava la mítica revista, és un exercici interessant. De fet, mirar l'hemeroteca, és un exercici que tots els periodistes hauriem de fer sovint. Dóna molt de sí i no té cap secret, sobretot quan recordes a segons qui allò que va dir i que avui s'en panedeix d'haver-ho dit.

Sense anar més lluny només cal veure que ha fet el PSOE amb el seu polèmic vídeo «La otra tregua», un senzill exercici d'hemeroteca.

Les hemeroteques i les cas De Juana Chaos

Sense cap intenció de fer prediccions, puc assegurar que la famosa sentència del Tribunal Suprem que condemna a De Juana Chaos a més de dotze anys de presó, passarà a les hemeroteques, com una autèntica aberració jurídica. I si no, només cal fer un repàs als juristes que han començat a destroçar públicament el contingut de la polèmica sentència del l'alt tribunal, com ha fet Nicolás García Rivas o també Bonifacio de la Cuadra.

divendres, de novembre 24, 2006

Un gol català a la Comissió Europea


Per primera vegada en la història de la UE, un text en català s’ha publicat a la plana oficial de la Comissió Europea, no se sap ben bé si ha estat un error o que finalment han entès que Catalunya és una nació amb una llengua pròpia.

En tot cas per si és tracta d’un error i decideixen retirar aquest text, afanyeu-vos a consultar aquesta web de la Comissió Europea a :



Un mal soci per la UE

Els polonesos, a banda d’haver alimentat el mite de que els seus lampistes seran la ruïna dels lampistes francesos (és el mite del lampista polonès a França), ara resulta que impedeixen que la resta d’europeus resolguin part dels problemes energètics amb el petroli i el gas de Rússia.

Polònia ha bloquejat la negociació de la Unió, amb el Kremlin. Els polonesos exigeixen que Rússia aixequi l’embargament sobre la carn polonesa, en vigor des de fa un any per problemes amb els certificats veterinaris, i a més pretenien que abans de la reunió d'avui, Rússia ratifiqués la Carta Europea de l’Energia.


Evidentment, els russos no accepten condicions prèvies i la cosa ha portat a que la UE acudeixi dividida a la reunió. La Comissió Europea ha intentat convèncer Varsòvia perquè resolgui els seus problemes amb Rússia sense entorpir una negociació de la Unió Europea.
Sobre els problemes que ocasiona Polònia a la Unió Europea, el periodista gallec Félix Soria, en el seu blog ha penjat un l'article El gobierno polaco daña la economía de la UE, la lectura del qual recomano especialment.
El corresponsal de Liberation a Brussel·les, Jean Quatremer, periodista i advocat també en el seu blog fa un comentari sobre aquesta extranya relació de Polònia i la UE.

dimecres, de novembre 22, 2006

Montilla i Ségolène


Amb una victòria espectacular i incontestable en les eleccions primàries del Partit Socialista Francès, Ségolène Royal ha estat proclamada candidata per aquest partit a les eleccions presidencials franceses de la primavera vinent.

Aquest model d'eleccions primàries dins d'una formació política és un exemple extraordinari de democràcia interna del qual haurien d'aprendre tots els partits polítics de casa nostra.

El cas Montilla és tot el contrari del que ha passat a França. L’aparell del PSC, decideix carregar-se Maragall i posar al seu home, José Montilla com a candidat. Tot un exemple de democràcia interna de partit, amb la “neteja” posterior que això ha significat. Montserrat Tura que va gosar insinuar que Montilla no era el millor perfil de candidat a la presidència de la Generalitat i ja s’ha vist que li ha passat. Caldrà veure que passarà amb la resta de consellers socialistes del govern que no són de la corda de l’aparell del PSC.
Es interessant la reflexió que sobre aquest tema fa el diputat del PSC Àlex Saez en el seu bloc. El periodista d'El Punt Saül Gordillo dedica avui un post a José Montilla.

dimecres, de novembre 15, 2006

Incomodar el sistema

La defensa de la llibertat d’expressió ha portat, avui al PEN club català a organitzar un seguit d’actes per recordar que es celebra el dia internacional de l’escriptor empresonat. Aquesta entitat, des del seu Comitè d’Escriptors Empresonats treballa en benefici dels escriptors, periodistes, traductors, editors perseguits arreu del món a causa de la seva feina.

La cosa aquesta de dedicar un dia a un fet no m’agrada massa perquè em recorda quan era petit i es celebrava el Domun. De totes maneres penso que és bo, que encara que sigui amb l’excusa del Dia Internacional de l’Escriptor empresonat, que ens indignem, una estona, perquè a molts llocs del món hi ha col·legues periodistes a la presó, als quals fan callar perquè la seva tasca professional incomoda al sistema.

Em preocupa especialment que al nostre país cada vegada menys els periodistes fem aquesta feina d’incomodar al sistema.

Quan dic incomodar al sistema no em refereixo a la fauna periodística que es dedica a incomodar al govern d’un color servint perquè serveix descaradament a un altre formació de diferent color polític.

En refereixo a la idea que aquest és un ofici amenaçat i en el sentit que expressa el periodista Joaquim Maria Puyal que ahir va rebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya un reconeixement als seus trenta any de professió.
Tot seguit reprodueixo el missatge del company Puyal a la professió en motiu de rebre la distinció del Col·legi:

L'OFICI, AMENAÇAT

L'ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d'avaladors dels continguts. El màxim damnificat d'aquesta tenalla d'interessos és el receptor.




La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla -abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l'aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats. (Joaquim M. Puyal)

Sobre el guardo de l’Ofici de Periodista lliurat a Joaquim Maria Puyal i del Dia Internacional de l’Escriptor amenaçat, avui en parlen també, en Saül Gordillo i en David Figueres

Desapareix el català de TVE


D’aquí a pocs dies tindrem un nou govern a Catalunya. Cal que li recordem la situació d’incertesa en que es troba l’emissora Ràdio-4 i de la voluntat política que hi ha de deixar TVE a Catalunya amb una única desconnexió.

Tot plegat és una situació força lamentable.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya fa setmanes recordava que : «No és la primera vegada que es posa de manifest l’amenaça de desaparició d’una emissora pública que ha estat clau en el procés de consolidació mediàtica a Catalunya però mai, la contundència de l’amenaça havia estat tan clara» i demana a les institucions públiques catalanes i al conjunt de forces polítiques, no només que evitin la mort de Ràdio-4, sinó que treballin activament per la seva consolidació. Així com el manteniment al màxim de la programació de TVE a Catalunya.Bé han passat molts dies, ara canviarà el govern català i la situació és més o menys la mateixa.

A dos dies de la constitució del nou Parlament de Catalunya els treballadors de TVE, recorden la delicada situació en que es troben gràcies a un magnífic pla de sanejament que preveu reduir la desconnexió en català de TVE a Catalunya a 30 minuts diaris d'informatiu. La qual cosa suposa l'eliminació de 14 programes a més de l'Informatiu Vespre i l'Informatiu Cap de Setmana.

Els treballadors de TVE-Sant Cugat ja han començat les mobilitzacions però necessiten que els hi donem suport.

Aquests treballadors ens suggereixen en entrem en la web que han creat i en la qual hi podem signar per a la defensa de la programació en català de TVE.

També podem optar per passar, cosa que no recomano, perquè els atacs contra la presència del català als mitjants de comunicació no venen només de Madrid, ni des del PP, ni dels impresentables del Partido de la Ciudadania si no que compta amb la complicitat del govern català, si manté la passivitat actual.

Si voleu donar suport a la campanya, ho podeu fer a:http://www.tvesiencatala.com/

dimarts, de novembre 14, 2006

Amenaces terroristes



Dos articles d'opinió, titulats «El escudo» i «Gallizo», escrits des de la presó d'Algesires pel militant d'ETA Iñaki de Juana Chaos, que van ser publicats pel diari basc Gara el desembre del 2004, en unes altres circumstàncies haurien pogut ser considerats pel seu contingut ofensiu, com a delicte d'opinió, injúries o contra l'honor de les persones, però en aquest cas ho han estat com a delicte d'amenaces terroristes (art. 572-1-3 del Codi Penal).


El Tribunal de l'Audiencia Nacional, segons la sentència 60/06 que es va fer pública dimecres passat, ha condemnat Iñaki de Juana Chaos a 12 anys i 7 mesos de presó, inhabilitació absoluta per un termini de vint anys com a autor penalment responsable d'un delicte d'amenaces terroristes, i a més haurà d'indemnitzar en concepte de responsabilitat civil, per danys i perjudicis morals, amb un total 72.000 euros les sis persones amenaçades (12.000 euros per a cada una d'elles). Segons el Tribunal en aplicar la pena s'ha tingut en compte la circumstància agreujant de reincidència tot i que s'ha aplicat la pena amb el mínim previst legalment. El Codi Penal per amenaça terrorista preveu una pena que va d'entre deu i quinze anys. En la mateixa sentència s'absol l'acusat de pertànyer a ETA. Es tracta de la sentència més severa que ha dictat mai l'Audiencia Nacional per amenaces terroristes.


El procés judicial per aquests dos articles es posa en marxa el 3 de desembre del 2004 sobre la base d'una actuació del fiscal i el 10 de gener del 2005 l'Associació de Víctimes del Terrorisme presenta una querella criminal pels mateixos fets. Els delictes de què se l'acusava eren de pertinença a organització terrorista i amenaces terroristes. Inicialment el ministeri fiscal i l'associació de víctimes reclamaven 96 anys de presó.


MARCAR OBJECTIUS D'ETA


En els dos articles d'opinió escrits per De Juana Chaos, hi ha una denúncia duríssima de la situació dels presos bascos, es parla de tortures i maltractaments. De Juana acusa d'aquesta situació jutges, polítics i funcionaris de presons, dels quals dóna els noms de tots, els càrrecs que ocupen i el seu destí professional. El tribunal entén en la sentència que les persones citades ho són per convertir-se «en objectius permanents de les accions de la banda terrorista, per d'aquesta manera en definitiva alterar greument la pau pública i subvertir l'ordre constitucional establert». Segons el Tribunal en els escrits de De Juana hi ha una «amenaça velada» i un assenyalament dels personatges citats com a objectius d'ETA.


Iñaki de Juana Chaos, amb un historial sanguinari, va ser condemnat a més de 3.000 anys de presó per haver participat en onze atemptats en què van morir 25 persones, i l'agost del 2005 ja havia complert un màxim de 18 anys de la seva condemna, reduïda pel treball d'acord amb el Codi Penal del 1973. Arran de la polèmica mediàtica i política que va provocar l'anunci de la seva posada en llibertat, se l'ha mantingut en presó preventiva, mentre s'instruïa aquesta nova i polèmica causa. Aquest últim judici pels dos articles al diari Gara, enmig de l'anunciat procés de pau, ha estat envoltat d'una autèntica tempesta política i mediàtica en què el PP ha acusat el govern i la fiscalia d'acceptar xantatges d'ETA. De Juana, en conèixer la petició fiscal, també va protestar, amb una vaga de fam que després va interrompre. Ara, en saber la sentència, torna a fer vaga de fam.

Publicat a l'edició d'El Punt 12/1172006
Sobre aquest tema podeu llegir el que ha escrit Marc Vidal en el seu post: Encara és possible
També és interesant el punt de vista que dóna des de Galícia el blog periodístic IM-PULSO

dimecres, de novembre 08, 2006

El tripartit i el seny de CiU



M'he resistit fins avui a parlar del nou govern tripartit o d'entesa. De tripartit, està clar que ho és perquè es conforme a partir de l’acord entre tres formacions polítiques, el que està per demostrar és si realment serà mereixedor que el nomenin entesa. Els precedent que van viure en la passada legislatura no van ser precisament d'entesa.

En tot cas voldria pensar que aquest govern no es trencarà abans de quatre anys. Què tancarà la legislatura amb la mateixa serenitat amb que s'ha presentat. Es la serenitat que l'amic i diputat socialista Àlex Sáez demana a CiU. També es comprensible la pataleta de CiU, però certament erraria si els convergents renegant del seny català que els ha caracteritzat fins ara i iniciant una etapa de trencadissa. CiU pot fer una política de crispació paral·lela a la del PP, on la ètica política no hi tingui lloc. Si CiU opta per aquest camí, pot ser moralment reprovable, com consideren ells que ho ha estat la reedició del tripartit, però serà tant legítim com el govern que presidirà José Montilla.

El també amic i parlamentari electe per CiU, Carles Puigdemont, el veig lluny de la serenitat que li demana l'Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc «Ja ens prenen per babaus», «Catalunya, dividida» o «Cal acceptar la crítica».

Tenir amics a les dues bandes i escoltar els arguments d'uns i altres, dóna una perspectiva diferents.
La política té aquestes coses. L'aritmètica parlamentària només entén que sumen les majories. Una suma que en l'àmbit parlamentària donaria per a molt, que unes vegades en va a favor i altres ens va en contra. Al darrera sempre hi han interessos polítics i de partit. En darrer terme queden sempre els interessos dels ciutadans que en només ens veuen en clau de clientelisme i vots.

Des de fa tres anys estem vivim a l'Estat espanyol la cara més nefasta i vomitiva de la política, de la manera més baixa, burda i fastigosa de fer política. Al PP només l'interessa matenir activada i mobilitzada la seva parròquia. El seu únic objectiu és tornar aconseguir el poder, al preu que sigui. S'utilitza, el terrorisme, els morts, les víctimes i a qui faci falta. En escoltar-los doni la impressió que esperen que ETA, després de tres anys sense sang, torni a matar. Entenc, i en aquest cas comparteixo plenament, la voluntat de CiU de no pactar amb aquesta gent. No em vull, ni em puc imaginar, ni de lluny, que CiU pugi agafar, per allunyat que sigui, un camí paral·lel al del PP.

Potser no tindrem la serenitat que proclama l'Àlex però espero veure el seny que sempre ha proclamat Jordi Pujol.

dimarts, de novembre 07, 2006

Aznar i la pena de mort

Sadam Hussein és segons Aznar: «un gran criminal, responsable de la mort de milers de persones i que té prou culpes per pagar-les» amb la forca.

D’aquesta manera José María Aznar ha qualificat de justa la condemna a mort contra Saddam Hussein

Aznar és l’únic polític europeu que ha manifestat a favor de que s’apliqui la pena de mort a Sadam Hussein, tot sigui per mantenir la seva política de seguidisme mimètic de tot allò que diu Georges W. Bush, qui està utilitzant aquest condemna a mort en la campanya electoral dels EUA.

No cal recordar que la Unió Europea en la seva Carta de Drets Fonamental es mostra contraria a la pena de mort. (Art. 2 El dret a la vida)

Convenció a Nairobi



La conferència internacional sobre el canvi climàtic, que se celebra aquests dies a Nairobi, ha donat un missatge d'alarma en qualificar aquest fenomen com una de les amenaces més greus que afecten la humanitat.

Ahir mateix un nou informe demolidor indicava que el canvi climàtic posa en perill l’aliment dels éssers humans i dificultarà encara més l’alimentació de la creixent població mundial.

En un dossier divulgat a la cimera de Nairobi s’advertia que l’Àfrica, tot i ser el continent menys contaminant, serà el més afectat pels efectes del canvi climàtic amb sequeres, inundacions, fams derivades d’una menor producció agrícola i control dels recursos.

Novament, des d'un fòrum internacional es fa una crida per lluitar contra l'escalfament del planeta i la resposta dels EUA, un dels països que més contamina, ha estat que no pensen modificar la seva política mediambiental.

En aquesta cimera es dibuixa com ha de ser la lluita contra el canvi climàtic després del protocol de Kyoto, amb el qual 165 països industrialitzats es comprometien a reduir les emissions de gasos contaminants fins al 2012. El problema és que els objectius de Kyoto de moment no s'han complert i malgrat els efectes devastadors del canvi climàtic els governs tampoc han actuat amb contundència per frenar el deteriorament del planeta. Si no s'actua ara no hi serem a temps.

divendres, de novembre 03, 2006

El vídeo de Ciutadans...



El parlamentari electe de Ciutadans, Partido de la Ciutadania, Albert Rivera no vol problemes amb els mitjans de comunicació, tot i que sap que té al seu costat com aliats incondicionals a El Mundo i la COPE, i que compta a més amb una premsa amiga, com e-noticies, ABC, Libertat digital.

Albert Rivera, ara ja com a diputat electe, no vol cultivar hostilitats amb la premsa catalana, per aquest motiu tant punt va saber que havia estat elegit es va afanyar a desmarcar-se del vídeo de Boadella, en el qual l’actor es caga literalment amb l’Avui i El Punt.

Albert Rivera ha enviat un fax als directors dels diaris catalans precisant que el vídeo de Boadella, respon a l’opinió individual d’una persona i que no es assumida pel partit Ciutadans, Partido de la Ciutadania, i que aquest vídeo ja no figura a la plana web de la formació política.

Albert Rivero però no explica que des de la plana de web del seu partit i a traves de l’enllaç Blog de premsa es pot continuar accedint al seu vídeo de la setmana amb enllaç a YouTube. Tampoc no ha dit públicament que es desmarcava d’aquests insults contra a la premsa catalana.

dijous, de novembre 02, 2006

El canvi climàtic

La passivitat dels governs contra l'escalfament global del planeta tindrà un cost astronòmic per a l'economia mundial, que d'aquí a deu anys pot portar a una crisi econòmica sense precedents.

Aquest és el missatge que ha donat a conèixer Tony Blair i el govern britànic a partir d'un informe encarregat a l'execonomista en cap del Banc Mundial Nicholas Stern sobre els efectes i les conseqüències del canvi climàtic.

Fa pocs dies les Nacions Unides van fer públic un altre informe en el qual s'assegurava que està demostrat que el canvi climàtic és conseqüència de l'activitat humana, sobretot per les emissions de diòxid de carboni que produeix l'efecte d'hivernacle.

En l'aspecte científic aquests informes no diuen res de nou i se sumen a molts altres, fets per científics i ecologistes, treballs que des de fa anys avisen del desastre mediambiental que s'aproxima si no es posa remei a la contaminació.

Els governs fins ara no s'ho havien pres seriosament i només havien fet algunes accions més simbòliques que efectives, com ara el protocol de Kyoto, al qual mai s'han sumat els països més contaminants, i molts dels estats que l'han subscrit l'incompleixen, com és el cas de l'Estat espanyol.

La Unió Europea també ha fet grans propòsits per anar més enllà de Kyoto, però de moment res d'això no s'ha traduït en una lluita efectiva per reduir la contaminació. Com sempre la UE és queda amb grans declaracions, que després no es porten a terme perquè els socis europeus no es posen d'acord.

La novetat de l'informe de Stern és que, aquest cop diu que, si no es fa res el canvi climàtic tindrà un efecte demolidor sobre l'economia, i adverteix que els governs han de fer avui grans inversions per reduir les emissions de gasos contaminants o el cost que en pagarem en el futur serà molt més car.

Si bé la conscienciació del problema ambiental no ha tingut cap resposta, sembla que l'efecte sobre l'economia ha encès totes les alertes i una mostra d'això és que el govern britànic es mostra decidit a convèncer els països industrialitzats.

És que només es mouen quan els hi toquen la butxaca!!!!!!!

dimarts, d’octubre 31, 2006

En defensa de Marxelo Otamendi

El director del diari basc Berria, Marxelo Otamendi, va ser retingut durant 45 minuts pel servei policial de paisà adscrit al míting electoral del Partit dels Socialistes de Catalunya en el darrer acte de campanya.

Otamendi fa anys que treballa a Catalunya i que segueix com a periodista l'activitat política catalana. Ha estat convidat per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes i ha participat en nombrossos programes de la radio i televisió catalanes, és per tant un personatge públic prou conegut a casa nostra i per tant no es pot justificar de cap manera que la policia l'intercepti quan està realitzant la seva feina periodística.

La Comissió de Defensa i Ètica Professional del Col·legi de Periodistes de Catalunya, ha emès un comunicat denunciat aquest fet.

El diari digiltal Vilaweb recull amb tota mena de detalls l'incident.
De fet la premsa catalana també ho recull en les seves edicions d'avui.:
El Punt, Seguretat de La Moncloa reté prop d'una hora Martxelo Otamendi
L'Avui i el Diari de Balears

Ciutadans pel lerrouxisme


Bitàcola de campanya (i 8)

Foto de portada amb el títol «Ciutadans de Catalunya, muy cerca de entrar en el Parlament», a l’interior dues planes senceres dedicades al grup dels autoanomenats intel·lectuals que porten la bandera anticatalana. Era en el diari El Mundo de dilluns, un mitjà que també s’ha destacat pel seu anticatalanisme i per la seva línia propera al sector més dretà del Partit Popular.

Ni Piqué ha aconseguit tanta atenció a la seva premsa.
D’aquí a unes hores amb els resultats electorals a la mà no caldrà fer cap comentari sobre el tipus de periodisme que fa el diari El Mundo. Un periodisme de rigor i objectivitat!!! No ha transcendit cap sondeig electoral en el qual és doni cap oportunitat a Ciutadans per Catalunya per entrar al Parlament.

Tornant als del Partit de la ciutadania, Francesc de Carreras es queixava de la marginació que han patit durant la campanya i acusava als periodistes més coneguts de no haver entrevistat al seu candidat, culpant a Josep Cuní, Antoni Bases, Mònica Terribas, Carles Francino o Angels Barceló d’haver exclòs a Ciutadans per Catalunya perquè ells són els purs, «una veu lliure». En cap moment però no va fer cap menció al sistema de la informació amb blocs electoral en els mitjans de comunicació públics, un sistema que marca i dirigeix, sense cap criteri periodístic, la Junta Electoral.

Podria anar desgranant la quantitat de bestieses que conté el publireportatge del diari El Mundo o reproduir la demagògia i el lerrouxisme que es desprenia de les intervencions, en el míting de La Paloma, dels qui s’autodefineixen com a intel·lectuals no nacionalistes i que en aquestes eleccions només poden aspirar a treure vots al PP.

En tot cas si algú té interès en saber qui són i que vol aquesta gent podeu entrar a una altra dimensió clicant aquí.


P.D. Aneu en compta no us embrutiu amb la merda d’en Boadella ja que ens ensenya com ho fa per anar de ventre amb l’Avui i El Punt. Cosa que com a redactor d’El Punt li agraeixo enormement perquè si els del partit de la ciutadania són tants com ells diuen, i tots fan com ell, aviat incrementarem les vendes d’una manera fenomenal i jo obtindré una paga de beneficis.

En Toni Dalmau també ha trobat la darrera boadellada i hi dedica el seu post d'avui "Homenatge" de Boadella a la premsa catalana , com també ho ha recollit l'Eduard Batlle en el seu bloc.

A la tarda les agències de notícies han recollit la història. Reprodueixo la nota d'Europa press:
Boadella (Ciutadans) difon un vídeo en què explica la utilitat d''El Punt' i l''Avui' com a paper higiènicBARCELONA, 31 (EUROPA PRESS)El dramaturg i membre fundador de Ciutadans-Partit de la Ciutadania, Albert Boadella, ha difós avui un vídeo en què critica el "buit" amb el qual la premsa catalana ha tractat la seva formació durant la campanya electoral i explica la utilitat que tenen diaris com 'El Punt' i l''Avui' com a paper higiènic.La gravació, que s'està propagant a través d'internet, mostra l'actor vestit amb batí i entrant en un de bany mentre explica que es tracta d'un "homenatge als diaris catalans" sobretot "per la manera que han portat la campanya de Ciutadans"."Són uns diaris magnífics, jo me'ls emporto... sempre... sempre me'ls emporto de viatge, perquè són molt útils", assegura i alhora ha entrant en el bany amb dues pàgines arrugades que assegura que corresponen a 'El Punt' i a l''Avui', si bé "altres dies he agafat 'El Periódico' i 'La Vanguardia'", puntualitza.

dijous, d’octubre 26, 2006

Lluís Racionero i ERC


Bitàcola de campanya (7)

Lluís Racionero, ha estat un dels homes d'Aznar a Catalunya.
Avui encara se'l considera pròxim al PP, tot ique ara renega dels partits polítics, almenys això és el que es dedueix del seu darrer article a Estrelladigital.es.No ven que los partidos deben desaparecer porque si no hay ideologías alternativas no hay partidos? Entonces la gente volveria a votar.»

Va ser director de la Biblioteca Nacional de España amb Aznar, una etapa en la qual va estar embolicat amb un escàndol per un suposat plagi. Recordo que alguna cosa en vaig escriure en El Punt, el 9 d'0ctubre del 2002.

No ens ha d'estranyar gens que ara parli de les eleccions catalanes perquè l' exdirector de la Biblioteca Nacional, coneix molt bé la política catalana. Cal recordar que va ser candidat d'ERC en unes altres eleccions al Parlament de Catalunya, una etapa que no figura en cap de les seves notes biogràfiques, sembla un passat que ell no vol recordar, i pel que sé els d'ERC també es fan els desmemoriats quan algú els hi ho recorda.

Amb tot fa poc més d'un any Lluís Racionero no renegava pas del seu passat i escrivia en El Punt:
«Jo no voldria la independència i per això no podria ara ser d'ERC, però sí m'agrada el nou estatut que se'ns proposa. Per tres raons: primer per federalista. Crec que és una manera més exacta de reflectir la realitat espanyola -unitat de diversitats- i que és un sistema contrastat a Alemanya o els Estats Units.Segon, perquè històricament Catalunya, Euskadi i Galícia no són el mateix que les altres 14 autonomies, tot i que Tarradellas va acceptar-ho així.Tercer, cal posar fi als dèficits de la sanitat i pactar un finançament suficient perquè Catalunya no estigui més apurada que les regions a les quals aporta diners.Per als que votem i vivim a Catalunya, la consigna és que ens representin, facin anar el país i aconsegueixin de Madrid el necessari que és just i compatible amb la solidaritat.»

La veritat jo a aquest home no l'entenc!

dimecres, d’octubre 25, 2006

Il·luminats

Bitàcola de campanya (7)

Anar a votar hauria de ser com comprar una rentadora i que ens donessin la garantia, per reparar la cosa que hem votat si després no funciona com esperavem, fent fora als polítics impresentables o que ens portin una rentadora nova. Així de fàcil i senzill ho plantegen un grup d'il·luminats que es presenten com un conjunt de persones anònimes, que es proclamen com a no partidistes, i que han elaborat una llista de reclamacions.

Aquest grup no vol donar els vots gratis i reclama que a canvi dels seus vots,
els partits incorporin les seves demandes en el seu programa, i això no és tot
si no que a més aspiren a que es convoqui un referèndum per introduir un sistema que obligui a revocar a mig mandat els polítics que no compleixen.

Una proposta aquesta darrere que coincideix, en part, amb la que ha fet Ségolène Royal a França i que s'ha trobat fins i tot amb l'oposició del seu propi partit (PSF).

Posats a demanar jo hi afegiria un pla Prever.

Diu que hi ha cua de tots els partits per incorporar les demandes d'aquest grup en el seu programa. I perquè els hi facin cas fins hi tot han convocat un seguit de cassarolades.

dimarts, d’octubre 24, 2006

La escopeta Nacional


Bitàcola de campanya ( 6)

I Piqué, sap algú si es va reunir secretament o va anar a dinar amb cap dirigent polític d’algun altre partit?

Sembla que ara la campanya s’ha centrat en descobrir amb qui es va veure qui. Què si Mas amb Rajoy, que si Montilla amb en Mas, que si els del tripartit es continuen veient en secret.

El fet és que Mas va anar a Doñana amb Mariano Rajoy, constatant que la política seriosa en el PP no està en mans de Piqué. El fet que s’hagi descobert aquesta trobada ha obligat a Mas a no amagar que els pactes puntuals amb el PP hi seran. I si no, que algú m’expliqui com penseu que podrà govern Artur Mas.!

El que estaria bé, seria poder veure el DVD de Doñana, que no sé perquè però aquesta trobada em fa pensar amb la pel·lícula, «La Escopeta Nacional». Un català que vol fer negocis amb certs personatges d'Espanya i que després en surt escaldat.....

És cert que la sociovergència és una altra possibilitat, més remota, que podria fer a Mas president. De fet, en el llistat de trobades que ara surten a la llum ha transcendit la de Mas i Montilla.

Però aquest Montilla, no deixa res per verd i també es va trobar amb Carod i Saura. Per reeditar el tripartit? O potser per dir que passi el que passi Mas ha de ser president per no fer un lleig a Zapatero. Qui sap!


PD. Aquest bloc s’ha hagut d’aturar un parell de dies perquè ha estat víctima d’un atac de hackers i s’ha hagut de refer part de la configuració. Com podeu veure s’ha aprofitat per modificar el seu aspecte.

dissabte, d’octubre 21, 2006

L'altre debat


Bitàcola de campanya (5)


El tripartit torna a funcionar en els debats electorals. No és gens d'estranyar que els convergents estiguin convençuts que el pacte postelectoral ja està fet. Què és un acord de sota mà que no s'ha plasmat enlloc però quan els candidats dels cinc partits parlamentaris que s'enfronten en aquestes eleccions es troben plegats en un debat, es percep l'esperit del tripartit.

Divendres a la Farinera, la sala d'actes del diari El Punt de Girona, es va fer el debat dels candidats gironins. Com era d'esperar el candidat socialista, Quim Nadal va desatacar de llarg de la resta, és un pes pesant de la política catalana (i no ho dic pel seu físic, perquè se li ha de reconèixer a l'home que darrerament ha fet un esforç i s'ha aprimat molt).

Eudald Casadesús, el candidat de CiU, es va quedar sol, sobretot quan es tocaven temes en els quals quan els del tripartit feien front comú. Eudald, que ja té experiència com alcalde, s'estrena en la carrera parlamentària, i això és nota. En canvi Joan Boada d'ICV-EUiA va demostrar que té taules i que se sentia còmode en el debat, si no hagués estat per Nadal hauria dominat.

No és pas que el cap de llista d'Esquerra Republicana de Catalunya, Pere Vigo, ho fes malament. Al republicà se'l veia relaxat, no va fer unes intervencions massa llargues però va donar a conèixer just el missatge que volia transmeta. En canvi, Enric Millo, del PP, no ho va tenir gens fàcil, sobretot quan Nadal li recordar el seu transfuguisme polític, l'home va sortir rebotit d'Unió Democràtica, per passar-se al partit d'Acebes, Rajoy i Zaplana.

Encara no havia acabat el debat de Girona, que la televisió ja ens transmetia les imatges de l'altre debat, d'quell que jo no en parlaré perquè ja en parla tothom.

Si voleu una altra versió del debat gironí la trobareu a El Punt.

La foto és del fotògraf d'El Punt, Eudald Picas

divendres, d’octubre 20, 2006

Sala Martín, indocumentat?


Bitàcola de campanya (4)

L'economista Xavier Sala Martín, que de la mà de Pepe Antich, encara director de La Vanguardia, practica l’intrusisme en la professió periodística, en l’entrevista que publica avui en el buc insigne del Grup Godó, ha de demanar perdó al seu entrevistat, Josep-Lluís Carod-Rovira, al qual li havia atribuït una militància històrica al PSUC primer i després va i li posar l’etiqueta de liberal. Una etiqueta, aquesta de liberal, que tampoc sembla que a Carod que quan convé fa un discurs d’esquerres li desagradi.

Allò de l’intrusisme no ho dic per una qüestió gremialista, encara que seria bo preguntar als redactors i caps de política de La Vanguardia, si els fa gaire gràcia que les entrevistes als candidats en aquestes eleccions els hagin encarregat a aquest insigne economista, que ja s'ha convertit en una vedette mediàtica, i que per cert fa uns escrits com a comentarista força interessants.

Per la resta la campanya continua. Recomano el seguiment que en fa en Toni Dalmau amb el seu recull de frases i a Saül Gordillo, tots dos companys d'El Punt

dijous, d’octubre 19, 2006

El DVD i els drets d’autor

Bitàcola de campanya (3)

El famós i polèmic DVD Confidencial.cat, està prou bé i fins i tot en alguns aspectes es divertit. Això no treu que qui l’ha editat ha fet un us indegut de les imatges i d’un producte. No es va demanar autorització als periodistes i autors materials d’alguns fragments del DVD, sobre els quals hi tenen un dret d’autoria.

Calia que informessin prèviament, a aquests periodistes, de la utilització propagandística i amb ànim de lucre del seu treball informatiu.

Després d’escoltar i llegir les declaracions de David Madí i Joana Ortega en el sentit que les imatges públiques de TV3, no tenen dret d’autor i que en conseqüència el seu ús es lliure, qualsevol periodista es posa a tremolar.

Si els responsables de CiU neguen el dret de la propietat intel·lectual dels periodistes això comença a ser preocupant.
Aquests que governaran d’aquí a quatre dies ens neguen un dret que la nova Llei de la Propietat intel·lectual ens reconeix.
Ho tenim clar!

dimecres, d’octubre 18, 2006

CiU i la imatge dels periodistes


Bitàcola de campanya (2)

Estic preocupat, temo que ara Convergència i Unió demani la dimissió de Josep Maria Huertas com a degà del Col·legi de Periodistes, i la veritat, ara que hem aconseguit certa estabilitat a la institució, tornar a l’enrenou que suposa escollir un nou degà és angoixant.

Clar avui el
Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet pública una declaració en la qual manifesta que la propaganda política ha de respectar la imatge dels periodistes.

Home! La utilització que fa CiU en el seu
DVD de campanya Confidencial.cat, de la imatge i del treballs dels periodistes sense haver-los demanat el seu consentiment penso que vulnera diferents aspectes de la Llei de la Propietat Intel·lectual (drets d’autor), i com no, també vulnera un dret fonamenta com és el de la pròpia imatge.

Entenc que des del Col·legi es doni suport al Comitè Professional de TV de Catalunya que ha hagut de sortir en defensa dels periodistes la imatge i la feina dels quals ha estat utilitzada en el DVD electoral de CiU.

Clar que aquest no és un cas aïllat si no que a banda de CiU, pràcticament la totalitat de partits polítics haurien de reflexionar de la utilitzacions que fan tots plegats dels mitjans públics pels seus interessos partidistes sobretot en períodes de campanya electoral i que mobilitza una i altra vegada la professió periodística en favor de la seva independència.

dilluns, d’octubre 16, 2006

Lluís Companys

Bitàcola de campanya (1)

Hores abans de l’inici de la campanya electoral, tots els partits catalans en diferents actes a tot el país van retre homenatge al president de la Generalitat Lluís Companys, assassinat per l’exèrcit espanyol. Els informatius de les ràdios i televisions donaven aquesta informació indicant que en aquests actes hi van participar “tots els partits catalans, excepte el PP”. És que ara resulta que el PP és un partit català?

Un d’aquest actes d’homenatge es va celebrar a l’Alt Empordà davant el monument erigit en el coll de la Manrrella, allà van parlar Toni Strubell, Victor Alexandre, Francesc Canet i Narcís Oliveras. Tots ells van parlar del sumari que va condemnar a mort a Lluís Companys.

Un cop iniciada la campanya electoral ningú n'ha parlat més de la qüestió. Algú comentava si com a catalans podem acceptar que aquestes alçades encara no s’hagi revisat i anul·lat aquest sumari.

L’Estat espanyol hauria de reconèixer els seus errors del passat i aprendre d’altres governs que han revisat la història i han demanat perdó. La no revisió del sumari del consell de guerra franquista que va sentenciar a Companys és una ofensa al poble de Catalunya.

dimecres, d’octubre 11, 2006

Federico Mayor Zaragoza

«L’economia de mercat és un disbarat»

Vostè ha optat per treballar per la pau, una opció molt lloable, però entenc que ha fet una aposta poc rendible econòmicament, perquè la pau no és cap negoci, i en canvi la guerra, sí. Per què aquesta aposta? Per què una cultura de la pau?

–«Consentim que hi hagi milers de milions de persones que viuen en la misèria i fins i tot que es moren de fam. Trobo que això són coses tan importants per a la vida de la gent! I pensar que som uns privilegiats que vivim en un barri del veïnatge universal on només som el 17%, i el 83% restant viuen en condicions tan difícils i es moren de fam. 60.000 persones moren de fam al dia. És clar que cada dia ens gastem 2.800 milions de dòlars en armament. És molt senzill. Hem de passar d’una cultura que es basa en la força, la imposició i la violència a una cultura que busqui el diàleg, l’entesa, escoltar els altres, que s’entengui que no sempre tenim la raó; aquesta és una cultura de pau, i crec que val la pena que un s’hi dediqui.»

–A Europa som rics gràcies que hi ha misèria a l’Àfrica? Creu que caldria fer un repartiment de la riquesa?

–«La Declaració Universal dels Drets Humans diu en el preàmbul que es va fer ‘per alliberar el món de la por i de la misèria’, i que els éssers humans són lliures i iguals en dignitat, i en conseqüència han de tenir un tracte fraternal. La solució és que ens adonem que tots som iguals. I, en canvi, estem en una societat amb una masculinitat total: el 96% de les decisions, les prenen els homes. És un disbarat! Estem en una societat en què el color de la pell té molta influència; una societat en la qual unes religions es proclamen com les úniques i veritables. És una pena. Ens falta compartir amb els altres i no callar davant la injustícia, perquè potser un dia la misèria que viuen els altres ens tocarà a nosaltres, als nostres fills o descendents.»

–En el seu discurs parla de no amagar la injustícia, que els joves i la comunitat universitària no calli. Fa una crida als universitaris per provocar-los, perquè no callin?

-«Tots tenim el deure de no callar; s’ha acabat l’època de la resignació, que les coses no tenen remei i que hem de ser espectadors i veure què passa. Ara hem d’intervenir, sobretot les institucions. Les universitats no poden tolerar sense aixecar la veu les barbaritats que es cometen contra el medi ambient, amb la uniformització cultural, el que es fa des d’un punt de vista social, econòmic, ètic... No ho poden tolerar! Les universitats tenen la funció de transmetre la realitat i donar a conèixer els invisibles, i saber veure l’esdevenidor, amb els escenaris que ens convenen i els que no ens convenen. Europa hauria de tenir aquesta funció universitària per saber quins passos hem de fer des d’avui per corregir les tendències actuals. No podem tolerar que les fonts d’energia es decideixin amb guerres, buscant amb mentides disculpes per fer guerres, en comptes de dialogar.»

–No ens enganyem: les universitats avui preparen els joves perquè s’enfrontin en un món competitiu.

–«No hi estic d’acord. Nosaltres hem lluitat molt per la llibertat, per la justícia, per la igualtat i per la solidaritat, que són els principis de la democràcia, i no hi ha dret que tot això ens ho hagin canviat per les normes del mercat.»

–Però avui el que mana és el mercat: tot es mou sobre la base de l’economia de merca.

–«Aquesta economia de mercat és un disbarat molt gran, perquè concentra tot el poder econòmic en unes mans, i el poder mediàtic, les macroopes... tot això fa que de mica en mica passi al contrari del que s’havia dit. Ens pensàvem que es repartirien les accions, que la privatització portaria a una altra manera menys monopolística de concebre el desenvolupament econòmic... Però què tenim? Els monopolis, però privats, i cada vegada més. Els valors on són?»

–El mercat i els valors no tenen res a veure. No hi ha una crisi molt greu de valors?

–«Aquest neoliberalisme ha dit: ‘Eliminem la ideologia, perquè aquí el que mana es la competitivitat i el mercat.’ En la política també ho palpem, estem fent front a una situació on la política no té espais. Quina diferència hi ha entre un govern liberal, un govern de dretes i un govern d’esquerres? Està tot pres per un sistema d’economia de mercat; tot això s’ha d’acabar, s’ha de moderar i hem de tornar a tenir uns principis, uns valors que són universals, els de la Declaració dels Drets Humans.»

–Parlem de la immigració. Avui la gran preocupació a la UE és que s’aturi aquesta allau d’immigrants. Té solució?

–«Volem que vinguin al preu que nosaltres volem i només els que necessitem. Perquè en necessitem. Solució? Primer s’han de complir les promeses que els hem fet i invertir en comptes d’explotar els seus països de procedència. Hem de pagar més bé tot allò que explotem als seus països. Després hem d’invertir als seus països. No tenen ganes de marxar-ne, però no hi poden viure.»

–Les Nacions Unides s’han de reconduir perquè també estan en crisi?

–«Tots ens hem d’unir i respectar l’Organització de les Nacions Unides. El multilateralisme és una de les solucions que hem de propugnar; les Nacions Unides no poden ser eficaces només en uns casos i en la resta que cada país faci el que li doni la gana. Han de fer que els EUA deixin l’hegemonia, que els del G-7 s’adonin que això de la plutocràcia a escala mundial s’ha acabat i que els ciutadans del món volem una ONU diferent.»

–Què en pensa, de la polèmica en contra del diàleg o negociació amb ETA i de la utilització que es fa de les víctimes?

–«El respecte més gran per a les víctimes és que no n’hi hagi més, de víctimes. Les hem de tenir sempre presents. No s’ha de parlar de negociació, perquè no es negocia, s’explora, a poc a poc, perquè el que avui és violent deixi de ser-ho. Quan es demanen drets com l’autodeterminació, no els poden demanar els que maten, perquè per exercir qualsevol dret el primer que es demana és la vida com a dret suprem. I a aquells que no accepten el camí del diàleg, els recordo allò que va dir Gandhi: ‘No hi ha camins per a la pau, la pau és el camí.’ S’ha d’anar endavant pel camí de la pau, la serenitat i la discussió, però això no vol dir que es negociï; no es negocia res. Hi ha uns camins, que es van marcar a l’Ulster, el que en diuen els camins del mig, que són set punts, i són pressupòsits que han d’acceptar les dues parts. Trobo molt greu que no s’accepti el diàleg, precisament perquè les víctimes sàpiguen que es fa per posar fi per sempre a una situació que és patològica i que ha estat terrible per a tanta gent.»

Entrevista publicada a totes les edicions del diari El Punt (9/10/ 2006).
L'autor de la foto és Eudald Picas

dimarts, d’octubre 10, 2006

Periodisme compromès


La majoria de diaris del món ha homenatjat a la periodista russa Anna Politkovskaïa, sssassinada a Moscou dissabte passat.

Tothom ha destacat el seu treball en favor dels drets humans, la llibertat de premsa i la democràcia i han denunciat que la seva desaparició respon a un crim polític. Nomès cal fer una ullada als diaris: Washington Post, Le Temps de Ginebra, The Guardian de Londres.

Anna Politkovskaïa ha estat una periodista compromesa que treballava en una revista també compromesa Novaïa Gazeta. La seva mort repugna i fa reflexionar sobre aquest tipus de periodisme cada vegada més escàs al món. Un tipus de periodisme que necessita també de mitjans de comunicació compromesos que es facin ressò d’aquests treballs de denuncia.Llàstima que l’únic compromís que avui tenen molts mitjans de comunicació són amb el poder i que els pocs treballs de denúncia que es publiquen sovint només responen a interessos polítics partidistes i/o de contrapoder.

La periodista preparava un reportatge sobre Txetxènia i la pràctica de les tortures per part de les milícies que compten amb el suport del Kremlin.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha fet pública una nota de repulsa per l’assassinat i ha recordat que els periodistes catalans li van otorgar l'any 2004 el Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán.

divendres, d’octubre 06, 2006

Gent desesperada



Federico Mayor Zaragoza va venir a Girona, vam parlar de molts temes, sobre immigració, aquestes són algunes de les seves idees:

La immigració il·legal es prodeuxi per gent desesperada perquè nosaltres els hem traiciotat repetidament, no hem complert mai les promeses que els hi hem fet.

Vam prometre que els ajudariem l’any 1974, que els hi donariem el 0,7%.
Però no hi han hagut ajudes importants?

Finalment els vam donar prestems, el quals es va posar en una situació de més dificultats per tornar , i a més els hem tingut explotats.

dimecres, d’octubre 04, 2006

La divisió del socialisme francès


Les divisions en el Partit Socialista Francès (PSF) són una constant. Ja en les darreres eleccions presidencials el candidat socialista, Lionel Jospin, es va haver de retirar per un fracà electoral, fruït de de les divisions internes, i va deixar el camp lliure a Jacques Chirac, que va guanyar l'Elisi amb una àmplia majoria. Els socialistes van donar suport a Chirac davant de l'entrada en escena de l'utradretà Le Pen.

La divisió més profunda en el si del PSF, però, es va produir durant la campanya del referèndum per la Constitució Europea; mentre que la línia oficial del partit, amb el seu secretari general, François Holande, apostava pel sí, un ampli sector encapçalat per Laurent Fabius va fer campanya pel no.

Ara, quan semblava que s'havia superat la profunda crisi en què va entrar el PSF pel referèndum europeu, es torna a obrir una altra bretxa en contra de la candidatura de Ségolène Royal per a les pròximes eleccions presidencials, tot i que els sondejos la presenten com la millor alternativa al candidat de la dreta, Nicolas Zarkozy.

dilluns, de juliol 03, 2006

Periodisme digne per a una informació de qualitat

Des que, el mes de desembre passat, vaig assumir la presidència de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya m’ha mogut l’afany de complir els objectius que la nova junta ens vam marcar, i que es resumeix en una idea: la dignificació de la professió periodística. Perquè entenc que si treballem de manera digna això repercutirà en una millor informació per als ciutadans. De fet, els periodistes tenim un paper destacat en la concreció d’un dret tan important de la ciutadania com és el de rebre informació veraç, seriosa i contrastada.
Els ciutadans han d’estar ben informats sobre el que passa en els àmbits polítics, econòmics i culturals per poder exercir realment els seus drets democràtics. Cada periodista s’ha de comprometre a donar informacions certes, degudament contrastades i elaborades amb independència dels poders.

És una tasca no gens fàcil, sobretot en aquest període de crisi en el món de comunicació. Una crisi que en certa manera s’ha reflectit en el mateix procés electoral del Col·legi de Periodistes.
No és cap secret que a tot el món la venda dels diaris cau cada any en una mitjana del 2 % a causa de la competència dels diaris gratuïts, que avui ja han assolit una important quota en el mercat comunicacional. Molts diaris convencionals, en la batalla per fer front a aquesta competència, han caigut en el parany de fer promocions regalant productes que res no tenen a veure amb el món editorial, cosa que a la llarga pot incidir en el descrèdit de les capçaleres d’aquest mitjans, perquè els lectors ja no saben ben bé el que compren quan van al quiosc. A tot plegat cal afegir-hi el fenomen d’Internet, que serveix la informació més ràpidament. El resultat és que, amb la competència provenint de la xarxa, tots els sectors de la informació fora d’Internet perden audiència.

Arribat a aquest punt, reprenc la idea de la dignificació de la tasca dels periodistes perquè avui, i per molts altres motius, s’ha produït també una pèrdua de credibilitat de la premsa escrita, per la concentració de grans grups i perquè molts mitjans, a causa de pressions polítiques o econòmiques, han optat per línies editorials que s’allunyen de la imparcialitat. D’això, n’hi ha exemples a tot el món. Aquesta situació també es dóna en el món audiovisual, i així tenim la lluita de cadenes de ràdio i televisió enfrontades davant la societat per defensar interessos contraposats.

Algunes aliances massa estretes entre els mitjans de comunicació i els poders polítics i econòmics, en alguns casos amb la pràctica d’un periodisme complaent, han causat un dany colossal a la credibilitat de la premsa.
És davant d’aquest panorama fruit de la globalització que els professionals de la comunicació hem de reflexionar per afrontar aquests nous reptes i, amb un treball seriós i rigorós, donar més seguretat informativa als ciutadans.

Avui més que mai entenc que el Col·legi de Periodistes ha ser una eina clau com a fòrum de debat, de reflexió, de formació permanent i representació dels periodistes per mantenir la credibilitat a la professió i als mitjans, i alhora per cercar fórmules per afrontar els nous reptes en un món tan canviant com és el de la comunicació.

És en aquesta línia que des de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya ens hem fixat uns objectius inajornables, entre els quals hi ha la idea d’impulsar la creació de comitès o consells professionals a totes les redaccions, vetllar perquè es compleixi el codi deontològic, lluitar pel reconeixement dels drets d'autor i de la propietat intel·lectual dels periodistes, organitzar a Girona seminaris i jornades en el marc d'un pla de formació professional, i cercar línies de col·laboració amb diferents institucions i entitats ciutadanes, a més d’incentivar una major presència del Col·legi a la societat gironina i especialment en tots aquells actes relacionats amb el món de la comunicació.

Publicat a nº 12 del mes d'Abril del 2006 la Revista Atípic.

dijous, d’abril 20, 2006

El «factor Marbella» i el dret a la informació


El cas de corrupció, sense precedents, amb béns de més de 2.400 milions d’euros comissats, que s’ha destapat a Marbella, i que ha suposat que les màximes institucions de l’Estat hagin adoptat també una solució sense precedents en democràcia com és la dissolució de l’Ajuntament de Marbella i el nomenament d’una comissió gestora fins a les pròximes eleccions municipals, posa sobre la taula un tema tan polèmic com és el dret de la informació.

Davant tot allò que durant anys havien estat més que sospites de corrupció a la Costa del Sol, cal recordar que ja a Marbella 18 dels 27 regidors havien estat imputats en diferents processos judicials, si hagués estat possible fer un treball rigorós i independent de periodisme d’investigació, sense traves legals, molt probablement s’hauria destapat fa temps aquesta xarxa de corrupció urbanística.

Ningú entén com durant més de quinze anys alguns dels principals actors, avui imputats, de tot aquest afer de Marbella hagin pogut actuar impunement. Si bé és cert que hi ha hagut nombroses denúncies i actuacions judicials, mai s’havia arribat a estirar el fil, per descabdellar una part tan important d’aquest entramat, encara avui molt embolicat, ni tampoc sabem si finalment s’arribarà ben bé al fons de tot. Probablement no. En un món tan globalitzat en el qual les informacions cada dia són més mediatitzades i controlades, el periodisme d’investigació no està de moda. Aquest treball periodístic de fer el seguiment minuciós sobre les propietats d’alguns polítics locals i les possibles transaccions immobiliàries, a banda de la lògica reticència dels aparells administratius, que sovint controlen els mateixos investigats, té altres dificultats afegides.

El fet és que en un afer de corrupció urbanística, com és el cas de Marbella, el sistema de llibertats grinyola, o dit d’una altra manera, hi ha una clara col·lisió entre el que és el dret constitucional a la informació, que empara el periodista per tal que pugui obtenir i posteriorment transmetre a l’opinió pública una informació veraç i d’interès per a la comunitat i l’opacitat del registre de la propietat. Si bé la consulta al registre de la propietat es regeix pel principi de la publicitat, no ens enganyem, perquè aquest principi de publicitat col·lideix amb el dret dels periodistes a obtenir una informació veraç i a la crítica política perquè el registre, i així ho han determinat els tribunals, no és l’òrgan adequat per servir aquest drets. La llei hipotecària deixa molt clar que la publicitat del registre de la propietat exigeix un interès legítim d’aquells que hi pretenen accedir. El problema rau a interpretar què s’entén per l’interès legítim. Pels professional de la informació és l’interès d’esbrinar en quines mans han anat a parar certes propietats per tal que les activitats econòmiques dels càrrecs públics siguin transparents. Però el registre de la propietat no entén de polítics corruptes, ni de testaferros, ni de trames de corrupció, ni de blanqueig de diners, tret que no rebin un manament judicial. Si ens endinsem en el món del dret veurem que per als registradors només es presumeix que tenen interès legítim i estan acreditats per accedir al registre les persones o entitats que desenvolupen una activitat professional o empresarial relacionada amb el tràfic jurídic de béns immobles, com entitats financeres, advocats, procuradors, graduats socials, auditors de comptes, gestors administratius, agents de la propietat immobiliària i altres professionals que ocupin activitats similars, a banda de les entitats i organismes públics i els detectius, sempre que expressin la causa de la consulta i aquesta estigui d’acord amb la finalitat del registre. L’argument és que el registre de la propietat està al servei de la seguretat en el transit jurídic d’immobles i per qualsevol altra circumstància que no sigui aquesta s’imposa el dret a la intimitat dels titulars registrats sobre el dret a la publicitat, malgrat que aquests titulars puguin ser delinqüents. Podem debatre sobre els límits de la legitimitat del dret a la informació i el dret a preservar la intimitat de determinades dades. Però quan en una ciutat hi ha més de 30.000 apartaments il·legals, es construeix en sòl públic i en zones verdes i les actuacions urbanístiques responen a una política de tràfic d’influències, potser cal replantejar-se aquesta opacitat que en determinades administracions no fa res més que protegir la corrupció.

Publicat com a tribuna d'opinió a totes les edicions del diari El Punt el dimarts 18 d'abril 2006

dijous, d’abril 13, 2006

Esperant el judici de l'11-M


L’acte de processament del sumari sobre els atemptats de l’11-M fet públic pel jutge de l’Audiencia Nacional Juan del Olmo ha posat de manifest coses que ja sabiem:

  1. que el suport de l’Estat espanyol a la guerra de l’Iraq i la política de seguiment de l’anterior govern envers els EUA van influir els autors dels atemptats,
  2. descarta totalment qualsevol implicació d’ETA en la trama
  3. i recorda que el CNI i la Guàrdia Civil havien informat el govern d’Aznar del perill d’un atemptat per part de grups islamistes.

Malgrat l’informe judicial el PP s’entesta en la teroria de la conspiració i dubta de la investigació, tot per no haver de reconèixer la falta de previsió i les mentides i mitges veritats que van dir entorn dels atemptats des del mateix dia 11-M.

El PSOE tampoc no ha encertat en la seva anàlisi en donar per tancada la investigació.

Uns i els altres hauran d’esperar el judici i deixar de polititzar unes conclusions judicials que hem de suposar que són merament tècniques.

Chirac, Villepin i Zarkozy


Jacques Chirac, finalment va decidir retirar la llei del primer contracte jove de treball, una decisió que va anunciar el gran defensor d’aquesta llei, Dominique de Villepin.

El govern conservador va reconèixer que la retirada d’aquesta mesura per la qual havien apostat ha estat una derrota.

Pels sindicats, pels estudiants, per l’oposició d’esquerres i per la majoria de l’opinió pública francesa ha estat una victòria que s’ha aconseguit després de dos mesos i mig de vagues i d’unes mobilitzacions que només tenen com a precedent les protestes que el 1995 van obligar el conservador Alain Juppé a retirar la seva reforma de les pensions.

D’aquesta crisi el govern conservador francès en surt molt tocat, just quan Jacques Chirac passa un dels moments més delicats del seu mandat i un any abans de les eleccions presidencials, en què Dominique de Villepin i Nicolas Sarkozy competeixen per substituir-lo. Només dos dels tres han estat els grans perdedors de la crisi dels contractes per a joves, una crisi que se suma al desgast que els va ocasionar la revolta social de la tardor als barris de les grans ciutats. Sarkozy n'espera treure un bon rèdit polític.

Ni Sarkozy i ni De Villepin, enfrontats per les presidencials, estan en el seu millor moment polític. A favor seu només hi tenen la profunda divisió que hi ha en les files socialistes des del referèndum de la Constitució Europea.

dimecres, d’abril 12, 2006

La llei Berlusconi beneficia Prodi


Itàlia s’enfronta a una situació molt complicada després d’unes eleccions amb uns resultats massa ajustats, només 25.224 vots separen la Unió de la Casa de les Llibertats en el Congrés.

Hores després que Prodi anunciés als italians la seva victòria, Berlusconi es negava a reconèixer-la, i demanava un recompte de vots.

Un polític sensen partit
Prodi, un líder polític sense partit, haurà d’agafar la regnes d’un país amb una situació econòmica molt complicada, per la qual cosa necessitarà la cohesió de l’amalgama de partits, fins a setze, que formen la coalició que lidera.

La poca diferència de vots, també en el Senat, posen Prodi en una situació difícil perquè es podria trobar que les lleis li siguin vetades a la cambra alta. Romano Prodi, que ja va caure del govern el 1998 quan Bertinotti li va retirar el suport, ara a més de la cohesió de la Unió haurà de tenir en compte que es trobarà al davant una oposició molt forta i un Berlusconi que ja ha demostrat que té un mal perdre, i que si no es retira de la política, per les seves maneres de fer, pot posar moltes dificultats al nou govern i intentar provocar unes eleccions anticipades.

divendres, de març 17, 2006

El paisatge de l’Empordà s’està transformant



Més que una ferida en el terriotori


L’impacte de les obres de TGV és absolutament agressiu. Passejar per determinats paratges de l’Alt Empordà, on fins ara era un plaer perquè gaudies del medi natural, avui fa mal.


No fa gaires dies un conegut expert en temes mediambientals es mostrava satisfet perquè, segons el projecte d’impacte ambiental de l’obra, s’ha aconseguit que, en la construcció dels talussos pel pas del TGV, s’hagin deixat força corredors ecològics, que no són res més que túnels o passatges que s’han fet a la part inferior dels talussos, amb la idea que la fauna de la zona pugui circular lliurement en el que fins ara havia estat el seu hàbitat natural. És curiós com aquest tècnic, que en altre temps havia estat un ecologista combatiu, avui ha assumit la realitat de les obres del TGV, tot i reconèixer el dany irreparable que causa en el territori, un dany que va molt més enllà d’una brutal ferida en el paisatge.


A Pont de Molins, vaig assistir fa unes quantes setmanes a una caminada popular resseguint els paratges que aquests dies ja estan trinxant les màquines. Se’t posava la pell de gallina només de veure com es transformen aquests espais i com un immens talús pot dividir els dos veïnats d’aquest poble de l’Alt Empordà. De tot plegat, més que la resignació del vell ecologista reconvertit, el que m’ha sorprès més ha estat la complaença de l’alcalde de Pont de Molins amb aquesta obra faraònica que dividirà irremeiablement el seu poble, i encara entenc menys que aquesta primera autoritat municipal pretengui fer callar les veus que critiquen aquesta aberració en el traçat del TGV. Les protestes que tant molesten l’alcalde de moment han aconseguit aturar la construcció del talús de més 600 metres, a l’espera que un estudi independent demostri si és possible una altra alternativa menys agressiva.


No deixa de ser curiós que els ciutadans que paguen els seus impostos, i que esperen que l’administració faci bé la seva feina, hagin d’encarregar estudis independents perquè no es refien dels oficials. Perquè l’associació de municipis creada en contra de la construcció de la línia de molt alta tensió de 400kV o interconnexió elèctrica Bescanó-Baixàs, també va encarregar el seu estudi «independent» sobre la conveniència del traçat d’aquesta línia que acabarà de trinxar la part de l’Alt Empordà que no hagi fet malbé el TGV. De fet, diuen que l’estudi sobre la MAT sortia massa independent i que potser qüestionava en excés la necessitat d’una línia elèctrica que finalment podria ser més que prescindible. Res, que l’empresa «independent» sembla que no ho era tant i ha deixat l’estudi a mig fer. Veus malintencionades comenten que ha estat perquè havia rebut pressions per no continuar els seus treballs. Vés a saber!

Aquesta crònica ha estat publicada a l'edició de Girona del 17/3/2006 del diari El Punt

També es publica a la web http://www.pontdemolins.com/

Foto de

divendres, de març 10, 2006

El poder judicial va a la seva


La negativa del president del Tribunal Suprem i del Consell del Poder Judicial (CGPJ), Francisco José Hernando, a comparèixer davant la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats és un acte de deslleialtat institucional. Tots els representants dels poders públics de l’Estat tenen l’obligació de respondre de les seves actuacions davant dels ciutadans i de la màxima institució de representació dels ciutadans d’un país que és el Parlament.

Dir, com va fer Francisco Hernando, que no anava al Parlament per mantenir la independència judicial és una excusa de mal pagador i i un menysvalorament dels representants escollits democràticament pels ciutadans. Aquesta negativa té a més una important càrrega política que coincideix amb la línia de confrontació institucional abonada pel PP. La doctrina de separació de poders a què apel·la Hernando, en democràcia, no vol dir que el poder judicial vagi a la seva.

L'esperit de Montesquieu no era aquest i un jurista com Hernando, ho sap prou bé. A més que cal esperar d'un jurista que apel·la a la independència però que ha fet informes demolidors, sense que ningu els hi demanés, en contra de diferents actuacions del govern.

dimarts, de març 07, 2006

Mèxic sense aigua



Què l'aigua és un bé escàs no es cap novetat. Però que un país tant gran i amb tants recursos naturals com Mèxic passi sed es fa difícil d'entendre.
I més si on passen més sed és a Mèxic DF, una ciutat aixecada sobre el gran llac Tenochtitlán.
La raò: El 94% dels rius i els llacs mexicans estan contaminats.

Resulta que Mèxic és el segon país del món que consumeix més aigua embotellada. En aquest rànquing segueix a Itàlia que és el primer. El diari La Jornada de Mexic tituta «México, segundo consumidor munidal de augua embotellada.»

Mèxic serà el país anfitrió del fòrum munidal de l'Aigua que es celebra del 16 al 22 de març a la ciutat de Mèxic DF.

divendres, de febrer 17, 2006

Llibertat de premsa




Tanquen un diari per una caricatura



El diari local rus Gorodskie Vesti ha hagut de tancar per la publicació d'una caricatura en la qual Jesucrits, Mahoma, Moises i Buda miraven plegats la televisió i feien un comentari innocent.
Gorodskie Vesti (Novetats de la vila) és un diari de difusió local que s'editava a la ciutat de Volgograd i que no sortirà més al carrer perquè l'alcalde de la ciutat Andreï Doronine ha decidit que l'havia de tancar perquè l'acudit que s'hi havia publicat podia empenyer a l'exacervació de les masses socials, religioses i nacionals i l'home s'ha quedat tan tranquil dient que amb el tancament del rotatiu «tallaba de socarrel els abusos de llibertat dels mitjants de comunicació".

El mateix dia i a Girona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrava un acte en defensa de la Llibertat de premsa i d'opinió, i en el qual Martxelo Otamendi com a director del diari Euskaldunon Egunkaria i Teresa Toda com a subdirectora d'Egin explicaven la dramàtica exper

dimecres, de febrer 15, 2006

El biodiesel


Gairebé el 70% del petroli que es consumeix a la UE es destina al sector del transport, sobretot als automòbils particulars, que consumeixen la meitat de l'energia total d'aquest sector. L'eficiència del combustible dels cotxes ha millorat notablement gràcies a un acord voluntari amb la indústria automobilística per reduir el consum de combustible -en el període 2008-2009 els cotxes seran un 25% més eficients del que ho eren al 1998-. No obstant, amb l'augment de la quantitat de vehicles, el consum i l'ús que se'n farà probablement contrarestaran aquestes millores, per això haurien de considerar-se mesures addicionals per millorar-ne l'eficiència.


Una de les solucions que es plantegen, tant per la reducció de la dependència energètica dels països subministradors de cru com pel seu interès mediambiental, són els biocarburants. El desenvolupament d'aquests combustibles contribuirà a lluitar contra l'efecte del canvi climàtic i alhora es pot convertir en una bona font d'energia renovable que pot resoldre en part la dependència energètica dels europeus. Entre els models de biocarburants es distingeixen dos grups: el biodièsel i el bioetanol. El biodièsel es fabrica essencialment a partir d'olis (un 90%), que s'extreuen de la colza o el gira-sol, i el bioetanol s'aconsegueix a partir de la fermentació dels sucres del blat o del blat de moro. Els biocarburants s'han introduït en el mercat recentment i no estan gaire estesos, tot i que algunes benzineres ja subministren el biodièsel. França, com a primera potència agrícola de la UE, preveu incorporar el 5,75% de biocarburants l'any 2008 i el 10% l'any 2015.