Crisis in Catalonia 2018

El reportatge de la BBC sobre les diferents etapes i mètodes de persecusió i repressió dels catalans a l'Estat espanyol, amb una part important sobre el referéndum de l'1d'Octubre del 2017. La BBC és una televisió seriosa que treballa amb imatges pròpies i no manipula mai la realitat.

‘

La brutalitat policial a Catalunya

Un clar exemple de brutalitat policial a Girona.

 En aquest vídeo és veu com la policía española agredeix a ciutadans pacífics que únicament volien

votar en el Referéndum sobre el futur de Catalunya.

Miquel Diumé

Escric tal com raja, sense editar, i amb cert desordre alguns pensament que em venen al cap sobre en Miquel.
Periodista gironí, amic, company insubstituïble a la junta del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i també un col·lega blocaire al ciberespai. Sempre disposat a col·laborar i a fer-ho amb responsabilitat fins allà on calgués. No li faltava mai ni el seu toc d’humor, ni el pragmatisme davant les situacions difícils. Un dels darrers periodistes de carrer, una especialitat de la qual la professió s’està quedant orfe.
Teníem moltes coses pendents, entre elles un sopar amb una colla d’amics. Un àpat que em deia que havíem de fer encara que ell no pogués venir. Jo li comentava que de cap manera que esperaríem el temps que fes falta i que si calia el faríem a casa seva. I és que sense en Miquel, les trobades d’amics, col·legues, tertulians pacte de Síntesi o el que siguin estaran mancades d’aquell pàtina especial –profundament humana, distesa alegre, entranyable- que només ell el hi podia donar.
Em venen a la memòria vells records, imatges, moments. El veig amb aquell maletí de viatjant, en el qual sempre hi duia les eines de treball: el micròfon de RNE/R4 i el casset. Aquells plens municipals a l’Ajuntament de Girona, les múltiples rodes de premsa o històries en les quals vam coincidir, primer a l’Alt Empordà, els incendis forestals, la mort de Dalí i després a Girona en tantes altres informacions que vam compartir. Era el mestre, encara que sempre treballava amb humilitat, discreció, honestedat i una envejable professionalitat. .....

Un home apreciat per tothom i amb molts amics, només cal donar un cop d'ull a la web que li van preparar els seus fills fa pocs mesos quan va complir els 60, o els comentaris que podem trobar aquest dies a la xarxa, com el d'en Carles Puigdemont en El post número 83, o l'Eduard Batlle, amb Una amistat (principalment) radiofònica, en Toni Dalmau (L'adéu a Diumé i a Salellas) i també al Diari de Girona, a GironaInfo.cat, a Comunicació21, a El Periòdico de Catalunya o també en l'article que Maria Carme Ribas escriu en el Diari de Girona Recordant Miquel Diumé

Tot un periodista

Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l'estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l'equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d'una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d'incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l'auca, exercint l'autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l'any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d'un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08

En la mateixa edició el periodista Lluís Freixas escriu Un adéu a Miquel Diumé i en Salvador Garcia explica que: Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

Els 15 anys de la "Cati", a Girona

La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.

Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.

A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.

En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.

Respectem als nostres avis

La societat actual ens està portant a haver de posar una especial atenció en fenòmens com l'anomenada violència de gènere i la xenofòbia, però també en un altre tipus d’irracionalitat, que pateix la gent gran, sovint víctima de maltractaments. Dissortadament, centenars d'avis catalans pateixen agressions físiques o psicològiques sense que els mitjans ens en fem ressò. Es tracta d'un fenomen en què els periodistes hem d’incidir, encara que les informacions sobre aquests casos no suposin un increment de vendes ni d'audiència. No es tracta només d'informar, sinó també d'opinar, analitzar i reflexionar. I també de prendre consciència quan parlem d'aquestes qüestions amb el respecte i el rigor deguts i amb molta cura a l'hora d'utilitzar el llenguatge. Entenc que aquesta ha de ser, en part, l'aportació dels periodistes al Protocol sobre la Gent Gran a les comarques gironines, un memoràndum per evitar els abusos i perquè tots plegats tinguem una guia orientativa. Al Col·legi de Periodistes treballem en benefici del prestigi i la credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans.

Per això reprovem el cas d’excessiu protagonisme que està tenint als mitjans l’autor de la salvatge agressió a una jove equatoriana, pel que suposa d'exaltació de comportaments deplorables i delictius. No podem convertir la violència en espectacle informatiu.
Per aquestes motivacions i altres, al Col·legi secundem iniciatives com les del Protocol de la Gent Gran.

El seny i l'Audiencia Nacional

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l'Ajuntament de Girona per boca de l'alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s'han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l'actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l'Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d'informació exigint imatges que han d'estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l'Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s'ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.

(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L'autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)

La cita era al mas d’Andorra

El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.

El toc personal de Cristina Alsina

Els candidats a la xarxa III (Girona)

Cristina Alsina es l’alcaldable per Esquerra a l’Ajuntament de Girona.

Té un bloc entre personal i polític. El va crear al febrer d’aquest any, no en vigílies de campanya, però si com a eina per encarar les municipals. L’ha anat actualitzant cada dia amb un estil propi.

És una plana web que té un bon aspecte, però és clarament el típic bloc de partit polític, encara que en favor de la Cristina s’ha de dir que hi dóna un toc personal. Sobretot està bé perquè hi té alguns enllaços interessant i no tots són de partit, cosa que és d’agrair.

Compta també amb un apartat multimèdia amb fotos de campanya i de la ciutat de Girona, però en l’apartat de vídeo queda pobre, perquè només n’ofereix un, el que recull la seva presentació com a candidata.

• Puntuació del bloc de Cristina Alsina: 7
  

De l'Ajuntament de Girona, no cal comentar el bloc de cap més candidat: L'alcaldable del PP Concepció Veray i el candidat d'ICV, Joan Oloriz, sembla que no fan cap aposta per tenir presència a la xarxa.

Però si algú vol saber més, a banda d'aquesta sèrie sobre els blocs de candidats a la xarxa, en Saül Gordillo també fa el seu anàlisi de la Cibercampnaya catalana.

Puigdemont, el candidat blocaire

Els candidats a la xarxa II (Girona)

Carles Puigdemont és un blocaire que porta temps a la blocosfera i que si bé abans de la campanya tenia un bloc molt personal i amb reflexions força interessants ara ha redireccionat el seu bloc, per una banda cap al discurs electoral i per altra cap a la seva web de campanya amb CiU on com a candidat a l'alcaldia de Girona ens presenta una plana amb molts elements multimèdia.

A la galeria multimèdia hi podem veure i escoltar amb vídeo alguns dels seus darrers mítings i intervencions públiques, i accedir a una amplia col·lecció de fotos de la campanya.

Puigdemont sempre ha apostat clarament per les noves tecnologies i ha estat precursor de la utilització d'Internet en el món del periodisme i els mitjans de comunicació.

• Puntuació del bloc de Carles Puigdemont: 8

Els candidats a la xarxa I

Pagans no és una blocaire

L'alcadesa de Girona, Anna Pagans candidata a la reelecció pel PSC, és present a la xarxa durant aquesta campanya electoral amb una plana web personalitzada.

Una plana fabricada pel seu partit, el PSC, força senzilla i poc personal. Ella no hi escriu, tot i que conté un apartat en el qual si que explica allò que pensa sobre la ciutat de Girona i que de fet és una reproducció de la seva conferència el 10 de gener del 2007 a Tribuna de Girona. A banda, en la web presenta el seu programa, propostes i el seu equip de govern.

Tot molt convencional, res trencador.
Dóna la sensació que Anna Pagans és la xarxa perquè toca, no perquè s'ho cregui.

La seva web es poc interactiva, només hi destaca una galeria de fotografies i un enllaç amb els blocs polítics del seu equip. N'hi ha tres que tenen bloc: Pere Simón, Pia Bosch i Àlex Sáez. Fent'hi una ullada, qualsevol dels tres blocs millora al de la seva jefa, almenys amb l'esperit de blocaires, sobretot el que respiren l'Alex i la Pia.

Puntuació del bloc: 6