dijous, de desembre 21, 2006

La corrupció del PP


El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l'actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D'aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.


L'estratègia de la confusió i d'embolicar-ho tot, tal com s'ha fet amb la teoria de la conspiració de l'11-M, té com a objectiu aconseguir que l'opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d'especuladors que sense cap mena d'escrúpols s'aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.


El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d'expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l'Estat d'haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d'un estat policial.


Aquesta posició d'alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d'aquest partit, que en l'etapa del govern d'Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.

dimecres, de desembre 20, 2006

LiberPress 2006


El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L'atorgament d'aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L'acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l'any passat, Gervasio Sánchez.


Jon Lee Anderson va dir que Girona s'havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.


L'autor premiat és un dels més destacats periodistes d'àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l'Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l'obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d'altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.


Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper's i Financial Times, entre d'altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l'Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez


El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l'a entrevista a Girona explica que:
La conferència d'Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d'Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l'època de govern de Zapatero l'Estat espanyol està exportant més armes que en l'època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d'un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.
El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal
Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

dimarts, de desembre 12, 2006

Avís a Turquia


L'Acord dels ministres d'Afers Estrangers de la UE per relantir les negociacions de l'adhesió de Turquia és un dels pocs encerts de la Unió, que per una vegada ha mostrat fermesa i decisió.

Els turcs han incomplert reiterdament el Protocol d'Ankara, que els obliga a obrir ports i aeroports a tots els socis europeus, amb Xipre inclosa. Lògicament el president turc Recep Tayyip Erdogan ha qualificat d'injusta la mesura.

Avui el Parlament Europeu ha avalat la decisió dels ministres i tant la canciller aleamnya, Angela Merkel com el ministeri francés d'Afers Estrangers han indicat que s'ha enviat un missatge molt clar a Turquia.

La fermesa de la UE caldria però que es demostrés en altres situacions de política internacional i que s'apliqui també en clau interna per tal de tallar les ales a socis que s'estan revelant com incòdes, com és el cas de Polònia.

dilluns, de desembre 11, 2006

Pinochet, un criminal


Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m'ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l'economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d'humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d'Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d'un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s'aixequen veus de l'entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S'ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d' Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”