divendres, de desembre 02, 2005

Abus d'Ikea


Els d'Ikea «es fan els suecs» amb els gironins

Qui més qui menys coneix Ikea i qui no, segur que té un parent o un amic que hi ha passat. És el típic lloc on moltes parelles joves i molts estudiants hi han moblat el pis. Et venen els mobles bé de preu, empaquetats i en peces, que després quan arribes a casa, si ets prou manyós, has de muntar, i si no te'n surts, sempre pots recórrer a un amic d'aquests que es deleixen pel bricolatge. Si tu ets un negat en aquesta matèria i en el teu cercle d'amistats no hi ha cap manetes, l'empresa sueca diu que també t'ofereix un servei de muntatge, això sí, pagant un preu pel desplaçament del muntador i una tarifa que està relacionada amb el preu del moble que has comprat. En els catàlegs, els tríptics, la publicitat i el contingut de la seva plana web, tot són facilitats, però quan han cobrat i sorgeix el problema, és quan es fan els suecs. Almenys això és el que li va pasar a una amiga meva.

Fer-ser el suec potser no és una frase normativa, però tothom entén el seu significat, que seria fer el despistat o no voler assumir les responsabilitats. Això és el que fan els de la multinacional sueca instal·lada a casa nostra.

La meva amiga va compar un armari i un llit a la botiga d'Ikea de Badalona, es va espantar a l'hora de muntar-los, va trucar a la botiga perquè li anessin a instal·lar, i la resposta va ser que la petició s'ha de fer personalment. La noia agafa el cotxe i cap a Badalona, un cop allà li diuen que no li poden aplicar la tarifa de muntatge prevista per als clients que viuen com a màxim a 100 quilòmetres perquè Girona és més lluny, i que li faran un pressupost, que evidentment suposa una clatellada. La clienta no hi està d'acord i protesta perquè els d'Ikea neguen un fet objectiu: la distància entre Montigalà i Girona, que és a menys de 100 quilòmetres. El que és definitiu, però, és l'argument de l'empleat: «Miri, passa que nosaltres comptem la distància des de la plaça d'Espanya de Barcelona.» Un argument fantàstic per evitar atendre amb la tarifa normal de muntatge els clients de Girona. La meva amiga fa la queixa pertinent a l'oficina d'atenció al client, on hi ha una altra empleada morruda, i torna cap a Girona. A banda del viatget, la dona va perdre tota la tarda.

Un cop a Girona agafa el PC, entra a la web ikea.com, busca la botiga de Badalona, clica en l'aplicació «com arribar a la botiga», i escriu: 17005 i Girona. A la pantalla hi apareix un mapa de Catalunya amb la ruta per anar des de Girona fins al passeig d'Olof Palme de Badalona amb la informació següent: «Distància total: 92,7 km.»

Publicat a l'edició de Girona del2 de desembre del 2005 del diari El Punt / Foto Gerard Ariño

dilluns, de novembre 28, 2005

El fracàs de la cimera Euromed







Tant sols hagués reunit en un mateix fòrum als líders àrabs i als europeus, la cimera Euromediterrània hauria estat un éxit.

La realitat però, és que s'ha de parlar d'un autèntic fracàs.
Rodríguez Zapatero, a la desesperada, volia un acord per salvar una cimera que no ha aportat res de nou. Es tracta d'un nou fracàs que ha recollit la presidència britànica de la UE.

En la trobada va brillar per la seva absència el món àrab i els màxims representants d'Algèria, Egipte, Israel. Marroc, Tunissia i Jordània.

Els del nord clamaven per aconseguir més seguretat, els del sud per obtenir més ajuts al seu desenvolupament. Interessos contraposats i pocs punts d'encontre.

La foto és de Juanma Ramos, fotograf del diari El Punt

dilluns, de novembre 21, 2005

état d'urgence


El dret d'excepció com a resposta a una situació de crisi

El govern francès en prorrogar fins a tres mesos el que s'ha anomenat estat d'emergència (état d'urgence) aplica el dret d'excepció, que surgeix com una resposta a una situació de crisi, és a dir quan la situació de l'Estat està en perill sense que les institucions polítiques hi hagin pogut fer front amb els instruments ordinaris que el dret els proporciona. En aquest sentit, la característica bàsica d'una situació de crisi és que la capacitat normativa de la Constitució es veu superada per la força dels fets. És en una situació de disturbis com els que s'han produït aquests dies a França que els governs, si no tenen una resposta jurídica institucionalitzada, han de respondre amb un conjunt de normes jurídiques singulars que constitueixen el dret d'excepció, que no pot ni ha de suposar una ruptura de l'estat de dret. A l'Estat espanyol el dret d'excepció està regulat per la llei orgànica 4/1981, d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, que va ser tramitada molt ràpidament després del fracàs del cop d'estat del 23 de febrer del 1981.

Publicat al diari El Punt el 15/11/2005

NOTÍCIES RELACIONADES
>El govern francès acorda prolongar tres mesos més l'actual estat d'emergència

divendres, de novembre 18, 2005

Una passejada per les Gavarres


Una passejada per les Gavarres

El senderisme és una pràctica força habitual a casa nostra, qui més qui menys, aprofita algun cap de setmana al mes per quedar amb els amics per anar a caminar. Hi ha a qui li agrada grimpar i fer excursions una mica fortes, d'altres opten per fer passejades més tranquil·les. No es tracta d'anar repetint sempre les mateixes caminades, si no d'anar descobrint nous paisatges, indrets que sovint tenim al costat de casa i que mai se'ns ha ocorregut d'explorar prou a fons. Aquesta afició, la de caminar i alhora gaudir del paisatge, per sort en augment, ha incentivat alguns editors locals, com ara Genard Fèlix, responsable de Brau Edicions de Figueres, a tirar endavant col·leccions de guies d'itineraris. Brau va publicar primer una guia d'itineraris dels Aiguamolls que van confeccionar Ponç Feliu i Antoi Lloret, ara l'encàrrec ha estat més ambiciós, una guia d'itineraris per les Gavarres.

Les Gavarres, espai natural (Brau Edicions), té tot un equip al darrere: Dani Sabater (ambientòleg), Xavier Viñas (biòleg), Xavier Cortadellas (professor i periodista), Enric Bisbe (biòleg i naturalista), Jaume Abel (treballador de bosc) i Ponç Feliu (biòleg i ambientòleg), amb dibuixos de Toni Lloret i la col·laboració d'Elvis Martí. Tots plegats han fet un treball de camp molt elaborat cada un d'ells ha fet personalment els itineraris, que després han estat resseguits pels seus companys, d'aquesta manera han pogut detectar possibles errors o indicacions confoses.

La intenció és donar a conèixer un espai i divulgar-lo amb el màxim rigor, no és un llibre de senderisme, l'obra va més enllà perquè no es queda només amb el paisatge, va més enllà, toca diferents camps. Aquesta guia que acaba de sortir al mercat, ens parla de les Gavarres com un territori, no homogeni, sinó amb una important diversitat de microambients. Parla de la seva gent, de la seva història, del patrimoni, de la fauna, la flora i aprofundeix sobre la riquesa de la zona. Aquest llibre és més que una guia convencional perquè els autors no ens donen només les dades per arribar a un indret determinat, sinó que també opinen i es mullen sobre diferents aspectes de les Gavarres, com pot ser l'efecte i la pressió que exerceix el creixement econòmic sobre aquest territori. A més, conté també un conjunt de mapes amb els diferents itineraris i les rutes que es poden fer, a peu, amb bicicleta o en alguns casos fins i tot explica els llocs on es pot arribar amb el cotxe. Amb o sense guia, però, val la pena passejar per Romanyà de la Selva fins al puig d'Arquers, anar de Calonge al puig Cargol...


Crònica publicada a l'edició de Girona del diari El Punt, l'11/11/2005

divendres, d’octubre 28, 2005

 Posted by Picasa
 Posted by Picasa

La cimera de la UE a Hampton Court

Tants caps tants barrets

Cada vegada es fa més díficil que els dirigents de la UE es posin d'acord, i no per falta de diàleg, ni de negociacions, ni de ganes. El problema és que cada vegada hi ha més socis en aquest club selecte, i ara ja amb vint-i-cinc, són massa les sensibilitats i els interessos que s'han de confrontar en cada reunió.

Ahir es debatia el model social de l'Europa dels Vint-i-cinc, una Europa que suposadament ha de fer una política comuna. Un objectiu gens fàcil si tenim en compte que sobre la taula de negociacions del castell d'Enric VIII, hi havia quatre models socials diferents i ningú vol que es decapiti la seva idea.Hi ha un model nòrdic, el de l'estat del benestar i amb un alt nivell de protecció social, impostos alts i incentius importants per recerca d'ocupació; un model saxó amb una protecció social pública molt més limitada i un mercat laboral poc intervingut; un model continental, amb un sistema públic de seguretat social universal, i un model mediterrani, amb una elevada seguretat de l'ocupació, amb subsidis d'atur i una despesa social concentrada en les pensions.

Malgrat algunes coincidències entre els diferents sistemes a la UE no hi gaires coincidències en quina part del PIB destina cada govern a la protecció social. En aquest context, es veu difícil cap acord de convergència sobre polítiques socials.

Publicat a totes les edicions del diari El Punt 28/10/2005

dijous, d’octubre 27, 2005

La presidència buida de Blair a la UE

Un vaixell a la deriva

Brussel·les, des de fa dies, es veuen moltes cares llargues. La situació de punt mort que es viu en les institucions europees, la manca d'un lideratge clar i les desavinences entre els principals socis sobre si la UE ha de jugar un paper només econòmic o més polític, no ha ajudat gens una institució que mai no ha sabut connectar amb els ciutadans europeus i que ja va sortir tocada pel rebuig de França i Holanda a la Constitució Europea. Per acabar-ho d'adobar, la buidor de la presidència britànica, que no ha fet gairebé res des que va agafar les regnes de la UE el juliol passat, poc ha ajudat a resoldre la situació. L'actitud del govern britànic que, per altra banda, tampoc mai ha desbordat europeisme, ha acabat de desencisar ja no els ciutadans sinó els funcionaris (euroburòcrates) i fins i tot els mateixos europarlamentaris, que no amaguen el seu descontentament i preocupació, en les seves converses amb els periodistes a la seu de la Comissió o als passadissos del Parlament Europeu. El corresponsal de Libérations a Brussel·les Jean Quatremer escenificava la situació reproduint la ironia de l'eurodiputat conservador austríac, Othmar Karas, quan va dir: «Avís de recerca: hem perdut la presidència del Consell, des que és exercida pel premier britànic, Tony Blair, sembla que ningú no l'ha vist, ni sentit des de l'estiu. Tota informació sobre el lloc on és i les seves activitats serà rebuda amb alegria pels ciutadans europeus.» Les crítiques per l'absentisme de Blair provenen fins i tot dels escons dels parlamentaris britànics i dels mateixos socialistes. Després de quatre mesos avui es podria tornar a reproduir un altre enfrontament entre Blair i Chirac, aquest darrer la vigília de la cimera va publicar un article en 26 diaris europeus en què deixa clar que no acceptarà de cap manera que Europa només sigui una zona de lliure canvi. Caldrà veure què respon el premier britànic..

dilluns, d’octubre 10, 2005

Un drama a Ceuta



3.000 quilòmetres de Ceuta a Ceuta

Un refugiat polític explica com va viure i compartir durant mesos la misèria i l'horror amb centenars d'immigrants que volen entrar a Europa


Un ciutadà congolès condemnat a mort per qüestions polítiques i que va travessar la tanca de Ceuta camí de la llibertat l'octubre del 2003, ha tornat al Marroc al bosc Finidec, a prop de la tanca fronterera de Ceuta, en un moment en què aquest punt, juntament amb Melilla, s'ha posat tristament d'actualitat. Per aquest home que ara ha viatjat un altre cop a Finidec acompanyat per dos membres de l'associació Akan, de suport i acollida a immigrants, ha estat com tornar a l'infern. En aquest bosc, on avui es refugien centenars d'immigrants de diferents nacionalitats, hi va passar sis mesos. Dos anys després de la seva estada a Finidec, encara hi ha trobat coneguts que no defalleixen en els seus repetits intents de travessar la tanca per entrar a l'Estat espanyol.

De la Universitat a la cuina
Nascut a la República Democràtica del Congo fa 43 anys, casat i amb un fill, professor universitari d'economia política a la Universitat de Kinshasa, actualment viu a Girona amb el suport de l'ONG Akan i fa feines esporàdiques com a mosso de magatzem o ajudant de cuina, en unes condicions laborals absolutament lamentables. Es fa dir Lubaka Konde, un nom fictici, perquè per qüestions de seguretat no vol revelar la seva identitat real, tem que la seva família que viu al Congo en pateixi les conseqüències. Cada vegada que s'ha volgut posar en contacte amb la seva família, els seus han tingut problemes. L'última vegada que els va telefonar, la policia va detenir dos dels seus germans i van assaltar el seu domicili familiar.

Condemnat pel fet d'ensenyar
Lubaka Konde, condemnat a mort només perquè al règim del Congo no li agradava el to de les seves classes a la Universitat de Kinshasa, va escapar miraculosament d'una execució horrorosa. Segons explica, a la República Democràtica del Congo alguns reus de mort són llançats directament al riu just on hi ha una catarata, lligats de mans i peus dins d'un sac. En el seu cas, quan va veure com llançaven els seus companys, Lubaka va cridar en la seva llengua materna, cosa que li va salvar la vida perquè un dels policies que dirigia les execucions va reconèixer aquella llengua i va descobrir que coneixia la seva família, es va compadir d'ell i el va deixar que travessés el riu Congo i fugís cap al Gabon.

Després d'escapar de la condemna de mort, Lubaka va patir una altra condemna vivint tot un periple de dificultats i horrors, fins que l'octubre del 2003 va poder trepitjar Ceuta. La seva primera parada va ser al Gabon, on va poder treballar de mestre de primària, però també en va haver de fugir en veure que es podia complicar la seva situació. Un cop va poder fer alguns estalvis i treballar en diferents llocs de la zona, va aconseguir documentació falsa i va agafar un vol fins a Casablanca. Al Marroc, les autoritat alauites van descobrir que els papers de Lubaka no eren correctes i el van fer fora del país, no li van donar menjar, ni aigua, i el van enviar a la frontera d'Algèria, en un punt on les autoritats algerianes el van detenir juntament amb altres sense papers, i els van traslladar en camions militars, en un llarg viatge de més de 1.500 quilòmetres, fins a una zona desèrtica prop d'In-Salah. Durant el viatge, les autoritats algerianes només els van donar pa i llet. Un cop a In-Salah, Lubaka va veure que allò era «un desert, un lloc infernal, amb una calor insuportable, no hi ha cases, no hi ha res. Només som gent abandonada, homes, nens, dones, malalts...». Lubaka només va aguantar tres setmanes i va fugir a peu cap a Tamanrasset; d'allà va enfilar el camí, a peu, cap al Marroc; va passar més d'un mes caminant, no tenia menjar ni aigua, i hi havia dies que el seu únic aliment eren els seus propis orins; és un llarg camí ple de misèria i mort. Explica Lubaka: «Era horrorós, en aquell camí desèrtic, cada deu quilòmetres hi trobaves esquelets de gent morta.» Finalment va arribar a Uxda, a la frontera entre Algèria i el Marroc, «fet pols i amb els peus inflats i llagats». En aquesta zona fronterera hi va passar tres mesos amagat, vivint del que podia, alimentant-se de coses podrides, «no vulgueu saber què es pot arribar a menjar en situacions extremes».

Finalment va poder marxar d'Uxda (Oujda), però abans d'arribar a Finidec, encara va haver de caminar uns quants centenars de quilòmetres, «sempre de nit, amagat i vivint de tot el que pots arreplegar pel camí».

Sis mesos vivint al bosc
A Finidec, Lubaka es va refugiar al bosc, on hi havia centenars de persones en la seva mateixa situació. Misèria absoluta. Però els immigrants allà, al bosc i a la muntanya, hi vivien amagats, en grups i clans organitzats, segons les nacionalitats. Al bosc de Finidec, on avui encara s'amunteguen centenars d'immigrants que esperen poder saltar la tanca, Lubaka hi va passar sis mesos. Sis mesos de misèria absoluta, dormint al bosc i amagant-se cada dia de les persecucions policials. Allà hi dominen alguns grups, els majoritaris, com ara els malians, i també alguns sectors mafiosos hi fan diners; cobren 600 euros per fer-te passar fins a la tanca i 800 si et vols jugar la vida per mar en un bot. Només la Creu Roja i les organitzacions humanitàries ajuden la gent que viu al bosc, amb aliments i medecines. Després de sis mesos de viure i dormir sota els matolls, Lubaka, escapant de la policia i de les màfies, va aconseguir travessar per un forat fet a la tanca de Ceuta, allà va passar tres dies amagat, sense menjar ni beure. A Ceuta es va posar a disposició de les autoritats, i fins al cap de cinc mesos no va aconseguir un permís per entrar a l'Estat espanyol; després va venir a Catalunya i va fer finalment cap a Girona com a immigrant i no com a refugiat polític tal com ell havia sol·licitat.

Reportatge publicat al diari El Punt el diumenge 9/10/2005

dimecres, d’octubre 05, 2005

Divorciat americà busca parella...


Wife Wanted

Hi ha gent que fan el que calgui per trobar parella.

Un ciutadà dels Estats Units Dean Morrow es veu que està tant desesperat que ha llogat una tanca publicitària prop de Los Angeles, en la qual es ven ell com a producte i convida a les possibles candidates a contartar amb ell en el seu web WIFE WANTED

L'home de 44 anys no es un mal partit. Divorciat, sense fill, és dedica als negocis i les coses no li van malament ja que es pot gastar els diners amb tanques publicitàries per trobar una dona.

dimarts, d’octubre 04, 2005

Morts injustificables a Melilla


A la caçera dels subsaharians


Els territoris administrats per l'Estat espanyol al continent africà (Ceuta i Melilla) s'han convertit, en un punt de conflicte pels intents repetits dels immigrants de saltar les tanques frontereres al preu que sigui, vessant sang si cal i alguns deixant-hi la vida en l'intent.

La premsa internacional ha recollit aquests lamentables fets i la incapacitat del govern espanyol per resoldre la crisique ha demanat a la UE que li tregui les castanyes del foc.

Angel Moratinos ministre espanyol d'Afers Estrangers mentre es succceixen aquests fets parla de l'Aliança de Civilitzacions, en relació a l'acord de Turquia amb la Unió Europea.

Des de l'editorial del Cameroon Tribune s'acusa als guardies fronteres de disparar trets impunement sobre els immigrants, com si estiguessin caçant conills o perdius.

divendres, de setembre 30, 2005

El santuari de Les Salines


Les Salines s'ha quedat sense hostalers

la crònica NARCÍS GENÍS /Publicat a l'edició de Girona del diari El Punt el dia 30/9/2005

El santuari i la zona de les Salines, a l'Alt Empordà, entre la Vajol i Maçanet de Cabrenys, és un espai idoni per fer-hi passejades i un lloc amb un paisatge ple de castanyers on podem trobar una font amb abundant aigua fresca, una cosa molt apreciada en aquests moments de sequera. Arribar a les Salines des de la Vajol o Maçanet de Cabrenys no és cap gran caminada, però sí que és una bona passejada durant la qual es pot gaudir de diversos llocs de gran interès paisatgístic, com ara el coll de Lli i el castell de Cabrera. Si es vol partir des de la Vajol, cal saber que s'hi arriba des d'Agullana, on s'agafa la carretera que va cap a la Vajol per desviar-se després en direcció a la nova carretera del coll de Manrella, on hi ha un monument dedicat al president Lluís Companys. És en aquest tram de carretera on, a uns cinquanta metres del restaurant Can Comaulis, trobem el camí que ens portarà fins al santuari de les Salines, on encara hi ha un refugi del Centre Excursionista Empordanès i des d'on es poden fer diverses excursions.Fins al maig passat, els excursionistes i la gent que pujaven a aquesta zona, que té unes vistes meravelloses cap al Vallespir i el Rosselló per una banda i cap a l'Empordà per l'altra, podien arribar-hi i gaudir de les atencions de la família Cruset, que durant anys es va fer càrrec d'una mena d'hostal annex al santuari. Els hostalers obrien tots els caps de setmana i durant els períodes de vacances. Durant la seva estada van fer importants millores a les edificacions, els accessos i a tot l'espai que hi ha entorn del santuari. Era agradable i, després d'una caminadeta, s'agraïa poder trobar la taula parada i gaudir de l'arròs o el ranxo que havien preparat per aquell dia. Aleshores, a les Salines, hi havia vida, era un lloc acollidor per fer-hi cap qualsevol cap de setmana. Ara està tancat i, en poques setmanes, ja ha estat víctima de l'atac inevitable dels brètols de torn que no tenen escrúpols.El santuari és un de tants que administra el bisbat. Segons es recull en diverses publicacions, a les comarques gironines, hi ha almenys vuitanta santuaris, ermites i capelles marianes que depenen del bisbat. El de les Salines és un santuari que depenia del rector de Maçanet de Cabrenys. Ell va llogar l'hostal als Cruset, que alhora exercien de vigilants i cuidadors. La cosa és que, després d'uns quants canvis a la rectoria de Maçanet, el bisbat de Girona s'ha desentès dels acords previs i, amb el vistiplau de l'Ajuntament de Maçanet, ha tancat el santuari i l'hostal. Una molt mala pensada que ha deixat amb un pam de nas més d'un excursionista, d'una colla i d'un grup.

divendres, de setembre 23, 2005

Maria Rosa Ymbert


Els savis consells d'una bibliotecària

la crònica
NARCÍS GENÍS

Fins que la Caixa de Pensions no va tancar tota la seva xarxa de biblioteques escampades per tot el territori, aquests locals i els seus annexos van servir durant anys com a centres de cultura que suplien la deficiència en equipaments culturals que tenia el país, sobretot a mitjan anys setanta i principis dels vuitanta. En aquella època la biblioteca de «la Caixa» del carrer Pi i Margall de Figueres va ser un exemple clar d'aquesta situació. Les xerrades, conferències, debats polítics, presentacions de llibres i jornades literàries que s'hi feien són només alguns dels exemples de l'activitat inusual que registrava aquesta biblioteca. Més interessant, però, era la intensa activitat que hi havia, portes endins, ja fora de l'horari al públic. No és que s'hi fes cap activitat clandestina, tot i que en més d'una ocasió els agents de la brigada politicosocial de la comissaria de policia de Figueres ho havien sospitat. Es tractava senzillament de converses privades que mantenia la bibliotecària amb personatges de la vida cultural i política.

Maria Rosa Ymbert trencava tots els estereotips de les bibliotecàries, i en un cert moment va aconseguir que la biblioteca del carrer Pi i Margall de Figueres fos el centre embrionari de moltes mobilitzacions ciutadanes. Converses i acords polítics que van canviar la vida de la ciutat es van gestar en aquella biblioteca. Maria Rosa Ymbert era com una mena de pol d'atracció sobre el qual confluïa gent procedent de diferents tendències polítiques. Determinades decisions que després marcarien el futur de la ciutat es consultaven a la Maria Rosa. Era com una mena de consellera que donava opinions, amb prudència i saviesa, que després d'una manera o altra influïen en els seus, sovint il·lustres, interlocutors.

Per aquella biblioteca, amb l'excusa de consultar un llibre o revisar l'hemeroteca, hi acabava passant tothom: l'exalcalde Eduard Puig Vayreda (CiU) era un dels habituals, com també ho va ser Martí Palahí, actual assessor del subdelegat del govern espanyol a Girona, Francesc Francisco, i aleshores una de les joves promeses del PSC; també hi passava l'actual alcalde de Figueres, Joan Armangué (PSC), però encara era més habitual l'home de confiança de l'alcalde, en Joan Francesc Burgas, així com una llarga llista de figuerencs que d'alguna manera han ajudat a construir la història de la ciutat, una història que avui no es pot explicar sense recordar la tasca d'una bibliotecària que ha estat regidora de Cultura, Educació i Acció Cívica, membre d'Òmnium Cultural i de Joventuts Musicals, entre moltes i moltes altres coses.

Publicat a l'edició de Girona del diari El Punt el 23 de setembre del 2005 .
L'autor de la foto és de Robert Carmona

dijous, de setembre 15, 2005

Els amics dels meus amics


Els amics dels meus amics

La dita ens diu que els amics dels meus amics són amics meus. Sobre aquesta base s'ha creat a la xarxa un nou fòrum per convidar als nostres amics i a les seves amistats a participar en un cercle de coneixença, que en xarxa pot arribar fins a l'infinit.

Aquesta eina que funciona des del 2003 és un invent americà, i ens permet acumular un llistat de gent i contactes. També ens dóna la possibilitat dins la nostra xarxa de fer-hi petits anuncis.


La inscripció es gratuïta, en diferents llengües, només cal entrar a lloc
FriendSet i si ho preferiu només en francés Netfriends

dimarts, de setembre 13, 2005

Un gat vell de la política

Un gat vell de la política

Gerhard Schroeder


Gerhard Schroeder amb 61 anys, nascut a la ciutat alemanya de Mossenberg, és llicenciat en dret per la Universitat de Gotinga, encara que la seva professió des de fa anys és la política. És un lluitador nat, un gat vell en la política amb un estil propi que li ha funcionat bé fins ara. Només cal recordar la victòria que va obtenir en les eleccions del 2001. Contra pronòstic de totes les enquestes va guanyar àmpliament els comicis. La seva presència i interès humà arran de la gravetat de les inundacions que va viure Alemanya setmanes abans de les comtesa electoral van ser decisius en el resultat. Els ciutadans li ho van agrair i el van votar.
Ara ha convocat les eleccions per al dia 18 de setembre, i en aquesta ocasió també la majoria de sondejos electorals li van en contra. Ha forçat la situació al límit per poder convocar les eleccions, i ha forçat la derrota d'una moció de confiança que va merèixer la intervenció del Tribunal Constitucional, que finalment va avalar la convocatòria de les eleccions.
Després de set anys de coalició entre Verds i socialdemòcrates, el resultat és que Alemanya és el país europeu que ha experimentat menys creixement econòmic, amb 5 milions de desocupats. El seu pitjor enemic en aquestes eleccions no és la candidata democratacristiana Angela Merkel, sinó la situació econòmica del país. A favor hi té la seva posició contrària a la política dels EUA en la guerra de l'Iraq i especialment contra el president Georges Bush, una de les poques coses que els ciutadans alemanys li tenen en consideració.
Schroeder no ho té gens clar, sobretot després de la forta davallada que va viure el Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) en les eleccions regionals de Renània del Nord-Westfàlia, que fins aleshores havia estat un feu socialdemòcrata, a banda d'altres derrotes electorals viscudes darrerament.
Si en aquesta ocasió, també contra pronòstic, Gerhard Schroeder tornés a guanyar les eleccions, aleshores podria portar a terme el seu programa de reformes econòmiques que suposen una retallada important a l'estat del benestar, un programa molt impopular i que ha cultivat moltes crítiques, però que el canceller està disposat a executar.

(Publicat al diari El Punt 7/9/2005)

dissabte, de setembre 10, 2005

Angela Merkel

La Thatcher d'Alemanya

Angela Merkel


El seu perfil no sembla el millor per ocupar aquest càrrec: dona sense fills, divorciada, originària de l'antiga Alemanya Oriental i que a més no es va formar en la tradicional democràcia cristiana alemanya. De 50 anys, nascuda a Hamburg es va criar a la ciutat de Templin a l'antiga RDA, filla d'un capellà protestant de l'antiga República Democràtica Alemanya (RDA) i química de professió, Angela Merkel és la candidata de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) designada per enfrontar-se a Gerhard Schroeder, si guanya serà la primera dona cap de govern d'Alemanya.
L'actual presidenta de la democràcia cristiana alemanya no va entrar en la política fins al 1989 en ingressar en el grup Renovació Democràtica. Després de la caigua del Mur es va convertir en la portaveu de l'únic líder electe de la DRA, el primer ministre Lothar de Maiziere, va entrar a la CDU el 1990 i el 1991 va ser ministra per a la Dona en el govern del canceller Helmut Kohl. El 2000 Merkel va ser escollida presidenta de la CDU.
Els sondejos electorals li han estat favorables des del primer dia de campanya, encara que hi ha hagut algunes oscil·lacions. És la favorita en aquests comicis, malgrat que no és un líder carismàtic per acaparar els vots del descontentament que ha provocat l'actual govern socialdemòcrata. A favor seu hi té que des de diferents sectors es reclama un canvi i un relleu que comporta fer fora Shroeder del poder. Merkel, que declara que farà una política liberal, ja ha dit que no vol Turquia dins de la Unió Europea i recull d'aquesta manera els temors de molts alemanys per l'entrada de Turquia a la UE, una aposta que sí que defensa l'actual canceller Schroeder.
Pel seu tarannà i les seves conviccions liberals la candidata de la democràcia cristiana a la cancelleria alemanya Angela Merkel ja ha estat batejada com la Margaret Thatcher de l'Est.
L'inici de campanya el va fer a la ciutat d'Essen, a Renània del Nord-Westfàlia, amb un míting en el qual va prometre més llocs de treball i creixement econòmic. Aquets fòrum no va ser casual, el va triar perquè en aquesta regió, que havia estat un feu socialdemòcrata, va ser on el seu partit va desbancar els socialdemòcrates de Schroeder en les eleccions regionals de fa tres mesos.

(Publicat al diari El Punt 7-09-2005)

divendres, de setembre 02, 2005

El model urbanístic de Figueres

Un buc insígnia que ja fa aigües (o els projectes urbaístics de Figueres fan figa)

la crònica NARCÍS GENÍS (Publicat El Punt 2-9-2005)

El que havia de ser el buc insígnia del darrer mandat de l'alcalde de Figueres, Joan Armangué, fa aigües. El polèmic pla urbanístic anomenat avinguda Nova Estació, fa aigües per totes bandes i els veïns afectats ja han convocat una concentració de protesta. El mateix Joan Armangué va haver de reconèixer fa pocs dies que no havia tingut prou agilitat, ni havia sabut explicar les coses amb prou claredat. I és cert, perquè de tot el gran projecte, ni jo, ni molts ciutadans de Figueres hem estat capaços de treure'n l'entrellat.Per no haver lligat, el PSC ni tan sols ha aconseguit el suport del seu aliat municipal, ERC. Els republicans li han dit clarament que actua amb irresponsabilitat, i és clar, si dius que un alcalde és irresponsable, es fa difícil poder continuar donant-li suport. Almenys això és el que s'intueix. Els socialistes figuerencs, però, no tenen cap problema, poden deixar de mirar cap a ERC i ja tenen el suport incondicional de CiU. El projecte que tenen entre mans mou massa interessos.El gran pla urbanístic que ha de canviar la ciutat s'ha venut com aquell qui ven un camp de golf. Grans espais i equipaments i una estació, no se sap ben bé perquè, tothom sap que el TGV no s'aturarà a Figueres. El tren convencional tampoc és gens clar que hagi de canviar de lloc, seria la solució més cara de totes les possibles. De moment, tot són estudis. El que queda clar és que es vol fer una promoció de 900 habitatges que afecta un bon nombre de veïns que han vist les seves cases afectades. Segons el projecte, aquestes cases s'hauran d'enderrocar. I, els seus propietaris, si no hi volen perdre bous i esquelles quedaran obligats a finançar una transformació urbana que ningú els ha consultat. Clar que, si no volen, poden estar ben tranquils perquè ja hi ha algun inversor disposat a comprar les cases afectades.L'objectiu és convertir Figueres en una ciutat de 50.000 habitants, al preu que sigui, sense que hi hagi un model de ciutat definit. De fet, una ciutat que encara es regeix amb un pla urbanístic obsolet de l'any 1983, es fa difícil creure que pugui desenvolupar un gran projecte de futur per a la ciutat, a base dels pedaços que suposa, anar fent modificacions i requalificacions urbanístiques cada dos per tres. L'única gran transformació possible per a Figueres és obrir un gran debat ciutadà, repensar la ciutat i el model que volen els figuerencs, a partir d'aquí, i en base a nous instruments urbanístics es podrà parlar de construir la ciutat de Figueres del futur.

Enllaç relacionat: Associació d'Afectats Avinguda Nova Estació

dijous, de setembre 01, 2005

Vols de regal

VOLAR GRATÍS A OSLO....

S'ha parlat de les llistes negres sobre les companyies menys segures per volar. Una llista promoguda no se sap ben bé si per beneficiar a les grans companyies davant de l'allau de vols de baix cost o per morius de seguretat. El cert és que hi ha molta competència en el sector.

Ara són les grans companyies que comencen a cercar propostes imaginatives per captar nous clients i si no mireu com s'ho ha muntatSAS la companyia aèria escandinava.
SAS regala dos billets d'avio per anar a Oslo, Copenhague o Estocolm.Només cal participar en un senzill joc on line des d'avui mateix i fins al 30 de setembre.

Per participar-hi S'ha d'entrar a la web de la SAS i respondre ales vuit preguntes que planteja, és molt senzill.

Només clar clicar sobre: SAS
Si us toca ja m'ho direu. Que hi hagi sort!!

dimarts, d’agost 30, 2005

Feliç Vol

Llistes negres

La sèrie negra d’accidents d’avió que s’han produït aquest mes d’agost no ha canviat la realitat : L'avió és el mitjà de transport més segur.
Durant l’any 2004 van morir 410 persones en accidents d'avió a tot el món, en el mateix any els accidents de trànsit a les carreteres van deixar 1.200.000 de morts.

Els governs francès i belga han decidit fer pública la seva llista particular de companyies aèries perilloses, que les que actualment ja tenen prohibida l'entrada a aquests dos països. La Unió Europea prepara la seva pròpia llista negra en base al que aportin els seus socis europeus. Però amb tot plegat no n’hi haurà prou, perquè és pot donar el cas que França prohibeixi una companyia, que no estigui vedada a l’Estat espanyol i que voli des de Girona.

En aquest tema la Unió Europea ha d’anar més enllà i no s’ha de quedar només amb els gest de publicar, sinó que hauria d'establir criteris comuns i homogenis entre els 25 estats membres perquè el cel d'Europa sigui segur, i prohibir volar a tota la UE als avions de les companyies que són objectivament perilloses.

I si no és així, tot plegat alimentarà les sospites que darrera aquesta història de les llistes negres de companyies aèries poc segures s’hi amaguen interessos comercials obscurs dels Estats i determinades companyies aèries europees.

La majoria de companyies incloses en llistes negres pertanyen a països pobres. I si no mireu la llista de 37 companyies aèries que han patit algun incident i que publica avui el diari francès Le Figaro (www.lefigaro.fr):

Aerocondor
(Portugal)

Vol Agen-PAris sur un seul moteur. Avion lituanien sous-affrété par une compagnie danoise.
Africa Lines (République Centrafricaine)Liste noire belge
Air Cairo (Egypte)Atterrissage forcé au Caire en juillet 2004. Passagers bloqués à Lyon sans prise en charge de la compagnie.
Air Koryo (Corée du Nord)Liste noire française

Air Mauritanie (Mauritanie)Liste noire britannique
Air Memphis (Egypte)Liste noire belge
Air Mozambique (Mozambique)Liste noire française
Air Saint-Thomas (Etats-Unis)Liste noire française
Air Universal (Sierra Leone)Liste noire britannique
Air Van Airlines (Arménie)Liste noire belge
Albanian Airlines (Albanie)Liste noire britannique
Alexandair (Grèce)Interdite de vol par l'aviation civile grecque lors d'un vol Rennes-Roissy-Héraklion.
AMC Airlines (Egypte)Nombreux problèmes techniques sur un MD 82 au retour d'Hurgada mi-juillet dernier. Les passagers refusent d'embarquer.
Cameroon Airlines (Cameroun)Liste noire britanniqueCentral

Air Express (République démocratique du Congo)Listes noires belge et britannique
Dniprovia (Ukraine)Liste noire suisse
Fly Air (Turquie)Incidents répétés dont le dernier a bloqué 124 passagers à Roissy-CDG. Girjet (Espagne)Liste noire suisse
Hemus Air (Bulgarie)Liste noire suisse
I.C.T.T.P.W. (Libye)Liste noire belgeInternational
Air Service (Liberia)Liste noire françaiseInternational
Air Tours (Nigéria)Liste noire belge
Johnsons Air (Ghana)Liste noire belge
JR Executive (Liban)Liste noire suisse
Karthago (Tunisie)Affrète un appareil défectueux (problème réacteur) de Fly Air sur Orly-Djerba la semaine dernière. Les passagers refusent d'embarquer
Luxor Air (Egypte)Survol à basse altitude de Nantes en mars 2003.
Olympic Airlines (Grèce)Appareil défectueux affrété à Starjet, compagnie des Emirats Arabes Unis. L'avion, un vieux Lockheed Tristar, venait du Sierra Leone, pays dont l'aviation civile est déliquescente.
Onur Air (Turquie)Interdite temporairement en mai dernier par quatre pays européens dont la France à la suite de nombreux incidents aux Pays-Bas dont un réacteur défectueux.
Phoenix Aviation (Kirghizstan)Liste noire britannique

Phuket Air (Thaïlande)Liste noire françaisePremium
Air Shuttle (Nigeria)Liste noire suisse
Silk Way (Azerbaïdjan)Liste noire suisse (fret)
Silverback Cargo Freighters (Rwanda)Liste noire belge
South Airlines (Ukraine)Liste noire belge
Star Air (Sierra Leone)Liste noire britannique
Tadjikistan Airlines (Tadjikistan)Liste noire britannique
Tuninter (Tunisie)Double panne moteur ce mois-ci, due, semble-t-il, à une erreur humaine.
Le Figaro (www.lefigaro.fr)

dilluns, d’agost 29, 2005

El Periódico diu si a la MAT

L’editorial del diari El Periodico en la seva edició d'avui(29-8-2005) fa una aposta escandalosa a favor de la línia de Molt Alta Tensió (MAT):
« (...)Aquests mesos de vacil·lacions no semblen la millor manera que la Generalitat pugui influir de forma decisiva per encaixar sense traumes al territori la interconnexió elèctrica amb França, que no tan sols és imprescindible sinó que, com ha recordat durant aquest procés José Montilla, en la seva condició de ministre d'Indústria, correspon a les competències de l'Estat.»

Està clar que la polèmica MAT està creant esquerdes en el si tripartit, però també del PSC.

Per una banda un diari com El Periódico que a ningú se li escapa la seva línia clarament pro socialista, amb la seva editorial demoatra que hi ha una fractura en el si del PSC, formació que sempre s’ha declarat favorable a la línia però que té els dubtes raonables davant de l’important oposició que s’ha generat al carrer i en diferents institucions del país. Algun alcalde socialista de l’Alt Empordà s’hi ha posicionat clarament en contra.

Per una altra banda la MAT divideix al tripartit. ERC i ICV no comparteixen el mateix posicionament dels socialistes

La MAT, tal es contempla, és una infraestructura que va en contra dels acords del Tinell, declaració programàtica del tripartit català.

Un apunt final per recordar que la MAT és una línia de transport d’electricitat, que només passarà pel territori català i el trinxarà sense que en treguem cap benefici. És una macro-línia que inicialment havia de passar pel País Basc, i que ara ens han endossat. .
(Per més informació cliqueu el post No a la MAT d’aquest mateix blog.

dijous, d’agost 25, 2005

I després de la retirada de Gaza, què?

Avui Gaza, demà Jesuralem

Avui Gaza, demà Jerusalem! Aquest és el lema que repeteixen els joves reclutats per l'Autoritat Palestina, es parla de 20.000 nois, que tenen com a missió formar grups d'agitació i propaganda i cridar l'atenció dels mitjants de comunicació internacionals. Al darrera però hi ha les eleccions legislatives previstes pel 21 de gener el 2006 on s'enfrontaran clarament les dues fraccions palestines: al Fatah i Hamas.

Queda clar que l'avacació de Gaza ha obert l'inici de dues campanyes electorals, una pels israelians en les quals Ariel Sharon ha guanyat molts punt i una altra pels palestins on és Abu Mazen qui de moment hi surt guayant.

El gran repte serà: com s'aconsegueix millorar la vida quotidiana dels palestins a Gaza i a Cisjordània.

Es miri com és miri, la franja de Gaza és pot convertir en una gran presó pels palestins i sense cap mena de dubte el seu futur dependrà d'allò que decideixin finalment els israelians.
Gaza pot ser només un territori miserable o pot esdevenir l'embrió d'un Estat palestí.

Dianna Buttu una representant de la coordenació de l'evacuació de Gaza ho va dir ben clar:
«La fi de la colonització no equival necessariament a la fi de l'ocupació»

Un nou escenari per a Sharon i Abu Mazen

Una de les interpretacions que fan els palestins del desallotjament de les colònies és que ha estat una victòria de la lluita armada. La realitat és que ara han heretat una petita regió superpoblada on amb l'evacuació s'incrementarà la desocupació (són molts els palestins que treballaven per als colons i que s'han quedat sense feina). L'escenari del conflicte després de l'evacuació d'aquests 25 assentaments jueus serà diferent. Abu Mazen no ho tindrà gens fàcil i està en mans de Hamas i Sharon. El primer ministre israelià, Ariel Sharon, ara jugarà amb avantatge, un cop lliurada la Franja de Gaza i després d'haver fet un gest simbòlic al nord de Cisjordània, es pot beneficiar i molt de l'actitud dels palestins. Si els palestins no es moderen i continuen els atacs suïcides, quedaran desqualificats davant de la comunitat internacional. En un altre escenari possible Sharon també hi guanya perquè si Abu Mazen controla Hamas i atura la violència els palestins hauran d'acceptar les condicions de Sharon amb el repartiment del territori i les fronteres que ha decidit unilateralment.
(Publicat al Punt per Narcís Genís el 24-08-2005)

Un nou escenari per al conflicte palestí

L'evacuació dels 21 assentaments de la franja de Gaza i de quatre de Cisjordània, que han suposat la retirada de prop de 9.000 colons jueus, s'ha acabat tal com preveia el pla de desconnexió d'Ariel Sharon. Tota l'operació s'ha desenvolupat molt ràpidament i sense incidents greus. Amb la franja de Gaza sense cap colon i l'exèrcit israelià a punt d'enderrocar els habitatges es veu un nou escenari en el conflicte palestí. Arien Sharon ha executat unilateralment el seu pla amb el convenciment que davant el món ha fet un pas important en favor de la pau, que deixa sense arguments la lluita armada palestina i que guanya punts amb vista a les pròximes eleccions. El dirigent palestí, Abu Mazen, ara es troba amb un nou escenari en el qual li toca administar amb encert el territori de la franja de Gaza i demanar moderació a Hamas però haurà d'actuar amb fermesa perquè encara queden 240.000 colons a Cisjordània i també haurà de reclamar ajuda massiva a la comunitat internacional.
(Editorial d'El Punt 25-08-2005)

dimecres, d’agost 24, 2005

Els Aznar, amics de Flavio

José Maria Aznar, actual president de la FAES (Laboratori de idees per preparar les «carronyeres» accions del PP). Ha passat les seves vacances d’estiu a Itàlia com a convidat de Flavio Briatore, propietari de l’escuderia de Fórmula 1 de la Renault.
Les dues famílies Aznar, amb Botella inclosa i Briatori s’ho han passat d’allò més bé navegant per l’Adriàtic amb el iot de magnat de la Renault.

El setmanari francès l’Express en el seu número del 14 d’agost publicava una foto d’Aznar amb banyador i en el peu s’assegurava que l’expresident del govern espanyol, que avui no te gaire fenia, es cuida molt i va cada dia al gimnàs

Vist això no deu ser casualitat que l’actual orgull de la F-1dels espanyols , l’asturià Fernando Alonso, sigui el cap de l’equip de Renault de F-1

De fet el gendre d’Aznar, el penco que es va casar amb la pàmfila de la seva filla ja controla el drets televisius per a l’Estat espanyol de la retransmissió de les curses de Fórmula 1.

Per cert, en les vacances d’aquest estiu a Itàlia sembla que la família Aznar era al complert amb filla i gendre inclosos, tots fent la pilota a Fabio Briatore, que cal recordar va ser padrí del casament de la nena Aznar amb el jove emprenedor Alejandro Agag del clan dels anomenats PPijos. El noi també va intervenir en la fracassada operació de compra del BBVA d’un banc italià, no se sap fins a quin punt va col·laborar en que l’operació tingués èxit, però el noi sembla que es més a prop dels financers italians que no pas de la banca espanyola....

dimarts, d’agost 23, 2005

Victor Ferreres i el xampany

Una altra sobre Victor Ferreres
També conten de Victor Ferreres en l'etapa que residia a l'Hotel President de Figueres, cada nit demanva una ampolla de xampany francès. Com ja era habitual, una nit, l'home va trucar al servei d'habitacions estrenyat que no li haguessin portat el xampany, l'empleat es va disculpar i va fer la consulta al director de l'hotel que va havia donat instruccions perque no es servis mes xampnay francès al Sr. Ferreres fins que no pagués les factures pendents. El responsable del servei d'habaitacions va comicar al client que no li podia servir la beguda. Victor Ferreres soprés va respondre: «home és que si no em porta el xampany no puc dormir!». L'empleat va comunicar el problema d'insomni del conegut client al propietari de l'establiment, Joan Duran el qual va respodre : "Comuniqui al Sr. Ferreres, que si li serveixo més xampnay, aquí qui no podrà dormir seré jo".

divendres, d’agost 19, 2005

Alló que conten de Victor Ferreres

Ja he dit que per a mi Victor Ferreres era un personage simpàtic i que va deixar emprempta a l'Alt Empordà, i no és la meva intenció -ni de lluny- embrotar la seva memòria. El cert és que contem moltes i multiples anècdotes de la seva vida. Tothom sap que l'home era allò que s'anomena un bon vivant.

Un personatge afortunat, doctor enginyer industrial de professió, va parar un despatx técnic d'alt estanding al carrer Nou de Figueres, a sobre del Banc Zaragozano. Des d'allà va parir una de les primeres propostes per suprimir el pas nivell de carretera de Roses de Figueres, desviant la línia convencional del ferrocarril per fer-lo passar per Vilamalla, paral·lel al cinturó de ronda o variant de l'N-II (Estatal II).
Malgrat que la proposta era seriosa, l'actual alcalde socialista de Figueres, Joan Armangué, mai la va pendre en consideració perquè tant si com no vol desviar el tren cap a l'altre extrem de la ciutat, per la banda de Llers.

Tornant però a allò que conten de Victor Ferreres i que no sé fins a quin punt es cert. Diuen que l'home que va guanyar un plet als seus socis de l'empresa Caresa i va guanyar una fortuna, vivia com un rei a l'hotel President de Figueres, almenys hi dormia. Conten que no era massa diligent pagant les factures i que l'amo de l'hotel, en Joan Duran (tot un personatge), cansat d'avisar al seu hoste perqué pagués les factures pendents i deixés la cambra que ocupava, va optar per treure la porta de l'habitació d'en Ferreres. No em voldria imaginar la cara de sorpresa den Victor quan va arribar a l'hotel.

També conten que com a promotor d'iniciatives culturals i gastronòmiques era únic. Al Motel Empordà de Figueres hi va organitzar uns sopars tertulies, bé la seu social dels Amics d'en Josep Pla. Les trobades amb convidats il·lustres, diuen que eren de nivell. Desgraciadament es van deixar de fer. Es veu que en Jaume Subiròs, el director del Motel Empordà, es va cansar de ser el mecenes que havia de subvencionar a tots aquells il·lustres convidats que sempre s'oblidaven de pagar. Calia seguir l'estil Josep Pla que no portava gairebé mai diners?

En una altra ocasió un pescador de Roses va trobar una barca a la deriva sense ningú a bord, un cop a port i fetes les indagacions oportunes es va saber que l'embarcció era propietat de Victor Ferreres. El propietari després de recuperar l'embarcació va reclamar al pescador que li havia rescatat que també li pagues els desperfectes ocasionats en l'operació de rescat. Tot un gest!

I conten tantes i tantes coses.......

dijous, d’agost 18, 2005

Ferreres, el Brusi i el centollo

En Victor Ferreres, era un d'aquests personatges que anava per lliure. Què es feia notar i evidenment que li agradava ser protagonista. El paper que va jugar en la primera etapa de la transició democràtica a l'Alt Empordà, ja el vaig explicar una mica per sobre en la crònica a El Punt (que es reprodueix a sota). Diuen també que tenia molt bona relació amb els periodistes en general. Jo que aleshores hi tenia molt bona relació, encara no exercia de periodista. Sovint preniem una copa al bar de l'Hotel President de Figueres i la feiem petar.

Personalment jo li tenia cert apreci a Victor Ferreres. Recordo un viatge que vam fer plegats a Barcelona, jo aleshores era molt jove. Vam anar a la Redacció del Diario de Barcelona. Aquell dia vaig trepitjat per primera vegada la Redacció d'un diari. Em van presentar a tothom. Era l'etapa de Josep Pernau com a director, l'epoca del famòs Delantal del Brusi, o de la secció el Parlamento de papel, en una redacció en la qual hi treballaven en aquella època, entre d'altres, Enric Bastardes, Josep Collelldemonent, Xavier Vinader, Teresa Rubio, Lluís Bonada, Enric Sopena i Santi Vilanova que aleshores era l'enfant terrible del Brusi.

En Ferreres em va deixar sol en el despatx del cap de política l'Enric Sopena que em va fitxar de corresponsal. Vaig veure que en Victor Ferreres hi tenia molt bona relació i que sabia tractar al personal. En Sopena quan vam estar sols em va sondejar i em va preguntar sobre les meves afinitats polítiques i la fidelitat al meus suposat mecenes. Jo vaig tirar pilotes fora, Sopena va somriure, es va mirar a un company de redacció i va exclamar :«Abans no canti el gall.... » Després vam anar, tots tres, a fer un bon dinar, en un bon restaurant de Barcelona, recordo que hi vaig menjar el meu primer centollo, exquisit. Va pagar en Ferreres.

divendres, d’agost 12, 2005

L'home que va crear la primera oficina política

la crònica (El Punt. 12-8-2005)

NARCÍS GENÍS.
Durant anys dinava cada dia al motel Empordà de Figueres i dormia a l'hotel President. Nascut a Fortià, va entrar i sortir de la política no exempt de polèmica, com tampoc va ser gens plàcid el seu pas pel món empresarial, especialment en el moment en què va haver de tancar la seva empresa, Caresa (havia arribat a ser l'empresa més important de caravanes de l'Estat) i va suposar un cop fort a la comarca. Víctor Ferreres i Pla va ser un home que no deixava indiferent ningú. Al llarg de la seva vida va tenir grans defensors, però també grans detractors. El seu carisma personal el va portar a jugar un paper de cert protagonisme en la primera etapa de la transició democràtica, entre el 1974 i el 1977. Quan encara el procés democràtic del país no era gens clar, es va avançar al seu temps i va muntar la primera oficina política a l'Estat espanyol, instal·lada al carrer Caamaño de Figueres, que no va passar de ser testimonial, malgrat que va comptar amb col·laboradors eficients com Joan Francesc Burgas, que després es va convertir en una peça clau de tot l'entrellat que va portar i mantenir durant anys Marià Lorca a l'alcaldia de Figueres i que després va ser fitxat per l'actual alcalde socialista Joan Armangué.Víctor Ferreres va jugar un paper important en la preparació del primer míting democràtic a Figueres després de la Guerra Civil, el 4 de setembre del 1976, en què es va fer l'acte de presentació en públic de l'Assemblea de l'Alt Empordà, que era la plataforma unitària de l'Assemblea de Catalunya en aquesta comarca. En aquell primer míting, a banda de Víctor Ferreres hi van parlar també Jordi Pla, Pere Croses, Pere Portabella, Francesc Vidal i Josep Maria Casablancas. L'acte va rebre adhesions i missatges d'Enrique Tierno Galván, Ramón Tamames, Joaquín Garrigues Walker, Joaquín Ruiz Jiménez, Josep Solé Barberà i Lluís Maria Xirinachs, entre d'altres.El 15 de desembre del 1977, dia del referèndum de la reforma política, Víctor Ferreres va ser retingut durant 18 hores als calabossos de la comissaria de Figueres per haver demanat l'abstenció. El 15-J del mateix any es van celebrar les primeres eleccions democràtiques. Ferreres havia estat proposat com a senador per la candidatura de l'Entesa dels Catalans, la cosa no va reeixir i amb l'entrada en joc de les institucions democràtiques va desaparèixer de l'escena política i va reaparèixer al 1981 fent costat a Ramón Tamames. Després cediria la capçalera de L'Empordà Federal per una aventura periodística; a banda de moltes altres aparicions públiques intermitents, va ser regidor de Fortià, on després es va retirar.

dimecres, d’agost 10, 2005

Turquia i la Unio Europea

Els polítics de la majoria dels Estats de la Unió Europea, per no dir tots, ámb el tema del procés d'adhesió de Turquia a la UE són uns hipocrites, parlen molt dels grans beneficis que pot comportar aquesta incorporació, però en realitat saben que els pot suposar molts probemes a ells. En general entre els ciutadans europeus aquesta adhesió no és massa ben vista i crea moltes pors. I si nó ja m'explicareu perquè als turcs els hi hem posat el llistó d'exigències molt alt. Posats a posar pegues, també els podriem exigir el reconeixement del genocidi armeni del 1915.

Estem davant d'un dels fets més importants de a UE, després de l'1 de maig del 2004 en que es van incorporar a la Unió deu Estats de cop. El pes i la força que tindrà Turquia tota sola desequilibrarà, sense cap mena de dubte, no tant sols l'actual correlació de forces si no també els repartiments de poder, escons al Parlament, comissaris. La República Federal Alemanya que és avui la gran potència europea per nombre d'habitants quedarà petita davant l'ingrés de Turquia.
Les pors hi són, i especialment a França, Alemanya i Austria.




Turquia pica a la porta de la UE

La Comissió Europea ha emès un informe segons el qual Turquia ja compleix la majoria dels requisits per iniciar les negociacions per a la seva entrada a la Unió Europea. Amb tot, el primer ministre francès Dominique de Villepin, en unes declaracions que no han agradat gens al govern turc, ha advertit que no es pot acceptar la candidatura d'un Estat que es nega a reconèixer la sobrinaria d'un dels vint-i-cinc estats membres de la Unió, en referència a les reticències de Turquia per reconèixer la República de Xipre. A banda d'aquest escull, Turquia tampoc ha fet tots els deures que li ha exigit la UE, en no donar cap resposta a les peticions del comissari responsable de les ampliacions comunitàries, Olli Rehn, sobre la necessitat que garanteixi la llibertat religiosa.Cal dir que l'actual govern turc ha fet fins ara grans esforços per anar complint totes les condicions que se li han exigit, amb importants reformes constitucionals, la reforma del codi penal amb l'abolició de la pena de mort i tot un seguit de canvis per democratitzar el país. Si bé el reconeixement de Xipre i la llibertat religiosa són dos dels punts crucials per a les futures negociacions que han de començar a partir del dia 3 d'octubre, hi ha altres factors, aliens als turcs, que podrien encallar aquest procés d'adhesió.Les importans reticències d'una part dels europeus a acceptar l'entrada de Turquia a la Unió Europea s'han de llegir en part en el resultat del «no» de França i Holanda a la Constitució europea perquè reflecteix també l'opinió que aquesta adhesió pot suposar més perjudicis que no pas beneficis per al futur d'Europa. Entre les pors que provoca Turquia hi ha la del seu gran potencial demogràfic, les diferències culturals i religioses, i sobretot es temen les conseqüències de l'ingrés d'una gran potència musulmana. Temes que seran examinats pels representants dels vint-i-cinc estats membres tot just comenci el nou curs polític, el pròxim mes de setembre. (Editorial d' El Punt 7-08-2005)

divendres, d’agost 05, 2005

No a la MAT

El pla de l'energia de Catalunya i l'acord del Tinell

la crònica NARCÍS GENÍS. (El Punt 5, d'agost 2005)

El govern català s'equivoca en menystenir els opositors a la línia d'alta tensió de 400.000 volts amb l'argument que s'han presentat poques al·legacions en contra del pla de l'energia de Catalunya (PEC). El govern català s'equivoca perquè ja hauria de saber que la mida o la quantitat no és tan important com la qualitat. Com un govern pot menystenir les al·legacions que presenten dos dels seus propis socis (ERC i ICV)? Com pot menystenir la protesta d'un sector de ciutadans que representa una franja sociològica dels seus propis votants? Com pot menystenir un grup d'alcaldes que representen sensibilitats molt més properes als ciutadans que aquella que demostra tenir el mateix govern?Té aquest govern un model energètic clar? I si el té, quin és? El que aposta per les energies alternatives i renovables, amb la generació de l'energia prop dels llocs de consum o, per contra, tal com sembla, la seva aposta és pel model de producció de l'energia centralitzada amb les grans xarxes amb grans línies que travessen i trinxen el territori sense cap contemplació?En tot cas, cal preguntar-se si aquest PEC que ha presentat el tripartit compleix el protocol de Kyoto, o si traeix els seus propis compromisos, com l'acord del Tinell.El govern posa en dubte la representativitat dels opositors a la línia de molt alta tensió o de 400.000 volts, perquè s'han presentat 20 al·legacions, i no pas més, en contra de la línia d'alta tensió. Potser esperaven que tots i cada un dels catalans que s'han mobilitzat i que es mobilitzen cada dia en contra d'aquesta línia fessin la seva al·legació particular? Haurien de saber que els diferents fronts, grups, alcaldes, entitats ciutadanes i plataformes que s'oposen a aquesta línia de transport o autopista d'energia són ferms en les seves posicions i no traeixen els seus socis, ni els seus acords.El govern aporta un pla de l'energia de Catalunya amb la idea de tirar endavant una línia de 400.000 volts, la necessitat de la qual és més que qüestionable, sobretot després que es confessés que no fa cap falta per al TGV i molt probablement tampoc per al desenvolupament del nostre país. En aquest tema, el govern no és ni tan sols conseqüent amb els seus propis acords, perquè fa mesos que ens vol encolomar el traçat de la línia per les comarques gironines. En l'acord del Tinell es diu que s'establiran mecanismes que «evitaran la construcció de línies d'alta tensió fins que no s'hagi finalitzat el PEC excepte les que siguin valorades com a imprescindibles per a la implantació de transports ferroviaris».

dimarts, de juliol 12, 2005

Constitució Europea

Al marge del «si» o el «no» a la Constitució Europea, hi ha obert avui un debat molt important en el si de la Unió Europea que haurà de definir el seu futur. Un debat en el qual els «no» de França i Holanda i tenen un pes molt important. Però la influència de la presidència britànica també hi tindrà una gran incidència. Fins diumenge la balança era massa cap a la bada de Blair i de reforçar la idea d'una Europea liberal basa bàsicament en les relacions de mercat.
El «si» de Luxemburg, és important perquè reobre el debat constituciona. És cert que la Constitució Europea és del tall neoliberal i conservadora, però també és cert que cladria saber aprofitar alguns imputs positius que te i que d'alguna manera frena determinades polítiques que en el fons són antieuropeistes i que atepten contra la idea d'una Europa més política.

Un alè d'esperança per Europa

Després del rebuig de la Constitució Europea per part de França i Holanda i la decisió de Tony Blair de suspendre sine die el referèndum previst a la Gran Bretanya, la cimera de la UE del 16 i 17 de juny a Brussel·les va acordar ajornar qualsevol debat sobre el tractat constitucional. Hi havia el convenciment que ens encaminàvem cap a la mort d'una idea, la d'una Europa política. La ratificació diumege del tracat europeu per part dels luxemburguesos ha estat en aquest context una consulta d'alt risc i per aquest motiu un èxit, una bombona d'oxigen i un alè d'esperança per la recuperació d'aquesta idea, però tot i el «sí» de Luxemburg, de moment es manté el text constitucional en hivernació. Ahir, els màxims representants de les institucions europees mostraven la seva satisfacció i l'esperança que canviï el clima negatiu i de crisi en què està immersa la UE, es basaven en el fet que són tretze -de vint-i-cinc- i, per tant, majoria els estats que han ratificat la Constitució.

dilluns, de juliol 11, 2005

El debat sobre Europa

Quina altra Europa és possible?

Els canvis en el si de la Unió Europea que proposa el primer ministre britànic, Tony Blair, no coincideixen amb els que reclamaven francesos i holandesos amb la seva revolta votant «no» a una Constitució Europea excessivament liberal

L'etapa de la presidència de la UE que acaba d'estrenar Tony Blair és tot un repte, sobretot pels objectius que s'ha marcat d'obrir un debat sobre el futur d'Europa, just en un moment en què la UE està immersa en una de les seves crisis més profundes i es troba orfe de lideratge. Coincideix també que dos dels grans dirigents europeus, Jacques Chirac i Gerhard Schroeder, es troben en hores baixes. Aquesta crisi europea ha estat alimentada per la revolta democràtica del «no» a la Constitució Europea de francesos i holandesos.França, fidel a la seva tradició democràtica, de revolta, ha mostrat el seu desacord sense complexos. És cert que hi va haver factors de política interna que van pesar molt en la campanya del referèndum francès, però és indubtable que hi havia un nivell important de rebuig al tractat constitucional i al model que aquest representa. Als dirigents europeus els va costar molt assimilar què és el que havia passat i van intentar minimitzar l'efecte del «no» malgrat que s'hi afegís d'una manera aclaparadora Holanda. Després va venir la cimera de Brussel·les i allà va aflorar el descontentament dels ciutadans per una idea d'Europa que no convenç ningú. Els caps d'estat i de govern van escenificar les divisions que hi ha sobre la Constitució i sobre el fet de si la UE ha de continuar fent la tasca de repartidora.Tornant al referèndum de França, la pregunta que cal fer-se és: per què els francesos van votar massivament que no? Possiblement perquè al darrere d'aquest vot hi havia una demanda social i democràtica dels ciutadans que han retret als seus governants que no es pot parlar de construir un model d'Europa que no ajuda els europeus a millorar la nostra qualitat de vida. Amb el «no» es fa una crida per construir una altra Europa advocant per la refundació democràtica del projecte de construcció europea. El problema és saber quin és el model.Tony Blair, que acaba d'assumir la presidència de torn de la UE, proposa un gran debat sobre quin ha de ser el futur d'Europa, però el premier britànic parteix del model liberal, del lliure canvi, un model que no respon al «no» francès i holandès que va sacsejar les institucions europees. Aquesta majoria de ciutadans francesos i holandesos que han dit prou a una Europa construïda a còpia de mercadeig i intercanvi de cromos entre els representants dels estats, en què les decisions importants sempre quedin a les mans únicament dels governs en el si de les conferències intergovernamentals, sense que els eurodiputats -únics representants elegits per sufragi universal per tractar els afers europeus- hi tinguin gaire res a dir.El problema és que entre vint-i-cinc estats heterogenis caldria redefinir Europa. Quin model d'Europa i què els ha d'unir més enllà dels afers econòmics que deriven del mercat europeu i de la idea inicial del 1951 quan es va fundar aquella comunitat europea del carbó i l'acer. Abans caldria preguntar-se: per què les polítiques comunitàries d'ocupació no són comunes? O per què mai s'ha pogut portar a terme una política exterior comuna clara? -recordem la guerra de l'Iraq-, ni tampoc la UE ha portat una política comuna de solidaritat amb el Tercer Món. Fins ara hem vist una UE amb una veu a les Açores, amb Barroso, Blair i Aznar fent costat als EUA, i una altra veu amb Chirac i Shroeder advocant per la pau. No es pot construir res d'aquesta manera. Si prospera la idea de Blair caldrà preguntar-se si realment hi ha quelcom més que el mercat comú que uneixi els europeus i si com deien els partidaris del «no» al referèndum una altra Europa és possible. Cada vegada es fa més difícil creure que sigui possible caminar cap a aquesta altra Europa més política o social, perquè el model ha quedat engolit pel fenomen de la globalització. Sembla que l'única gran aspiració dels dirigents europeus és convertir la UE en una gran potència mundial, ja és la primera potència econòmica i només li calia afirmar el seu paper de líder polític, per fer de contrapès als EUA. En aquesta línia sí que hi havia una certa convergència entre els dirigents europeus i la ciutadania, perquè d'alguna manera el «no» de França i Holanda també responia a una idea d'enfortir Europa enfront dels EUA, perquè el text constitucional ens lligava encara més als EUA, sobretot en l'aspecte militar.

Publicat al diari El Punt el dia 9 de juliol del 2005, com a Tribuna i en la secció Punt de Vista. (www.elpunt.com)

divendres, de juliol 08, 2005

Un món fet a la mida

La cimera del G-8 d'aquests dies a Escòcia donen una imatge patètica del que són i representent els mandataris dels Estats més importants del món, que es dobleguen sense cap escrupul a la voluntat dels Estats Units.

El primer ministre britànic Tony Blair ha fet un pacte amb Bush sobre el canvi climàtic per aplicar a partir dels 2012 algunes mesures per rebaixar les emissions de CO2. Els EUA és el país del món que més contamina i Blair com a president de torn de la UE li hauria de caure la cara de vergonya de parlar d'un post-Kyoto. La UE ha fet una aposta molt forta a favor del protocol de Kyoto i els 25 estats membres l'han retificat i estan obligats a complir-lo i no ha denigar-lo com fa Blair amb els seus acords amb Bush.

El president dels EUA, George Bush, advoca des de fa temps per un nou ordre mundial, el seu. En la cimera del G-8 ja ha anunciat que finalment acceptarà el que ja és obvi, que l'acció de l'home influeix en el canvi climàtic, i per això proposarà unes polítiques a la seva mida, ignorant que ja existeix un Protocol de Kyoto. Bush reconeix que els EUA mai van acceptar Kyoto perquè la seva aplicació hauria enfonsat l'economia nord-americana. Ahir mateix, Bush, que no ha permès que la Comissió de Drets Humans de l'ONU visiti la presó de Guantánamo, va dir que als presos de Guantánamo se'ls tracta bé, quan tots els informes internacionals diuen el contrari. També ahir es va saber que els EUA s'ha inventat una nova definició de terrorisme, que inclou tant atacs nacionals com internacionals, a més de les baixes i els danys a la propietat, amb la qual cosa ara resulta que els atemptats al món s'han quintuplicat. La idea de Bush és que el món, en tots els àmbits, s'adapti als interessos dels EUA.

dijous, de juny 16, 2005

Els pecats de l'Església

Confrontació

La manifestació contra la reforma del Codi Civil espanyol que regula els matrimonis de persones d'un mateix sexe, és un dret fonamental, el de manifestació que cal respectar. Els ciutadans exerceixen lliurament aquest dret.
I les institucions? Les institucions eclesiàstiques també és poden manifestar?
Suposem que si. Però fa lleig. L'Església en assistir i convocar institucionalment a aquesta manifestació està fent una ingerència en el funcionament de les lleis civils. Adopta una postura de confrontació. Confrontació que es produirà també dins de la mateixa Església.


Pecats mortals de l'Església espanyola

el repàs NARCÍS GENÍS (Publicat a El Punt 14/02/2004)


Ara resulta que la clonació terapèutica també és pecat. La Conferència Episcopal Espanyola, a banda de condemnar l'avenç científic d'extreure cèl·lules mare d'embrions clonats amb finalitats mèdiques, criminalitza aquesta pràctica, almenys això és el que es desprèn de la nota emesa ahir pels bisbes espanyols, que defineixen la clonació terapèutica com una «instrumentalització criminal de la vida humana», tot i que després matisen dient que potser la paraula assassinat no s'hi escau ben bé en aquest cas. El secretari general dels bisbes espanyols, Juan Antonio Martínez Camino, considera que aquesta pràctica és contrària a la vida humana. Segons els bisbes deu ser més digne la mortificació, que priva de vitalitat alguna part del cos, tot i que es podria haver tractat aplicant mètodes científics com el de la clonació. Potser pretenen que ens dignifiquem patint una greu malaltia quan es podria guarir aplicant els avenços científics que es puguin derivar de treballs com els dels científics coreans que han aconseguit clonar embrions humans.El cert és que dels bisbes espanyols ja no ens pot sorprendre absolutament res, s'afanyen a criminalitzar els darrers avenços científics que a la llarga poden salvar milions de vides humanes, però en canvi no són capaços de reaccionar d'una manera contundent i destituir el capellà de Peñarroya-Pueblonuevo (Còrdova) condemnat judicialment a onze anys de presó per haver abusat sexualment de sis nenes. El bisbe de Còrdova, que inicialment feia costat a aquest capellà, va haver d'esperar que el tema es convertís en un gran escàndol social i mediàtic per reaccionar i fer pública una destitució que des de feia dies reclamava la societat. És que potser havien d'esbrinar si hi havia danys morals? És curiós que el mateix col·lectiu de bisbes espanyols al qual costa tant de condemnar un dels seus, per uns fets delictius que són una de les actuacions més fastigoses, repugnants i que provoquen més aversió, facin públiques pastorals en les quals s'afirma que la violència domèstica és el fruit amarg de la revolució sexual o que els mitjans de comunicació s'han convertit en els portaveus de grups com els homosexuals.Com es pot afirmar des de la trona que els maltractaments a les dones o la violència domèstica són conseqüència del que ells anomenen revolució sexual? Com pot ser que els representants de l'Església catòlica s'atreveixin a afirmar que si hi ha maltractaments és a conseqüència de la llibertat de les relacions sexuals que estableix la democràcia? És que potser hi ha sectors del clergat que en el fons enyoren altres règims polítics? I de què deu ser conseqüència que hi hagi capellans que abusen sexualment de menors? Potser de la repressió que fomenten sectors de l'església?Clar que no sorprèn perquè és la mateixa Conferència Episcopal espanyola que va aprovar un polèmic document contra el terrorisme d'ETA, en el qual també es condemnaven els nacionalismes com a via pacífica per aconsequir la independència dels pobles.Però el que sí sorprèn és que davant d'aquesta revolució conservadora dins l'Església espanyola amb massa punts coincidents amb el govern espanyol del PP, l'Església catalana, els bisbes catalans, callin. És un silenci que fa molt mal. És clar que aquest govern s'ha cuidat prou de tenir contents els dirigents de l'Església catòlica, en ocasions sense tenir gaire en compte que la Costitució Espanyola proclama que cap confessió tindrà caràcter estatal.L'Església catòlica s'hauria de posar al dia i revisar alguns aspectes de la seva doctrina, massa ancorats en el passat i que afavoreixen només alguns sectors de la societat. És clar que davant d'aquest panorama no ens ha d'estranyar gens que ens trobem gent que no vulgui saber res d'aquesta església que tan s'allunya de la realitat social. Són catòlics, no em pregunteu si practicants o no, però catòlics que volen fer pública, com a senyal de protesta, la seva opció d'abandonar aquesta església. No és d'estranyar que comencin a circular escrits en els quals s'expliquen les passes per poder fer apostasia. Perquè són molts els qui de cap manera es volen sentir representats per aquests bisbes espanyols.

Les vergonyoses lleis de Punt final

Punt i seguit a l'Argentina

La decisió del Tribunal Suprem Argentí de declarar inconstitucionals les vergonyoses lleis de punt final i obediència deguda, que van impedir el processament de centenars d'implicats en la repressió política de la dictadura argentina entre els anys 1976 i 1983, és un alenada d'esperança per a tots els defensors dels drets humans perquè, encara que amb retard, finalment es perseguirà els responsables de la barbàrie. Però sobretot és un deute que tenia la democràcia amb els familiars de les víctimes, de les Mares de la Plaça de Mayo, que durant tots aquests anys s'han manifestat demanant on eren els seus fills. Hi va haver més de 25.000 desapaguts durant aquella nefasta etapa. Ara, els responsables de les tortures i de tots aquells crims que havien quedat impunes, per unes lleis promulgades durant el mandat democràtic de Raúl Alfonsín sota la pressió dels militars, que amenaçaven amb la involució democràtica, hauran de respondre davant d'un tribunal. Finalment els argentins podran creure en la justícia.

dilluns, de juny 13, 2005

Paissatges de l'Empordà (El Punt, 8-06-2005)

El paisatge de l'Alt Empordà

la crònica NARCÍS GENÍS

La fira del paisatge es va celebrar fa pocs dies a tres pobles de l'Alt Empordà: Pau, Palau-saverdera i Vilajuïga. Va ser una festa molt popular, amb la participació espontània de la gent de l'Empordà en les més de cent propostes culturals que s'hi van dur a terme, amb debats, tallers diversos en els quals s'ensenyava com refer un mur de pedra seca, com confeccionar catifes de flors o com fer aiguardent, entre moltes altres coses. També es donaven algunes nocions sobre el cultiu tradicional i el conreu de l'olivera, tot plegat amenitzat per grups musicals, jocs per a la mainada i paradetes amb productes de la terra i artesania casolana del país. Va ser un èxit, gràcies als habitants d'aquests pobles que s'hi van bolcar com el qui més, encara que tampoc s'ha de menystenir les col·laboracions dels alcaldes de Vilajuïga i Pau. Per cert, aquest darrer va suggerir als organitzadors que s'estalviessin de convidar els activistes de Salvem l'Empordà. A Palau-saverdera l'alcalde, Narcís Deusedas, va ser més contundent, no tan sols va negar qualsevol mena de col·laboració als organitzadors, sinó que, a més, va muntar una contrafesta o fira paral·lela, amb una gran vela per commemorar els vint-i-cinc anys d'ajuntaments democràtics. Tot un encert perquè reflectia una altra mena de paisatge molt propi de la vila. Llàstima que es fes amb un any de retard! De tot plegat -fira i contrafira- el que va ser més comentat va ser la presència de sis exemplars del burro català a Palau.La cirereta de la fira del paisatge de l'Alt Empordà, no pas de les cireres, l'ha posat aquesta setmana el govern de la Generalitat en protegir diferents zones paisatgístiques que afecten, entre d'altres municipis: Llançà, Cadaqués, Sant Pere Pescador, Begur i Palafrugell. Una d'aquestes zones és cap Ras, al terme municipal de Llançà. L'únic espai costaner d'aquest municipi que encara quedava per urbanitzar. Cap Ras, un espai d'especial significació que afecta els paratges i les platges de Canyelles, Borró i Azutzenes. La salvaguarda d'aquesta zona era un dels fronts més combatius de la plataforma Salvem l'Empordà, que hi havia organitzat mobilitzacions i concentracions, sense aconseguir mai la complicitat de l'Ajuntament de Llançà per evitar la urbanització. Una urbanització que, per coses d'aquelles de l'atzar, resulta que els propietaris que pretenien urbanitzar cap Ras són els mateixos que van voler urbanitzar la platja de Castell. Aleshores els va tocar el ple, perquè el govern català els va compensar comprant Castell a un preu escandalosament desorbitat; ara caldrà veure com juga les cartes el conseller Nadal.