dimecres, de novembre 22, 2006

Montilla i Ségolène


Amb una victòria espectacular i incontestable en les eleccions primàries del Partit Socialista Francès, Ségolène Royal ha estat proclamada candidata per aquest partit a les eleccions presidencials franceses de la primavera vinent.

Aquest model d'eleccions primàries dins d'una formació política és un exemple extraordinari de democràcia interna del qual haurien d'aprendre tots els partits polítics de casa nostra.

El cas Montilla és tot el contrari del que ha passat a França. L’aparell del PSC, decideix carregar-se Maragall i posar al seu home, José Montilla com a candidat. Tot un exemple de democràcia interna de partit, amb la “neteja” posterior que això ha significat. Montserrat Tura que va gosar insinuar que Montilla no era el millor perfil de candidat a la presidència de la Generalitat i ja s’ha vist que li ha passat. Caldrà veure que passarà amb la resta de consellers socialistes del govern que no són de la corda de l’aparell del PSC.
Es interessant la reflexió que sobre aquest tema fa el diputat del PSC Àlex Saez en el seu bloc. El periodista d'El Punt Saül Gordillo dedica avui un post a José Montilla.

2 comentaris:

Marc Arza Nolla ha dit...

Diuen els que han treballat amb el futur President Montilla que exerceix el poder mitjançant la por. La consellera Tura n'ha estat la primera vícitima i un avís per als que l'envolten.

Anem arriats,
Marc
www.catalunyafastforward.blogspot.com

Marc Vidal ha dit...

Segolene Royal, representa idees i plantejaments de fons politc que Montilla és incapaç de sostenir. El nou honorable "Joseito" no té ni formació ni bagatge per establir revolucions ideologiques ni formals dins del seu partit i molt menys a la Generalitat.

L'ideari d'aquesta exministre francesa representa el reforç dels poders públics i del concepte de família actual, lluny dels estereotips catòlics, conservadors i antiquats, però sense abandonar el valor fonamental que significa la família com a concepte. Per a aquesta francesa, és imprescindible acabar amb la llei del silenci quan la violència és institucional. La seva realpolitik introdueix un aire fresc i ferm en matèria social. Critica, per exemple, que es confongui pàtria potestat amb custòdia dels fills. Defensa que quan un pare perd la custòdia, no hauria de perdre el dret a participar en l'arquitectura de l'educació dels seus petits. Montilla que defensa a part de "gestió"?. Que passa que els que ens llevem a les 6 del mati i ens fotem en una carabana de cotxes fins arribar a la feina i ens fotem en avions i reunions i no veiem la familia no treballem, no gestionem? quina barra...

Segolen va ser ministra de Mitterrand i de Jospin i posseïx una experiència en política local, com en Montilla, que els seus rivals no tenen. Suau i judiciosa es va mantenir al marge de les guerres internes. Amb aparent improvisació va anar col·locant-se en el centre de l'escena sense monopolitzar l'espectacle.

França que és un país a la deriva. (això em sona) La seva crisi social i institucional ha arribat a un nivell insostenible. El Partit Socialista francès ha optat per la renovació profunda i pel contingut reformista. Mentre que els ciutadans s'allunyen de la política, Ségolène l'acosta al poble i encarna la renovació que esperen. Quan la crisi d'un país deixa de ser l'econòmica o la política, la seva crisi és moral, i és llavors que es precisa de líders capaços de superar-la. Qualsevol no serveix. Ségolène està còmoda en el centre-esquerra, però la seva independència dels aparells dels partits li permetria ser la representant d'un país sencer i no solament d’una banda dels francesos.

Pot dir el mateix PEPE MONTILLA?

Marc Vidal
www.marcvidal.cat