dimecres, de novembre 08, 2006

El tripartit i el seny de CiU



M'he resistit fins avui a parlar del nou govern tripartit o d'entesa. De tripartit, està clar que ho és perquè es conforme a partir de l’acord entre tres formacions polítiques, el que està per demostrar és si realment serà mereixedor que el nomenin entesa. Els precedent que van viure en la passada legislatura no van ser precisament d'entesa.

En tot cas voldria pensar que aquest govern no es trencarà abans de quatre anys. Què tancarà la legislatura amb la mateixa serenitat amb que s'ha presentat. Es la serenitat que l'amic i diputat socialista Àlex Sáez demana a CiU. També es comprensible la pataleta de CiU, però certament erraria si els convergents renegant del seny català que els ha caracteritzat fins ara i iniciant una etapa de trencadissa. CiU pot fer una política de crispació paral·lela a la del PP, on la ètica política no hi tingui lloc. Si CiU opta per aquest camí, pot ser moralment reprovable, com consideren ells que ho ha estat la reedició del tripartit, però serà tant legítim com el govern que presidirà José Montilla.

El també amic i parlamentari electe per CiU, Carles Puigdemont, el veig lluny de la serenitat que li demana l'Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc «Ja ens prenen per babaus», «Catalunya, dividida» o «Cal acceptar la crítica».

Tenir amics a les dues bandes i escoltar els arguments d'uns i altres, dóna una perspectiva diferents.
La política té aquestes coses. L'aritmètica parlamentària només entén que sumen les majories. Una suma que en l'àmbit parlamentària donaria per a molt, que unes vegades en va a favor i altres ens va en contra. Al darrera sempre hi han interessos polítics i de partit. En darrer terme queden sempre els interessos dels ciutadans que en només ens veuen en clau de clientelisme i vots.

Des de fa tres anys estem vivim a l'Estat espanyol la cara més nefasta i vomitiva de la política, de la manera més baixa, burda i fastigosa de fer política. Al PP només l'interessa matenir activada i mobilitzada la seva parròquia. El seu únic objectiu és tornar aconseguir el poder, al preu que sigui. S'utilitza, el terrorisme, els morts, les víctimes i a qui faci falta. En escoltar-los doni la impressió que esperen que ETA, després de tres anys sense sang, torni a matar. Entenc, i en aquest cas comparteixo plenament, la voluntat de CiU de no pactar amb aquesta gent. No em vull, ni em puc imaginar, ni de lluny, que CiU pugi agafar, per allunyat que sigui, un camí paral·lel al del PP.

Potser no tindrem la serenitat que proclama l'Àlex però espero veure el seny que sempre ha proclamat Jordi Pujol.

2 comentaris:

Ricard Fontajau ha dit...

Molt seny. Però és molta barra demanar-ho des del PSC, quan aquest govern és un govern de confrontació. De tres perdedors que han fotut al carrer al guanyador, quan ho havien amagat a l'electorat que ho farien. Només ICV va dir la veritat. Si això no és un frau...

Anònim ha dit...

On no estic d'acord és que aquí hi hagi frau, i si els electors ho veuen així, els hi passaran factura al maig per les municipals.
Es tres sumen i l'arítmetica parlamentària es així. Si no ens agrada haurem de canviar el sistema.
Suposo que hi ha argumets per defensar un front nacionalista i per legitimar el tripartit. Però en auest cas era ERC qui havia de decidir amb qui volia pactar. Si han arrat repeteixo al maig tenen un altre exàmen. Veurem la nota que els electors els hi donen.