Llibertat de premsa

Tanquen un diari per una caricatura

El diari local rus Gorodskie Vesti ha hagut de tancar per la publicació d'una caricatura en la qual Jesucrits, Mahoma, Moises i Buda miraven plegats la televisió i feien un comentari innocent.
Gorodskie Vesti (Novetats de la vila) és un diari de difusió local que s'editava a la ciutat de Volgograd i que no sortirà més al carrer perquè l'alcalde de la ciutat Andreï Doronine ha decidit que l'havia de tancar perquè l'acudit que s'hi havia publicat podia empenyer a l'exacervació de les masses socials, religioses i nacionals i l'home s'ha quedat tan tranquil dient que amb el tancament del rotatiu «tallaba de socarrel els abusos de llibertat dels mitjants de comunicació".

El mateix dia i a Girona, el Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrava un acte en defensa de la Llibertat de premsa i d'opinió, i en el qual Martxelo Otamendi com a director del diari Euskaldunon Egunkaria i Teresa Toda com a subdirectora d'Egin explicaven la dramàtica exper

El biodiesel

Gairebé el 70% del petroli que es consumeix a la UE es destina al sector del transport, sobretot als automòbils particulars, que consumeixen la meitat de l'energia total d'aquest sector. L'eficiència del combustible dels cotxes ha millorat notablement gràcies a un acord voluntari amb la indústria automobilística per reduir el consum de combustible -en el període 2008-2009 els cotxes seran un 25% més eficients del que ho eren al 1998-. No obstant, amb l'augment de la quantitat de vehicles, el consum i l'ús que se'n farà probablement contrarestaran aquestes millores, per això haurien de considerar-se mesures addicionals per millorar-ne l'eficiència.


Una de les solucions que es plantegen, tant per la reducció de la dependència energètica dels països subministradors de cru com pel seu interès mediambiental, són els biocarburants. El desenvolupament d'aquests combustibles contribuirà a lluitar contra l'efecte del canvi climàtic i alhora es pot convertir en una bona font d'energia renovable que pot resoldre en part la dependència energètica dels europeus. Entre els models de biocarburants es distingeixen dos grups: el biodièsel i el bioetanol. El biodièsel es fabrica essencialment a partir d'olis (un 90%), que s'extreuen de la colza o el gira-sol, i el bioetanol s'aconsegueix a partir de la fermentació dels sucres del blat o del blat de moro. Els biocarburants s'han introduït en el mercat recentment i no estan gaire estesos, tot i que algunes benzineres ja subministren el biodièsel. França, com a primera potència agrícola de la UE, preveu incorporar el 5,75% de biocarburants l'any 2008 i el 10% l'any 2015.

L'oli de fregir, el carburant del futur

El biodièsel com a biocarburant d'origen vegetal es planteja com una resposta ecològica a la contaminació que tant contribueix al canvi climàtic. El fenomen s'ha anat estenent des de fa uns anys. Als Estats Units algunes empreses han començat a filtrar els greixos i olis de fregir utilitzats en els restaurants i locals de menjar ràpid per transformar-los en biocarburant. A partir d'aquest carburant fet amb olis de fregir s'ha comprovat que amb un vehicle dièsel s'han fet mil quilòmetres sense contaminar gens. El que es planteja és la reutilització dels milions de litres d'oli que es fan servir cada dia a la restauració i a les llars per transformar-los en biodièsel. El biodièsel com a combustible, que ja es fa servir, es convertirà en el de major utilització perquè, a banda dels beneficis que suposa per al medi ambient, perquè no contamina, permetrà als governs trencar la seva dependència del petroli, que està en poder majoritàriament dels països àrabs.

Els dibuixos de Mahoma i la llibertat

Dotze dibuixos publicats, fa quatre mesos, pel diari danès Jyllands Posten, amb el títol «Dotze visions de Mahoma», alguns dels quals relacionen islamisme i terrorisme, han provocat la indignació del món musulmà, que ha reaccionat amb virulència convocant concentracions, fent boicot als productes danesos, proclamant amenaces de mort i duent a terme atacs contra ambaixades i interessos diplomàtics europeus. L'origen d'aquestes reaccions irades i violentes és la prohibició continguda en la doctrina musulmana de representar Mahoma, perquè això suposaria idolatria i, com a tal, seria una blasfèmia, però també la instrumentalització política que en fan alguns sectors islamistes radicals.

L'exercici de la llibertat d'expressió és un principi bàsic de qualsevol democràcia, que està contingut en la Declaració Universal dels Drets Humans, ratificada per totes les democràcies occidentals laiques. Aquest principi, però, no està reconegut en la majoria de països musulmans, molts dels quals estan sotmesos i regits per dictadures i sistemes no democràtics en els quals sovint es confon el poder civil i el religiós.La llibertat d'expressió s'exerceix com un dret individual o com un dret col·lectiu, però el seu contingut no ha de ser compartit necessàriament per la majoria de ciutadans ni pels governs. En la major part d'estats democràtics les constitucions defensen aquest dret en totes les seves formes, de la mateixa manera que defensen la igualtat de tots els ciutadans perquè ningú no pugui ser discriminat per raó de la seva raça, religió o opinió, amb l'única limitació marcada per les lleis. I encara que a partir de la publicació de les vinyetes que han ofès els musulmans s'intenti obrir un debat sobre el límit de l'exercici de la llibertat d'expressió, en el nostre marc democràtic aquest límit ve marcat únicament per la llei i els tribunals. I ningú, ni els governs ni la violència ni el xantatge dels integristes ni les amenaces poden coartar i condicionar l'exercici d'aquest dret.

El dibuis és de Horsch publicat al Der Standard de Viena

El Pont Major, un barri gironí amb entitat pròpia

Durant anys, sempre que venia a Girona des de Figueres sabia que, abans d'entrar a la capital, passava per una altra població. Sarrià de Ter havia quedat annexionada a Girona (des del 1975 fins al 1983) com un barri més. De fet, havia sentit a parlar molt de Sarrià de dalt i Sarrià de baix i, durant una època, havia visitat a casa seva un periodista figuerenc que vivia a prop de Girona, que es dedicava a la política, que va ser regidor d'aquesta ciutat i que sovint em parlava d'un consell municipal de Sarrià, que aleshores aspirava a la seva independència. Sempre m'havia dit que casa seva era al Pont. Per a mi, tot allò era un embolic i, de fet, reconec que no vaig tenir mai cap interès a conèixer bé els detalls d'aquesta geografia local.

El que m'interessava aleshores, com a jove i inexpert aprenent, eren els alliçonaments i consells que em donava aquest periodista figuerenc que vivia al Pont. Parlàvem molt de Figueres i l'Alt Empordà, de la política local, dels personatges de l'antic règim -aquests que el New York Times avui defineix com a «troglodites»- que aleshores encara controlaven algunes parcel·les del poder. Em donava algunes claus i alguns fils que s'havien d'estirar per denunciar, amb algun reportatge periodístic, l'immobilisme que hi havia en determinats sectors; parlàvem de conspiracions i em lliurava material que em podia servir de base per a algun treball que després intentaria que me'l publiquessin en un lloc o altre.

Molts anys després, i ja com a periodista professional, per aquelles coses de la vida, he acabat fent informació local de Girona, cosa que m'ha obligat, de molt bon grat, a conèixer en profunditat, aquells detalls de la geografia local que anys abans vaig ignorar volgudament. He pogut descobrir, com a gironí d'adopció i professionalment, per què Girona enamora. Comprovar com la ciutat s'escampa més enllà del Barri Vell en tots els sentits cap a un seguit de barris -diferents l'un de l'altre-, alguns dels quals amb una identitat més forta, com és el cas del Pont Major. Un barri encaixonat entre la via del tren i el riu Ter, i sobre el qual Joan Pallàs, que durant tretze anys ha estat regidor del Pont Major, s'ha cuidat prou d'alliçonar-me.Però els records, en ocasions, juguen males passades i dissabte, escrivint el reportatge sobre l'acte d'homenatge que l'agrupació local del PSC de Girona li va retre a Just Manuel Casero, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, la memòria em va traslladar, per uns moments, en aquells anys en què confonia Sarrià i el Pont Major. Només cal mirar el Pont que dóna el nom al barri i el Ter, que delimita perfectament el terme.

Publicat a l'edició de Girona del diari El Punt. La foto de l'acte d'homenatge a Just Casero es de Anna Puig.

Llibertat d’expressió

L’editor del diari francès France Soir ha acomiadat al seu director, Jacques Lefranc. El motiu: la defensa de la llibertat d’expressió que ha fet aquest diari després que el món islamista s’escandalitzes, fes una crida al boicot i amenaces de mort als autors de les vinyetes publicades del diari danès Jyllands-Posten.

La pregunta que és fan els periodistes de tot el món avui és:
tenim dret de fer caricatures de Deu?

Després de la publicació en el diari danès i en diferents diaris europeus d’aquestes caricatures grups armats han amenaçat als ciutadans i a tots els interessos danesos, noruecs i francesos a la franja de Gaza i Cisjordània.

El xoc de civilitzacions ara amenaça en fer-nos callar a casa nostre. Quina és aquesta religió fanàtica que vol imposar el seu credo a tot el món? Es la torna de les creuades?

En defensa de la llibertat d’expressió, opinió i pensament ens solidaritzem i fem costat a tots els periodistes amenaçats.

Drets d'autor dels periodistes

Els editors de diaris que es resisteixen a reconèixer els drets d'autor col·lectiu dels periodistes, almenys a l'Estat espanyol, ara resulta que volen fer el seu agost cobrant als buscadors d'internet en concepte d'autor.

De moment ja han creat un grup de treball per estudiar les possibles modalitats per cobrar els drets d'autor als buscadors d'internet que exploten aquests continguts.

Resulta que els editors de diaris ens diuen que no es just que s'explotin els continguts dels diaris a la xarxa sense que les empreses editores n'ontinguin cap compensació, ni se'ls hi pagui res a canvi.

Cal dir però que la majoria de les empreses periodístiques catalanes i de l'Estat espanyol fa anys que exploten en diferents productes editorials i també a la xarxa els treballs periodistics dels seus periodistes, contractats només per treballar en una publicació, sense compensar-los en concepte de drets d'autor.

Els drets col·lectius d'autor dels periodistes és un debat pendent, que s'ha de resoldre jà.

Un discurs esperançador a la UE

El canceller federal d'Àustria i president de torn de la Unió Europea, Wolfgang Schüssel, ha fet un discurs esperançador per al futur d'Europa apel·lant a la unitat i a la necessitat que té la UE de trobar la identitat cultural que uneixi els europeus, i deixa clar que més enllà d'una moneda comuna calen valors i projectes comuns.

L'aposta de Schüssel de construir una Europa en la qual els ciutadans se sentin europeus perquè comparteixen continguts més socials i culturals xoca amb la visió absolutament mercantilista que aportava el seu antecessor, Tony Blair.

Després d'un semestre de la presidència britànica que va ser absolutament nefast i no va aportar res amb vista a resoldre la crisi en què està immersa la Unió des dels referèndums de França i Holanda, que van rebutjar la Constitució Europea, la nova presidència austríaca és molt valenta, però potser peca d'ingenuïtat en demanar als governs que deixin de banda l'egoisme de cada estat i s'impliquin més en la UE.

Europa ajuda a la CIA

El Consell d'Europa va donar a conèixer el seu informe sobre els vols clandestins de la CIA a Europa amb la utilització dels aeroports i l'espai aeri europeus per traslladar sospitosos de terrorisme a altres països on van ser sotmesos a tortures.

De l'informe presentat pel parlamentari suís Dick Marty es desprèn que tots els governs europeus afectats estaven al corrent d'aquestes pràctiques de l'agència secreta nord-americana, (així ho reflecteixen alguns editorials de la premsa suissa, com Le Temps o Tribune de Genève ) i que s'ha establert una mena de sistema de subcontractació de la tortura a altres països com Síria, Egipte o Jordània.

De la lectura de l'informe es pot desprendre també una connivència dels governs europeus amb els dels EUA en la pràctica sistemàtica dels segrestos i la tortura. Caldrà que els estats de la UE i els països candidats com Romania, no tan sols condemnin aquestes pràctiques, sinó que també expliquin molt bé fins a quin punt coneixien i consentien els segrestos i els vols clandestins.

Els troglodites contra Catalunya

La mentida, la insidia i els atacs constants contra Catalunya des determinats sectors de l'extrema dreta espanyola, tenen un nom: Partit Popular.

Un partit que és defineix de govern a l'Estat espanyol, no pot tenir com a estratègia l'atac constant d'una part del territori que pretén governar, perquè aleshores estarà avocat al fracàs més absolut. El debat sobre l'Estatut ha despertat en el sí del PP els seus instint més baixos.

L'estretègia de la confrontació constant, l'intent de fer bullir la sang als catalans i enfrontar als territoris també té un nom; és l'estratègia del «guerracivilisme».
Qui millor ha definit aquesta estratègia del PP ha estat el New York Times que en el seu editorial d'avui "Troglodites a l'exèrcit espanyol" defineix d'una manera molt clara la situació.

Des de la distància el diari americà exigeix al PP que accepti d'una vegada per totes la derrota electoral que va paritr el 14-M de fa dos anys i que no excusi les actituts colpistes d'un sector de l'exèrcit espanyol en contra de la democràcia.

La crisi al Col·legi de Periodistes de Catalunya

La situació creada en el Col·legi de Periodistes de Catalunya a partir de la renúncia de Sebastià Serrano com a degà de Catalunya i els enfrontaments en el si de la demarcació de Barcelona ha obert un interessant debat a les demarcacions terrirorials del Col·legi.

Des de la demarcació de Girona s'han pronunciat tal com recull Intra-ACN:

El Col·legi de Periodistes de Girona proposa que el nou degà sigui elegit per tots els
col·legiats


El Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona creu que l'única fórmula viable per elegir el nou degà, després de la dimissió de Sebastià Serrano, és tornar a fer unes eleccions en què votin tots els col·legiats de Catalunya. En un comunicat emès als seus col·legiats, el Col·legi gironí assegura que després de la dimissió de Serrano, les Juntes de demarcació es troben 'incapacitades' per actuar en els seus àmbits territorials' i que la seva representativitat ha quedat 'incomprensiblement' disminuïda.

El Col·legi de Periodistes de Girona denuncia avui en un comunicat que des de la dimissió de Sebastià Serrano, les Juntes de demarcació es troben en una 'inaudita situació d’impasse, incapacitades per actuar en els nostres àmbits territorials respectius. La nostra representativitat ha quedat incomprensiblement disminuïda. En cap moment la crisi generada ha pensat en les repercussions que podia tenir en la resta de demarcacions'.

El col·legi considera injust que 'una crisi que té el seu epicentre a Barcelona' afecti tots els col·legiats de Catalunya. Per aquest motiu consideren que s'han de posicionar des de les demarcacions i 'aconseguir que la figura del degà quedi legitimada com ho havia estat fins ara'.
Des del Col·legi de Girona proposen com l'única fórmula viable per elegir un nou degà, obrir unes eleccions 'únicament i exclusivament al deganat, en què el degà surti escollit democràticament per tots els col·legiats de Catalunya'. En aquest sentit el Col·legi tampoc descarta la possibilitat que un representant de les demarcacions no afectades pel conflicte adopti un paper arbitral i assumeixi en funcions el càrrec de degà.

Els membres del Col·legi gironí demanen que el problema se solucioni de la manera més ràpida, independent i democràtica possible, i sol·licita una revisió dels estatuts per evitar situacions com l'actual.

Abus d'Ikea

Els d'Ikea «es fan els suecs» amb els gironins

Qui més qui menys coneix Ikea i qui no, segur que té un parent o un amic que hi ha passat. És el típic lloc on moltes parelles joves i molts estudiants hi han moblat el pis. Et venen els mobles bé de preu, empaquetats i en peces, que després quan arribes a casa, si ets prou manyós, has de muntar, i si no te'n surts, sempre pots recórrer a un amic d'aquests que es deleixen pel bricolatge. Si tu ets un negat en aquesta matèria i en el teu cercle d'amistats no hi ha cap manetes, l'empresa sueca diu que també t'ofereix un servei de muntatge, això sí, pagant un preu pel desplaçament del muntador i una tarifa que està relacionada amb el preu del moble que has comprat. En els catàlegs, els tríptics, la publicitat i el contingut de la seva plana web, tot són facilitats, però quan han cobrat i sorgeix el problema, és quan es fan els suecs. Almenys això és el que li va pasar a una amiga meva.

Fer-ser el suec potser no és una frase normativa, però tothom entén el seu significat, que seria fer el despistat o no voler assumir les responsabilitats. Això és el que fan els de la multinacional sueca instal·lada a casa nostra.

La meva amiga va compar un armari i un llit a la botiga d'Ikea de Badalona, es va espantar a l'hora de muntar-los, va trucar a la botiga perquè li anessin a instal·lar, i la resposta va ser que la petició s'ha de fer personalment. La noia agafa el cotxe i cap a Badalona, un cop allà li diuen que no li poden aplicar la tarifa de muntatge prevista per als clients que viuen com a màxim a 100 quilòmetres perquè Girona és més lluny, i que li faran un pressupost, que evidentment suposa una clatellada. La clienta no hi està d'acord i protesta perquè els d'Ikea neguen un fet objectiu: la distància entre Montigalà i Girona, que és a menys de 100 quilòmetres. El que és definitiu, però, és l'argument de l'empleat: «Miri, passa que nosaltres comptem la distància des de la plaça d'Espanya de Barcelona.» Un argument fantàstic per evitar atendre amb la tarifa normal de muntatge els clients de Girona. La meva amiga fa la queixa pertinent a l'oficina d'atenció al client, on hi ha una altra empleada morruda, i torna cap a Girona. A banda del viatget, la dona va perdre tota la tarda.

Un cop a Girona agafa el PC, entra a la web ikea.com, busca la botiga de Badalona, clica en l'aplicació «com arribar a la botiga», i escriu: 17005 i Girona. A la pantalla hi apareix un mapa de Catalunya amb la ruta per anar des de Girona fins al passeig d'Olof Palme de Badalona amb la informació següent: «Distància total: 92,7 km.»

Publicat a l'edició de Girona del2 de desembre del 2005 del diari El Punt / Foto Gerard Ariño

El fracàs de la cimera Euromed

Tant sols hagués reunit en un mateix fòrum als líders àrabs i als europeus, la cimera Euromediterrània hauria estat un éxit.

La realitat però, és que s'ha de parlar d'un autèntic fracàs.
Rodríguez Zapatero, a la desesperada, volia un acord per salvar una cimera que no ha aportat res de nou. Es tracta d'un nou fracàs que ha recollit la presidència britànica de la UE.

En la trobada va brillar per la seva absència el món àrab i els màxims representants d'Algèria, Egipte, Israel. Marroc, Tunissia i Jordània.

Els del nord clamaven per aconseguir més seguretat, els del sud per obtenir més ajuts al seu desenvolupament. Interessos contraposats i pocs punts d'encontre.

La foto és de Juanma Ramos, fotograf del diari El Punt

état d'urgence

El dret d'excepció com a resposta a una situació de crisi

El govern francès en prorrogar fins a tres mesos el que s'ha anomenat estat d'emergència (état d'urgence) aplica el dret d'excepció, que surgeix com una resposta a una situació de crisi, és a dir quan la situació de l'Estat està en perill sense que les institucions polítiques hi hagin pogut fer front amb els instruments ordinaris que el dret els proporciona. En aquest sentit, la característica bàsica d'una situació de crisi és que la capacitat normativa de la Constitució es veu superada per la força dels fets. És en una situació de disturbis com els que s'han produït aquests dies a França que els governs, si no tenen una resposta jurídica institucionalitzada, han de respondre amb un conjunt de normes jurídiques singulars que constitueixen el dret d'excepció, que no pot ni ha de suposar una ruptura de l'estat de dret. A l'Estat espanyol el dret d'excepció està regulat per la llei orgànica 4/1981, d'1 de juny, dels estats d'alarma, excepció i setge, que va ser tramitada molt ràpidament després del fracàs del cop d'estat del 23 de febrer del 1981.

Publicat al diari El Punt el 15/11/2005

NOTÍCIES RELACIONADES
>El govern francès acorda prolongar tres mesos més l'actual estat d'emergència

Una passejada per les Gavarres

Una passejada per les Gavarres

El senderisme és una pràctica força habitual a casa nostra, qui més qui menys, aprofita algun cap de setmana al mes per quedar amb els amics per anar a caminar. Hi ha a qui li agrada grimpar i fer excursions una mica fortes, d'altres opten per fer passejades més tranquil·les. No es tracta d'anar repetint sempre les mateixes caminades, si no d'anar descobrint nous paisatges, indrets que sovint tenim al costat de casa i que mai se'ns ha ocorregut d'explorar prou a fons. Aquesta afició, la de caminar i alhora gaudir del paisatge, per sort en augment, ha incentivat alguns editors locals, com ara Genard Fèlix, responsable de Brau Edicions de Figueres, a tirar endavant col·leccions de guies d'itineraris. Brau va publicar primer una guia d'itineraris dels Aiguamolls que van confeccionar Ponç Feliu i Antoi Lloret, ara l'encàrrec ha estat més ambiciós, una guia d'itineraris per les Gavarres.

Les Gavarres, espai natural (Brau Edicions), té tot un equip al darrere: Dani Sabater (ambientòleg), Xavier Viñas (biòleg), Xavier Cortadellas (professor i periodista), Enric Bisbe (biòleg i naturalista), Jaume Abel (treballador de bosc) i Ponç Feliu (biòleg i ambientòleg), amb dibuixos de Toni Lloret i la col·laboració d'Elvis Martí. Tots plegats han fet un treball de camp molt elaborat cada un d'ells ha fet personalment els itineraris, que després han estat resseguits pels seus companys, d'aquesta manera han pogut detectar possibles errors o indicacions confoses.

La intenció és donar a conèixer un espai i divulgar-lo amb el màxim rigor, no és un llibre de senderisme, l'obra va més enllà perquè no es queda només amb el paisatge, va més enllà, toca diferents camps. Aquesta guia que acaba de sortir al mercat, ens parla de les Gavarres com un territori, no homogeni, sinó amb una important diversitat de microambients. Parla de la seva gent, de la seva història, del patrimoni, de la fauna, la flora i aprofundeix sobre la riquesa de la zona. Aquest llibre és més que una guia convencional perquè els autors no ens donen només les dades per arribar a un indret determinat, sinó que també opinen i es mullen sobre diferents aspectes de les Gavarres, com pot ser l'efecte i la pressió que exerceix el creixement econòmic sobre aquest territori. A més, conté també un conjunt de mapes amb els diferents itineraris i les rutes que es poden fer, a peu, amb bicicleta o en alguns casos fins i tot explica els llocs on es pot arribar amb el cotxe. Amb o sense guia, però, val la pena passejar per Romanyà de la Selva fins al puig d'Arquers, anar de Calonge al puig Cargol...


Crònica publicada a l'edició de Girona del diari El Punt, l'11/11/2005

 

 

La cimera de la UE a Hampton Court

Tants caps tants barrets

Cada vegada es fa més díficil que els dirigents de la UE es posin d'acord, i no per falta de diàleg, ni de negociacions, ni de ganes. El problema és que cada vegada hi ha més socis en aquest club selecte, i ara ja amb vint-i-cinc, són massa les sensibilitats i els interessos que s'han de confrontar en cada reunió.

Ahir es debatia el model social de l'Europa dels Vint-i-cinc, una Europa que suposadament ha de fer una política comuna. Un objectiu gens fàcil si tenim en compte que sobre la taula de negociacions del castell d'Enric VIII, hi havia quatre models socials diferents i ningú vol que es decapiti la seva idea.Hi ha un model nòrdic, el de l'estat del benestar i amb un alt nivell de protecció social, impostos alts i incentius importants per recerca d'ocupació; un model saxó amb una protecció social pública molt més limitada i un mercat laboral poc intervingut; un model continental, amb un sistema públic de seguretat social universal, i un model mediterrani, amb una elevada seguretat de l'ocupació, amb subsidis d'atur i una despesa social concentrada en les pensions.

Malgrat algunes coincidències entre els diferents sistemes a la UE no hi gaires coincidències en quina part del PIB destina cada govern a la protecció social. En aquest context, es veu difícil cap acord de convergència sobre polítiques socials.

Publicat a totes les edicions del diari El Punt 28/10/2005

La presidència buida de Blair a la UE

Un vaixell a la deriva

Brussel·les, des de fa dies, es veuen moltes cares llargues. La situació de punt mort que es viu en les institucions europees, la manca d'un lideratge clar i les desavinences entre els principals socis sobre si la UE ha de jugar un paper només econòmic o més polític, no ha ajudat gens una institució que mai no ha sabut connectar amb els ciutadans europeus i que ja va sortir tocada pel rebuig de França i Holanda a la Constitució Europea. Per acabar-ho d'adobar, la buidor de la presidència britànica, que no ha fet gairebé res des que va agafar les regnes de la UE el juliol passat, poc ha ajudat a resoldre la situació. L'actitud del govern britànic que, per altra banda, tampoc mai ha desbordat europeisme, ha acabat de desencisar ja no els ciutadans sinó els funcionaris (euroburòcrates) i fins i tot els mateixos europarlamentaris, que no amaguen el seu descontentament i preocupació, en les seves converses amb els periodistes a la seu de la Comissió o als passadissos del Parlament Europeu. El corresponsal de Libérations a Brussel·les Jean Quatremer escenificava la situació reproduint la ironia de l'eurodiputat conservador austríac, Othmar Karas, quan va dir: «Avís de recerca: hem perdut la presidència del Consell, des que és exercida pel premier britànic, Tony Blair, sembla que ningú no l'ha vist, ni sentit des de l'estiu. Tota informació sobre el lloc on és i les seves activitats serà rebuda amb alegria pels ciutadans europeus.» Les crítiques per l'absentisme de Blair provenen fins i tot dels escons dels parlamentaris britànics i dels mateixos socialistes. Després de quatre mesos avui es podria tornar a reproduir un altre enfrontament entre Blair i Chirac, aquest darrer la vigília de la cimera va publicar un article en 26 diaris europeus en què deixa clar que no acceptarà de cap manera que Europa només sigui una zona de lliure canvi. Caldrà veure què respon el premier britànic..

Un drama a Ceuta

3.000 quilòmetres de Ceuta a Ceuta

Un refugiat polític explica com va viure i compartir durant mesos la misèria i l'horror amb centenars d'immigrants que volen entrar a Europa


Un ciutadà congolès condemnat a mort per qüestions polítiques i que va travessar la tanca de Ceuta camí de la llibertat l'octubre del 2003, ha tornat al Marroc al bosc Finidec, a prop de la tanca fronterera de Ceuta, en un moment en què aquest punt, juntament amb Melilla, s'ha posat tristament d'actualitat. Per aquest home que ara ha viatjat un altre cop a Finidec acompanyat per dos membres de l'associació Akan, de suport i acollida a immigrants, ha estat com tornar a l'infern. En aquest bosc, on avui es refugien centenars d'immigrants de diferents nacionalitats, hi va passar sis mesos. Dos anys després de la seva estada a Finidec, encara hi ha trobat coneguts que no defalleixen en els seus repetits intents de travessar la tanca per entrar a l'Estat espanyol.

De la Universitat a la cuina
Nascut a la República Democràtica del Congo fa 43 anys, casat i amb un fill, professor universitari d'economia política a la Universitat de Kinshasa, actualment viu a Girona amb el suport de l'ONG Akan i fa feines esporàdiques com a mosso de magatzem o ajudant de cuina, en unes condicions laborals absolutament lamentables. Es fa dir Lubaka Konde, un nom fictici, perquè per qüestions de seguretat no vol revelar la seva identitat real, tem que la seva família que viu al Congo en pateixi les conseqüències. Cada vegada que s'ha volgut posar en contacte amb la seva família, els seus han tingut problemes. L'última vegada que els va telefonar, la policia va detenir dos dels seus germans i van assaltar el seu domicili familiar.

Condemnat pel fet d'ensenyar
Lubaka Konde, condemnat a mort només perquè al règim del Congo no li agradava el to de les seves classes a la Universitat de Kinshasa, va escapar miraculosament d'una execució horrorosa. Segons explica, a la República Democràtica del Congo alguns reus de mort són llançats directament al riu just on hi ha una catarata, lligats de mans i peus dins d'un sac. En el seu cas, quan va veure com llançaven els seus companys, Lubaka va cridar en la seva llengua materna, cosa que li va salvar la vida perquè un dels policies que dirigia les execucions va reconèixer aquella llengua i va descobrir que coneixia la seva família, es va compadir d'ell i el va deixar que travessés el riu Congo i fugís cap al Gabon.

Després d'escapar de la condemna de mort, Lubaka va patir una altra condemna vivint tot un periple de dificultats i horrors, fins que l'octubre del 2003 va poder trepitjar Ceuta. La seva primera parada va ser al Gabon, on va poder treballar de mestre de primària, però també en va haver de fugir en veure que es podia complicar la seva situació. Un cop va poder fer alguns estalvis i treballar en diferents llocs de la zona, va aconseguir documentació falsa i va agafar un vol fins a Casablanca. Al Marroc, les autoritat alauites van descobrir que els papers de Lubaka no eren correctes i el van fer fora del país, no li van donar menjar, ni aigua, i el van enviar a la frontera d'Algèria, en un punt on les autoritats algerianes el van detenir juntament amb altres sense papers, i els van traslladar en camions militars, en un llarg viatge de més de 1.500 quilòmetres, fins a una zona desèrtica prop d'In-Salah. Durant el viatge, les autoritats algerianes només els van donar pa i llet. Un cop a In-Salah, Lubaka va veure que allò era «un desert, un lloc infernal, amb una calor insuportable, no hi ha cases, no hi ha res. Només som gent abandonada, homes, nens, dones, malalts...». Lubaka només va aguantar tres setmanes i va fugir a peu cap a Tamanrasset; d'allà va enfilar el camí, a peu, cap al Marroc; va passar més d'un mes caminant, no tenia menjar ni aigua, i hi havia dies que el seu únic aliment eren els seus propis orins; és un llarg camí ple de misèria i mort. Explica Lubaka: «Era horrorós, en aquell camí desèrtic, cada deu quilòmetres hi trobaves esquelets de gent morta.» Finalment va arribar a Uxda, a la frontera entre Algèria i el Marroc, «fet pols i amb els peus inflats i llagats». En aquesta zona fronterera hi va passar tres mesos amagat, vivint del que podia, alimentant-se de coses podrides, «no vulgueu saber què es pot arribar a menjar en situacions extremes».

Finalment va poder marxar d'Uxda (Oujda), però abans d'arribar a Finidec, encara va haver de caminar uns quants centenars de quilòmetres, «sempre de nit, amagat i vivint de tot el que pots arreplegar pel camí».

Sis mesos vivint al bosc
A Finidec, Lubaka es va refugiar al bosc, on hi havia centenars de persones en la seva mateixa situació. Misèria absoluta. Però els immigrants allà, al bosc i a la muntanya, hi vivien amagats, en grups i clans organitzats, segons les nacionalitats. Al bosc de Finidec, on avui encara s'amunteguen centenars d'immigrants que esperen poder saltar la tanca, Lubaka hi va passar sis mesos. Sis mesos de misèria absoluta, dormint al bosc i amagant-se cada dia de les persecucions policials. Allà hi dominen alguns grups, els majoritaris, com ara els malians, i també alguns sectors mafiosos hi fan diners; cobren 600 euros per fer-te passar fins a la tanca i 800 si et vols jugar la vida per mar en un bot. Només la Creu Roja i les organitzacions humanitàries ajuden la gent que viu al bosc, amb aliments i medecines. Després de sis mesos de viure i dormir sota els matolls, Lubaka, escapant de la policia i de les màfies, va aconseguir travessar per un forat fet a la tanca de Ceuta, allà va passar tres dies amagat, sense menjar ni beure. A Ceuta es va posar a disposició de les autoritats, i fins al cap de cinc mesos no va aconseguir un permís per entrar a l'Estat espanyol; després va venir a Catalunya i va fer finalment cap a Girona com a immigrant i no com a refugiat polític tal com ell havia sol·licitat.

Reportatge publicat al diari El Punt el diumenge 9/10/2005