dimarts, de març 27, 2007

Tribunals sota sospita


El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.


Publicat a l'edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007

Religió i llibertat d'expressió


El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d'unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s'ha de fer prevaler el dret a la llibertat d'expressió. De fet, en la sentència s'indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.


Des de diversos mitjans s'ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d'expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d'una determinada comunitat.


La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n'hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d'Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l'espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d'amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s'han pogut fer.


De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d'haver i s'ha d'acceptar la llibertat d'expressió d'aquells que sanament en volen fer una crítica.

dimarts, de març 13, 2007

Adieu o revoire Chirac!


Esl editorials dels principals diaris no es posen d'acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :


"'Adieu', Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,........."


El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: " Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo - Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (...)"



De fet l'anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d'incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.


Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l'Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l'oposició europea a la guerra de l'Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.


Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l'euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.


Chirac se'n va en un moment en què l'Estat francès té una elevada taxa d'atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

dilluns, de març 12, 2007

Compromís de la UE amb el clima


La tradicional cimera de primavera de la Unió Europea, que es va celebrar dijous i divendres passat a Brussel·les, ha aprovat una estratègia energètica contra el canvi climàtic que inclou compromisos de gran abast.


La UE ha fet un pas endavant amb la intenció de tenir un paper d'avantguarda en la lluita contra el canvi climàtic arreu del món, amb una política valenta que tard o d'hora haurà d'arrossegar altres països industrialitzats perquè s'apuntin a la lluita contra l'escalfament global. Una aposta que, independentment del convenciment mediambiental dels països que l'assumeixin, representa també una inversió de futur.


Són molts els informes que demostren que per a l'economia mundial és més rendible i barat aplicar mesures per frenar el canvi climàtic que no haver de pagar-ne els efectes i les conseqüències. Però perquè aquest combat tinguí efecte, cal aplicar mesures dràstiques amb vista al futur, i a més fer-ho a escala mundial. Les polítiques regionals, encara que siguin de la UE, en la lluita contra el canvi climàtic, aïllades no obtindran cap resultat satisfactori si no s'aconsegueix la complicitat de les principals potències industrials del planeta.


La cimera de Brussel·les ha estat una de les més positives que ha celebrat la UE en els darrers anys, perquè afronta sense manies un problema real en el qual s'implica a fons. Cal, però, que els acords de la cimera no quedin només en bones intencions, sinó que vagin més enllà i que s'apliquin als vint-i-set estats membres les polítiques anunciades sobre la reducció de les emissions de CO2, l'aplicació de les energies renovables i la utilització de biocombustibles.

dissabte, de març 10, 2007

Eutanàsia pasiva


El cas de la granadina Inmaculada Echevarría, ingressada des de fa deu anys en un hospital a causa d'una distròfia muscular, que ha demanat que se li retiri el respirador que la manté amb vida ha tornat a reobrir el debat sobre l'eutanàsia i el dret a una mort digna.


El vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal i arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares, ja ha deixat clar que la retirada del respirador que manté amb vida la dona seria una aplicació de l'eutanàsia i que si es permetés es faria un primer pas per legalitzar-la. Cañizares, des de les seves conviccions, es mostra contundent a afirmar que l'eutanàsia sempre és il·legítima i que és un atemptat a la dignitat i a la vida humana.


L'ultraconservador cardenal no s'equivoca quan afirma que aquest cas no té precedents a l'Estat espanyol. Per primer cop una institució política, i en concret el Consell Consultiu d'Andalusia, s'ha mostrat d'acord que es compleixi la voluntat de la dona. També la Comissió d'Ètica i Deontologia Mèdica de l'Organització Col·legial Mèdica de l'Estat espanyol ha negat que, conceptualment, aquest cas es pugui qualificar d'eutanàsia. El president d'aquesta institució mèdica entén que en tot cas encaixa en el dret de la pacient a rebutjar un tractament extraordinari i desproporcionat per mantenir-la artificialment amb vida. La mateixa Constitució espanyola estableix que tothom pot disposar lliurement de la seva vida. I en aquest cas Inmaculada vol exercir el seu dret demanant que es deixin d'adoptar mesures extraordinàries per perllongar-li la vida. És el que s'anomena eutanàsia passiva, un supòsit que no és punible segons l'actual Codi Penal. Pot generar dubtes ètics i morals, per raons religioses, als professionals de la medicina, però suposa el final del patiment d'aquesta dona que només reclama el seu dret a una mort digna.

dijous, de desembre 21, 2006

La corrupció del PP


El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l'actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D'aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.


L'estratègia de la confusió i d'embolicar-ho tot, tal com s'ha fet amb la teoria de la conspiració de l'11-M, té com a objectiu aconseguir que l'opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d'especuladors que sense cap mena d'escrúpols s'aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.


El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d'expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l'Estat d'haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d'un estat policial.


Aquesta posició d'alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d'aquest partit, que en l'etapa del govern d'Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.

dimecres, de desembre 20, 2006

LiberPress 2006


El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L'atorgament d'aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L'acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l'any passat, Gervasio Sánchez.


Jon Lee Anderson va dir que Girona s'havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.


L'autor premiat és un dels més destacats periodistes d'àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l'Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l'obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d'altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.


Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper's i Financial Times, entre d'altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l'Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez


El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l'a entrevista a Girona explica que:
La conferència d'Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d'Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l'època de govern de Zapatero l'Estat espanyol està exportant més armes que en l'època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d'un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.
El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal
Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

dimarts, de desembre 12, 2006

Avís a Turquia


L'Acord dels ministres d'Afers Estrangers de la UE per relantir les negociacions de l'adhesió de Turquia és un dels pocs encerts de la Unió, que per una vegada ha mostrat fermesa i decisió.

Els turcs han incomplert reiterdament el Protocol d'Ankara, que els obliga a obrir ports i aeroports a tots els socis europeus, amb Xipre inclosa. Lògicament el president turc Recep Tayyip Erdogan ha qualificat d'injusta la mesura.

Avui el Parlament Europeu ha avalat la decisió dels ministres i tant la canciller aleamnya, Angela Merkel com el ministeri francés d'Afers Estrangers han indicat que s'ha enviat un missatge molt clar a Turquia.

La fermesa de la UE caldria però que es demostrés en altres situacions de política internacional i que s'apliqui també en clau interna per tal de tallar les ales a socis que s'estan revelant com incòdes, com és el cas de Polònia.

dilluns, de desembre 11, 2006

Pinochet, un criminal


Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m'ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l'economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d'humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d'Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d'un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s'aixequen veus de l'entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S'ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d' Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”

dimecres, de novembre 29, 2006

Triunfo


Pels nostàlgics que enyoren el periodisme que es feia durant la transició espanyola, la revista Triunfo ha obert part de les seves planes històriques al plúblic en general que hi pot accedir a traves de la plana web triunfodigital.com.

No dic que aquest periodisme fos ni millor, ni pitjor que el d'avui, això no es pot generalitzar, perquè a banda de Triunfo també hi havia altra premsa, i quina premsa!

Repassar avui alguns dels articles que publicava la mítica revista, és un exercici interessant. De fet, mirar l'hemeroteca, és un exercici que tots els periodistes hauriem de fer sovint. Dóna molt de sí i no té cap secret, sobretot quan recordes a segons qui allò que va dir i que avui s'en panedeix d'haver-ho dit.

Sense anar més lluny només cal veure que ha fet el PSOE amb el seu polèmic vídeo «La otra tregua», un senzill exercici d'hemeroteca.

Les hemeroteques i les cas De Juana Chaos

Sense cap intenció de fer prediccions, puc assegurar que la famosa sentència del Tribunal Suprem que condemna a De Juana Chaos a més de dotze anys de presó, passarà a les hemeroteques, com una autèntica aberració jurídica. I si no, només cal fer un repàs als juristes que han començat a destroçar públicament el contingut de la polèmica sentència del l'alt tribunal, com ha fet Nicolás García Rivas o també Bonifacio de la Cuadra.

divendres, de novembre 24, 2006

Un gol català a la Comissió Europea


Per primera vegada en la història de la UE, un text en català s’ha publicat a la plana oficial de la Comissió Europea, no se sap ben bé si ha estat un error o que finalment han entès que Catalunya és una nació amb una llengua pròpia.

En tot cas per si és tracta d’un error i decideixen retirar aquest text, afanyeu-vos a consultar aquesta web de la Comissió Europea a :



Un mal soci per la UE

Els polonesos, a banda d’haver alimentat el mite de que els seus lampistes seran la ruïna dels lampistes francesos (és el mite del lampista polonès a França), ara resulta que impedeixen que la resta d’europeus resolguin part dels problemes energètics amb el petroli i el gas de Rússia.

Polònia ha bloquejat la negociació de la Unió, amb el Kremlin. Els polonesos exigeixen que Rússia aixequi l’embargament sobre la carn polonesa, en vigor des de fa un any per problemes amb els certificats veterinaris, i a més pretenien que abans de la reunió d'avui, Rússia ratifiqués la Carta Europea de l’Energia.


Evidentment, els russos no accepten condicions prèvies i la cosa ha portat a que la UE acudeixi dividida a la reunió. La Comissió Europea ha intentat convèncer Varsòvia perquè resolgui els seus problemes amb Rússia sense entorpir una negociació de la Unió Europea.
Sobre els problemes que ocasiona Polònia a la Unió Europea, el periodista gallec Félix Soria, en el seu blog ha penjat un l'article El gobierno polaco daña la economía de la UE, la lectura del qual recomano especialment.
El corresponsal de Liberation a Brussel·les, Jean Quatremer, periodista i advocat també en el seu blog fa un comentari sobre aquesta extranya relació de Polònia i la UE.

dimecres, de novembre 22, 2006

Montilla i Ségolène


Amb una victòria espectacular i incontestable en les eleccions primàries del Partit Socialista Francès, Ségolène Royal ha estat proclamada candidata per aquest partit a les eleccions presidencials franceses de la primavera vinent.

Aquest model d'eleccions primàries dins d'una formació política és un exemple extraordinari de democràcia interna del qual haurien d'aprendre tots els partits polítics de casa nostra.

El cas Montilla és tot el contrari del que ha passat a França. L’aparell del PSC, decideix carregar-se Maragall i posar al seu home, José Montilla com a candidat. Tot un exemple de democràcia interna de partit, amb la “neteja” posterior que això ha significat. Montserrat Tura que va gosar insinuar que Montilla no era el millor perfil de candidat a la presidència de la Generalitat i ja s’ha vist que li ha passat. Caldrà veure que passarà amb la resta de consellers socialistes del govern que no són de la corda de l’aparell del PSC.
Es interessant la reflexió que sobre aquest tema fa el diputat del PSC Àlex Saez en el seu bloc. El periodista d'El Punt Saül Gordillo dedica avui un post a José Montilla.

dimecres, de novembre 15, 2006

Incomodar el sistema

La defensa de la llibertat d’expressió ha portat, avui al PEN club català a organitzar un seguit d’actes per recordar que es celebra el dia internacional de l’escriptor empresonat. Aquesta entitat, des del seu Comitè d’Escriptors Empresonats treballa en benefici dels escriptors, periodistes, traductors, editors perseguits arreu del món a causa de la seva feina.

La cosa aquesta de dedicar un dia a un fet no m’agrada massa perquè em recorda quan era petit i es celebrava el Domun. De totes maneres penso que és bo, que encara que sigui amb l’excusa del Dia Internacional de l’Escriptor empresonat, que ens indignem, una estona, perquè a molts llocs del món hi ha col·legues periodistes a la presó, als quals fan callar perquè la seva tasca professional incomoda al sistema.

Em preocupa especialment que al nostre país cada vegada menys els periodistes fem aquesta feina d’incomodar al sistema.

Quan dic incomodar al sistema no em refereixo a la fauna periodística que es dedica a incomodar al govern d’un color servint perquè serveix descaradament a un altre formació de diferent color polític.

En refereixo a la idea que aquest és un ofici amenaçat i en el sentit que expressa el periodista Joaquim Maria Puyal que ahir va rebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya un reconeixement als seus trenta any de professió.
Tot seguit reprodueixo el missatge del company Puyal a la professió en motiu de rebre la distinció del Col·legi:

L'OFICI, AMENAÇAT

L'ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d'avaladors dels continguts. El màxim damnificat d'aquesta tenalla d'interessos és el receptor.




La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla -abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l'aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats. (Joaquim M. Puyal)

Sobre el guardo de l’Ofici de Periodista lliurat a Joaquim Maria Puyal i del Dia Internacional de l’Escriptor amenaçat, avui en parlen també, en Saül Gordillo i en David Figueres

Desapareix el català de TVE


D’aquí a pocs dies tindrem un nou govern a Catalunya. Cal que li recordem la situació d’incertesa en que es troba l’emissora Ràdio-4 i de la voluntat política que hi ha de deixar TVE a Catalunya amb una única desconnexió.

Tot plegat és una situació força lamentable.

El Col·legi de Periodistes de Catalunya fa setmanes recordava que : «No és la primera vegada que es posa de manifest l’amenaça de desaparició d’una emissora pública que ha estat clau en el procés de consolidació mediàtica a Catalunya però mai, la contundència de l’amenaça havia estat tan clara» i demana a les institucions públiques catalanes i al conjunt de forces polítiques, no només que evitin la mort de Ràdio-4, sinó que treballin activament per la seva consolidació. Així com el manteniment al màxim de la programació de TVE a Catalunya.Bé han passat molts dies, ara canviarà el govern català i la situació és més o menys la mateixa.

A dos dies de la constitució del nou Parlament de Catalunya els treballadors de TVE, recorden la delicada situació en que es troben gràcies a un magnífic pla de sanejament que preveu reduir la desconnexió en català de TVE a Catalunya a 30 minuts diaris d'informatiu. La qual cosa suposa l'eliminació de 14 programes a més de l'Informatiu Vespre i l'Informatiu Cap de Setmana.

Els treballadors de TVE-Sant Cugat ja han començat les mobilitzacions però necessiten que els hi donem suport.

Aquests treballadors ens suggereixen en entrem en la web que han creat i en la qual hi podem signar per a la defensa de la programació en català de TVE.

També podem optar per passar, cosa que no recomano, perquè els atacs contra la presència del català als mitjants de comunicació no venen només de Madrid, ni des del PP, ni dels impresentables del Partido de la Ciudadania si no que compta amb la complicitat del govern català, si manté la passivitat actual.

Si voleu donar suport a la campanya, ho podeu fer a:http://www.tvesiencatala.com/

dimarts, de novembre 14, 2006

Amenaces terroristes



Dos articles d'opinió, titulats «El escudo» i «Gallizo», escrits des de la presó d'Algesires pel militant d'ETA Iñaki de Juana Chaos, que van ser publicats pel diari basc Gara el desembre del 2004, en unes altres circumstàncies haurien pogut ser considerats pel seu contingut ofensiu, com a delicte d'opinió, injúries o contra l'honor de les persones, però en aquest cas ho han estat com a delicte d'amenaces terroristes (art. 572-1-3 del Codi Penal).


El Tribunal de l'Audiencia Nacional, segons la sentència 60/06 que es va fer pública dimecres passat, ha condemnat Iñaki de Juana Chaos a 12 anys i 7 mesos de presó, inhabilitació absoluta per un termini de vint anys com a autor penalment responsable d'un delicte d'amenaces terroristes, i a més haurà d'indemnitzar en concepte de responsabilitat civil, per danys i perjudicis morals, amb un total 72.000 euros les sis persones amenaçades (12.000 euros per a cada una d'elles). Segons el Tribunal en aplicar la pena s'ha tingut en compte la circumstància agreujant de reincidència tot i que s'ha aplicat la pena amb el mínim previst legalment. El Codi Penal per amenaça terrorista preveu una pena que va d'entre deu i quinze anys. En la mateixa sentència s'absol l'acusat de pertànyer a ETA. Es tracta de la sentència més severa que ha dictat mai l'Audiencia Nacional per amenaces terroristes.


El procés judicial per aquests dos articles es posa en marxa el 3 de desembre del 2004 sobre la base d'una actuació del fiscal i el 10 de gener del 2005 l'Associació de Víctimes del Terrorisme presenta una querella criminal pels mateixos fets. Els delictes de què se l'acusava eren de pertinença a organització terrorista i amenaces terroristes. Inicialment el ministeri fiscal i l'associació de víctimes reclamaven 96 anys de presó.


MARCAR OBJECTIUS D'ETA


En els dos articles d'opinió escrits per De Juana Chaos, hi ha una denúncia duríssima de la situació dels presos bascos, es parla de tortures i maltractaments. De Juana acusa d'aquesta situació jutges, polítics i funcionaris de presons, dels quals dóna els noms de tots, els càrrecs que ocupen i el seu destí professional. El tribunal entén en la sentència que les persones citades ho són per convertir-se «en objectius permanents de les accions de la banda terrorista, per d'aquesta manera en definitiva alterar greument la pau pública i subvertir l'ordre constitucional establert». Segons el Tribunal en els escrits de De Juana hi ha una «amenaça velada» i un assenyalament dels personatges citats com a objectius d'ETA.


Iñaki de Juana Chaos, amb un historial sanguinari, va ser condemnat a més de 3.000 anys de presó per haver participat en onze atemptats en què van morir 25 persones, i l'agost del 2005 ja havia complert un màxim de 18 anys de la seva condemna, reduïda pel treball d'acord amb el Codi Penal del 1973. Arran de la polèmica mediàtica i política que va provocar l'anunci de la seva posada en llibertat, se l'ha mantingut en presó preventiva, mentre s'instruïa aquesta nova i polèmica causa. Aquest últim judici pels dos articles al diari Gara, enmig de l'anunciat procés de pau, ha estat envoltat d'una autèntica tempesta política i mediàtica en què el PP ha acusat el govern i la fiscalia d'acceptar xantatges d'ETA. De Juana, en conèixer la petició fiscal, també va protestar, amb una vaga de fam que després va interrompre. Ara, en saber la sentència, torna a fer vaga de fam.

Publicat a l'edició d'El Punt 12/1172006
Sobre aquest tema podeu llegir el que ha escrit Marc Vidal en el seu post: Encara és possible
També és interesant el punt de vista que dóna des de Galícia el blog periodístic IM-PULSO

dimecres, de novembre 08, 2006

El tripartit i el seny de CiU



M'he resistit fins avui a parlar del nou govern tripartit o d'entesa. De tripartit, està clar que ho és perquè es conforme a partir de l’acord entre tres formacions polítiques, el que està per demostrar és si realment serà mereixedor que el nomenin entesa. Els precedent que van viure en la passada legislatura no van ser precisament d'entesa.

En tot cas voldria pensar que aquest govern no es trencarà abans de quatre anys. Què tancarà la legislatura amb la mateixa serenitat amb que s'ha presentat. Es la serenitat que l'amic i diputat socialista Àlex Sáez demana a CiU. També es comprensible la pataleta de CiU, però certament erraria si els convergents renegant del seny català que els ha caracteritzat fins ara i iniciant una etapa de trencadissa. CiU pot fer una política de crispació paral·lela a la del PP, on la ètica política no hi tingui lloc. Si CiU opta per aquest camí, pot ser moralment reprovable, com consideren ells que ho ha estat la reedició del tripartit, però serà tant legítim com el govern que presidirà José Montilla.

El també amic i parlamentari electe per CiU, Carles Puigdemont, el veig lluny de la serenitat que li demana l'Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc «Ja ens prenen per babaus», «Catalunya, dividida» o «Cal acceptar la crítica».

Tenir amics a les dues bandes i escoltar els arguments d'uns i altres, dóna una perspectiva diferents.
La política té aquestes coses. L'aritmètica parlamentària només entén que sumen les majories. Una suma que en l'àmbit parlamentària donaria per a molt, que unes vegades en va a favor i altres ens va en contra. Al darrera sempre hi han interessos polítics i de partit. En darrer terme queden sempre els interessos dels ciutadans que en només ens veuen en clau de clientelisme i vots.

Des de fa tres anys estem vivim a l'Estat espanyol la cara més nefasta i vomitiva de la política, de la manera més baixa, burda i fastigosa de fer política. Al PP només l'interessa matenir activada i mobilitzada la seva parròquia. El seu únic objectiu és tornar aconseguir el poder, al preu que sigui. S'utilitza, el terrorisme, els morts, les víctimes i a qui faci falta. En escoltar-los doni la impressió que esperen que ETA, després de tres anys sense sang, torni a matar. Entenc, i en aquest cas comparteixo plenament, la voluntat de CiU de no pactar amb aquesta gent. No em vull, ni em puc imaginar, ni de lluny, que CiU pugi agafar, per allunyat que sigui, un camí paral·lel al del PP.

Potser no tindrem la serenitat que proclama l'Àlex però espero veure el seny que sempre ha proclamat Jordi Pujol.

dimarts, de novembre 07, 2006

Aznar i la pena de mort

Sadam Hussein és segons Aznar: «un gran criminal, responsable de la mort de milers de persones i que té prou culpes per pagar-les» amb la forca.

D’aquesta manera José María Aznar ha qualificat de justa la condemna a mort contra Saddam Hussein

Aznar és l’únic polític europeu que ha manifestat a favor de que s’apliqui la pena de mort a Sadam Hussein, tot sigui per mantenir la seva política de seguidisme mimètic de tot allò que diu Georges W. Bush, qui està utilitzant aquest condemna a mort en la campanya electoral dels EUA.

No cal recordar que la Unió Europea en la seva Carta de Drets Fonamental es mostra contraria a la pena de mort. (Art. 2 El dret a la vida)

Convenció a Nairobi



La conferència internacional sobre el canvi climàtic, que se celebra aquests dies a Nairobi, ha donat un missatge d'alarma en qualificar aquest fenomen com una de les amenaces més greus que afecten la humanitat.

Ahir mateix un nou informe demolidor indicava que el canvi climàtic posa en perill l’aliment dels éssers humans i dificultarà encara més l’alimentació de la creixent població mundial.

En un dossier divulgat a la cimera de Nairobi s’advertia que l’Àfrica, tot i ser el continent menys contaminant, serà el més afectat pels efectes del canvi climàtic amb sequeres, inundacions, fams derivades d’una menor producció agrícola i control dels recursos.

Novament, des d'un fòrum internacional es fa una crida per lluitar contra l'escalfament del planeta i la resposta dels EUA, un dels països que més contamina, ha estat que no pensen modificar la seva política mediambiental.

En aquesta cimera es dibuixa com ha de ser la lluita contra el canvi climàtic després del protocol de Kyoto, amb el qual 165 països industrialitzats es comprometien a reduir les emissions de gasos contaminants fins al 2012. El problema és que els objectius de Kyoto de moment no s'han complert i malgrat els efectes devastadors del canvi climàtic els governs tampoc han actuat amb contundència per frenar el deteriorament del planeta. Si no s'actua ara no hi serem a temps.

divendres, de novembre 03, 2006

El vídeo de Ciutadans...



El parlamentari electe de Ciutadans, Partido de la Ciutadania, Albert Rivera no vol problemes amb els mitjans de comunicació, tot i que sap que té al seu costat com aliats incondicionals a El Mundo i la COPE, i que compta a més amb una premsa amiga, com e-noticies, ABC, Libertat digital.

Albert Rivera, ara ja com a diputat electe, no vol cultivar hostilitats amb la premsa catalana, per aquest motiu tant punt va saber que havia estat elegit es va afanyar a desmarcar-se del vídeo de Boadella, en el qual l’actor es caga literalment amb l’Avui i El Punt.

Albert Rivera ha enviat un fax als directors dels diaris catalans precisant que el vídeo de Boadella, respon a l’opinió individual d’una persona i que no es assumida pel partit Ciutadans, Partido de la Ciutadania, i que aquest vídeo ja no figura a la plana web de la formació política.

Albert Rivero però no explica que des de la plana de web del seu partit i a traves de l’enllaç Blog de premsa es pot continuar accedint al seu vídeo de la setmana amb enllaç a YouTube. Tampoc no ha dit públicament que es desmarcava d’aquests insults contra a la premsa catalana.