divendres, d’agost 17, 2007

Una icona de l’independentisme


El Xiri, home d’una paciència proverbial, fidel sempre als seus principis, va passar durant un any i nou mesos 12 hores al dia davant la porta de la presó Model, fins que es va aprovar la llei d’amnistia. Allà hi va fer diverses vagues de fam, i va convertir aquell portal del carrer Provença de Barcelona en un punt de peregrinació gairebé obligat. Per allà, hi van passar cantants, esportistes, polítics i milers de persones més per donar suport a la seva lluita. Mentre era capellà es va estimar més cuidar porcs que no cobrar una pesseta de l’Estat. Per les circumstàncies del moment polític i després de la desaparició de l’Assemblea de Catalunya, va ser un capdavanter del moviment assembleari. Xirinacs, el 15 de juny del 1977 va ser elegit senador independent amb mig milió de vots. Part d’aquella legislatura, quan al Senat tothom seia, ell es quedava dret, i va ser la seva manera de protestar perquè no podia utilitzar el català a la cambra alta. Excapellà i exsenador, independentista i no violent, ha estat sempre un militant irreductible dels mètodes pacifistes, i va ser proposat en tres ocasions per al premi Nobel de la Pau. Però per aquelles coses de la vida, resulta que a l’home que ha encarnat durant dècades la no-violència, els 2005 la justícia espanyola el va condemnar a dos anys de presó per haver fet costat als violents. Feia anys que havia abandonat la política, però sempre va continuar lluitant. Molts catalans el consideren una icona de l’independentisme.

2 comentaris:

Félix Soria ha dit...

(Perdona, preferiexo escriure en castellà, fa molt que vaig deixar Catalunya i he perdut molt vocabulari): La amnistía no fue tal, los únicos beneficiarios reales fueron los ladrones, asesinos y demás corruptos de la Administración y elite franquistas. Puede que decir esto suene a extremismo y demás etiquetas al uso, pero los hechos y el alcance jurídico de aquella "amnistía" son incontrovertibles. Respecto de Xirinachs, al que conocí en una biblioteca "modelo" en la que tratábamos de lamernoslas heridas y huir... de la realidad, sólo puedo añadir a lo que dices que ha sido satanizado por la derecha franquista que fue amnistiada y, peor aún, ninguneado por la izquierda caviar.
Cuando se habla de aquella "amnistía" hay que escribir el término entre comillas, más que nada por respeto a su significado.
Una abraçada.

narcís genís ha dit...

Felix,
Tens raó amb el terme Amnistia. Els qui vam viure aquella etapa savem l'error que va significar optar per la via de la reforma pactada que ens ha portat a tots els problemes que tenim avui. Els franquistes (o els seus hereus) treguen pit i intentant significar 40 anys repugnants de dictadura. No hi va haver una AMNISTIA (amb altes) és cert. L'altre opció la que tot plegats no vam ser capaços d'afrontar era la ruptura, trencar amb tot el sistema anterior i exigir responsabilitats. En no fer-ho vam legitimar aquells que representa la dreta faixista que ara intenta recuperar el poder.