Apunts d'eleccions europees

La campanya búlgara

Bulgària ha estat el primer país de la Unió Europea que ha començat la campanya de les eleccions europees. Ho va fer el dimarts dia 19, ja que en aquest país els comicis se celebren el dia 5 de juny. Les europees es plantegen a Bulgària com un test de les eleccions legislatives del 5 de juliol. Curiosament, els electors búlgars confien més en els eurodiputats que en els diputats del Parlament de l'Estat.

L'euroescepticisme dels polonesos

Entre els nous socis de la Unió Europea que formaven part de l'antic bloc comunista, els més reticents a participar en les eleccions europees són els polonesos, ja que segons els sondejos només un 13% aniran a votar. Per contra, els més entusiastes són els txecs, un 40% dels quals es preveu que aniran a votar. És clar que hi fa molt que la República Txeca presideix la UE durant el període electoral.

Eleccions europees 2.0

L'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, que va estrenar web pròpia i en català el desembre del 2008, ara ha fet una incursió en la xarxa Web 2.0 i té presència al Youtube, al Facebook, a la Viquipèdia i a Google Maps. Amb un perfil propi al Facebook l'oficina catalana del Parlament Europeu comparteix continguts, sobretot audiovisuals, amb els usuaris sobre les eleccions al Parlament Europeu, els eurodiputats catalans i les activitats efectuades per l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona. Al Youtube es poden trobar vídeos digitals de la institució europea, i tant a la Viquipèdia com a Google Maps els internautes hi troben una presentació de l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona i la localització en un mapa virtual.



Apunt de les Claus de la Unió Europea del 30/3/2009 publicades a El Punt



Molts temes relacionats amb les Eleccions Europees els trobareu al Canal Eeleccions 09 d'EL PUNT

El PPE perdrà aliats

Els populars europeus tenen por de perdre la seva majoria com a gran grup parlamentari després de les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny, almenys això sembla després de veure com Hans-Gert Pöttering ha expressat públicament la seva preocupació perquè els tories britànics deixaran el grup.

Els «tories» abandonen el PPE

La decisió dels conservadors britànics d’abandonar el Partit Popular Europeu (PPE) després de els eleccions del juny preocupen al PPE. El president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, que havia estat líder del grup parlamentari, ho considera un error. La intenció dels conservadors britànics és formar el seu propi grup al costat d’eurodiputats d’altres països –com podrien ser els conservadors de la República Txeca– que comparteixin les seves idees particular sobre la Unió Europea, molt pròximes als euroescèptics.

Apunt de les Claus de la Unió Europea publicat a El Punt el 23/3/2009

Els ciberludòpates

El Parlament Europeu ha aprovat un informe amb mesures per reduir l'addicció i limitar el frau que provoquen els jocs d'atzar a internet, i que representen un 5 per cent del total del mercat d'apostes a la UE. Els diputats proposen fixar una quantitat màxima mensual per a les apostes personals i fomentar l'ús de targetes de prepagament per combatre el problema de l'addicció.

Apunt de les Claus de la Unió Europea publicades al diari El Punt el 16/03/09

Un any sense política ambiental

Les principals organitzacions ecologistes espanyoles (Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEU/birdlife i WWF) crítiquen en un manifest la política mediambiental del govern Zapatero. Els responsables d’aquestes organitzacions denúncien que s’han produit molt pocs avenços en matèria ambiental i que hi ha hagut una reculada important.
Aquests grups ecologistes han demostrat certa valentia alhora de fer pública la seva denúncia, però alhora també pequen d’ingenuïtat en pensar que hi haurà un canvi de rumb, en un govern que si alguna cosa ha demostrat és que no té cap rumb.
Zapatero s’ha omplert sovint la boca amb grans promeses, sobre la lluita contra el canvi climàtic o les polítiques de sostenibiltat i d’energies renovables, que com era d’esperar ha incomplert. Segurament aviat escoltarem al president espanyol fent declaracions sobre la importància dels acords post-Kioto que s’han d’adoptar aquest any en la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Copenhaguen al desembre.
De res servirà que ara se li exigeixi el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos), que ja ha esgotat la seva vida útil i pateix greus problems de seguretat o que reconduexi les seves polítiques sobre el Medi Ambient, perquè l’única resposta que obtindran seran un discurs buit.
Per un motiu o altra, sobretot perquè ja se li ha vist el llautó, cada dia que passa Zapatero va perdent suports, ara són els naturalistes, després seran altres col·lectius desenganyats, fins que es quedarà sol, nomès envoltats per aquells que li diran allò que vol escoltar. Encara falten tres anys per les eleccions, dubto que tal com va la cosa acabi aquesta legislatura. Aquest cop no li podran salvara la cosa les polítiques d’extrema dreta del PP, que sí ha canviat de rumb.

Els e-mails a la feina

El Parlament finlandés autoritza a les empreses a controlar els correus electrònics dels seus empleats.
Amb la justificació d’evitar la filtració de secrets industrials, el Eduskunta o Parlament finlandés ha aprovat la reforma de la Llei de Protecció de les Comunicacions Electròniques, de tal manera que autoritza a les empreses i organismes públics a investigar els registres de correu electrònic dels seus empleats. La qual cosa vol dir que a Finlàndia ningú es refia de ningú i que els empreses desconfien totalment dels seus treballadors.
A l’Estat espanyol aquest dret està protegit i regulat per la Llei de Protecció de Dades Personals (LOPD) però a més podem recòrrer a l’Estatut dels Treballadors. El control dels correus electrònics, no el pot fer cap empresa al seu empleat si abans no l’ha advertit prèviament d’una manera molt clara i per escrit que la utilització d’Internet a l’empresa estava limitada o restringida.
La revisió del correu o de l’ordinador a la feina a més està emparat per l’article 18 de l’Estaut dels Treballadors. D’aquest article es desprén que en tractar-se d’una eina de treball, si bé podria ser revisada per l’empresari -de la mateixa manera que es poden revisar les guixetes, armaris o el calaixos-, només es podria fer en les condicions previstes per aquesta normativa, és a dir amb l’assistència d’un representant dels treballadors o d’un altre treballador.
No volia entrar en legalismes però per aclarir aquest tema era inevitable i qui vulgui saber més sempre pot consultar la jurisprudència , fins i tot del Tribunal Constitucional que ha manifestat en més d’una ocasió que el contracte de treball no priva al treballador dels seus drets fonamentals, inclòs el dret a la intimitat, el qual en alguns casos es pot veure minvat però mai eliminat.

La Santa Inquisició solidària

Un manifest impulsat per Sos Racisme, Amical de Mauthausen, Coordinadora Gai-Lesbiana, Entesa Judeo-Cristiana i Unió Romaní reclama reincorporar com a delicte la negació de l‘Holocaust amb la finalitat de frenar l’avenç del nazisme, que segons argumenten amb la crisi pot trobar un terreny abonat. Almenys això és el que es desprèn el manifest que han presentat i que es obert a noves adhesions.
Tot plegat es fa pocs dies abans que es celebri el judici a l’Audiència de Barcelona a un grup de neonazis vinculats a la llibreria “Kalki“. Estic en contra dels neonazis i tot allò que prediquen i representen. Però se m’han posat el pèls de punta quan he llegit aquest manifest que exigeix que es modifiqui el Codi Penal per tal que es castigui expressament la negació del genocidi nazi, que el Tribunal Constitucional va anul·lar com delicte en l’any 2007. L’alt tribunal va declarar que castigar la difusió “per qualsevol mitjà ” d’idees o doctrines que “neguin” el genocidi suposa una vulneració del dret a la llibertat d’expressió, encara que acceptava com constitucional que la “justificació” de l’Holocaust estigués perseguida penalment.
Negar una evidència històrica és d’imbècils, però no és un dicte, ni ho ha de ser. Perquè entenc que preval el dret a la llibertat d’expressió i al dret a opinar lliurement. Podem no estar d’acord amb aquells que pensen diferent i que neguen l’Holocaust, però no per això els hi hem d’aplicar el Codi Penal. Vull pensar que a algú se li ha anat la mà, i que no ha valorat prou el que suposa condemnar una opinió. Fer això ens porta a fer polítiques que s’assemblem massa a les que aplicava la Inquisició i aleshores passem de ser solidària a inquisidors.

On són els sindicats?

Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.Tots els experts fan les seves càbales i les seves grans anàlisi del per què s’ha arribar a l’actual situació, amb grans teories i molta saviesa. Cap d’ells va fer de Manelic i no va veure venir el llop. Això si, ara tots coincideixin en sentenciar que la cosa es veia venir. Tenen la poca vergonya de dir que ho veiem venir i no van fer res per aturar-ho. Així va la cosa.Per la seva banda els sindicats no saben ben bé quin paper han de jugar. De fet, s’enfronten a la primera crisi greu d’ocupació en quinze anys i amb tants acomiadaments com hi ha, i amb els expedients de regulació d’ocupació que han de negociar, sel’s hi ha girat feina i no tenen temps de pensar en estratègies globals. La veritat és que tampoc estan preparats per afrontar cap situació econòmica crítica a principis del segle XXI. Els sindicats estan ancorats en unes maneres de fer, no en el segle XX, sinó més aviat al segle XIX. De moment es dediquen ha intentar assegurar la protecció dels treballadors negociant unes millors indemnitzacions. Després pactaran reformes laborals a la baixa. El sindicalisme que fa temps és en crisi sobreviu gràcies a la crisi, de la mateixa manera que hi ha altres sectors que ara tenen el seu moment daurat. Només cal fer una mirada a les empreses que es dediquen a cobrar morosos o a molts despatxos d’advocats alguns dels quals estan canviant d’especialitat i es dediquen a allò que es demanen i que es assessorament en matèria mercantil, sobre dret concursal…

Dret a la vida

El debat sobre l'eutanàsia i el dret a una mort digna, es va reproduint periòdicament en diferents moments i en diferents països europeus. A l'Estat espanyol el vam patir el març del 2007 amb el cas de la granadina Immaculada Echevarría, ingressada durant deu anys en un hospital a causa d'una distròfia muscular i que va demanar que se li retirés el respirador que la mantenia viva. Pràcticament un any més tard, el març del 2008, la polèmica es va traslladar a França quan un tribunal va rebutjar la petició perquè s'apliqués l'eutanàsia a Chantal Sébire, de 52 anys i mare de tres fills, que tenia un tumor cancerigen al nas qualificat d'incurable, que li deformava tota la cara i que s'estenia cap al cervell i li provocava danys seriosos, amb una ceguesa progressiva i un dolor molt intens.Ara el debat s'ha traslladat a Itàlia amb la mort de la jove Eluana Englaro, de 38 anys, i que en feia 17 que estava en estat vegetatiu, un cas que ha provocat que polítics, eclesiàstics, associacions i ciutadans s'engresquessin en la polèmica més agra dels últims temps.En tots aquests casos l'església i els sectors més conservadors dels Estats implicats neguen el dret que té tota persona a viure i a morir dignament. Es curiós com a Itàlia on en el cas d'Eulana l'església ha posat el crit al cel i el govern de Berlusconi ha arribat a nivells de màxima tensió amb el president de la república, el setembre passat tothom va callar quan van morir sis immigrants africans al nord de Nàpols víctimes d'un tiroteig organitzat per la Camorra. Els arguments d'aquells que diuen defensar aferrissadament el dret a la vida queden deslegitimats quan callen en determinats cassos d'assassinats brutals amb connotacions xenòfobes i/ o mafioses.

Mino Porcelli

M'han recomanat el film Il Divo , que tracta sobre alguns aspectes de la vida de Giulio Andreotti, senador vitalici, set cops primer ministre d'Itàlia i vuit vegades ministre d'Afers Estrangers. La vida d'Andreotti, absolt el 1979 per l'assassinat d'un periodista, és plena d'ombres.
És curiòs com ara tots ens sorprenem de les maneres de Silvio Berlusconi i de com aquest des del poder pretén impulsar lleis que el protegeixin perquè no pugui ser jutjat. Això no és nou a Itàlia, Andreotti n'era tot un mestre.

No sé si realment aquest film ( Il Divo) val la pena, ni si explica l'assassinat del periodista de Perugia. Si més no el tema m'ha servit per recordar a un col·lega mort per fer la seva feina, com Anna Politkóvskaya i tans altres..

Mino Pecorelli és el nom del periodista que va ser assassinat abans de publicar documents que demostraven les vinculacions d'Andreotti amb la mafia.

Els enganys de Ryanair i Air Berlín

Un informe elaborat pel defensor del Poble danès, Henrik Saugmandsgaard, denuncia sis aerolínies, entre les quals hi ha Ryanair i Air Berlín, perquè tenen llocs web que oferixen informació «enganyosa». També s’esmenten més companyies aèries com ara Air Baltic, SkyEurope, Aer Lingus i Brussels Airlines. El setembre del 2007, la Comissió Europea va obrir una investigació i va descobrir que diverses companyies aèries que treballen en l’àmbit europeu vulneraven les lleis de consum comunitàries per falta de transparència en les seves pàgines web. Brussel·les va demanar als membres de la Unió que examinessin la situació en els seus territoris. A Dinamarca es van investigar tretze companyies, de les quals cinc han corregit ja les seves pàgines d’internet, mentre que una ha deixat d’operar en aquest país. La comissària europea de Protecció al Consumidor, Meglena Kuneva, va celebrar en un comunicat la decisió del Defensor del Poble danès de fer públiques les seves conclusions i va alertar que en la venda de bitllets d’avió encara hi ha problemes «greus i persistents» que afecten el conjunt de la indústria aèria.

Poca confiança amb la UE

Vuit de cada deu ciutadans espanyols (79,4%) creuen que la pertinença a la Unió Europea perjudica els preus, segons les darreres dades del baròmetre del CIS. Al 58% dels enquestats els interessen poc o gens els temes relacionats amb la Unió Europea, encara que el 62% consideren que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa. El mateix sondeig revela que tres de cada quatre ciutadans (74%) estan poc o gens informats sobre els temes relacionats amb la UE, i sobre el nou Tractat de Lisboa –que a diferència de la Constitució no s’ha divulgat gens ni mica– sis de cada deu ciutadans no tenen ni idea de si serà favorable o no per al futur de la Unió Europea.

En català al Comitè de les Regions

El català s’ha pogut escoltar aquests dies a la seu de les institucions europees amb les intervencions que van fer Anna Terrón, secretària per a la Unió Europea i delegada del govern català a la UE, i Francesc Antich, president del govern balear. Va ser a l’hemicicle del Parlament Europeu a Brussel·les durant la 75a sessió plenària del Comitè de les Regions celebrada els dies 18 i 19 de juny. I no va passar absolutament res: els traductors van fer la seva feina i les intervencions catalanes van ser traduïdes a altres llengües europees amb tota normalitat.

Cap on va Europa? (2)

I en matèria del llibertats la cosa també s'encamina a més controls i retallades. Després de les mesures dràstiques en els aeroports sota l'excusa del terrorisme, la darrere és una proposta que estudia el Parlament Europeu, per controlar als blocaries. Si res no canvia a partir del mes de setembre es debatrà la proposta perquè tots els blocaries europeus estem registrats i controlats. Volen saber qui som, quins són els nostres interessos polítics i socials. Tot plegat, un procés una mica perillós amb l'excusa de crear un cens de blocaries europeus de qualitat. Cap on va la Unió Europea?

Im-Pulso: La Blogosfera y la Red quitan el sueño a los "bienpensantes"#links

Im-Pulso: La Blogosfera y la Red quitan el sueño a los "bienpensantes"#links

Cap on va Europa? (1)

Em considero un europeista, i precisament per aquest motiu estic absolutament decebut per l'actual deriva de la Unió Europa. Una organització integrada per 27 Estats, majoritàriament conservadors (eufemisme de dretes), cosa que es reflecteix en l'actual composició de la Comissió Europea, l'executiu de la UE que cada vegada pren decisions i impulsa directives més reaccionàries.
Primer es va sotmetre a les exigències dels Estat Units per cedir les dades personals els ciutadans europeus que viatgin als EUA, després ha vingut la directiva de tall xenòfob per repatriar immigrants i mantenir-los detinguts fins a divuit mesos i ara per reblar el clau la Comissió es felicita per l'acord dels ministres de Treball per allargar el màxim d'hores laborables setmanals de 48 a 65 hores. Cap on va la Unió Europea?

La UE en mans d'Irlanda

Segons els últims sondejos els partidaris del «no» en el referèndum de ratificació del tractat de la UE a Irlanda són majoritaris. Irlanda és l’únic estat de la UE que ratifica aquest tractat en referèndum, en la resta de països la ratificació la fa el Parlament. De moment, el govern irlandès ja ha advertit que el rebuig al Tractat de Lisboa en el referèndum que se celebrarà aquest dijous, causarà un dany irreparable en la posició d’aquest país dins la UE. Però aquest rebuig, a més paralitzaria la UE, que tot just ara es refà del «no» a la Constitució Europea del 2005 d’Holanda i França. Aquest nou rebuig impediria que el Tractat de Lisboa entrés en vigor el gener del 2009, tal com estava previst.

Apunt de la secció Les Claus de la Unió Europea, publicat a totes les edicions del diari El Punt, el 9/6/2008

A favor del blocaire Joan Puig

Els blocaries catalans ens hem de solidaritzar amb Joan Puig i Cordón que pot ser denunciat, degut a les reaccions enceses de la dreta espanyola al post que va penjar divendres l'exdiputat d'ERC en el seu bloc en contra de la companyia aèria Air Berlín, una empresa alemanya que ha menystingut la llengua i al poble català. Puig va fer un muntatge amb el logotip d'Air Berlín i hi va dibuixar l'esvàstica nazi, que posteriorment ha retirat. Això és el que ha provocat l'enrenou.
La llibertat d'expressió és una de les virtuts de la blogosfera sempre que no es sobrepassin determinats límits. Puig va exercir aquesta llibertat i ara ha estat denunciat. Va sobrepassar el límit?
I als responsables d'Air Berlín no els denunciarà ningú? Si algú no veu clar això de solidaritzar-se amb Joan Puig, sempre es pot apuntar a la campanya que s'ha escampat per la blogosfera catalana contra Air Berlín, que ara resulta que han passat d'agressors a agredits. La polèmica ha arribat als mitjans de comunicació alemanys tal com recull el diari electrònic Vilaweb. En relació a la polèmica i la compresió del fet català per part dels alemanys es interessant la reflexió que en fa Raül Romeva

. A la xarxa hi ha hagut un allau d'atacs i desqualificacions contra Jona Puig, que no enllaço perquè no val la pena, en tot cas aquí enllaçó alguna a favor seu com la de Guillem Salas

Boicot a Air Berlín

Puc entendre que una empresa estrangera no vulgui utilitzar el català en les relacions amb els seus clients catalans, però el que no puc ni vull entendre és que és menystingui el català, se'ns insulti «porcs de merda dels prussians catalans» i se'n faci mofa com ha fet la companyia aèria alemanya Air Berlín. Una empresa els directius de la qual, lluny de rectificar han refermat els seus insults. Unes desqualificacions són fruït tot plegat de la catalanofòbia que han sembrat el PP i determinats mitjans de comunicació, com la COPE (vinculada a l'episcopat espanyol). Si aquests ens poden insultar impunement, perquè no ho pot fer una empresa alemanya amb un director general Joachim Hunold que s'expressa com és feia a l'Alemanya dels anys 40 quan diu que el nom de la platja de Palma «no sona com la llengua d'un imperi mundial».
En aquests casos l'únic que s'ha de fer és el boicot total a Air Berlín i a totes les seves empreses associades, com anteriorment es va fer boicot a altres empreses anticatalanes com Pascual, Alcampo...

Una presa de pèl

Trenta sis anys després que s'instaurés el 5 de juny com a Dia Mundial del Medi Ambient, la societat està prou conscienciada sobre la necessitat de preservar el planeta, sobretot després dels informes demolidors i els advertiments del perill i les greus conseqüències que suposa l’escalfament global. Un fenomen atribuït en part a les polítiques poc respectuoses amb el medi que porten a terme els governs, (desforestació, emissions del CO2), sobretot en els països més desenvolupats. Avui una majoria de ciutadans hem canviat d'hàbits per contribuir amb petites actituds domèstiques a fer una societat més sostenible. Dissortadament els governs han convertit la defensa del medi en un tema merament d'aparador, amb la creació de gabinets específics, però que al final no s’han traduït en polítiques decidides, com es el cas de l’Estat espanyol que incompleix els objectius marcats pel tractat de Kyoto per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera. Si els governs no van més enllà de meres declaracions d’intencions i disposicions, i no posen en marxa mesures dràstiques a nivell global, la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient es convertirà en una autèntica presa de pèl als ciutadans.