El Tractat de Lisboa, sense referèndum

Els diputats europeus d’extrema dreta van intentar boicotejar fa pocs dies la sessió del Parlament Europeu en què es va proclamar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió. Aquests parlamentaris, la majoria euroescèptics, però també els d’Esquerra Unitària Europea, reclamen la convocatòria de referèndums per aprovar el Tractat de Lisboa, que ha substituït el projecte de tractat constitucional europeu, i que es va signar en l’última cimera de caps d’estat i de govern celebrada la setmana passada.

Els perills dels referèndums

Qui convoca un referèndum ho fa per guanyar-lo, i si en té cap dubte no el convoca. Això és el que ha passat amb el Tractat de Lisboa. Després de la greu crisi institucional que va passar la UE amb el rebuig de la Constitució Europea, a Holanda i França, els mandataris europeus han optat per evitar riscos i, a banda d’Irlanda, cap altre estat de la UE portarà a referèndum el nou tractat europeu signat la setmana passada a Lisboa. Seran els parlaments de cada estat qui els aniran ratificant al llarg del 2008, i a petició del president de la Comissió, Durão Barroso, si pot ser ràpid, no fos cas que hi tornés a haver problemes.

Mitja Europa enganyada

El problema és que en més de divuit estats membres de la UE es va ratificar en referèndum un tractat constitucional europeu, que no ha entrat ni entrarà mai en vigor. No deixa de ser xocant que allò que van aprovar els ciutadans en aquests estats s’hagi aparcat i que allò que el 2009 entrarà en vigor sigui una altra cosa, sobre la qual els ciutadans no han tingut cap oportunitat d’opinar. Tampoc s’ha donat cap explicació als ciutadans del perquè d’aquest canvi. Després els europeistes es pregunten el perquè de l’escàs interès dels ciutadans per les qüestions europees i la baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu.

Brown no es pot fer l’orni

El primer ministre britànic, Gordon Brown, va ser el gran absent dijous de la cerimònia solemne al monestir dels Jerónimos de Lisboa per signar el nou tractat europeu. Brown, que és el líder europeu més euroescèptic, s’ho va fer venir bé per arribar tard a la cerimònia –caldrà veure quin paper juga en el moment en què la cambra dels comuns i dels lords hagin de ratificar el Tractat de Lisboa–. El fet és que no va poder delegar la signatura i ho va haver de fer a la tarda en solitari. Un gest d’aquesta mena en política no és cap anècdota i té molt significat.

La UE planta cara a Bali

Per primera vegada la Unió Europea s’ha mantingut unida i ferma i s’ha enfrontat clarament amb els Estats Units. Ha estat en el transcurs de la cimera sobre el canvi climàtic que s’ha celebrat a Bali. Els europeus, en vista de l’actitud absolutament tancada dels representants nord-americans a fer cap pas per arribar a un acord sobre la lluita contra el canvi climàtic, van amenaçar els EUA de boicotejar la reunió dels grans països sobre el clima que ha convocat Georges Bush a Hawaii.

Unir abans que dividir

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha parlat molt clar des de Brussel·les a l’hora d’explicar quin és el posicionament del govern espanyol sobre el futur de Kosova. Zapatero va dir que el seu govern és «més partidari d’unir abans que dividir». Se suposa que volia dir que és més favorable a «unir» Kosova a Sèrbia, que no pas propiciar la independència d’aquesta regió. Amb tot, va aclarir que se sumarà al posicionament comú i unitari que adopti la UE sobre el futur de Kosova.

Enllaços recomanats sobre el tema:

UE: Eppure, si muove de Raül Romeva

Washington félicite Bruxelles de Jean Quatremer

Consell Europeu 14/12/2007.Conclusions de la presidència

Tractat de Lisboa, aspectes claus Patronat Català

Nuevo Tratado de Lisboa: más poder para los ciudadanos

El Tratado de Lisboa, cambios y novedades. Euronews

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea (les perles europees del dilluns) d'El Punt (17/12/2007)

La comunicació de la justícia

Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica...”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats...)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.

Ennllaços recomanats:

• El bloc de Miquel Diumé
• Revista Engega de la Universitat de Girona
• El Punt : La comunicació de la justícia
• Diari de Girona : La comunicació de la justícia centra una ponència a la facultat de Dret

Un gran dia pels drets civils

Encara que per a molts ciutadans hagi passat desapercebut, avui és un gran dia per Europa. A Estrasburg i en el Parlament Europeu s'ha fet la proclamació solemne de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

La Carta, a la qual el nou Tractat de Lisboa atorga caràcter jurídic vinculant en tota la Unió tret de Polònia i la Gran Bretanya, recull per primera vegada el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans de la UE.
La Carta, redactada en 2000 per una convenció de parlamentaris i representants governamentals, es basa en la tradició constitucional europea i en convenis internacionals.

Dividida en sis capítols -dignitat, llibertat, solidaritat, igualtat, ciutadania i justícia-, compendia drets ja consolidats en el patrimoni internacional, com la vida i la dignitat, la prohibició de la tortura, les llibertats de pensament, expressió o reunió, la no discriminació, la propietat o la tutela judicial. Recull també el dret a la protecció de dades, la bioètica.

Geli i l'Hepatitis C

La consellera Marina Geli pot dir missa si vol però no pot donar per tancar un cas com el contagi de l'hepatitis C a tres nens en un centre public de sanitat, ni afirmar que no hi ha culpables.

En aquest cas la consellera hauria de ser més humil i assumir les responsabilitats que comporten el càrrec i demanar excuses als pacients afectats i a les seves famílies, que hauran de viure durant anys si no tota la seva vida pendents d'un virus com l'Hepatitis C que no patien quan van confiar la seva salut a la sanitat pública del país.

Hi ha responsabilitats de l'Administració catalana. L'Hepatitis C no es transmet per l'aire, sinó pel contacte directe de sang amb sang o pel contacte de la sang del pacient amb algun estri quirúrgic o mèdic que havia estat infectat anteriorment i que després s'ha utilitzat sense les precaucions necessàries. Avui i des del 1989, en que es va conèixer oficialment l'existència d' aquesta malaltia crònica com a hepatitis C, la seva transmissió o contagi, ja no és fruit de cap accident, es tracta d'un cas de negligència mèdica o sanitària.

Enllaços i més informació sobre aquest cas:

• Bloc de Carles Puigdemont
  Avui: “Quan no saben ni contesten”
• e-noticies: "Geli demanava dimissions quan estava a l'oposició"
• PRCNoticias:"La Vall d'Hebron descarta més contagis d'Hepatitis C"
  El Punt: "L'hospital de la Vall d'Hebron descarta més casos de contagi d'hepatitis C"
  
• Diari de Girona: "Geli va demanar responsabilitats a Sanitat pel brot d´hepatitis a l´Hospital de Figueres "
• El Periódico: "Els malalts reclamen que s'investigui el brot d'hepatitis C "
• El Público: "Vall d’Hebron desconoce cómo tres niños contrajeron hepatitis C"

Hepatitis C i la multicausalitat

La consellera de Sanitat de la Generalitat, Marina Geli, ha assegurat que el contagi d'hepatitis C de tres nens d'entre 3 i 12 anys que se sotmetien a hemodiàlisi a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona "és un tema accidental" i afegeix "Crec que no trobarem com va passar" perquè "forma part de la multicausalitat.

CiU i el PP ja han demanat que s'obri una investigació sobre aquest contagi d'hepatitis C. La resta de grups, els del govern, callen. Cal que es demanin responsabilitat polítiques, i que no ens oblidem que no és la primera vegada que es produeix un contagi d'hepatitis C a casa nostra.
Fins ara el cas més greu en l'àmbit de la sanitat catalana es va produir al 2001 amb el contagi amb aquest virus de 13 persones a l'Hospital de Figueres.

En tots els casos es diu que es molt complicat esbrinar l'orígen de la infecció que condemna als afectats a patir un autèntic calvari, que els pot deixar seqüeles irreparables en un òrgan vital i en els pitjor dels caos els pot arribar a produir la mort.

Els polítics han de respondre, davant la societat i les l'Administració, com a tal ho haurà de fer judicialment davant de les famílies afectades que entenc i animo ha presentar demandes civils al jutjat, que determinarà fins a on hi ha hagut negligència.

No hauria d'actuar la Fiscalia, en un cas com aquest que crea alarma social? Parlem de nens.
No oblidem que al País Valencià un metge anestesista va contaminar amb aquest virus a més de 270 pacients.

Acomiaden un periodista d' El Mundo

El periodista Fèlix Martínez ha estat acomiadat del diari El Mundo que dirigeix Pedro J.Ramírez, per escriure un article en el qual criticava als neofeixistes que van commemorar el darrer 20-N lloant al dictador Francisco Franco i a Primo de Rivera en un acte que es va celebrar a la l'emblemàtica plaça de Oriente de Madrid. Les crítiques que feia el periodista al dirigent de l'extrema dreta espanyola, Blas Piñar no han agradat a Pedro J. Ramírez, que ha acomiadat al seu redactor en cap a Catalunya.

Tot i reconèixer que en l'article es passa de voltes i que hi discrepo en les formes i el llenguatge, des d'aquesta bitàcola us convido a visitar com a mostra de solidaritat el bloc de Félix Martinez on podeu llegir íntegre l'article “La nostalgia de los malvados”, que ha provocat el seu acomiadament. Si voleu també hi podeu deixar algún missatge de suport per contrarestar les continues amenaces i insults que ha rebut aquests darrers dies.

Vides minades, deu anys

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l'ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo.....

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l'edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l'autor d'aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d'en Fermí Sidera

El projecte Galileu

Els estats membres de la UE han arribat a un acord per rellançar el projecte Galileu, el futur sistema europeu de navegació per satèl·lit. Amb aquest projecte, Europa vol tenir tecnologia pròpia independent del sistema GPS, l’homòleg dels Estats Units.

La rebequeria dels espanyols. L’acord per rellançar el Galileu es va tancar inicialment sense el suport del govern espanyol, l’únic estat que hi va votar en contra, però finalment dissabte es va afegir a la resta dels vint-i-sis estats membres de la Unió Europea, després que va rebre garanties que s’obrirà un centre de control en territori espanyol que treballarà en xarxa amb els altres dos centres previstos, a Alemanya i Itàlia, tot i que a diferència d’aquests dos darrers no tindrà finançament comunitari. La negativa inicial del govern espanyol a donar suport al projecte Galileu va crear molt de malestar en el si de la Comissió Europea. El comissari europeu de Transports, Jacques Barrot, va dir que no entenia la posició del govern espanyol, perquè d’aquí a l’any 2013 el centre de control espanyol tindrà les mateixes funcions que l’alemany i l’italià. El sistema europeu de satèl·lits Galileu tindrà una trentena de satèl·lits, i vol convertir-se en la competència del nord-americà GPS. El projecte estava aturat des de feia mesos.

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea d'El Punt (o les perles europees del dilluns), el 3/12/07

Kosova i Catalunya

El fet que les autoritats espanyoles amb un grup molt reduït de països de la UE s'hagin alineat al costat de Rússia alhora de defensar que Kosova quedi integrada dins Sèrbia, té una lectura molt clara. Sobretot si recordem que en el debat sobre el futur d'aquesta regió, Putín ha posat d'exemple Catalunya i el País Basc, com a territoris autònoms integrats dins d'un Estat.

El govern Zapatero ha estat un dels culpables que la UE s’hagi presentat dividida a la taula negociadora, cosa que no ha ajudat gens a que les autoritats de Sèrbia i Kosova hangin estat capaces d’arribar a un acord sobre el futur estatus del territori de majoria albanokosovar. Si abans del 10 de desembre no hi ha acord, Kosova ha anunciat que declararà unilateralment la seva independència a l'espera que el Consell de Seguretat de l’ONU actui, i Sèrbia ha amenaçat, en represàlia, d’imposar un bloqueig econòmic a la regió. Si tot plegat al final acaba amb violència, quin trist paper el del govern espanyol!

Sobre aquest tema recomano visitar el bloc de Im-Pulso

Els 15 anys de la "Cati", a Girona

La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.

Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.

A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.

En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.

Revolta a França

La revolta juvenil a la perifèria de París provocada per la mort, la setmana passada, de dos adolescents a Villiers-le-Bel és molt similar a la que va haver-hi el 2005 quan es van cremar centenars de vehicles als barris de la perifèria de les grans ciutats de tot França. Després d'allò no es van aplicar mesures socials per resoldre el problema i ara només a fet falta una excusa perquè tornessin a sortir al carrer grups de joves que viuen sense cap expectativa de millorar en aquests suburbis, on predomina l’atur la misèria i la violència. A més hi ha versions diferents sobre qui i com es va produir el fatal accident de la setmana passada, almenys això és el que informa Liberation, Le Monde o Le Figaro.

Fa dos anys, Nicolas Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior, va fer front a aquella revolta amb poc encert i va qualificar de xusma els manifestants. Ara, com a president de França, no ha mostrat tampoc cap sensibilitat envers als fills de la immigració -de segona o tercera generació- i un altre cop s'ha mostrat dur en contra dels manifestants. El nou president de França si no vol que aquest brots de violència es vagin repetint periòdicament haurà de donar una resposta urgent i creïble a les demandes d’aquests barris, on impera un sentiment d’abandonament, i aportar-hi solucions socials contundents i eficaces.

Aznar vist des d'Amèrica

S'ha frivolitzat molt sobre la intervenció de Zapatero i Joan Carles I en la cimera Iberoamericana. Però si realment teniu interès en saber més coses entorn a l'incident i de com s'ha vist a la televisió de Veneçuela i a Cuba, entreu en aquest enllaç i ja en treure les conclusions vosaltres. Cubainformación.tv
Entorn a la informació lliure a la xarxa, cada vegada més controlada i vigilada, podeu veure que en diuen a les Jornades per la llibertat d'expressió i la cultura lliure a Internet. Recordem el paper que han jugat Google o Yahoo.. Llibertat a la xarxa

Prestige

Cinc anys després del naufragi del petrolier Prestige que va causar la marea negra més gran de la història a les costes espanyoles, la catàstrofe s’ha superat, malgrat algunes seqüeles i que encara no s’ha fixat cap data per al judici. El cas és en mans d’un petit jutjat del poble gallec de Corbión, que amb pocs mitjans s’ha encarregat d’un procediment de gran envergadura amb milers d’afectats.

Tampoc s’ha avançat gaire en les mesures de seguretat per evitar que un accident d’aquestes característiques es torni a produir. Continuen navegant per la zona grans petroliers sense un control mínim.

Tampoc s’ha habilitat, ni construït cap port d’abric per acollir els bucs amb problemes, fet que minimitzaria les conseqüències d’una altra catàstrofe ecològica.

Cinc anys després, tant la justícia espanyola com la resta d’administracions encara tenen molta feina per fer, uns hauran de determinar qui o quins són els culpables de tot plegat i demanar-ne les responsabilitats civils i penals, i els altres han de posar en marxa sense demora les mesures perquè un desastre com el del Prestige no es torni a produir mai més.

La sentència contra El Jueves

No accepto, ni respecto, ni puc entendre de cap manera que en un Estat democràtic es pugui donar una sentència condemnatòria contra els autors d'una caricatura de la família real espanyola, publicat a la revista El Jueves, de la mateixa manera que tampoc he acceptat, ni entès mai les condemnes que s'han fet des del món islàmic contra els autors de les famoses vinyetes al·lusives a Mahoma. Suposo que tot plegats és una qüestió divina que depassa l'enteniment dels pobre mortals. En un cas, un ha esdevingut rei per inspiració divina si ens remuntem a les arrels borbòniques. En l'altre cas, el de Mahoma, està més clar que els suposats ofesos, consideren que s'ha insultat l'enviat d'Alà, el seu Déu.

Potser caldria cercar algunes de les sentències dictades pel gran inquisidor Tomás de Torquemada per entendre la de l'Audiencia Nacional contra El Jueves.

De moment la secció catalana de Jutges per la Democràcia ja ha manifestat la seva preocupació davant la sentència condemnatòria als humoristes gràfics de la revista El Jueves per un delicte d’injúries, en considerar que «decisions com aquestes suposen una limitació a la llibertat d’expressió, principi i valor fonamental que ha de orientar l’aplicació i interpretació de les lleis, i en la qual es comprèn tant el dret a la crítica com a la sàtira, que és el que s’ha exercit en aquest cas.» En la mateixa línia s'ha pronunciat el Col·legi de Periodistes de Catalunya en reclamar un canvi en el codi penal espanyol, en el sentit de que les injúries a qualsevol ciutadà «haurien de ser tractades per igual en l’ordenament jurídic».

Respectem als nostres avis

La societat actual ens està portant a haver de posar una especial atenció en fenòmens com l'anomenada violència de gènere i la xenofòbia, però també en un altre tipus d’irracionalitat, que pateix la gent gran, sovint víctima de maltractaments. Dissortadament, centenars d'avis catalans pateixen agressions físiques o psicològiques sense que els mitjans ens en fem ressò. Es tracta d'un fenomen en què els periodistes hem d’incidir, encara que les informacions sobre aquests casos no suposin un increment de vendes ni d'audiència. No es tracta només d'informar, sinó també d'opinar, analitzar i reflexionar. I també de prendre consciència quan parlem d'aquestes qüestions amb el respecte i el rigor deguts i amb molta cura a l'hora d'utilitzar el llenguatge. Entenc que aquesta ha de ser, en part, l'aportació dels periodistes al Protocol sobre la Gent Gran a les comarques gironines, un memoràndum per evitar els abusos i perquè tots plegats tinguem una guia orientativa. Al Col·legi de Periodistes treballem en benefici del prestigi i la credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans.

Per això reprovem el cas d’excessiu protagonisme que està tenint als mitjans l’autor de la salvatge agressió a una jove equatoriana, pel que suposa d'exaltació de comportaments deplorables i delictius. No podem convertir la violència en espectacle informatiu.
Per aquestes motivacions i altres, al Col·legi secundem iniciatives com les del Protocol de la Gent Gran.

Mosques de la informació 2007

Avui és una d'aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d'acord en alguna cosa.

De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb dues mosques que plasmen dues maneres diferents d'entendre i atendre la nostra professió: Són la mosca borda i la mosca grossa.

Però lliurarem també aquest guardó amb altres mosques per motius molt diferents i com a reconeixement d'una feina ben feta. Així avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava, en el millor restaurant del món, a més premiem la trajectòria professional d'un company que durant 40 anys i darrere d'una càmera ens ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques, i també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa casa nostra.

Les mosques són tot un símbol de les llegendes gironines i de la ciutat de Girona,
Les escultures que lliurem avui són obres originals de l'artista garrotxí Quim Domene que els ha fet amb gran enginy. I dic enginy per la manera com va interpretar el nostre encàrrec. Domene en va dir:
“Nois, Jo us veig als periodistes com unes mosques emprenyadores, però això
agafeu-vos-ho amb humor, la meva idea m'ha portat a fer un matamosques. “
(Si ens veu com a mosques ) Suposo que és per allò de matar el missatger!!

Això que Domene va dir amb gràcia i humor i amb tota la seva estima per a la professió, no deixa de ser ( en part) una realitat. Sovint, els periodistes fem nosa i quan no és així és perquè (en ocasions) se'ns vol utilitzar.

L'exemple el tenim amb el que va passar aquí a Girona fa unes setmanes, amb una clara violació del secret professional necessari per preservar el dret fonamental a la llibertat d’informació.

Es va obligar als periodistes a lliurar al jutge imatges captades d'una manifestació, la cosa com ja sabeu va acabar amb la compareixença d’un fotoperiodista davant de l'Audiencia Nacional a Madrid.

Els periodistes hauríem de ser garants de la llibertat d'expressió i d’ informació, uns drets que són de tots els ciutadans i que per a nosaltres signifiquen un deure que no podem trair.

Per això des del Col·legi de Periodistes treballem tots plegats en benefici del prestigi i ला credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans, per fer-nos respectar pels poders polítics i econòmics, i per ser independents respecte a tot tipus d'interessos aliens al món de la informació.

Deixeu-me abans d'acabar que recordi la memòria, de Josep Maria Huertas, el qual, fins al passat mes de març, va ser el nostre degà, i que reivindiqui el seu periodisme, el dels valors. Aquell periodisme d'en Huertas s'ha de recuperar. Han passat els anys de la transició, de la llei Fraga, però dissortadament hi ha tics del poder que encara no han desaparegut, la paraula censura i la reivindicació de la llibertat d'expressió i d'informació són mes vigents que mai i, si no, només ens hem de remetre al cas del segrest de la revista satírica El Jueves o cas de les fotos de Girona que he citat abans.........

Amb tot, alguns avenços hi ha hagut, en aquest camp, perquè, tal com deia el nostre col·lega i humorista Jaume Perich:

“ Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res । Al governant tampoc”.....


Text de la intervenció durant l'acte de Mosques de la Informació 2007 de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La llibertat a la xarxa, amenaçada

Una altra vegada la llibertat d'expressió està en perill i ara a Internet.
Els Ministre de Justícia i Interior de la UE van debatre en la darrera cimera que han celebrat, la possibilitat de censurar i eliminar aquelles planes web que ensenyin com es fabriquen bombes i aquelles webs que afavoreixin el terrorisme. De fet la utilització de terrorisme en aquest post que esteu llegint o la recerca de temes relacionats amb el terrorisme, encara que sigui amb finalitats periodístiques, queda enregistrat en el google que col·labora amb les autoritats dels EUA.

El tema és greu perquè el concepte afavorir el terrorisme té moltes lectures i apreciacions polítiques, tot depèn de la perspectiva des de la qual es miri i qui ho decideixi. La UE en aquest tema pot caure en el parany de la utilització del terrorisme per tancar webs i blogs ingrats i crítics amb el sistema. El qual suposaria un atemptat gravíssim a la llibertat d'expressió i a la mateixa Carta de Drets Fonamentals que proclama la Unió.

El seny i l'Audiencia Nacional

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l'Ajuntament de Girona per boca de l'alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s'han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l'actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l'Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d'informació exigint imatges que han d'estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l'Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s'ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.

(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L'autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)

Llibertat d'informació

Anar de visita a l'Audiencia nacional de Madrid, no és una experiència gaire recomenable. Hi vaig anar per acompanyar i donar suport a un fotoperiodista, Jordi Ribot, a qui la polícia catalana primer i el jutge després li van demanar que traís els seus prinicpis étics i els lliurés material realirzat per un treball periodístic, per ser utilitzat en una investigació judicial.

Es tractava d'aconseguir la col·laboració dels periodistes per perseguir un delícte polític i ideològic.

Recordo que era en l'etapa de la dictadura franquista que la policia anava a les redaccions dels diaris a reclamar fotos per identificar manifestants. Bé els Mossos d'Esquadra, no són tan originals, en aquest cas han actuat com es fa en els règims no democràtics.

Gairebé sota l’ombra de la immensa bandera espanyola que oneja a la plaça Colón de Madrid, el grup d’independentistes catalans que van donar suport ahir a Enric Stern van ser rebuts amb insults i visques a Espanya per part d’un grup de nacionalistes radicals espanyols. Eren passades les onze del matí i això succeïa mentre el lletrat gironí Benet Salellas intentava explicar als periodistes la declaració que havia fet el seu defensat davant Pedraz. En el mateix moment i a uns 150 metres, a l’Audiencia Nacional, el fotògraf Jordi Ribot era interrogat per Fernando Grande-Marlaska. El fotoperiodista, que tenia el suport jurídic i institucional del Col·legi de Periodistes de Catalunya i d’altres d’organitzacions com la Federació d’Associacions de Periodistes, es va emparar en el dret a informar i en el secret professional. El magistrat el va inquirir: «Vinga! Pensa lliurar les fotos o no?». L’alternativa era incórrer en un delicte greu de desobediència a l’autoritat judicial. Enmig de la declaració, el jutge no es va estar d’insinuar la possible simpatia del fotògraf amb els independentistes. Un cop Ribot va dir: «Sí, vull», va ser advertit, per si de cas, que pot incórrer en un delicte si manipula les fotos. El jutge desconfia de Ribot però vol les seves fotos.

La cita era al mas d’Andorra

El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.

Escòcia, una lliçó per Catalunya

L’anunci del govern nacionalista escocès que prepara la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia no ha estat cap sorpresa. El primer ministre nacionalista, Alex Salmond, ja va dir quan va guanyar les eleccions que durant els primers cent dies de govern presentaria el seu pla per fer d’Escòcia un estat sobirà.

En l’informe de cinquanta planes titulat Decidim el futur d’Escòcia: responsabilitat i independència en el món d’avui s’estableixen les bases per començar a negociar amb els altres partits i el Regne Unit.

L’objectiu és convocar un referèndum sobre la independència el 2010. Es preveuen tres escenaris possibles: un augment moderat de transferències al Parlament de Holyrood, l’autonomia fiscal completa i la separació.Es tracta d’un procés que malgrat l’oposició que ha generat se segueix per la via democràtica del diàleg amb totes les parts, i en aquest cas el govern britànic ha dit que respectarà tot allò que es decideixi democràticament.

Si recordem una promesa similar de Zapatero sobre l'Estatut de Catalunya, està clar que aquest debat és impensable a l’Estat espanyol, on no es va respectar ni l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, ni el que després va aprovar el poble català en referèndum, el text del qual ha de ser sancionat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El procés que ha iniciat Escòcia és molt interessant per a Catalunya, perquè és impulsat des d’un govern nacional (no estatal) i perquè, a diferència del Quebec, la independència d’Escòcia crearia un precedent molt important d’escissió dins un estat membre de la Unió Europea. Tiraria per terra les pretensions espanyoles i franceses d’impedir que una nació dins d’un estat membre de la UE pugui optar per la sobirania i convertir-se en un estat més d’Europa. Caldrà seguir molt de prop des de Catalunya el camí que segueix Escòcia cap a la independència.

El jazz a l’hora del jaç

Llegendes musicals com ara Elvis Costello es poden veure i escoltar a La 2 en el programa Conciertos de verano, que ofereix aquesta cadena de dilluns a divendres des del 30 de juliol passat. Les emissions van començar amb els concerts gravats durant el XXXI Festival de Jazz de Vitòria i a partir del 13 d’agost, s’han començat a emetre les millors actuacions de Jazzaldia, el festival de jazz de Sant Sebastià, un dels més potents d’Europa i pel qual passen cada any les millors figures. Demà (2.30 h) podrem gaudir de la música de Marcus Miller i al llarg de la setmana s’oferiran els concerts de Vienna Art Orchestra, Richard Galliano Tangaria Quintet, Chick Corea & Gary Burton i The Skatalies-Gothan Project. Oferir el millor jazz que ha sonat aquest estiu als escenaris més importants de l’Estat espanyol, és una gran aposta. Però, com sempre, el públic de jazz s’ha de sacrificar, i això perquè o bé ha de recórrer tota la geografia espanyola o bé ha de passar cada nit d’agost sense dormir. RTVE també suspèn en aquestes emissions perquè ens ofereix els concerts a partir de dos quarts de tres de la matinada.

Una icona de l’independentisme

El Xiri, home d’una paciència proverbial, fidel sempre als seus principis, va passar durant un any i nou mesos 12 hores al dia davant la porta de la presó Model, fins que es va aprovar la llei d’amnistia. Allà hi va fer diverses vagues de fam, i va convertir aquell portal del carrer Provença de Barcelona en un punt de peregrinació gairebé obligat. Per allà, hi van passar cantants, esportistes, polítics i milers de persones més per donar suport a la seva lluita. Mentre era capellà es va estimar més cuidar porcs que no cobrar una pesseta de l’Estat. Per les circumstàncies del moment polític i després de la desaparició de l’Assemblea de Catalunya, va ser un capdavanter del moviment assembleari. Xirinacs, el 15 de juny del 1977 va ser elegit senador independent amb mig milió de vots. Part d’aquella legislatura, quan al Senat tothom seia, ell es quedava dret, i va ser la seva manera de protestar perquè no podia utilitzar el català a la cambra alta. Excapellà i exsenador, independentista i no violent, ha estat sempre un militant irreductible dels mètodes pacifistes, i va ser proposat en tres ocasions per al premi Nobel de la Pau. Però per aquelles coses de la vida, resulta que a l’home que ha encarnat durant dècades la no-violència, els 2005 la justícia espanyola el va condemnar a dos anys de presó per haver fet costat als violents. Feia anys que havia abandonat la política, però sempre va continuar lluitant. Molts catalans el consideren una icona de l’independentisme.

Presidència portuguesa

Des d'ahir, diumenge, i fins al 31 de desembre, Portugal assumeix la presidència de torn de la Unió Europea. El primer ministre de Portugal, José Sócrates, en la seva presidència de la UE donarà prioritat a la cooperació judicial i policial en la lluita contra el terrorisme.
Pel que fa a les iniciatives en política exterior comunitària, Sócrates ha destacat les conferències de la UE amb els països de l'àrea Mediterrània i la realització de la II Cimera Europa-Àfrica, en les quals la qüestió de la immigració tindrà un lloc destacat. En relació amb la reforma institucional, Sócrates ha anunciat que el dia 23 de juliol convocarà la Conferència Intergovernamental (CIG) que redactarà el futur tractat de la Unió Europea. Sócrates ja ha deixat clar, malgrat els intents de Polònia, que no admetrà cap canvi en el tractat que es va acordar a Brussel·les, ja que «aquest és un tema tancat amb un acord polític al més alt nivell».

Qui no plora no mama

El setmanari polonès Wprost ha fet la seva interpretació particular de la cimera europea dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les.

Resulta que Polònia, amb una mostra clarísima de manca d'europeisme i amb un nacionalisme escandalòs, creu que va guanyar la cimera. Que els bessons Kaczynski van guanyar la batalla a la cancliller alemanya Angela Merkel. Hi ho han volgut representar gràficament amb aquella dita de qui no plora no mama. A la portada de la revista es veu a Polònia que ja està mamant del tendre pit alemany. D'aquesta manera la portada del setmanari Wprost mostra en un fotomuntatge a Angela Merkel, alletant el president polonès Lech Kaczynski i el primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, sota el titular 'La madrastra d'Europa'.

La polèmica va sorgir per les dificultats que va posar Polònia, amb la inestimable ajuda de la Gran Bretanya, per tancar el nou Tractat de la Unió. Polònia va arribar a recórrer a arguments repugnants amb Alemanya, tirant en cara a Merkel els morts polonesos en la II Guerra Mundial.

Sarkozy al G-8

Recordeu la reunió del G-8 que es va celebrar fa pocs dies a Alemanya?

Recordeu que el president dels EUA, es va absentar al matí d’una de les reunions per una suposada indisposició provocada després de beure un boc de cervesa?

Bé dons el flamant president francès Nicolas Zarkozy, va aguantar més que Bush i després de testar la cervesa alemanya es va veure en forces per comparèixer davant els mitjans de comunicació. El resultat és evident, i el podeu comprovar veien aquest vídeo al youtube:

El vídeo de Sarkozy
Està clar quina és l’arma secreta de la Merkel.

La república dels Mossos

Ara ja sabem quin problema tenen els Mossos, un cos policíac que s'ha de mobilitzar per defensar la seva imatge pública, cosa que s'ha de fer amb la feina i el dia a dia. Clar, tenen eleccions sindicals, una campanya que fa dies estem patint tots els ciutadans.

Aquest Mossos primer van qüestionar la direcció política del Departament d'Interior de la Generalitat, és a dir Joan Saura. Ara com qualsevol república bananera que dubta de la netedat d'un procés electoral democràtic demanen observadors externs per a les eleccions sindicals.

Fins avui tenia entès que la policia catalana era una policia democràtica

Els Mossos i Amnistia Internacional

Amnistia internacional ha donat ha conèixer el seu informe anual sobre la vulneració dels Drets Humans en 153 països. En aquest informe l’Estat espanyol no en surt gaire ben parat perquè és un dels 102 països del món on la policia tortura.

A Catalunya aquest dies tenim prou exemples de la brutalitat policial exercida pels Mossos d’Esquadra. L’informe d’Amnistia Internacional es fa púbic el mateix dia que els sindicats de mossos convoquen una manifestació, pel 6 juny, perquè es consideren objecte d’un ’linxament mediàtic’. I com que sempre s’ha de matar al missatger, la policia catalana deplora que certs mitjans de comunicació qüestionin cada dia les seves accions policials i reclamen un reconeixement públic de la seva feina.
Un reconeixement públic que ja tenen amb l’informe que ha emès Amnistia Internacional.

El toc personal de Cristina Alsina

Els candidats a la xarxa III (Girona)

Cristina Alsina es l’alcaldable per Esquerra a l’Ajuntament de Girona.

Té un bloc entre personal i polític. El va crear al febrer d’aquest any, no en vigílies de campanya, però si com a eina per encarar les municipals. L’ha anat actualitzant cada dia amb un estil propi.

És una plana web que té un bon aspecte, però és clarament el típic bloc de partit polític, encara que en favor de la Cristina s’ha de dir que hi dóna un toc personal. Sobretot està bé perquè hi té alguns enllaços interessant i no tots són de partit, cosa que és d’agrair.

Compta també amb un apartat multimèdia amb fotos de campanya i de la ciutat de Girona, però en l’apartat de vídeo queda pobre, perquè només n’ofereix un, el que recull la seva presentació com a candidata.

• Puntuació del bloc de Cristina Alsina: 7
  

De l'Ajuntament de Girona, no cal comentar el bloc de cap més candidat: L'alcaldable del PP Concepció Veray i el candidat d'ICV, Joan Oloriz, sembla que no fan cap aposta per tenir presència a la xarxa.

Però si algú vol saber més, a banda d'aquesta sèrie sobre els blocs de candidats a la xarxa, en Saül Gordillo també fa el seu anàlisi de la Cibercampnaya catalana.

Puigdemont, el candidat blocaire

Els candidats a la xarxa II (Girona)

Carles Puigdemont és un blocaire que porta temps a la blocosfera i que si bé abans de la campanya tenia un bloc molt personal i amb reflexions força interessants ara ha redireccionat el seu bloc, per una banda cap al discurs electoral i per altra cap a la seva web de campanya amb CiU on com a candidat a l'alcaldia de Girona ens presenta una plana amb molts elements multimèdia.

A la galeria multimèdia hi podem veure i escoltar amb vídeo alguns dels seus darrers mítings i intervencions públiques, i accedir a una amplia col·lecció de fotos de la campanya.

Puigdemont sempre ha apostat clarament per les noves tecnologies i ha estat precursor de la utilització d'Internet en el món del periodisme i els mitjans de comunicació.

• Puntuació del bloc de Carles Puigdemont: 8

Els candidats a la xarxa I

Pagans no és una blocaire

L'alcadesa de Girona, Anna Pagans candidata a la reelecció pel PSC, és present a la xarxa durant aquesta campanya electoral amb una plana web personalitzada.

Una plana fabricada pel seu partit, el PSC, força senzilla i poc personal. Ella no hi escriu, tot i que conté un apartat en el qual si que explica allò que pensa sobre la ciutat de Girona i que de fet és una reproducció de la seva conferència el 10 de gener del 2007 a Tribuna de Girona. A banda, en la web presenta el seu programa, propostes i el seu equip de govern.

Tot molt convencional, res trencador.
Dóna la sensació que Anna Pagans és la xarxa perquè toca, no perquè s'ho cregui.

La seva web es poc interactiva, només hi destaca una galeria de fotografies i un enllaç amb els blocs polítics del seu equip. N'hi ha tres que tenen bloc: Pere Simón, Pia Bosch i Àlex Sáez. Fent'hi una ullada, qualsevol dels tres blocs millora al de la seva jefa, almenys amb l'esperit de blocaires, sobretot el que respiren l'Alex i la Pia.

Puntuació del bloc: 6

Aquelarre de sindicalistes

El principals líders del sindicalisme europeu es troben avui i fins dijous a Sevilla, en un Congrés, en que se suposa que parlaran de les seves coses. Seria un bon moment perquè aquests agents socials que s'atribueixen la representació del tots els treballadors europeus reflexionin perquè tenen tan poc predicament, perquè cada vegada hi ha menys sindicació i tenen menys força. No serà que els hi cal reciclar-se. Què s'han allunyat del món real del treball. Què només s'acosten a les empreses quan hi ha eleccions sindicals?

Marie-Laure de Villepin

L’esposa dels fins ara primer ministre francès Dominique de Villepin ha donat llum, color i una nota d’humor a l’acte d’acomiadament del seu marit com a cap del govern.
Marie-Laure s’ha presentat a la cerimònia amb una jaqueta estampada amb una mena de rètols de colors blau en els quals es deia amb lletres ben visible «adios», «salut», «ciao, cio» «bye bye».
Vist això estic convençut que si Villepin hagués guanyat la batalla a Sarkozy, Marie-Laure hauria estat una extraordinària primera dama de França.

L’estil Sarkozy

Nicolas Sarkozy, el nou president de França, ha deixat clar quin serà el seu estil. En el seu discurs d'investidura va prometre que trencaria amb el passat i que el seu pas per l'Elisi suposaria un canvi important de la França desastrosa que ha deixat el seu antecessor Jacques Chirac, fent una declaració d'intencions que sumada als reptes que haurà d'afrontar no li serà gens fàcils de complir.

El nou mandatari francès vol trencar amb la vella tradició que el president de la República ha de tenir una mera funció d'àrbitre, i es proposa intervenir sovint. Tampoc es vol limitar a comparèixer només un cop l'any davant de l'Assemblée Nationale, la qual cosa suposarà una reforma constitucional.

Sarkozy s'ha proposat portar la presidència amb un nou estil, trencant motlles i exercint el poder amb mà ferma. Amb tot, com a president haurà de ser molt més prudent del que ho ha estat en campanya, perquè avui representa totes les sensibilitats que hi ha a França, la dels seus amics que controlen les principals fortunes del país, però també les dels francesos que cada dia mostren el seu descontentament cremant cotxes en la perifèria de les grans ciutats.

Chirac a la presó

El president de la república francesa Jaques Chirac, ara que ha deixat el càrrec ja pot ser jutjat per haver finançat il·legalment i amb diner públic el seu partit. Ho va fer quan era alcalde de París.

Chirac ja ha lliurat les claus de l’Elisi al seu successor, Nicolas Sarkozy.
Chirac no anirà la presó per res que tingui a veure amb els seus dotze anys al capdavant de la presidència francesa.

Jacques Chirac ha tancat una llarga carrera política de més de quaranta anys. És una trajectòria gairebé llegendària d’un home que va assistir als consells de ministres presidits pel general de Gaulle, que havia negociat amb Brejnev i que ara es retira definitivament sense nostàlgia per encarregar-se d’una fundació sobre el diàleg de les cultures i seure com a excap d’estat en el Consell Constitucional.

Tot i que intentarà mantenir alguna influència, com també ho van intentar Clinton i Gorbatxov, el final de la seva carrera podria quedar tocat si finalment el jutge el crida a declarar per unes suposades irregularitats que hauria comès quan era alcalde de París.

Un dia per la llibertat de premsa

La commemoració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, és sempre un dia trist.

És del dia en que s’aprofita per donar a conèixer al món un trist balanç.

Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en el qual deixa clar que els periodistes som un blanc fàcil en el conflictes armats, perquè per raó de la nostra feina ens posem enmig del merder.

Amnistia recorda que en una guerra:
«És fàcil oblidar que els periodistes també són civils, un poc eixelebrats, de vegades imprudents, però civils amb la mateixa protecció sota el Dret Internacional que qualsevol altra persona civil".

«Cada vegada que se’ls dispara, se’ls llancen bombes, se’ls segresta o se’ls empresona tan sols per exercir el seu treball s’està cometent un crim».

«I quan aquestes violacions de Drets Humans contra periodistes es cometen en conflictes armats, constituïxen greus violacions de les Convencions de Ginebra, és a dir, constituïxen crims de guerra».

Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), el 2006 va ser l’any en el qual les morts de periodistes i personal vinculat als mitjans de comunicació van arribar a nivells històrics amb almenys 155 assassinats i morts sense explicació».

Fins i tot el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el passat 23 de desembre, va adoptar una resolució en la qual va condemnar els atacs intencionats contra periodistes, professionals i personal de mitjans en situacions de conflicte armat, i va demanar a totes les parts en conflicte que cessessin en aquestes pràctiques.

La solució fàcil es silenciar als periodistes.

Les autoritats de països en conflicte, quan veuen un periodista per protegir-lo es dediquen a restringir la seva capacitat per a informar lliurement. És ha dir, els fan callar.

La llibertat de expressió està consagrada en l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La pena de mort

El Japó, conjuntament amb els Estats Units, són els únics països industrialitzats on s'aplica la pena de mort, tot i que aquest càstig ja ha desaparegut dels codis penals de les democràcies occidentals.

L'any passat van ser executades a tot el món 1.591 persones i la pena capital es va aplicar en 25 països; de tots aquests, sis estats concentren més del 90 per cent de les execucions, encapçalats per la Xina, l'Iraq, l'Iran, el Pakistan, el Sudan i els Estats Units.

Aquestes dades sobre l'aplicació de la pena capital arreu del món són esgarrifoses. Amb tot, Amnistia Internacional que acaba de presentar el seu informe anual, considera que avui la pena de mort va a la baixa i que les posicions abolicionistes han agafat força, segons els darrers estudis. De fet, en l'últim any hi ha hagut un descens del 25% del nombre d'execucions i de les condemnes a mort.

La tendència sembla que ens porta cap a l'abolició de les execucions; el líders polítics d'alguns països que continuen aplicant la pena capital han mostrat el seu desig d'abolir-la, però desgraciadament encara hauran de morir moltes persones abans no desaparegui del tot.

Cap govern del món es pot proclamar defensor dels drets humans mentre mantingui la pena de mort a la seva legislació. El dret a la vida és el més important que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, i no hi ha cap argument de pes que justifiqui el manteniment de la pena de mort. En aquest cas la Unió Europea és un exemple per al món perquè va eliminar la pena de mort al seu territori i treballa perquè l'abolició sigui universal.

La Unió Europea i Polònia

El president de Polònia, Lech Kacynski, ha llançat una campanya perquè es restableixi la pena de mort a Europa. Una campanya que ja ha estat rebutjada per la Comissió Europea, que va recordar que la pena de mort és incompatible amb els valors de la UE. Amb tot, el president polonès i diferents grups ultraconservadors pretenen aconseguir mig milió de signatures per forçar un referèndum a Polònia sobre la reinstauració de la pena de mort.

La Unió Europea hauria d’haver estat molt més contundent i fer un advertiment molt més seriós deixant clar que no hi ha lloc a la Unió per a cap govern que defensi la pena capital. És més, Polònia, que va entrar a la UE l’any 2003, va acceptar les regles del joc i els tractats vigents aleshores com el de Niça de l’any 2000 en el qual es recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió amb un declaració sobre l’abolició de la pena de mort.

Enllaços sobre la pena de mort

Gernika, 70 anys després

Gernika s'ha convertit durant unes hores en la capital mundial de la pau, en commemorar el 70è aniversari del bombardeig que va llançar sobre la ciutat l’aviació alemanya, amb el suport de la italiana i en connivència amb el colpista i dictador Francisco Franco.

Aquell 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor va convertir en runes i cendra el centre de la ciutat, i va causar la mort a centenars de persones, en menys de tres hores d’atac.

Coincidint amb aquest aniversari, el lehendakari, Juan José Ibarretxe ha expressat el seu compromís per les vies del diàleg i diplomàtiques per aconseguir la pau tant al País Basc com a tots els racons del món.

Aquest aniversari, que també ha estat commemorat pels alemanys a Berlín, coincideix amb el debat a l'Estat espanyol sobre la conveniència de la memòria històrica amb el reconeixement de totes les víctimes del franquisme. Un reconeixement que setanta anys després sectors importants de la dreta espanyola encara volen negar. Patètic.

Putin, el gran error de Ieltsin

La mort de Borís Ieltsin, el primer president elegit per sufragi universal a Rússia, hauria de donar una oportunitat al seu successor i actual president, Vladímir Putin, per fer un cop de timó i enfortir la feble i qüestionada democràcia russa.

Borís Ieltsin és l’home que, després de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov, va fer un pas històric i decisiu en liquidar l’URSS, i impulsar la transició d’un sistema totalitari cap a una democràcia parlamentaria.

L’astúcia, la intuïció i el pragmatisme, que van ser molt útils a Ieltsin en una primera etapa, no van ser suficients per afrontar el complicat repte que tenia al davant i va ser qualificat com el mestre del caos, perquè va tenir una presidència marcada pel desordre, la improvisació, els escàndols financers, la guerra de Txetxènia i l’alcoholisme.

Avui, però, ha quedat clar que el seu gran error va ser confiar que Putin seria l'home capaç de construir una nova Rússia veritablement democràtica. Putin avui pot desmentir aquella frase de Ieltsin quan deia que la marxa erere ja no ere possible. Putin està retornat Rússia al seu passat més sòrdit.

Una reunió secreta

El líder de la UDF, François Bayrou, fa tres anys que no es parla amb Nicolas Sarkozy, segons va revelar el diari regional francès Sud Ouest.

El motiu d’aquest distanciament dels dos polítics va ser la negativa de Bayrou a participar en una conxorxa preparada per Sarkozy amb la finalitat de fer caure Jaques Chirac. Els dos polítics es van trobar el febrer del 2004, poc després que Sarkozy assolís la direcció de la UMP, en un àpat al domicili particular del periodista de la televisió Jaques Chancel. Bayrou explica que no va voler participar en una aliança amb Sarkozy contra Chirac, argumentant l’avançada edat del president de la República Francesa. Bayrou va dir a Sarkozy que fes el que cregués convenient però que no comptés amb ell. A partir d’aquell dia, van trencar relacions.

Les dues visions

Escoltar les reflexions dels periodistes procedents de països que envien molts immigrants a casa nostra, i que ens expliquin quines són les causes d'aquest flux migratori és l'objectiu del cicle de xerrades que sota el títol «dues visions» des del 24 d'abril es celebra a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els periodistes convidats venen de països com l'Equador, Marroc, Romania, Senegal, Bolívia i Paquistan i la seva aportació és molt important perquè ens parlen de les causes que provoquen l'emigració i de com n’informen els mitjans de comunicació, en els països d’origen. Després nosaltres amb aquestes dades cal que reflexionem de quina manera donem la mateixa informació però des del punt de vista d'un país d'acollida. L'exercici, penso que és molt interessant.

La mentida del PP

La teoria de la conspiració en relació amb els atemptats de l’11-M que encara mantenen importants dirigents del PP i mitjans de comunicació afins es va desmuntar del tot el dia que l’exdirector general de la policia i actual europarlamentari del PP, Agustín Díaz de Mera, va comparèixer davant el jutge Gómez Bermúdez i va intentar mantenir la mentida de la implicació d’ETA en els atemptats sobre la base de la suposada confidència d’un informador anònim, el nom del qual es va negar a revelar al jutge, encara que després el va passar per escrit al tribunal. Cap dels alts càrrecs policials en l’etapa Aznar, i cap dels suposats confidents de Díaz de Mera defensa ni ha defensat mai la implicació d’ETA en els atemptats. El paper galdós de Díaz de Mera davant el tribunal i el judici de l’11-M han posat al descobert una mentida que durant tres anys ha mantingut Acebes i la cúpula del PP amb un total menyspreu per les víctimes.