El Tractat de Lisboa, sense referèndum

Els diputats europeus d’extrema dreta van intentar boicotejar fa pocs dies la sessió del Parlament Europeu en què es va proclamar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió. Aquests parlamentaris, la majoria euroescèptics, però també els d’Esquerra Unitària Europea, reclamen la convocatòria de referèndums per aprovar el Tractat de Lisboa, que ha substituït el projecte de tractat constitucional europeu, i que es va signar en l’última cimera de caps d’estat i de govern celebrada la setmana passada.

Els perills dels referèndums

Qui convoca un referèndum ho fa per guanyar-lo, i si en té cap dubte no el convoca. Això és el que ha passat amb el Tractat de Lisboa. Després de la greu crisi institucional que va passar la UE amb el rebuig de la Constitució Europea, a Holanda i França, els mandataris europeus han optat per evitar riscos i, a banda d’Irlanda, cap altre estat de la UE portarà a referèndum el nou tractat europeu signat la setmana passada a Lisboa. Seran els parlaments de cada estat qui els aniran ratificant al llarg del 2008, i a petició del president de la Comissió, Durão Barroso, si pot ser ràpid, no fos cas que hi tornés a haver problemes.

Mitja Europa enganyada

El problema és que en més de divuit estats membres de la UE es va ratificar en referèndum un tractat constitucional europeu, que no ha entrat ni entrarà mai en vigor. No deixa de ser xocant que allò que van aprovar els ciutadans en aquests estats s’hagi aparcat i que allò que el 2009 entrarà en vigor sigui una altra cosa, sobre la qual els ciutadans no han tingut cap oportunitat d’opinar. Tampoc s’ha donat cap explicació als ciutadans del perquè d’aquest canvi. Després els europeistes es pregunten el perquè de l’escàs interès dels ciutadans per les qüestions europees i la baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu.

Brown no es pot fer l’orni

El primer ministre britànic, Gordon Brown, va ser el gran absent dijous de la cerimònia solemne al monestir dels Jerónimos de Lisboa per signar el nou tractat europeu. Brown, que és el líder europeu més euroescèptic, s’ho va fer venir bé per arribar tard a la cerimònia –caldrà veure quin paper juga en el moment en què la cambra dels comuns i dels lords hagin de ratificar el Tractat de Lisboa–. El fet és que no va poder delegar la signatura i ho va haver de fer a la tarda en solitari. Un gest d’aquesta mena en política no és cap anècdota i té molt significat.

La UE planta cara a Bali

Per primera vegada la Unió Europea s’ha mantingut unida i ferma i s’ha enfrontat clarament amb els Estats Units. Ha estat en el transcurs de la cimera sobre el canvi climàtic que s’ha celebrat a Bali. Els europeus, en vista de l’actitud absolutament tancada dels representants nord-americans a fer cap pas per arribar a un acord sobre la lluita contra el canvi climàtic, van amenaçar els EUA de boicotejar la reunió dels grans països sobre el clima que ha convocat Georges Bush a Hawaii.

Unir abans que dividir

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha parlat molt clar des de Brussel·les a l’hora d’explicar quin és el posicionament del govern espanyol sobre el futur de Kosova. Zapatero va dir que el seu govern és «més partidari d’unir abans que dividir». Se suposa que volia dir que és més favorable a «unir» Kosova a Sèrbia, que no pas propiciar la independència d’aquesta regió. Amb tot, va aclarir que se sumarà al posicionament comú i unitari que adopti la UE sobre el futur de Kosova.

Enllaços recomanats sobre el tema:

UE: Eppure, si muove de Raül Romeva

Washington félicite Bruxelles de Jean Quatremer

Consell Europeu 14/12/2007.Conclusions de la presidència

Tractat de Lisboa, aspectes claus Patronat Català

Nuevo Tratado de Lisboa: más poder para los ciudadanos

El Tratado de Lisboa, cambios y novedades. Euronews

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea (les perles europees del dilluns) d'El Punt (17/12/2007)

La comunicació de la justícia

Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica...”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats...)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.

Ennllaços recomanats:

• El bloc de Miquel Diumé
• Revista Engega de la Universitat de Girona
• El Punt : La comunicació de la justícia
• Diari de Girona : La comunicació de la justícia centra una ponència a la facultat de Dret

Un gran dia pels drets civils

Encara que per a molts ciutadans hagi passat desapercebut, avui és un gran dia per Europa. A Estrasburg i en el Parlament Europeu s'ha fet la proclamació solemne de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

La Carta, a la qual el nou Tractat de Lisboa atorga caràcter jurídic vinculant en tota la Unió tret de Polònia i la Gran Bretanya, recull per primera vegada el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans de la UE.
La Carta, redactada en 2000 per una convenció de parlamentaris i representants governamentals, es basa en la tradició constitucional europea i en convenis internacionals.

Dividida en sis capítols -dignitat, llibertat, solidaritat, igualtat, ciutadania i justícia-, compendia drets ja consolidats en el patrimoni internacional, com la vida i la dignitat, la prohibició de la tortura, les llibertats de pensament, expressió o reunió, la no discriminació, la propietat o la tutela judicial. Recull també el dret a la protecció de dades, la bioètica.

Geli i l'Hepatitis C

La consellera Marina Geli pot dir missa si vol però no pot donar per tancar un cas com el contagi de l'hepatitis C a tres nens en un centre public de sanitat, ni afirmar que no hi ha culpables.

En aquest cas la consellera hauria de ser més humil i assumir les responsabilitats que comporten el càrrec i demanar excuses als pacients afectats i a les seves famílies, que hauran de viure durant anys si no tota la seva vida pendents d'un virus com l'Hepatitis C que no patien quan van confiar la seva salut a la sanitat pública del país.

Hi ha responsabilitats de l'Administració catalana. L'Hepatitis C no es transmet per l'aire, sinó pel contacte directe de sang amb sang o pel contacte de la sang del pacient amb algun estri quirúrgic o mèdic que havia estat infectat anteriorment i que després s'ha utilitzat sense les precaucions necessàries. Avui i des del 1989, en que es va conèixer oficialment l'existència d' aquesta malaltia crònica com a hepatitis C, la seva transmissió o contagi, ja no és fruit de cap accident, es tracta d'un cas de negligència mèdica o sanitària.

Enllaços i més informació sobre aquest cas:

• Bloc de Carles Puigdemont
  Avui: “Quan no saben ni contesten”
• e-noticies: "Geli demanava dimissions quan estava a l'oposició"
• PRCNoticias:"La Vall d'Hebron descarta més contagis d'Hepatitis C"
  El Punt: "L'hospital de la Vall d'Hebron descarta més casos de contagi d'hepatitis C"
  
• Diari de Girona: "Geli va demanar responsabilitats a Sanitat pel brot d´hepatitis a l´Hospital de Figueres "
• El Periódico: "Els malalts reclamen que s'investigui el brot d'hepatitis C "
• El Público: "Vall d’Hebron desconoce cómo tres niños contrajeron hepatitis C"

Hepatitis C i la multicausalitat

La consellera de Sanitat de la Generalitat, Marina Geli, ha assegurat que el contagi d'hepatitis C de tres nens d'entre 3 i 12 anys que se sotmetien a hemodiàlisi a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona "és un tema accidental" i afegeix "Crec que no trobarem com va passar" perquè "forma part de la multicausalitat.

CiU i el PP ja han demanat que s'obri una investigació sobre aquest contagi d'hepatitis C. La resta de grups, els del govern, callen. Cal que es demanin responsabilitat polítiques, i que no ens oblidem que no és la primera vegada que es produeix un contagi d'hepatitis C a casa nostra.
Fins ara el cas més greu en l'àmbit de la sanitat catalana es va produir al 2001 amb el contagi amb aquest virus de 13 persones a l'Hospital de Figueres.

En tots els casos es diu que es molt complicat esbrinar l'orígen de la infecció que condemna als afectats a patir un autèntic calvari, que els pot deixar seqüeles irreparables en un òrgan vital i en els pitjor dels caos els pot arribar a produir la mort.

Els polítics han de respondre, davant la societat i les l'Administració, com a tal ho haurà de fer judicialment davant de les famílies afectades que entenc i animo ha presentar demandes civils al jutjat, que determinarà fins a on hi ha hagut negligència.

No hauria d'actuar la Fiscalia, en un cas com aquest que crea alarma social? Parlem de nens.
No oblidem que al País Valencià un metge anestesista va contaminar amb aquest virus a més de 270 pacients.

Acomiaden un periodista d' El Mundo

El periodista Fèlix Martínez ha estat acomiadat del diari El Mundo que dirigeix Pedro J.Ramírez, per escriure un article en el qual criticava als neofeixistes que van commemorar el darrer 20-N lloant al dictador Francisco Franco i a Primo de Rivera en un acte que es va celebrar a la l'emblemàtica plaça de Oriente de Madrid. Les crítiques que feia el periodista al dirigent de l'extrema dreta espanyola, Blas Piñar no han agradat a Pedro J. Ramírez, que ha acomiadat al seu redactor en cap a Catalunya.

Tot i reconèixer que en l'article es passa de voltes i que hi discrepo en les formes i el llenguatge, des d'aquesta bitàcola us convido a visitar com a mostra de solidaritat el bloc de Félix Martinez on podeu llegir íntegre l'article “La nostalgia de los malvados”, que ha provocat el seu acomiadament. Si voleu també hi podeu deixar algún missatge de suport per contrarestar les continues amenaces i insults que ha rebut aquests darrers dies.

Vides minades, deu anys

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l'ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo.....

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l'edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l'autor d'aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d'en Fermí Sidera

El projecte Galileu

Els estats membres de la UE han arribat a un acord per rellançar el projecte Galileu, el futur sistema europeu de navegació per satèl·lit. Amb aquest projecte, Europa vol tenir tecnologia pròpia independent del sistema GPS, l’homòleg dels Estats Units.

La rebequeria dels espanyols. L’acord per rellançar el Galileu es va tancar inicialment sense el suport del govern espanyol, l’únic estat que hi va votar en contra, però finalment dissabte es va afegir a la resta dels vint-i-sis estats membres de la Unió Europea, després que va rebre garanties que s’obrirà un centre de control en territori espanyol que treballarà en xarxa amb els altres dos centres previstos, a Alemanya i Itàlia, tot i que a diferència d’aquests dos darrers no tindrà finançament comunitari. La negativa inicial del govern espanyol a donar suport al projecte Galileu va crear molt de malestar en el si de la Comissió Europea. El comissari europeu de Transports, Jacques Barrot, va dir que no entenia la posició del govern espanyol, perquè d’aquí a l’any 2013 el centre de control espanyol tindrà les mateixes funcions que l’alemany i l’italià. El sistema europeu de satèl·lits Galileu tindrà una trentena de satèl·lits, i vol convertir-se en la competència del nord-americà GPS. El projecte estava aturat des de feia mesos.

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea d'El Punt (o les perles europees del dilluns), el 3/12/07