Tribunals sota sospita

El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.

Publicat a l'edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007

Religió i llibertat d'expressió

El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d'unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s'ha de fer prevaler el dret a la llibertat d'expressió. De fet, en la sentència s'indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s'ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d'expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d'una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n'hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d'Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l'espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d'amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s'han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d'haver i s'ha d'acceptar la llibertat d'expressió d'aquells que sanament en volen fer una crítica.

Adieu o revoire Chirac!

Esl editorials dels principals diaris no es posen d'acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

"'Adieu', Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,........."

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: " Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo - Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (...)"

De fet l'anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d'incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l'Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l'oposició europea a la guerra de l'Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l'euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se'n va en un moment en què l'Estat francès té una elevada taxa d'atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

Compromís de la UE amb el clima

La tradicional cimera de primavera de la Unió Europea, que es va celebrar dijous i divendres passat a Brussel·les, ha aprovat una estratègia energètica contra el canvi climàtic que inclou compromisos de gran abast.

La UE ha fet un pas endavant amb la intenció de tenir un paper d'avantguarda en la lluita contra el canvi climàtic arreu del món, amb una política valenta que tard o d'hora haurà d'arrossegar altres països industrialitzats perquè s'apuntin a la lluita contra l'escalfament global. Una aposta que, independentment del convenciment mediambiental dels països que l'assumeixin, representa també una inversió de futur.

Són molts els informes que demostren que per a l'economia mundial és més rendible i barat aplicar mesures per frenar el canvi climàtic que no haver de pagar-ne els efectes i les conseqüències. Però perquè aquest combat tinguí efecte, cal aplicar mesures dràstiques amb vista al futur, i a més fer-ho a escala mundial. Les polítiques regionals, encara que siguin de la UE, en la lluita contra el canvi climàtic, aïllades no obtindran cap resultat satisfactori si no s'aconsegueix la complicitat de les principals potències industrials del planeta.

La cimera de Brussel·les ha estat una de les més positives que ha celebrat la UE en els darrers anys, perquè afronta sense manies un problema real en el qual s'implica a fons. Cal, però, que els acords de la cimera no quedin només en bones intencions, sinó que vagin més enllà i que s'apliquin als vint-i-set estats membres les polítiques anunciades sobre la reducció de les emissions de CO2, l'aplicació de les energies renovables i la utilització de biocombustibles.

Eutanàsia pasiva

El cas de la granadina Inmaculada Echevarría, ingressada des de fa deu anys en un hospital a causa d'una distròfia muscular, que ha demanat que se li retiri el respirador que la manté amb vida ha tornat a reobrir el debat sobre l'eutanàsia i el dret a una mort digna.

El vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal i arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares, ja ha deixat clar que la retirada del respirador que manté amb vida la dona seria una aplicació de l'eutanàsia i que si es permetés es faria un primer pas per legalitzar-la. Cañizares, des de les seves conviccions, es mostra contundent a afirmar que l'eutanàsia sempre és il·legítima i que és un atemptat a la dignitat i a la vida humana.

L'ultraconservador cardenal no s'equivoca quan afirma que aquest cas no té precedents a l'Estat espanyol. Per primer cop una institució política, i en concret el Consell Consultiu d'Andalusia, s'ha mostrat d'acord que es compleixi la voluntat de la dona. També la Comissió d'Ètica i Deontologia Mèdica de l'Organització Col·legial Mèdica de l'Estat espanyol ha negat que, conceptualment, aquest cas es pugui qualificar d'eutanàsia. El president d'aquesta institució mèdica entén que en tot cas encaixa en el dret de la pacient a rebutjar un tractament extraordinari i desproporcionat per mantenir-la artificialment amb vida. La mateixa Constitució espanyola estableix que tothom pot disposar lliurement de la seva vida. I en aquest cas Inmaculada vol exercir el seu dret demanant que es deixin d'adoptar mesures extraordinàries per perllongar-li la vida. És el que s'anomena eutanàsia passiva, un supòsit que no és punible segons l'actual Codi Penal. Pot generar dubtes ètics i morals, per raons religioses, als professionals de la medicina, però suposa el final del patiment d'aquesta dona que només reclama el seu dret a una mort digna.