«L’economia de mercat és un disbarat»Vostè ha optat per treballar per la pau, una opció molt lloable, però entenc que ha fet una aposta poc rendible econòmicament, perquè la pau no és cap negoci, i en canvi la guerra, sí. Per què aquesta aposta? Per què una cultura de la pau?
–«Consentim que hi hagi milers de milions de persones que viuen en la misèria i fins i tot que es moren de fam. Trobo que això són coses tan importants per a la vida de la gent! I pensar que som uns privilegiats que vivim en un barri del veïnatge universal on només som el 17%, i el 83% restant viuen en condicions tan difícils i es moren de fam. 60.000 persones moren de fam al dia. És clar que cada dia ens gastem 2.800 milions de dòlars en armament. És molt senzill. Hem de passar d’una cultura que es basa en la força, la imposició i la violència a una cultura que busqui el diàleg, l’entesa, escoltar els altres, que s’entengui que no sempre tenim la raó; aquesta és una cultura de pau, i crec que val la pena que un s’hi dediqui.»
–A Europa som rics gràcies que hi ha misèria a l’Àfrica? Creu que caldria fer un repartiment de la riquesa?
–«La Declaració Universal dels Drets Humans diu en el preàmbul que es va fer ‘per alliberar el món de la por i de la misèria’, i que els éssers humans són lliures i iguals en dignitat, i en conseqüència han de tenir un tracte fraternal. La solució és que ens adonem que tots som iguals. I, en canvi, estem en una societat amb una masculinitat total: el 96% de les decisions, les prenen els homes. És un disbarat! Estem en una societat en què el color de la pell té molta influència; una societat en la qual unes religions es proclamen com les úniques i veritables. És una pena. Ens falta compartir amb els altres i no callar davant la injustícia, perquè potser un dia la misèria que viuen els altres ens tocarà a nosaltres, als nostres fills o descendents.»
–En el seu discurs parla de no amagar la injustícia, que els joves i la comunitat universitària no calli. Fa una crida als universitaris per provocar-los, perquè no callin?
-«Tots tenim el deure de no callar; s’ha acabat l’època de la resignació, que les coses no tenen remei i que hem de ser espectadors i veure què passa. Ara hem d’intervenir, sobretot les institucions. Les universitats no poden tolerar sense aixecar la veu les barbaritats que es cometen contra el medi ambient, amb la uniformització cultural, el que es fa des d’un punt de vista social, econòmic, ètic... No ho poden tolerar! Les universitats tenen la funció de transmetre la realitat i donar a conèixer els invisibles, i saber veure l’esdevenidor, amb els escenaris que ens convenen i els que no ens convenen. Europa hauria de tenir aquesta funció universitària per saber quins passos hem de fer des d’avui per corregir les tendències actuals. No podem tolerar que les fonts d’energia es decideixin amb guerres, buscant amb mentides disculpes per fer guerres, en comptes de dialogar.»
–No ens enganyem: les universitats avui preparen els joves perquè s’enfrontin en un món competitiu.
–«No hi estic d’acord. Nosaltres hem lluitat molt per la llibertat, per la justícia, per la igualtat i per la solidaritat, que són els principis de la democràcia, i no hi ha dret que tot això ens ho hagin canviat per les normes del mercat.»
–Però avui el que mana és el mercat: tot es mou sobre la base de l’economia de merca.
–«Aquesta economia de mercat és un disbarat molt gran, perquè concentra tot el poder econòmic en unes mans, i el poder mediàtic, les macroopes... tot això fa que de mica en mica passi al contrari del que s’havia dit. Ens pensàvem que es repartirien les accions, que la privatització portaria a una altra manera menys monopolística de concebre el desenvolupament econòmic... Però què tenim? Els monopolis, però privats, i cada vegada més. Els valors on són?»
–El mercat i els valors no tenen res a veure. No hi ha una crisi molt greu de valors?
–«Aquest neoliberalisme ha dit: ‘Eliminem la ideologia, perquè aquí el que mana es la competitivitat i el mercat.’ En la política també ho palpem, estem fent front a una situació on la política no té espais. Quina diferència hi ha entre un govern liberal, un govern de dretes i un govern d’esquerres? Està tot pres per un sistema d’economia de mercat; tot això s’ha d’acabar, s’ha de moderar i hem de tornar a tenir uns principis, uns valors que són universals, els de la Declaració dels Drets Humans.»
–Parlem de la immigració. Avui la gran preocupació a la UE és que s’aturi aquesta allau d’immigrants. Té solució?
–«Volem que vinguin al preu que nosaltres volem i només els que necessitem. Perquè en necessitem. Solució? Primer s’han de complir les promeses que els hem fet i invertir en comptes d’explotar els seus països de procedència. Hem de pagar més bé tot allò que explotem als seus països. Després hem d’invertir als seus països. No tenen ganes de marxar-ne, però no hi poden viure.»
–Les Nacions Unides s’han de reconduir perquè també estan en crisi?
–«Tots ens hem d’unir i respectar l’Organització de les Nacions Unides. El multilateralisme és una de les solucions que hem de propugnar; les Nacions Unides no poden ser eficaces només en uns casos i en la resta que cada país faci el que li doni la gana. Han de fer que els EUA deixin l’hegemonia, que els del G-7 s’adonin que això de la plutocràcia a escala mundial s’ha acabat i que els ciutadans del món volem una ONU diferent.»
–Què en pensa, de la polèmica en contra del diàleg o negociació amb ETA i de la utilització que es fa de les víctimes?
–«El respecte més gran per a les víctimes és que no n’hi hagi més, de víctimes. Les hem de tenir sempre presents. No s’ha de parlar de negociació, perquè no es negocia, s’explora, a poc a poc, perquè el que avui és violent deixi de ser-ho. Quan es demanen drets com l’autodeterminació, no els poden demanar els que maten, perquè per exercir qualsevol dret el primer que es demana és la vida com a dret suprem. I a aquells que no accepten el camí del diàleg, els recordo allò que va dir Gandhi: ‘No hi ha camins per a la pau, la pau és el camí.’ S’ha d’anar endavant pel camí de la pau, la serenitat i la discussió, però això no vol dir que es negociï; no es negocia res. Hi ha uns camins, que es van marcar a l’Ulster, el que en diuen els camins del mig, que són set punts, i són pressupòsits que han d’acceptar les dues parts. Trobo molt greu que no s’accepti el diàleg, precisament perquè les víctimes sàpiguen que es fa per posar fi per sempre a una situació que és patològica i que ha estat terrible per a tanta gent.»
Entrevista publicada a totes les edicions del diari El Punt (9/10/ 2006).
L'autor de la foto és Eudald Picas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada