Un drama a Ceuta

3.000 quilòmetres de Ceuta a Ceuta

Un refugiat polític explica com va viure i compartir durant mesos la misèria i l'horror amb centenars d'immigrants que volen entrar a Europa


Un ciutadà congolès condemnat a mort per qüestions polítiques i que va travessar la tanca de Ceuta camí de la llibertat l'octubre del 2003, ha tornat al Marroc al bosc Finidec, a prop de la tanca fronterera de Ceuta, en un moment en què aquest punt, juntament amb Melilla, s'ha posat tristament d'actualitat. Per aquest home que ara ha viatjat un altre cop a Finidec acompanyat per dos membres de l'associació Akan, de suport i acollida a immigrants, ha estat com tornar a l'infern. En aquest bosc, on avui es refugien centenars d'immigrants de diferents nacionalitats, hi va passar sis mesos. Dos anys després de la seva estada a Finidec, encara hi ha trobat coneguts que no defalleixen en els seus repetits intents de travessar la tanca per entrar a l'Estat espanyol.

De la Universitat a la cuina
Nascut a la República Democràtica del Congo fa 43 anys, casat i amb un fill, professor universitari d'economia política a la Universitat de Kinshasa, actualment viu a Girona amb el suport de l'ONG Akan i fa feines esporàdiques com a mosso de magatzem o ajudant de cuina, en unes condicions laborals absolutament lamentables. Es fa dir Lubaka Konde, un nom fictici, perquè per qüestions de seguretat no vol revelar la seva identitat real, tem que la seva família que viu al Congo en pateixi les conseqüències. Cada vegada que s'ha volgut posar en contacte amb la seva família, els seus han tingut problemes. L'última vegada que els va telefonar, la policia va detenir dos dels seus germans i van assaltar el seu domicili familiar.

Condemnat pel fet d'ensenyar
Lubaka Konde, condemnat a mort només perquè al règim del Congo no li agradava el to de les seves classes a la Universitat de Kinshasa, va escapar miraculosament d'una execució horrorosa. Segons explica, a la República Democràtica del Congo alguns reus de mort són llançats directament al riu just on hi ha una catarata, lligats de mans i peus dins d'un sac. En el seu cas, quan va veure com llançaven els seus companys, Lubaka va cridar en la seva llengua materna, cosa que li va salvar la vida perquè un dels policies que dirigia les execucions va reconèixer aquella llengua i va descobrir que coneixia la seva família, es va compadir d'ell i el va deixar que travessés el riu Congo i fugís cap al Gabon.

Després d'escapar de la condemna de mort, Lubaka va patir una altra condemna vivint tot un periple de dificultats i horrors, fins que l'octubre del 2003 va poder trepitjar Ceuta. La seva primera parada va ser al Gabon, on va poder treballar de mestre de primària, però també en va haver de fugir en veure que es podia complicar la seva situació. Un cop va poder fer alguns estalvis i treballar en diferents llocs de la zona, va aconseguir documentació falsa i va agafar un vol fins a Casablanca. Al Marroc, les autoritat alauites van descobrir que els papers de Lubaka no eren correctes i el van fer fora del país, no li van donar menjar, ni aigua, i el van enviar a la frontera d'Algèria, en un punt on les autoritats algerianes el van detenir juntament amb altres sense papers, i els van traslladar en camions militars, en un llarg viatge de més de 1.500 quilòmetres, fins a una zona desèrtica prop d'In-Salah. Durant el viatge, les autoritats algerianes només els van donar pa i llet. Un cop a In-Salah, Lubaka va veure que allò era «un desert, un lloc infernal, amb una calor insuportable, no hi ha cases, no hi ha res. Només som gent abandonada, homes, nens, dones, malalts...». Lubaka només va aguantar tres setmanes i va fugir a peu cap a Tamanrasset; d'allà va enfilar el camí, a peu, cap al Marroc; va passar més d'un mes caminant, no tenia menjar ni aigua, i hi havia dies que el seu únic aliment eren els seus propis orins; és un llarg camí ple de misèria i mort. Explica Lubaka: «Era horrorós, en aquell camí desèrtic, cada deu quilòmetres hi trobaves esquelets de gent morta.» Finalment va arribar a Uxda, a la frontera entre Algèria i el Marroc, «fet pols i amb els peus inflats i llagats». En aquesta zona fronterera hi va passar tres mesos amagat, vivint del que podia, alimentant-se de coses podrides, «no vulgueu saber què es pot arribar a menjar en situacions extremes».

Finalment va poder marxar d'Uxda (Oujda), però abans d'arribar a Finidec, encara va haver de caminar uns quants centenars de quilòmetres, «sempre de nit, amagat i vivint de tot el que pots arreplegar pel camí».

Sis mesos vivint al bosc
A Finidec, Lubaka es va refugiar al bosc, on hi havia centenars de persones en la seva mateixa situació. Misèria absoluta. Però els immigrants allà, al bosc i a la muntanya, hi vivien amagats, en grups i clans organitzats, segons les nacionalitats. Al bosc de Finidec, on avui encara s'amunteguen centenars d'immigrants que esperen poder saltar la tanca, Lubaka hi va passar sis mesos. Sis mesos de misèria absoluta, dormint al bosc i amagant-se cada dia de les persecucions policials. Allà hi dominen alguns grups, els majoritaris, com ara els malians, i també alguns sectors mafiosos hi fan diners; cobren 600 euros per fer-te passar fins a la tanca i 800 si et vols jugar la vida per mar en un bot. Només la Creu Roja i les organitzacions humanitàries ajuden la gent que viu al bosc, amb aliments i medecines. Després de sis mesos de viure i dormir sota els matolls, Lubaka, escapant de la policia i de les màfies, va aconseguir travessar per un forat fet a la tanca de Ceuta, allà va passar tres dies amagat, sense menjar ni beure. A Ceuta es va posar a disposició de les autoritats, i fins al cap de cinc mesos no va aconseguir un permís per entrar a l'Estat espanyol; després va venir a Catalunya i va fer finalment cap a Girona com a immigrant i no com a refugiat polític tal com ell havia sol·licitat.

Reportatge publicat al diari El Punt el diumenge 9/10/2005