Mosques de la informació 2007

Avui és una d'aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d'acord en alguna cosa.

De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb dues mosques que plasmen dues maneres diferents d'entendre i atendre la nostra professió: Són la mosca borda i la mosca grossa.

Però lliurarem també aquest guardó amb altres mosques per motius molt diferents i com a reconeixement d'una feina ben feta. Així avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava, en el millor restaurant del món, a més premiem la trajectòria professional d'un company que durant 40 anys i darrere d'una càmera ens ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques, i també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa casa nostra.

Les mosques són tot un símbol de les llegendes gironines i de la ciutat de Girona,
Les escultures que lliurem avui són obres originals de l'artista garrotxí Quim Domene que els ha fet amb gran enginy. I dic enginy per la manera com va interpretar el nostre encàrrec. Domene en va dir:
“Nois, Jo us veig als periodistes com unes mosques emprenyadores, però això
agafeu-vos-ho amb humor, la meva idea m'ha portat a fer un matamosques. “
(Si ens veu com a mosques ) Suposo que és per allò de matar el missatger!!

Això que Domene va dir amb gràcia i humor i amb tota la seva estima per a la professió, no deixa de ser ( en part) una realitat. Sovint, els periodistes fem nosa i quan no és així és perquè (en ocasions) se'ns vol utilitzar.

L'exemple el tenim amb el que va passar aquí a Girona fa unes setmanes, amb una clara violació del secret professional necessari per preservar el dret fonamental a la llibertat d’informació.

Es va obligar als periodistes a lliurar al jutge imatges captades d'una manifestació, la cosa com ja sabeu va acabar amb la compareixença d’un fotoperiodista davant de l'Audiencia Nacional a Madrid.

Els periodistes hauríem de ser garants de la llibertat d'expressió i d’ informació, uns drets que són de tots els ciutadans i que per a nosaltres signifiquen un deure que no podem trair.

Per això des del Col·legi de Periodistes treballem tots plegats en benefici del prestigi i ला credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans, per fer-nos respectar pels poders polítics i econòmics, i per ser independents respecte a tot tipus d'interessos aliens al món de la informació.

Deixeu-me abans d'acabar que recordi la memòria, de Josep Maria Huertas, el qual, fins al passat mes de març, va ser el nostre degà, i que reivindiqui el seu periodisme, el dels valors. Aquell periodisme d'en Huertas s'ha de recuperar. Han passat els anys de la transició, de la llei Fraga, però dissortadament hi ha tics del poder que encara no han desaparegut, la paraula censura i la reivindicació de la llibertat d'expressió i d'informació són mes vigents que mai i, si no, només ens hem de remetre al cas del segrest de la revista satírica El Jueves o cas de les fotos de Girona que he citat abans.........

Amb tot, alguns avenços hi ha hagut, en aquest camp, perquè, tal com deia el nostre col·lega i humorista Jaume Perich:

“ Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res । Al governant tampoc”.....


Text de la intervenció durant l'acte de Mosques de la Informació 2007 de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La llibertat a la xarxa, amenaçada

Una altra vegada la llibertat d'expressió està en perill i ara a Internet.
Els Ministre de Justícia i Interior de la UE van debatre en la darrera cimera que han celebrat, la possibilitat de censurar i eliminar aquelles planes web que ensenyin com es fabriquen bombes i aquelles webs que afavoreixin el terrorisme. De fet la utilització de terrorisme en aquest post que esteu llegint o la recerca de temes relacionats amb el terrorisme, encara que sigui amb finalitats periodístiques, queda enregistrat en el google que col·labora amb les autoritats dels EUA.

El tema és greu perquè el concepte afavorir el terrorisme té moltes lectures i apreciacions polítiques, tot depèn de la perspectiva des de la qual es miri i qui ho decideixi. La UE en aquest tema pot caure en el parany de la utilització del terrorisme per tancar webs i blogs ingrats i crítics amb el sistema. El qual suposaria un atemptat gravíssim a la llibertat d'expressió i a la mateixa Carta de Drets Fonamentals que proclama la Unió.

El seny i l'Audiencia Nacional

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l'Ajuntament de Girona per boca de l'alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s'han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l'actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l'Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d'informació exigint imatges que han d'estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l'Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s'ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.

(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L'autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)

Llibertat d'informació

Anar de visita a l'Audiencia nacional de Madrid, no és una experiència gaire recomenable. Hi vaig anar per acompanyar i donar suport a un fotoperiodista, Jordi Ribot, a qui la polícia catalana primer i el jutge després li van demanar que traís els seus prinicpis étics i els lliurés material realirzat per un treball periodístic, per ser utilitzat en una investigació judicial.

Es tractava d'aconseguir la col·laboració dels periodistes per perseguir un delícte polític i ideològic.

Recordo que era en l'etapa de la dictadura franquista que la policia anava a les redaccions dels diaris a reclamar fotos per identificar manifestants. Bé els Mossos d'Esquadra, no són tan originals, en aquest cas han actuat com es fa en els règims no democràtics.

Gairebé sota l’ombra de la immensa bandera espanyola que oneja a la plaça Colón de Madrid, el grup d’independentistes catalans que van donar suport ahir a Enric Stern van ser rebuts amb insults i visques a Espanya per part d’un grup de nacionalistes radicals espanyols. Eren passades les onze del matí i això succeïa mentre el lletrat gironí Benet Salellas intentava explicar als periodistes la declaració que havia fet el seu defensat davant Pedraz. En el mateix moment i a uns 150 metres, a l’Audiencia Nacional, el fotògraf Jordi Ribot era interrogat per Fernando Grande-Marlaska. El fotoperiodista, que tenia el suport jurídic i institucional del Col·legi de Periodistes de Catalunya i d’altres d’organitzacions com la Federació d’Associacions de Periodistes, es va emparar en el dret a informar i en el secret professional. El magistrat el va inquirir: «Vinga! Pensa lliurar les fotos o no?». L’alternativa era incórrer en un delicte greu de desobediència a l’autoritat judicial. Enmig de la declaració, el jutge no es va estar d’insinuar la possible simpatia del fotògraf amb els independentistes. Un cop Ribot va dir: «Sí, vull», va ser advertit, per si de cas, que pot incórrer en un delicte si manipula les fotos. El jutge desconfia de Ribot però vol les seves fotos.

La cita era al mas d’Andorra

El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.

Escòcia, una lliçó per Catalunya

L’anunci del govern nacionalista escocès que prepara la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia no ha estat cap sorpresa. El primer ministre nacionalista, Alex Salmond, ja va dir quan va guanyar les eleccions que durant els primers cent dies de govern presentaria el seu pla per fer d’Escòcia un estat sobirà.

En l’informe de cinquanta planes titulat Decidim el futur d’Escòcia: responsabilitat i independència en el món d’avui s’estableixen les bases per començar a negociar amb els altres partits i el Regne Unit.

L’objectiu és convocar un referèndum sobre la independència el 2010. Es preveuen tres escenaris possibles: un augment moderat de transferències al Parlament de Holyrood, l’autonomia fiscal completa i la separació.Es tracta d’un procés que malgrat l’oposició que ha generat se segueix per la via democràtica del diàleg amb totes les parts, i en aquest cas el govern britànic ha dit que respectarà tot allò que es decideixi democràticament.

Si recordem una promesa similar de Zapatero sobre l'Estatut de Catalunya, està clar que aquest debat és impensable a l’Estat espanyol, on no es va respectar ni l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, ni el que després va aprovar el poble català en referèndum, el text del qual ha de ser sancionat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El procés que ha iniciat Escòcia és molt interessant per a Catalunya, perquè és impulsat des d’un govern nacional (no estatal) i perquè, a diferència del Quebec, la independència d’Escòcia crearia un precedent molt important d’escissió dins un estat membre de la Unió Europea. Tiraria per terra les pretensions espanyoles i franceses d’impedir que una nació dins d’un estat membre de la UE pugui optar per la sobirania i convertir-se en un estat més d’Europa. Caldrà seguir molt de prop des de Catalunya el camí que segueix Escòcia cap a la independència.

El jazz a l’hora del jaç

Llegendes musicals com ara Elvis Costello es poden veure i escoltar a La 2 en el programa Conciertos de verano, que ofereix aquesta cadena de dilluns a divendres des del 30 de juliol passat. Les emissions van començar amb els concerts gravats durant el XXXI Festival de Jazz de Vitòria i a partir del 13 d’agost, s’han començat a emetre les millors actuacions de Jazzaldia, el festival de jazz de Sant Sebastià, un dels més potents d’Europa i pel qual passen cada any les millors figures. Demà (2.30 h) podrem gaudir de la música de Marcus Miller i al llarg de la setmana s’oferiran els concerts de Vienna Art Orchestra, Richard Galliano Tangaria Quintet, Chick Corea & Gary Burton i The Skatalies-Gothan Project. Oferir el millor jazz que ha sonat aquest estiu als escenaris més importants de l’Estat espanyol, és una gran aposta. Però, com sempre, el públic de jazz s’ha de sacrificar, i això perquè o bé ha de recórrer tota la geografia espanyola o bé ha de passar cada nit d’agost sense dormir. RTVE també suspèn en aquestes emissions perquè ens ofereix els concerts a partir de dos quarts de tres de la matinada.

Una icona de l’independentisme

El Xiri, home d’una paciència proverbial, fidel sempre als seus principis, va passar durant un any i nou mesos 12 hores al dia davant la porta de la presó Model, fins que es va aprovar la llei d’amnistia. Allà hi va fer diverses vagues de fam, i va convertir aquell portal del carrer Provença de Barcelona en un punt de peregrinació gairebé obligat. Per allà, hi van passar cantants, esportistes, polítics i milers de persones més per donar suport a la seva lluita. Mentre era capellà es va estimar més cuidar porcs que no cobrar una pesseta de l’Estat. Per les circumstàncies del moment polític i després de la desaparició de l’Assemblea de Catalunya, va ser un capdavanter del moviment assembleari. Xirinacs, el 15 de juny del 1977 va ser elegit senador independent amb mig milió de vots. Part d’aquella legislatura, quan al Senat tothom seia, ell es quedava dret, i va ser la seva manera de protestar perquè no podia utilitzar el català a la cambra alta. Excapellà i exsenador, independentista i no violent, ha estat sempre un militant irreductible dels mètodes pacifistes, i va ser proposat en tres ocasions per al premi Nobel de la Pau. Però per aquelles coses de la vida, resulta que a l’home que ha encarnat durant dècades la no-violència, els 2005 la justícia espanyola el va condemnar a dos anys de presó per haver fet costat als violents. Feia anys que havia abandonat la política, però sempre va continuar lluitant. Molts catalans el consideren una icona de l’independentisme.

Presidència portuguesa

Des d'ahir, diumenge, i fins al 31 de desembre, Portugal assumeix la presidència de torn de la Unió Europea. El primer ministre de Portugal, José Sócrates, en la seva presidència de la UE donarà prioritat a la cooperació judicial i policial en la lluita contra el terrorisme.
Pel que fa a les iniciatives en política exterior comunitària, Sócrates ha destacat les conferències de la UE amb els països de l'àrea Mediterrània i la realització de la II Cimera Europa-Àfrica, en les quals la qüestió de la immigració tindrà un lloc destacat. En relació amb la reforma institucional, Sócrates ha anunciat que el dia 23 de juliol convocarà la Conferència Intergovernamental (CIG) que redactarà el futur tractat de la Unió Europea. Sócrates ja ha deixat clar, malgrat els intents de Polònia, que no admetrà cap canvi en el tractat que es va acordar a Brussel·les, ja que «aquest és un tema tancat amb un acord polític al més alt nivell».

Qui no plora no mama

El setmanari polonès Wprost ha fet la seva interpretació particular de la cimera europea dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les.

Resulta que Polònia, amb una mostra clarísima de manca d'europeisme i amb un nacionalisme escandalòs, creu que va guanyar la cimera. Que els bessons Kaczynski van guanyar la batalla a la cancliller alemanya Angela Merkel. Hi ho han volgut representar gràficament amb aquella dita de qui no plora no mama. A la portada de la revista es veu a Polònia que ja està mamant del tendre pit alemany. D'aquesta manera la portada del setmanari Wprost mostra en un fotomuntatge a Angela Merkel, alletant el president polonès Lech Kaczynski i el primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, sota el titular 'La madrastra d'Europa'.

La polèmica va sorgir per les dificultats que va posar Polònia, amb la inestimable ajuda de la Gran Bretanya, per tancar el nou Tractat de la Unió. Polònia va arribar a recórrer a arguments repugnants amb Alemanya, tirant en cara a Merkel els morts polonesos en la II Guerra Mundial.

Sarkozy al G-8

Recordeu la reunió del G-8 que es va celebrar fa pocs dies a Alemanya?

Recordeu que el president dels EUA, es va absentar al matí d’una de les reunions per una suposada indisposició provocada després de beure un boc de cervesa?

Bé dons el flamant president francès Nicolas Zarkozy, va aguantar més que Bush i després de testar la cervesa alemanya es va veure en forces per comparèixer davant els mitjans de comunicació. El resultat és evident, i el podeu comprovar veien aquest vídeo al youtube:

El vídeo de Sarkozy
Està clar quina és l’arma secreta de la Merkel.

La república dels Mossos

Ara ja sabem quin problema tenen els Mossos, un cos policíac que s'ha de mobilitzar per defensar la seva imatge pública, cosa que s'ha de fer amb la feina i el dia a dia. Clar, tenen eleccions sindicals, una campanya que fa dies estem patint tots els ciutadans.

Aquest Mossos primer van qüestionar la direcció política del Departament d'Interior de la Generalitat, és a dir Joan Saura. Ara com qualsevol república bananera que dubta de la netedat d'un procés electoral democràtic demanen observadors externs per a les eleccions sindicals.

Fins avui tenia entès que la policia catalana era una policia democràtica

Els Mossos i Amnistia Internacional

Amnistia internacional ha donat ha conèixer el seu informe anual sobre la vulneració dels Drets Humans en 153 països. En aquest informe l’Estat espanyol no en surt gaire ben parat perquè és un dels 102 països del món on la policia tortura.

A Catalunya aquest dies tenim prou exemples de la brutalitat policial exercida pels Mossos d’Esquadra. L’informe d’Amnistia Internacional es fa púbic el mateix dia que els sindicats de mossos convoquen una manifestació, pel 6 juny, perquè es consideren objecte d’un ’linxament mediàtic’. I com que sempre s’ha de matar al missatger, la policia catalana deplora que certs mitjans de comunicació qüestionin cada dia les seves accions policials i reclamen un reconeixement públic de la seva feina.
Un reconeixement públic que ja tenen amb l’informe que ha emès Amnistia Internacional.

El toc personal de Cristina Alsina

Els candidats a la xarxa III (Girona)

Cristina Alsina es l’alcaldable per Esquerra a l’Ajuntament de Girona.

Té un bloc entre personal i polític. El va crear al febrer d’aquest any, no en vigílies de campanya, però si com a eina per encarar les municipals. L’ha anat actualitzant cada dia amb un estil propi.

És una plana web que té un bon aspecte, però és clarament el típic bloc de partit polític, encara que en favor de la Cristina s’ha de dir que hi dóna un toc personal. Sobretot està bé perquè hi té alguns enllaços interessant i no tots són de partit, cosa que és d’agrair.

Compta també amb un apartat multimèdia amb fotos de campanya i de la ciutat de Girona, però en l’apartat de vídeo queda pobre, perquè només n’ofereix un, el que recull la seva presentació com a candidata.

• Puntuació del bloc de Cristina Alsina: 7
  

De l'Ajuntament de Girona, no cal comentar el bloc de cap més candidat: L'alcaldable del PP Concepció Veray i el candidat d'ICV, Joan Oloriz, sembla que no fan cap aposta per tenir presència a la xarxa.

Però si algú vol saber més, a banda d'aquesta sèrie sobre els blocs de candidats a la xarxa, en Saül Gordillo també fa el seu anàlisi de la Cibercampnaya catalana.

Puigdemont, el candidat blocaire

Els candidats a la xarxa II (Girona)

Carles Puigdemont és un blocaire que porta temps a la blocosfera i que si bé abans de la campanya tenia un bloc molt personal i amb reflexions força interessants ara ha redireccionat el seu bloc, per una banda cap al discurs electoral i per altra cap a la seva web de campanya amb CiU on com a candidat a l'alcaldia de Girona ens presenta una plana amb molts elements multimèdia.

A la galeria multimèdia hi podem veure i escoltar amb vídeo alguns dels seus darrers mítings i intervencions públiques, i accedir a una amplia col·lecció de fotos de la campanya.

Puigdemont sempre ha apostat clarament per les noves tecnologies i ha estat precursor de la utilització d'Internet en el món del periodisme i els mitjans de comunicació.

• Puntuació del bloc de Carles Puigdemont: 8

Els candidats a la xarxa I

Pagans no és una blocaire

L'alcadesa de Girona, Anna Pagans candidata a la reelecció pel PSC, és present a la xarxa durant aquesta campanya electoral amb una plana web personalitzada.

Una plana fabricada pel seu partit, el PSC, força senzilla i poc personal. Ella no hi escriu, tot i que conté un apartat en el qual si que explica allò que pensa sobre la ciutat de Girona i que de fet és una reproducció de la seva conferència el 10 de gener del 2007 a Tribuna de Girona. A banda, en la web presenta el seu programa, propostes i el seu equip de govern.

Tot molt convencional, res trencador.
Dóna la sensació que Anna Pagans és la xarxa perquè toca, no perquè s'ho cregui.

La seva web es poc interactiva, només hi destaca una galeria de fotografies i un enllaç amb els blocs polítics del seu equip. N'hi ha tres que tenen bloc: Pere Simón, Pia Bosch i Àlex Sáez. Fent'hi una ullada, qualsevol dels tres blocs millora al de la seva jefa, almenys amb l'esperit de blocaires, sobretot el que respiren l'Alex i la Pia.

Puntuació del bloc: 6

Aquelarre de sindicalistes

El principals líders del sindicalisme europeu es troben avui i fins dijous a Sevilla, en un Congrés, en que se suposa que parlaran de les seves coses. Seria un bon moment perquè aquests agents socials que s'atribueixen la representació del tots els treballadors europeus reflexionin perquè tenen tan poc predicament, perquè cada vegada hi ha menys sindicació i tenen menys força. No serà que els hi cal reciclar-se. Què s'han allunyat del món real del treball. Què només s'acosten a les empreses quan hi ha eleccions sindicals?

Marie-Laure de Villepin

L’esposa dels fins ara primer ministre francès Dominique de Villepin ha donat llum, color i una nota d’humor a l’acte d’acomiadament del seu marit com a cap del govern.
Marie-Laure s’ha presentat a la cerimònia amb una jaqueta estampada amb una mena de rètols de colors blau en els quals es deia amb lletres ben visible «adios», «salut», «ciao, cio» «bye bye».
Vist això estic convençut que si Villepin hagués guanyat la batalla a Sarkozy, Marie-Laure hauria estat una extraordinària primera dama de França.

L’estil Sarkozy

Nicolas Sarkozy, el nou president de França, ha deixat clar quin serà el seu estil. En el seu discurs d'investidura va prometre que trencaria amb el passat i que el seu pas per l'Elisi suposaria un canvi important de la França desastrosa que ha deixat el seu antecessor Jacques Chirac, fent una declaració d'intencions que sumada als reptes que haurà d'afrontar no li serà gens fàcils de complir.

El nou mandatari francès vol trencar amb la vella tradició que el president de la República ha de tenir una mera funció d'àrbitre, i es proposa intervenir sovint. Tampoc es vol limitar a comparèixer només un cop l'any davant de l'Assemblée Nationale, la qual cosa suposarà una reforma constitucional.

Sarkozy s'ha proposat portar la presidència amb un nou estil, trencant motlles i exercint el poder amb mà ferma. Amb tot, com a president haurà de ser molt més prudent del que ho ha estat en campanya, perquè avui representa totes les sensibilitats que hi ha a França, la dels seus amics que controlen les principals fortunes del país, però també les dels francesos que cada dia mostren el seu descontentament cremant cotxes en la perifèria de les grans ciutats.

Chirac a la presó

El president de la república francesa Jaques Chirac, ara que ha deixat el càrrec ja pot ser jutjat per haver finançat il·legalment i amb diner públic el seu partit. Ho va fer quan era alcalde de París.

Chirac ja ha lliurat les claus de l’Elisi al seu successor, Nicolas Sarkozy.
Chirac no anirà la presó per res que tingui a veure amb els seus dotze anys al capdavant de la presidència francesa.

Jacques Chirac ha tancat una llarga carrera política de més de quaranta anys. És una trajectòria gairebé llegendària d’un home que va assistir als consells de ministres presidits pel general de Gaulle, que havia negociat amb Brejnev i que ara es retira definitivament sense nostàlgia per encarregar-se d’una fundació sobre el diàleg de les cultures i seure com a excap d’estat en el Consell Constitucional.

Tot i que intentarà mantenir alguna influència, com també ho van intentar Clinton i Gorbatxov, el final de la seva carrera podria quedar tocat si finalment el jutge el crida a declarar per unes suposades irregularitats que hauria comès quan era alcalde de París.