Presidència portuguesa

Des d'ahir, diumenge, i fins al 31 de desembre, Portugal assumeix la presidència de torn de la Unió Europea. El primer ministre de Portugal, José Sócrates, en la seva presidència de la UE donarà prioritat a la cooperació judicial i policial en la lluita contra el terrorisme.
Pel que fa a les iniciatives en política exterior comunitària, Sócrates ha destacat les conferències de la UE amb els països de l'àrea Mediterrània i la realització de la II Cimera Europa-Àfrica, en les quals la qüestió de la immigració tindrà un lloc destacat. En relació amb la reforma institucional, Sócrates ha anunciat que el dia 23 de juliol convocarà la Conferència Intergovernamental (CIG) que redactarà el futur tractat de la Unió Europea. Sócrates ja ha deixat clar, malgrat els intents de Polònia, que no admetrà cap canvi en el tractat que es va acordar a Brussel·les, ja que «aquest és un tema tancat amb un acord polític al més alt nivell».

Qui no plora no mama

El setmanari polonès Wprost ha fet la seva interpretació particular de la cimera europea dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les.

Resulta que Polònia, amb una mostra clarísima de manca d'europeisme i amb un nacionalisme escandalòs, creu que va guanyar la cimera. Que els bessons Kaczynski van guanyar la batalla a la cancliller alemanya Angela Merkel. Hi ho han volgut representar gràficament amb aquella dita de qui no plora no mama. A la portada de la revista es veu a Polònia que ja està mamant del tendre pit alemany. D'aquesta manera la portada del setmanari Wprost mostra en un fotomuntatge a Angela Merkel, alletant el president polonès Lech Kaczynski i el primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, sota el titular 'La madrastra d'Europa'.

La polèmica va sorgir per les dificultats que va posar Polònia, amb la inestimable ajuda de la Gran Bretanya, per tancar el nou Tractat de la Unió. Polònia va arribar a recórrer a arguments repugnants amb Alemanya, tirant en cara a Merkel els morts polonesos en la II Guerra Mundial.

Sarkozy al G-8

Recordeu la reunió del G-8 que es va celebrar fa pocs dies a Alemanya?

Recordeu que el president dels EUA, es va absentar al matí d’una de les reunions per una suposada indisposició provocada després de beure un boc de cervesa?

Bé dons el flamant president francès Nicolas Zarkozy, va aguantar més que Bush i després de testar la cervesa alemanya es va veure en forces per comparèixer davant els mitjans de comunicació. El resultat és evident, i el podeu comprovar veien aquest vídeo al youtube:

El vídeo de Sarkozy
Està clar quina és l’arma secreta de la Merkel.

La república dels Mossos

Ara ja sabem quin problema tenen els Mossos, un cos policíac que s'ha de mobilitzar per defensar la seva imatge pública, cosa que s'ha de fer amb la feina i el dia a dia. Clar, tenen eleccions sindicals, una campanya que fa dies estem patint tots els ciutadans.

Aquest Mossos primer van qüestionar la direcció política del Departament d'Interior de la Generalitat, és a dir Joan Saura. Ara com qualsevol república bananera que dubta de la netedat d'un procés electoral democràtic demanen observadors externs per a les eleccions sindicals.

Fins avui tenia entès que la policia catalana era una policia democràtica

Els Mossos i Amnistia Internacional

Amnistia internacional ha donat ha conèixer el seu informe anual sobre la vulneració dels Drets Humans en 153 països. En aquest informe l’Estat espanyol no en surt gaire ben parat perquè és un dels 102 països del món on la policia tortura.

A Catalunya aquest dies tenim prou exemples de la brutalitat policial exercida pels Mossos d’Esquadra. L’informe d’Amnistia Internacional es fa púbic el mateix dia que els sindicats de mossos convoquen una manifestació, pel 6 juny, perquè es consideren objecte d’un ’linxament mediàtic’. I com que sempre s’ha de matar al missatger, la policia catalana deplora que certs mitjans de comunicació qüestionin cada dia les seves accions policials i reclamen un reconeixement públic de la seva feina.
Un reconeixement públic que ja tenen amb l’informe que ha emès Amnistia Internacional.

El toc personal de Cristina Alsina

Els candidats a la xarxa III (Girona)

Cristina Alsina es l’alcaldable per Esquerra a l’Ajuntament de Girona.

Té un bloc entre personal i polític. El va crear al febrer d’aquest any, no en vigílies de campanya, però si com a eina per encarar les municipals. L’ha anat actualitzant cada dia amb un estil propi.

És una plana web que té un bon aspecte, però és clarament el típic bloc de partit polític, encara que en favor de la Cristina s’ha de dir que hi dóna un toc personal. Sobretot està bé perquè hi té alguns enllaços interessant i no tots són de partit, cosa que és d’agrair.

Compta també amb un apartat multimèdia amb fotos de campanya i de la ciutat de Girona, però en l’apartat de vídeo queda pobre, perquè només n’ofereix un, el que recull la seva presentació com a candidata.

• Puntuació del bloc de Cristina Alsina: 7
  

De l'Ajuntament de Girona, no cal comentar el bloc de cap més candidat: L'alcaldable del PP Concepció Veray i el candidat d'ICV, Joan Oloriz, sembla que no fan cap aposta per tenir presència a la xarxa.

Però si algú vol saber més, a banda d'aquesta sèrie sobre els blocs de candidats a la xarxa, en Saül Gordillo també fa el seu anàlisi de la Cibercampnaya catalana.

Puigdemont, el candidat blocaire

Els candidats a la xarxa II (Girona)

Carles Puigdemont és un blocaire que porta temps a la blocosfera i que si bé abans de la campanya tenia un bloc molt personal i amb reflexions força interessants ara ha redireccionat el seu bloc, per una banda cap al discurs electoral i per altra cap a la seva web de campanya amb CiU on com a candidat a l'alcaldia de Girona ens presenta una plana amb molts elements multimèdia.

A la galeria multimèdia hi podem veure i escoltar amb vídeo alguns dels seus darrers mítings i intervencions públiques, i accedir a una amplia col·lecció de fotos de la campanya.

Puigdemont sempre ha apostat clarament per les noves tecnologies i ha estat precursor de la utilització d'Internet en el món del periodisme i els mitjans de comunicació.

• Puntuació del bloc de Carles Puigdemont: 8

Els candidats a la xarxa I

Pagans no és una blocaire

L'alcadesa de Girona, Anna Pagans candidata a la reelecció pel PSC, és present a la xarxa durant aquesta campanya electoral amb una plana web personalitzada.

Una plana fabricada pel seu partit, el PSC, força senzilla i poc personal. Ella no hi escriu, tot i que conté un apartat en el qual si que explica allò que pensa sobre la ciutat de Girona i que de fet és una reproducció de la seva conferència el 10 de gener del 2007 a Tribuna de Girona. A banda, en la web presenta el seu programa, propostes i el seu equip de govern.

Tot molt convencional, res trencador.
Dóna la sensació que Anna Pagans és la xarxa perquè toca, no perquè s'ho cregui.

La seva web es poc interactiva, només hi destaca una galeria de fotografies i un enllaç amb els blocs polítics del seu equip. N'hi ha tres que tenen bloc: Pere Simón, Pia Bosch i Àlex Sáez. Fent'hi una ullada, qualsevol dels tres blocs millora al de la seva jefa, almenys amb l'esperit de blocaires, sobretot el que respiren l'Alex i la Pia.

Puntuació del bloc: 6

Aquelarre de sindicalistes

El principals líders del sindicalisme europeu es troben avui i fins dijous a Sevilla, en un Congrés, en que se suposa que parlaran de les seves coses. Seria un bon moment perquè aquests agents socials que s'atribueixen la representació del tots els treballadors europeus reflexionin perquè tenen tan poc predicament, perquè cada vegada hi ha menys sindicació i tenen menys força. No serà que els hi cal reciclar-se. Què s'han allunyat del món real del treball. Què només s'acosten a les empreses quan hi ha eleccions sindicals?

Marie-Laure de Villepin

L’esposa dels fins ara primer ministre francès Dominique de Villepin ha donat llum, color i una nota d’humor a l’acte d’acomiadament del seu marit com a cap del govern.
Marie-Laure s’ha presentat a la cerimònia amb una jaqueta estampada amb una mena de rètols de colors blau en els quals es deia amb lletres ben visible «adios», «salut», «ciao, cio» «bye bye».
Vist això estic convençut que si Villepin hagués guanyat la batalla a Sarkozy, Marie-Laure hauria estat una extraordinària primera dama de França.

L’estil Sarkozy

Nicolas Sarkozy, el nou president de França, ha deixat clar quin serà el seu estil. En el seu discurs d'investidura va prometre que trencaria amb el passat i que el seu pas per l'Elisi suposaria un canvi important de la França desastrosa que ha deixat el seu antecessor Jacques Chirac, fent una declaració d'intencions que sumada als reptes que haurà d'afrontar no li serà gens fàcils de complir.

El nou mandatari francès vol trencar amb la vella tradició que el president de la República ha de tenir una mera funció d'àrbitre, i es proposa intervenir sovint. Tampoc es vol limitar a comparèixer només un cop l'any davant de l'Assemblée Nationale, la qual cosa suposarà una reforma constitucional.

Sarkozy s'ha proposat portar la presidència amb un nou estil, trencant motlles i exercint el poder amb mà ferma. Amb tot, com a president haurà de ser molt més prudent del que ho ha estat en campanya, perquè avui representa totes les sensibilitats que hi ha a França, la dels seus amics que controlen les principals fortunes del país, però també les dels francesos que cada dia mostren el seu descontentament cremant cotxes en la perifèria de les grans ciutats.

Chirac a la presó

El president de la república francesa Jaques Chirac, ara que ha deixat el càrrec ja pot ser jutjat per haver finançat il·legalment i amb diner públic el seu partit. Ho va fer quan era alcalde de París.

Chirac ja ha lliurat les claus de l’Elisi al seu successor, Nicolas Sarkozy.
Chirac no anirà la presó per res que tingui a veure amb els seus dotze anys al capdavant de la presidència francesa.

Jacques Chirac ha tancat una llarga carrera política de més de quaranta anys. És una trajectòria gairebé llegendària d’un home que va assistir als consells de ministres presidits pel general de Gaulle, que havia negociat amb Brejnev i que ara es retira definitivament sense nostàlgia per encarregar-se d’una fundació sobre el diàleg de les cultures i seure com a excap d’estat en el Consell Constitucional.

Tot i que intentarà mantenir alguna influència, com també ho van intentar Clinton i Gorbatxov, el final de la seva carrera podria quedar tocat si finalment el jutge el crida a declarar per unes suposades irregularitats que hauria comès quan era alcalde de París.

Un dia per la llibertat de premsa

La commemoració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, és sempre un dia trist.

És del dia en que s’aprofita per donar a conèixer al món un trist balanç.

Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en el qual deixa clar que els periodistes som un blanc fàcil en el conflictes armats, perquè per raó de la nostra feina ens posem enmig del merder.

Amnistia recorda que en una guerra:
«És fàcil oblidar que els periodistes també són civils, un poc eixelebrats, de vegades imprudents, però civils amb la mateixa protecció sota el Dret Internacional que qualsevol altra persona civil".

«Cada vegada que se’ls dispara, se’ls llancen bombes, se’ls segresta o se’ls empresona tan sols per exercir el seu treball s’està cometent un crim».

«I quan aquestes violacions de Drets Humans contra periodistes es cometen en conflictes armats, constituïxen greus violacions de les Convencions de Ginebra, és a dir, constituïxen crims de guerra».

Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), el 2006 va ser l’any en el qual les morts de periodistes i personal vinculat als mitjans de comunicació van arribar a nivells històrics amb almenys 155 assassinats i morts sense explicació».

Fins i tot el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el passat 23 de desembre, va adoptar una resolució en la qual va condemnar els atacs intencionats contra periodistes, professionals i personal de mitjans en situacions de conflicte armat, i va demanar a totes les parts en conflicte que cessessin en aquestes pràctiques.

La solució fàcil es silenciar als periodistes.

Les autoritats de països en conflicte, quan veuen un periodista per protegir-lo es dediquen a restringir la seva capacitat per a informar lliurement. És ha dir, els fan callar.

La llibertat de expressió està consagrada en l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La pena de mort

El Japó, conjuntament amb els Estats Units, són els únics països industrialitzats on s'aplica la pena de mort, tot i que aquest càstig ja ha desaparegut dels codis penals de les democràcies occidentals.

L'any passat van ser executades a tot el món 1.591 persones i la pena capital es va aplicar en 25 països; de tots aquests, sis estats concentren més del 90 per cent de les execucions, encapçalats per la Xina, l'Iraq, l'Iran, el Pakistan, el Sudan i els Estats Units.

Aquestes dades sobre l'aplicació de la pena capital arreu del món són esgarrifoses. Amb tot, Amnistia Internacional que acaba de presentar el seu informe anual, considera que avui la pena de mort va a la baixa i que les posicions abolicionistes han agafat força, segons els darrers estudis. De fet, en l'últim any hi ha hagut un descens del 25% del nombre d'execucions i de les condemnes a mort.

La tendència sembla que ens porta cap a l'abolició de les execucions; el líders polítics d'alguns països que continuen aplicant la pena capital han mostrat el seu desig d'abolir-la, però desgraciadament encara hauran de morir moltes persones abans no desaparegui del tot.

Cap govern del món es pot proclamar defensor dels drets humans mentre mantingui la pena de mort a la seva legislació. El dret a la vida és el més important que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, i no hi ha cap argument de pes que justifiqui el manteniment de la pena de mort. En aquest cas la Unió Europea és un exemple per al món perquè va eliminar la pena de mort al seu territori i treballa perquè l'abolició sigui universal.

La Unió Europea i Polònia

El president de Polònia, Lech Kacynski, ha llançat una campanya perquè es restableixi la pena de mort a Europa. Una campanya que ja ha estat rebutjada per la Comissió Europea, que va recordar que la pena de mort és incompatible amb els valors de la UE. Amb tot, el president polonès i diferents grups ultraconservadors pretenen aconseguir mig milió de signatures per forçar un referèndum a Polònia sobre la reinstauració de la pena de mort.

La Unió Europea hauria d’haver estat molt més contundent i fer un advertiment molt més seriós deixant clar que no hi ha lloc a la Unió per a cap govern que defensi la pena capital. És més, Polònia, que va entrar a la UE l’any 2003, va acceptar les regles del joc i els tractats vigents aleshores com el de Niça de l’any 2000 en el qual es recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió amb un declaració sobre l’abolició de la pena de mort.

Enllaços sobre la pena de mort

Gernika, 70 anys després

Gernika s'ha convertit durant unes hores en la capital mundial de la pau, en commemorar el 70è aniversari del bombardeig que va llançar sobre la ciutat l’aviació alemanya, amb el suport de la italiana i en connivència amb el colpista i dictador Francisco Franco.

Aquell 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor va convertir en runes i cendra el centre de la ciutat, i va causar la mort a centenars de persones, en menys de tres hores d’atac.

Coincidint amb aquest aniversari, el lehendakari, Juan José Ibarretxe ha expressat el seu compromís per les vies del diàleg i diplomàtiques per aconseguir la pau tant al País Basc com a tots els racons del món.

Aquest aniversari, que també ha estat commemorat pels alemanys a Berlín, coincideix amb el debat a l'Estat espanyol sobre la conveniència de la memòria històrica amb el reconeixement de totes les víctimes del franquisme. Un reconeixement que setanta anys després sectors importants de la dreta espanyola encara volen negar. Patètic.

Putin, el gran error de Ieltsin

La mort de Borís Ieltsin, el primer president elegit per sufragi universal a Rússia, hauria de donar una oportunitat al seu successor i actual president, Vladímir Putin, per fer un cop de timó i enfortir la feble i qüestionada democràcia russa.

Borís Ieltsin és l’home que, després de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov, va fer un pas històric i decisiu en liquidar l’URSS, i impulsar la transició d’un sistema totalitari cap a una democràcia parlamentaria.

L’astúcia, la intuïció i el pragmatisme, que van ser molt útils a Ieltsin en una primera etapa, no van ser suficients per afrontar el complicat repte que tenia al davant i va ser qualificat com el mestre del caos, perquè va tenir una presidència marcada pel desordre, la improvisació, els escàndols financers, la guerra de Txetxènia i l’alcoholisme.

Avui, però, ha quedat clar que el seu gran error va ser confiar que Putin seria l'home capaç de construir una nova Rússia veritablement democràtica. Putin avui pot desmentir aquella frase de Ieltsin quan deia que la marxa erere ja no ere possible. Putin està retornat Rússia al seu passat més sòrdit.

Una reunió secreta

El líder de la UDF, François Bayrou, fa tres anys que no es parla amb Nicolas Sarkozy, segons va revelar el diari regional francès Sud Ouest.

El motiu d’aquest distanciament dels dos polítics va ser la negativa de Bayrou a participar en una conxorxa preparada per Sarkozy amb la finalitat de fer caure Jaques Chirac. Els dos polítics es van trobar el febrer del 2004, poc després que Sarkozy assolís la direcció de la UMP, en un àpat al domicili particular del periodista de la televisió Jaques Chancel. Bayrou explica que no va voler participar en una aliança amb Sarkozy contra Chirac, argumentant l’avançada edat del president de la República Francesa. Bayrou va dir a Sarkozy que fes el que cregués convenient però que no comptés amb ell. A partir d’aquell dia, van trencar relacions.

Les dues visions

Escoltar les reflexions dels periodistes procedents de països que envien molts immigrants a casa nostra, i que ens expliquin quines són les causes d'aquest flux migratori és l'objectiu del cicle de xerrades que sota el títol «dues visions» des del 24 d'abril es celebra a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els periodistes convidats venen de països com l'Equador, Marroc, Romania, Senegal, Bolívia i Paquistan i la seva aportació és molt important perquè ens parlen de les causes que provoquen l'emigració i de com n’informen els mitjans de comunicació, en els països d’origen. Després nosaltres amb aquestes dades cal que reflexionem de quina manera donem la mateixa informació però des del punt de vista d'un país d'acollida. L'exercici, penso que és molt interessant.

La mentida del PP

La teoria de la conspiració en relació amb els atemptats de l’11-M que encara mantenen importants dirigents del PP i mitjans de comunicació afins es va desmuntar del tot el dia que l’exdirector general de la policia i actual europarlamentari del PP, Agustín Díaz de Mera, va comparèixer davant el jutge Gómez Bermúdez i va intentar mantenir la mentida de la implicació d’ETA en els atemptats sobre la base de la suposada confidència d’un informador anònim, el nom del qual es va negar a revelar al jutge, encara que després el va passar per escrit al tribunal. Cap dels alts càrrecs policials en l’etapa Aznar, i cap dels suposats confidents de Díaz de Mera defensa ni ha defensat mai la implicació d’ETA en els atemptats. El paper galdós de Díaz de Mera davant el tribunal i el judici de l’11-M han posat al descobert una mentida que durant tres anys ha mantingut Acebes i la cúpula del PP amb un total menyspreu per les víctimes.

Tribunals sota sospita

El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.

Publicat a l'edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007