Dret a la vida

El debat sobre l'eutanàsia i el dret a una mort digna, es va reproduint periòdicament en diferents moments i en diferents països europeus. A l'Estat espanyol el vam patir el març del 2007 amb el cas de la granadina Immaculada Echevarría, ingressada durant deu anys en un hospital a causa d'una distròfia muscular i que va demanar que se li retirés el respirador que la mantenia viva. Pràcticament un any més tard, el març del 2008, la polèmica es va traslladar a França quan un tribunal va rebutjar la petició perquè s'apliqués l'eutanàsia a Chantal Sébire, de 52 anys i mare de tres fills, que tenia un tumor cancerigen al nas qualificat d'incurable, que li deformava tota la cara i que s'estenia cap al cervell i li provocava danys seriosos, amb una ceguesa progressiva i un dolor molt intens.Ara el debat s'ha traslladat a Itàlia amb la mort de la jove Eluana Englaro, de 38 anys, i que en feia 17 que estava en estat vegetatiu, un cas que ha provocat que polítics, eclesiàstics, associacions i ciutadans s'engresquessin en la polèmica més agra dels últims temps.En tots aquests casos l'església i els sectors més conservadors dels Estats implicats neguen el dret que té tota persona a viure i a morir dignament. Es curiós com a Itàlia on en el cas d'Eulana l'església ha posat el crit al cel i el govern de Berlusconi ha arribat a nivells de màxima tensió amb el president de la república, el setembre passat tothom va callar quan van morir sis immigrants africans al nord de Nàpols víctimes d'un tiroteig organitzat per la Camorra. Els arguments d'aquells que diuen defensar aferrissadament el dret a la vida queden deslegitimats quan callen en determinats cassos d'assassinats brutals amb connotacions xenòfobes i/ o mafioses.

Mino Porcelli

M'han recomanat el film Il Divo , que tracta sobre alguns aspectes de la vida de Giulio Andreotti, senador vitalici, set cops primer ministre d'Itàlia i vuit vegades ministre d'Afers Estrangers. La vida d'Andreotti, absolt el 1979 per l'assassinat d'un periodista, és plena d'ombres.
És curiòs com ara tots ens sorprenem de les maneres de Silvio Berlusconi i de com aquest des del poder pretén impulsar lleis que el protegeixin perquè no pugui ser jutjat. Això no és nou a Itàlia, Andreotti n'era tot un mestre.

No sé si realment aquest film ( Il Divo) val la pena, ni si explica l'assassinat del periodista de Perugia. Si més no el tema m'ha servit per recordar a un col·lega mort per fer la seva feina, com Anna Politkóvskaya i tans altres..

Mino Pecorelli és el nom del periodista que va ser assassinat abans de publicar documents que demostraven les vinculacions d'Andreotti amb la mafia.

Els enganys de Ryanair i Air Berlín

Un informe elaborat pel defensor del Poble danès, Henrik Saugmandsgaard, denuncia sis aerolínies, entre les quals hi ha Ryanair i Air Berlín, perquè tenen llocs web que oferixen informació «enganyosa». També s’esmenten més companyies aèries com ara Air Baltic, SkyEurope, Aer Lingus i Brussels Airlines. El setembre del 2007, la Comissió Europea va obrir una investigació i va descobrir que diverses companyies aèries que treballen en l’àmbit europeu vulneraven les lleis de consum comunitàries per falta de transparència en les seves pàgines web. Brussel·les va demanar als membres de la Unió que examinessin la situació en els seus territoris. A Dinamarca es van investigar tretze companyies, de les quals cinc han corregit ja les seves pàgines d’internet, mentre que una ha deixat d’operar en aquest país. La comissària europea de Protecció al Consumidor, Meglena Kuneva, va celebrar en un comunicat la decisió del Defensor del Poble danès de fer públiques les seves conclusions i va alertar que en la venda de bitllets d’avió encara hi ha problemes «greus i persistents» que afecten el conjunt de la indústria aèria.

Poca confiança amb la UE

Vuit de cada deu ciutadans espanyols (79,4%) creuen que la pertinença a la Unió Europea perjudica els preus, segons les darreres dades del baròmetre del CIS. Al 58% dels enquestats els interessen poc o gens els temes relacionats amb la Unió Europea, encara que el 62% consideren que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa. El mateix sondeig revela que tres de cada quatre ciutadans (74%) estan poc o gens informats sobre els temes relacionats amb la UE, i sobre el nou Tractat de Lisboa –que a diferència de la Constitució no s’ha divulgat gens ni mica– sis de cada deu ciutadans no tenen ni idea de si serà favorable o no per al futur de la Unió Europea.

En català al Comitè de les Regions

El català s’ha pogut escoltar aquests dies a la seu de les institucions europees amb les intervencions que van fer Anna Terrón, secretària per a la Unió Europea i delegada del govern català a la UE, i Francesc Antich, president del govern balear. Va ser a l’hemicicle del Parlament Europeu a Brussel·les durant la 75a sessió plenària del Comitè de les Regions celebrada els dies 18 i 19 de juny. I no va passar absolutament res: els traductors van fer la seva feina i les intervencions catalanes van ser traduïdes a altres llengües europees amb tota normalitat.

Cap on va Europa? (2)

I en matèria del llibertats la cosa també s'encamina a més controls i retallades. Després de les mesures dràstiques en els aeroports sota l'excusa del terrorisme, la darrere és una proposta que estudia el Parlament Europeu, per controlar als blocaries. Si res no canvia a partir del mes de setembre es debatrà la proposta perquè tots els blocaries europeus estem registrats i controlats. Volen saber qui som, quins són els nostres interessos polítics i socials. Tot plegat, un procés una mica perillós amb l'excusa de crear un cens de blocaries europeus de qualitat. Cap on va la Unió Europea?

Im-Pulso: La Blogosfera y la Red quitan el sueño a los "bienpensantes"#links

Im-Pulso: La Blogosfera y la Red quitan el sueño a los "bienpensantes"#links

Cap on va Europa? (1)

Em considero un europeista, i precisament per aquest motiu estic absolutament decebut per l'actual deriva de la Unió Europa. Una organització integrada per 27 Estats, majoritàriament conservadors (eufemisme de dretes), cosa que es reflecteix en l'actual composició de la Comissió Europea, l'executiu de la UE que cada vegada pren decisions i impulsa directives més reaccionàries.
Primer es va sotmetre a les exigències dels Estat Units per cedir les dades personals els ciutadans europeus que viatgin als EUA, després ha vingut la directiva de tall xenòfob per repatriar immigrants i mantenir-los detinguts fins a divuit mesos i ara per reblar el clau la Comissió es felicita per l'acord dels ministres de Treball per allargar el màxim d'hores laborables setmanals de 48 a 65 hores. Cap on va la Unió Europea?

La UE en mans d'Irlanda

Segons els últims sondejos els partidaris del «no» en el referèndum de ratificació del tractat de la UE a Irlanda són majoritaris. Irlanda és l’únic estat de la UE que ratifica aquest tractat en referèndum, en la resta de països la ratificació la fa el Parlament. De moment, el govern irlandès ja ha advertit que el rebuig al Tractat de Lisboa en el referèndum que se celebrarà aquest dijous, causarà un dany irreparable en la posició d’aquest país dins la UE. Però aquest rebuig, a més paralitzaria la UE, que tot just ara es refà del «no» a la Constitució Europea del 2005 d’Holanda i França. Aquest nou rebuig impediria que el Tractat de Lisboa entrés en vigor el gener del 2009, tal com estava previst.

Apunt de la secció Les Claus de la Unió Europea, publicat a totes les edicions del diari El Punt, el 9/6/2008

A favor del blocaire Joan Puig

Els blocaries catalans ens hem de solidaritzar amb Joan Puig i Cordón que pot ser denunciat, degut a les reaccions enceses de la dreta espanyola al post que va penjar divendres l'exdiputat d'ERC en el seu bloc en contra de la companyia aèria Air Berlín, una empresa alemanya que ha menystingut la llengua i al poble català. Puig va fer un muntatge amb el logotip d'Air Berlín i hi va dibuixar l'esvàstica nazi, que posteriorment ha retirat. Això és el que ha provocat l'enrenou.
La llibertat d'expressió és una de les virtuts de la blogosfera sempre que no es sobrepassin determinats límits. Puig va exercir aquesta llibertat i ara ha estat denunciat. Va sobrepassar el límit?
I als responsables d'Air Berlín no els denunciarà ningú? Si algú no veu clar això de solidaritzar-se amb Joan Puig, sempre es pot apuntar a la campanya que s'ha escampat per la blogosfera catalana contra Air Berlín, que ara resulta que han passat d'agressors a agredits. La polèmica ha arribat als mitjans de comunicació alemanys tal com recull el diari electrònic Vilaweb. En relació a la polèmica i la compresió del fet català per part dels alemanys es interessant la reflexió que en fa Raül Romeva

. A la xarxa hi ha hagut un allau d'atacs i desqualificacions contra Jona Puig, que no enllaço perquè no val la pena, en tot cas aquí enllaçó alguna a favor seu com la de Guillem Salas

Boicot a Air Berlín

Puc entendre que una empresa estrangera no vulgui utilitzar el català en les relacions amb els seus clients catalans, però el que no puc ni vull entendre és que és menystingui el català, se'ns insulti «porcs de merda dels prussians catalans» i se'n faci mofa com ha fet la companyia aèria alemanya Air Berlín. Una empresa els directius de la qual, lluny de rectificar han refermat els seus insults. Unes desqualificacions són fruït tot plegat de la catalanofòbia que han sembrat el PP i determinats mitjans de comunicació, com la COPE (vinculada a l'episcopat espanyol). Si aquests ens poden insultar impunement, perquè no ho pot fer una empresa alemanya amb un director general Joachim Hunold que s'expressa com és feia a l'Alemanya dels anys 40 quan diu que el nom de la platja de Palma «no sona com la llengua d'un imperi mundial».
En aquests casos l'únic que s'ha de fer és el boicot total a Air Berlín i a totes les seves empreses associades, com anteriorment es va fer boicot a altres empreses anticatalanes com Pascual, Alcampo...

Una presa de pèl

Trenta sis anys després que s'instaurés el 5 de juny com a Dia Mundial del Medi Ambient, la societat està prou conscienciada sobre la necessitat de preservar el planeta, sobretot després dels informes demolidors i els advertiments del perill i les greus conseqüències que suposa l’escalfament global. Un fenomen atribuït en part a les polítiques poc respectuoses amb el medi que porten a terme els governs, (desforestació, emissions del CO2), sobretot en els països més desenvolupats. Avui una majoria de ciutadans hem canviat d'hàbits per contribuir amb petites actituds domèstiques a fer una societat més sostenible. Dissortadament els governs han convertit la defensa del medi en un tema merament d'aparador, amb la creació de gabinets específics, però que al final no s’han traduït en polítiques decidides, com es el cas de l’Estat espanyol que incompleix els objectius marcats pel tractat de Kyoto per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera. Si els governs no van més enllà de meres declaracions d’intencions i disposicions, i no posen en marxa mesures dràstiques a nivell global, la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient es convertirà en una autèntica presa de pèl als ciutadans.

Miquel Diumé

Escric tal com raja, sense editar, i amb cert desordre alguns pensament que em venen al cap sobre en Miquel.
Periodista gironí, amic, company insubstituïble a la junta del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i també un col·lega blocaire al ciberespai. Sempre disposat a col·laborar i a fer-ho amb responsabilitat fins allà on calgués. No li faltava mai ni el seu toc d’humor, ni el pragmatisme davant les situacions difícils. Un dels darrers periodistes de carrer, una especialitat de la qual la professió s’està quedant orfe.
Teníem moltes coses pendents, entre elles un sopar amb una colla d’amics. Un àpat que em deia que havíem de fer encara que ell no pogués venir. Jo li comentava que de cap manera que esperaríem el temps que fes falta i que si calia el faríem a casa seva. I és que sense en Miquel, les trobades d’amics, col·legues, tertulians pacte de Síntesi o el que siguin estaran mancades d’aquell pàtina especial –profundament humana, distesa alegre, entranyable- que només ell el hi podia donar.
Em venen a la memòria vells records, imatges, moments. El veig amb aquell maletí de viatjant, en el qual sempre hi duia les eines de treball: el micròfon de RNE/R4 i el casset. Aquells plens municipals a l’Ajuntament de Girona, les múltiples rodes de premsa o històries en les quals vam coincidir, primer a l’Alt Empordà, els incendis forestals, la mort de Dalí i després a Girona en tantes altres informacions que vam compartir. Era el mestre, encara que sempre treballava amb humilitat, discreció, honestedat i una envejable professionalitat. .....

Un home apreciat per tothom i amb molts amics, només cal donar un cop d'ull a la web que li van preparar els seus fills fa pocs mesos quan va complir els 60, o els comentaris que podem trobar aquest dies a la xarxa, com el d'en Carles Puigdemont en El post número 83, o l'Eduard Batlle, amb Una amistat (principalment) radiofònica, en Toni Dalmau (L'adéu a Diumé i a Salellas) i també al Diari de Girona, a GironaInfo.cat, a Comunicació21, a El Periòdico de Catalunya o també en l'article que Maria Carme Ribas escriu en el Diari de Girona Recordant Miquel Diumé

Tot un periodista

Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l'estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l'equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d'una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d'incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l'auca, exercint l'autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l'any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d'un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08

En la mateixa edició el periodista Lluís Freixas escriu Un adéu a Miquel Diumé i en Salvador Garcia explica que: Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

Sóc el número 12

L'anestesista Juan Maeso (d'esquenes), condemnat a 1.933 anys de presó pel contagi massiu d' hepatitis C, davant el tribunal de la secció segona de l'Audiència de València on es va celebrar la vista para determinar si havia d'ingressar de forma cautelar a la presó abans que el Tribunal Suprem resolgués els recursos de cassació.

Amb la campanya “ Sóc el número 12?” s'ha commemorat a Catalunya la diada Mundial de les hepatitis organitzat per la World Hepatitis Alliance, una organització no governamental que representa més de 200 grups de pacients d'hepatitis B i C de tot el món. La campanya s'ha adreçat al fet de que una part important de la població que pateix hepatitis B i C cròniques no ho saben i que la prevalença d'aquestes malalties és força elevada, així a nivell mundial han estimat que un de cada 12 adults pot patir-la.
Sobre aquesta malaltia vaig fer un treball d'anàlisi de Dret de Danys de la Facultat de Dret de la UOC, «La malaltia silenciosa. Reclamació de danys per infecció per sang contaminada amb el virus de l'Hepatitis C» que si és del vostre interès us en puc fer arribar un resum.(només cal que m'ho demanau amb un missatge en el bloc). Tot i que el vaig fer al 2005 i hi poden haver algunes dades desfasades copio tot seguit la introducció de l'estudi:

Introducció sobre la Hepatitis C
La Hepatitis C és una malaltia del fetge, que provoca que aquest òrgan vital s’inflami i deixi de funcionar correctament, es causada per infecció amb el virus hepatitis C, anomenat VHC (Human C Virus). El VHC, descobert al 1989, és un petit virus de la família Flaviviridaque que no està relacionat amb els virus que causen la hepatitis A i B. Quant encara no era conegut del tot s’anomenava hepatitis no A, no B.
La Hepatitic C es transmet per la sang, per contacte amb la sang d’una persona infectada. Són possibles causes de contaminació les transfusions sanguínies, però també les que es produeixen a traves de punxades amb instruments contaminats i molt excepcionalment es contrau amb una relació sexual. Els dos grans grups d’infectats actualment són persones grans de 60 anys que fa molt temps es van sotmetre a una transfusió sanguínia o a una intervenció quirúrgica amb material infectat, o bé persones entre 30 i 40 anys, que en la seva joventut van tenir conductes de risc amb les drogues. Segons els darrers estudis per les últimes infeccions que s’estan detectant hi ha un nou grup que es correspon a les persones que es sotmeten a l’acupuntura o es fan piercings o tatuatges en centres que no reuneixen les condicions sanitàries mínimes.
Es calcula que a l’Estat espanyol, hi ha un milió de persones (al 2003) , entre un 2 i un 3 per cent de la població, que pateix hepatitis. Segons estudis recents hi ha100.000 persones a tot l’Estat, 15.000 d’elles a Catalunya, que estan infectades per l’hepatitis C però desconeixen que pateixen la malaltia. Una de les característiques de l’hepatitis C és que no pot presentar símptomes durant 20 o 30 anys, per la qual cosa també és coneguda amb el nom de la malaltia silenciosa, el que dificulta el seu diagnòstic. Sovint es detecta de forma casual en alguna anàlisi rutinària quan es detecta un increment de les transaminases.
Tot i que en molts casos és una malaltia asimptomàtica pot tenir un progrés cap a malalties hepàtiques greus, cirrosi i hepatocarcinoma, que són causa importat de mortalitat. Actualment no existeix cap vacuna contra aquest virus que només es pot atacar amb tractaments a base de subministrar interferon als afectats, sense una garantia de curació. Darrerament s’apliquen tractaments molt agressius combinats d’interferon pegilado amb rivaviria amb un èxit de curació de més del 50% dels pacients, a bada de les nombroses recaigudes. El problema d’aquests tractaments, a banda de la no garantia de curació, són els efectes secundaris amb un quadre pseudogripal, calfreds, febre, cefaleas, anorèxia, nàusees, insomni, caiguda del cabell, irritabilitat, ansietat i depressió entre d’altres. Malgrat que hi ha casos de curació, no es poden descartar mai les seqüeles que deixa de per vida la malaltia.
La vida personal, laboral i familiar dels contaminats es pot trobar molt afectada, fins al punt que s’aconsella a totes les persones que conviuen amb un infectat, que es facin la prova per a la detecció de la hepatitis C i que adoptin un seguit de mesures preventives.
El virus de l’Hepatitis C (VHC) va ser identificat i descrit al 1989 i fins al 1990 no es van disposar de mitjans tècnics adients per a prevenir la seva transmissió a través de la sang, en forma d’un test de detenció d’anticossos VHC, que es va començar a aplicar amb caràcter obligatori en totes les unitats i bancs de sang i plasma segons el que estableix l’Ordre del Ministeri de Sanitat i Consum del 1990. derogada .

En relació al dia mundial de l'Hepatitis C, és interessant aquesta web argentina: Dia Mundial de la Hepatitis Argentina

Puig Antich, una vida per la vida

En el Museu del Joguet de Catalunya a Figueres és pot visitar fins el dia 26 de maig l'exposició Puig Antich, una vida per la vida. Es una mostra que pretén donar difusió a un fets perquè no quedin com a simple record històric sinó com a plantejament d’una reivindicació irrenunciable. La mostra està formada per un quinzena de peces, entre documents, fotografies, cartells, poemes i premsa, tots originals (excepte una fotografia de la tomba de Puig Antich). Aquests objectes i escrits han estat cedits per la família Puig Antich, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i pel Col·legi d’Advocats.
Es un rebuig a l’execució –crim d’estat, com tants d’altres– de l’anarquista Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974.
La instal·lació en un espai tan acollidor com el Museu del Joguet a Figueres respon no solament a la coneguda bona disposició del seu director, en Josep M. Joan, sinó al fet que la mostra conté alguna joguina de Salvador Puig. Esperem que la claredat empordanesa i l’aura positiva de les joguines infantils del Museu col·laborin a equilibrar el dramatisme d’uns fets que, encara avui, marquen la nostra història.

Al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, a més va acollir una taula rodona sobre el tema

Estem Malalts

Una de les principals sentències que ha fet públic l'Organització Mundial de la Salut en motiu del Dia Internacional de la Salut, és que dóna com a un fet evident que el canvi climàtic ha tingut greus efectes sobre la salut de les persones i que encara en pot tenir més si no s'adopten mesures urgents. L'escalfament global incideix sobre elements tan primordial per la subsistència com l'aigua, amb greus inundacions en alguns llocs i amb sequeres extremes en altres, les dues situacions tenen afectes sobre la salut. Avui al nostre país patim una sequera important que encara es pot agreujar més, i malgrat que es veia a venir les administracions no han adoptat les mesures de prevenció que calien i molts sectors ciutadans continuen vivint amb uns hàbits de malbaratament d'aigua que no tant sols és insultant, sinó que és un autèntic crim. Però ens agrada tenir la piscina plena i la gespa verda!

La revolta dels mitjons

Tupinada a Perpinyà

Centenars de catalans es manifesten des de diumenge passat al centre de Perpinyà. És la revolta dels mitjons. Els manifestants han sortit al carrer amb un mitjó al cap o a la mà. Protesten perquè en les eleccions municipals de diumenge, es va descobrir al president d'una mesa electoral quan intentava posar paperetes a l'urna a favor de l'actual alcalde Jean-Paul Alduy del mateix partit de Nicolas Sarkozy. L'home portava les paperetes amagades dins el mitjó. El fet a provocat una veritable revolta entre els grups de l'oposició a Perpinyà que protesten cada tarda davant de l'Ajuntament, mentre la justícia frnacesa ha iniciat un procediement que en res modificarà el resultat electoral.

El vot de les persones immigrades

9 - M

Campanya en reconeixement del dret de vot de les persones immigrades
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d'ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s'ha d'entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l'exercici d'aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l'immigrant a decidir s'ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.

Cuba "amb sense" Castro

Després de 49 anys, Fidel Castro ha anunciat que renuncia formalment a exercir el poder. Malalt i allunyat de la presidència de Cuba des de fa 19 mesos, el dirigent cubà ja va delegar provisionalment la presidència en el seu germà petit, Raúl, el qual des d’aleshores ha dirigit el país i s’entreveu com el seu successor. Durant aquests dinou mesos la influència de Fidel Castro s’ha limitat formalment a algunes orientacions sobre els grans temes de política internacional que expressava a traves del diari Granma, però la imatge que transmetia era la d’un home malalt. Després d'anunciar que plega, la seva presència serà la mateixa, la d’una icona sense cap pes en les grans decisions que adopti el govern cubà. Tot i això, mentre visqui, l’ombra de Fidel planarà sobre els cubans i els seus dirigents, que difícilment podran afrontar les reformes profundes que necessita el país i que, d’una manera o altra, han de comportar que es posi fi a un sistema mancat de llibertats.

Qui ha dirigit Cuba durant gairebé mig segle es manté encara com a secretari general del Partit Comunista, l’únic partit legal a l’illa i columna vertebral del sistema. De fet, Raúl Castro va ser triat pel seu germà com a successor perquè és l’únic que podia garantir la continuïtat de les actuals institucions, tot i les tímides reformes anunciades. Tot plegat són un seguit de correccions en el sistema pensades més en clau econòmica que no pas política i mirant cap al model de la Xina. L’única possibilitat que hi hagi una acceleració del canvi serà la desaparició física del dictador o que es visualitzi un relleu amb un president, com Carlos Lage, que suposaria un canvi generacional.

Cuba només caminarà obertament cap a un règim de llibertats quan desaparegui dels llocs de poder la generació que va fer la revolució, generació que vol vetllar la transició, perquè és clar que no n’hi haurà prou amb la renúncia de Fidel Castro.

Sobre Castro en altres blocs: De dictadores buenos i malos (Lluís Foix)

Massa tard (Vicent Partal)

Y el Comandante se mandó a parar (Ediard Díaz)

Quaranta ordres d'arrest internacional

L'advocat Jordi Palou ha presentat l'aute emès pel jutge de l'Audiència Nacional, aquest dilluns, a Figueres, acompanyat pels germans del mossèn de Navata, Joaquim Vallmajó, assassinat l'any 1994, a Rwanda. El seu germà, Martí Vallmajó, ha mostrat la seva satisfacció per aquestes quaranta ordres d'arrest internacional, però ha volgut deixar clar que no es tractava de cap acció contra un país o un poble, sinó contra un quants responsables del genocidi. Vallmajó ha dit que el poble rwandès era un 'poble estimat' per ells i pel seu germà i que li agradaria poder tornar a Rwanda. En aquesta causa hi ha donat suport els ajuntament de Figueres i Navata.

Enllaç amb el comunicat de premsa que resumeix l'aute del Jutge de l' Audiencia Nacional emès el dia 6 de febrer passat, que s'ha presentat en roda de premsa a l'Ajuntament de Figueres.

http://www.veritasrwandaforum.org/material/comunicat_premsa_080208_cat.pdf

Més informació: http://ngenis.blogspot.com/2008/02/el-cas-de-ruanda.html

La CUP considera absolutament antidemocràtic la il·legalització d’ANB i EHAK i demana la supressió de la Llei de Partits

La Candidatura d’Unitat Popular de Manresa demanarà, mitjançant una moció al proper ple municipal, un posicionament al conjunt de forces polítiques sobre la Llei de Partits i les il·legalitzacions d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques.

Per la CUP, les il·legalitzacions ordenades pel Jutge Garzón a les portes d’una comptes electoral, s’emmarquen dins el pols que l’estat manté amb l’independentisme basc, conflicte que ja va fer tancar, clausurar i il·legalitzar diaris, empreses, associacions i entitats, partits polítics, i ha portat a la presó a molts militants independentistes que pel delicte de fer política independentista se’ls acusa de pertinença a banda armada.

A més, la CUP, creu que s’estan vulnerant les llibertat més elementals en qualsevol democràcia, al no permetre la llibertat d’acció política, ni la lliure expressió democràtica de certes idees, el que propícia que centenars de milers de bascos es quedin sense possibilitat de defensar les seves idees a les urnes, i que això pot provocar una sensació de que certes idees no es poden defensar democràticament.

La Candidatura independentista ha entrat aquest dijous, mitjançant els protocols habituals, una moció on es demana que l’ajuntament mostri públicament el suport amb els membres dels partits als quals s’ha suspès totes les seves activitats, pel fet, més enllà de les seves idees polítiques, que se’ls ha privat de drets democràtics bàsics i mostrar públicament la voluntat de Ajuntament al diàleg com a eina bàsica per a la superació del conflicte basc. Proposen, demanar al govern de l’Estat Espanyol que faci els tràmits necessaris per a la derogació de la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits, i que es faci arribar els acords als càrrecs electes d’ANB i d’EHAK.

Manresa, 14 de febrer de 2008

MOCIÓ DEL GRUP MUNICIPAL DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP) SOBRE LA SUSPENSIÓ D’ACTIVITATS DEL PARTITS EHAK-PCTB I AEA-ANB

Atès les recents interlocutòries judicials signades pel jutge Garzón de l’audiència nacional, on es decreta la suspensió total d’activitats dels partits polítics Eusko Abertzale Ekintza (EAE-ANB) i Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (EHAK-PCTB) de manera preventiva i per un mínim de tres anys.

Atès que totes aquestes accions estan legitimades per la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits.

Atès que totes aquestes actuacions s’emmarquen dins la guerra de l’estat contra l’independentisme basc, que ja ha fet tancar i clausurar diaris, empreses, col·lectius, associacions, editorials i un nombre inacabable de partits polítics; i que ha portat a la presó desenes i desenes de persones sota la greu acusació de pertinença a banda armada, pel sol fet de dedicar-se a la política.

Atesa la precipitació dels fets degut a la proximitat de les eleccions.

Atès que s’estan vulnerant les llibertat més elementals en qualsevol democràcia, al no permetre la llibertat d’acció política, ni la lliure expressió democràtica de certes idees, el que propícia que centenars de milers de bascos es quedin sense possibilitat de defensar les seves idees a les urnes, i que això pot provocar una sensació de que certes idees no es poden defensar democràticament.

Atès que la situació derivada d’aquests fets no és la més adequada per crear un escenari que faciliti la superació del conflicte i la pau,

per tot això la Candidatura d’Unitat Popular proposa al ple de l’ajuntament l’adopció dels següents acords:

1.- Mostrar públicament el suport d’aquest ajuntament amb els membres dels partits als quals s’ha suspès totes les seves activitats, pel fet, més enllà de les seves idees polítiques, que se’ls ha privat de drets democràtics bàsics.

2. Mostrar públicament la voluntat d’aquest Ajuntament al diàleg com a eina bàsica per a la superació del conflicte basc.

3.- Demanar al govern de l’Estat Espanyol que faci els tràmits necessaris per a la derogació de la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits.

4.- Donar compte d’aquests acords al govern de l’estat espanyol, al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a les instàncies Europees oportunes, així com a tots els càrrecs electes d’EHAK-PCTB I AEA-ANB.

No obstant, el ple decidirà

Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat Popular

Manresa, 18 de febrer de 2008

L'edat penal

L’afany de presentar propostes electorals impactants i populistes en la precampanya electoral i de voler mostrar una política de fermesa en matèria de seguretat ha portat Mariano Rajoy, a plantejar una reforma de la llei penal del menor fins al punt de rebaixar l’edat penal als 12 anys.

Actualment un menor no té edat penal fins als 14 anys, encara que els joves compleixen les penes en centres d’internament i no entren a la presó fins complerts els 18 anys.

En aquest cas el PP fa una proposta radical i perillosa contrària als convenis internacionals sobre els drets dels nens, enfocada més a polítiques repressives que a educatives i que va en contra dels principis que inspiren el dret penal espanyol de reinserció social de les persones que han comès delictes, i especialment si aquestes són menors que per la seva edat estan en ple procés de formació.

El cas de Ruanda

El principi de justícia universal o de jurisdicció universal que des del 2005 s’aplica en el dret penal espanyol permet investigar i perseguir delictes comesos per ciutadans espanyols o estrangers quan són considerats com a genocidi, terrorisme, crims de guerra o crims de lesa humanitat. El jutge de l’Audiencia Nacional Fernando Andreu ha aplicat aquests principis a l’hora de processar i dictar ordre de crida i cerca internacional contra 40 militars i dirigents polítics del govern de Ruanda perquè entre el 1994 i el 2000 van portar a terme un extermini sistemàtic de l’ètnia hutu amb la finalitat d’aconseguir el poder, i també per haver instaurat un règim de terror, amb tortures i crims contra la població civil.

Entre els quatre milions de morts durant aquest període a Ruanda, destaquen els assassinats, la tortura i la desaparició de nou ciutadans del missioner empordanès Joaquim Vallmajó i la cooperant de Manresa Flors Sirera. Aquestes morts originen en part la querella presentada el 2004 contra dirigents del Front Patriòtic Ruandès. Durant gairebé quatre anys les entitats que van impulsar la demanda han treballat incansablement col·laborant en la investigació, anant a buscar proves i testimonis a Ruanda, posant en perill la seguretat d’algun dels seus membres, amb la finalitat no tan sols de fer justícia sinó també de cercar la veritat del que va passar realment, per tal que no quedin en la impunitat els responsables dels crims i es posin els fonaments per a la reconstrucció del país en pau.

Cal també que la cooperació internacional es posi en marxa per lluitar contra la impunitat dels criminals i que la Unió Europea i l’ONU, que sovint s’omplen la boca amb els conceptes «justícia» i «drets humans», siguin conseqüents i responguin amb fets ajudant a capturar els autors del genocidi.

El video censurat pel govern espanyol

El govern espanyol censura campanyes internacional que denuncien la vulneració dels Drets Humans arreu del món. L'ONG Amnistia Internacional ha estat víctima d'aquesta política covarda de l'executiu de Zapatero i ha acusat el govern espanyol de practicar la censura prèvia per obstaculitzar l’emissió gratuïta d’un espot en els canals estatals de televisió des de fa vuit mesos.

Segons l’organització, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç nega el caràcter de servei públic de l’anunci, cosa que impedeix la seva gratuïtat, i n’obstaculitza l’emissió esgrimint raons polítiques, ja que consideren que l’anunci fa publicitat política. Però pel director d’Amnistia Internacional a l’Estat espanyol, Esteban Beltrán, «aquesta qualificació vulnera la comunicació lliure d’informació veraç i la prohibició de la censura prèvia».

L'espot que convido a veure i divulgar al màxim a tot arreu, és un muntatge audiovisual de diferents dirigents polítics (Fidel Castro, George Bush, Mahmud Ahnmadinejadi Hu Hintao) citant un article de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Premsa obrera

Fins a mitjan febrer, el Col·legi de Periodistes de Girona acull l'exposició ''Solidaridad Obrera', 100 anys de premsa anarcosindicalista (1907-2007)', dedicada al centenari de la 'Soli', publicació portaveu de la CNT a Catalunya. En el marc dels actes del centenari de la revista 'Solidaridad Obrera', la CNT i AIT de Catalunya i Balears van organitzar el 2007 aquesta exposició gràfics, que sintetitza els cent anys d'existència de la revista.

Es una mostra de com s'ha fet determinada premsa en el nostre país i alhora fa un repàs a una part de la història del periodisme a casa nostra.

Més informació:


Diari de Girona, Gironainfo.cat, El Punt, 3cat24.cat.

Una professió fantàstica

Un total de 135 informadors van serassassinats durant 2007 i altres 37 van morir accidentalment mentre exercien la seva professió, segons el balanç anual difós per laFederació Internacional de Periodistes (FIP).
Les xifres de 2007 són superiors a la mitjana històrica, però no a les de 2006, any en el qual van morir assassinats 155 reporters i que la FIP va definir com el més sagnant de la història del periodisme.

Si s'ha de jutjar per les estadístiques, el perill potencial que afronten els treballadors dels mitjans de comunicació varia molt en funció d'on exerceixin la seva professió.
L'informe recull que a Àsia va haver 31 morts violentes, a Llatinoammèrica 18, i a Àfrica, 14, però no cita cap crim la Unió Europea

El Tractat de Lisboa, sense referèndum

Els diputats europeus d’extrema dreta van intentar boicotejar fa pocs dies la sessió del Parlament Europeu en què es va proclamar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió. Aquests parlamentaris, la majoria euroescèptics, però també els d’Esquerra Unitària Europea, reclamen la convocatòria de referèndums per aprovar el Tractat de Lisboa, que ha substituït el projecte de tractat constitucional europeu, i que es va signar en l’última cimera de caps d’estat i de govern celebrada la setmana passada.

Els perills dels referèndums

Qui convoca un referèndum ho fa per guanyar-lo, i si en té cap dubte no el convoca. Això és el que ha passat amb el Tractat de Lisboa. Després de la greu crisi institucional que va passar la UE amb el rebuig de la Constitució Europea, a Holanda i França, els mandataris europeus han optat per evitar riscos i, a banda d’Irlanda, cap altre estat de la UE portarà a referèndum el nou tractat europeu signat la setmana passada a Lisboa. Seran els parlaments de cada estat qui els aniran ratificant al llarg del 2008, i a petició del president de la Comissió, Durão Barroso, si pot ser ràpid, no fos cas que hi tornés a haver problemes.

Mitja Europa enganyada

El problema és que en més de divuit estats membres de la UE es va ratificar en referèndum un tractat constitucional europeu, que no ha entrat ni entrarà mai en vigor. No deixa de ser xocant que allò que van aprovar els ciutadans en aquests estats s’hagi aparcat i que allò que el 2009 entrarà en vigor sigui una altra cosa, sobre la qual els ciutadans no han tingut cap oportunitat d’opinar. Tampoc s’ha donat cap explicació als ciutadans del perquè d’aquest canvi. Després els europeistes es pregunten el perquè de l’escàs interès dels ciutadans per les qüestions europees i la baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu.

Brown no es pot fer l’orni

El primer ministre britànic, Gordon Brown, va ser el gran absent dijous de la cerimònia solemne al monestir dels Jerónimos de Lisboa per signar el nou tractat europeu. Brown, que és el líder europeu més euroescèptic, s’ho va fer venir bé per arribar tard a la cerimònia –caldrà veure quin paper juga en el moment en què la cambra dels comuns i dels lords hagin de ratificar el Tractat de Lisboa–. El fet és que no va poder delegar la signatura i ho va haver de fer a la tarda en solitari. Un gest d’aquesta mena en política no és cap anècdota i té molt significat.

La UE planta cara a Bali

Per primera vegada la Unió Europea s’ha mantingut unida i ferma i s’ha enfrontat clarament amb els Estats Units. Ha estat en el transcurs de la cimera sobre el canvi climàtic que s’ha celebrat a Bali. Els europeus, en vista de l’actitud absolutament tancada dels representants nord-americans a fer cap pas per arribar a un acord sobre la lluita contra el canvi climàtic, van amenaçar els EUA de boicotejar la reunió dels grans països sobre el clima que ha convocat Georges Bush a Hawaii.

Unir abans que dividir

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha parlat molt clar des de Brussel·les a l’hora d’explicar quin és el posicionament del govern espanyol sobre el futur de Kosova. Zapatero va dir que el seu govern és «més partidari d’unir abans que dividir». Se suposa que volia dir que és més favorable a «unir» Kosova a Sèrbia, que no pas propiciar la independència d’aquesta regió. Amb tot, va aclarir que se sumarà al posicionament comú i unitari que adopti la UE sobre el futur de Kosova.

Enllaços recomanats sobre el tema:

UE: Eppure, si muove de Raül Romeva

Washington félicite Bruxelles de Jean Quatremer

Consell Europeu 14/12/2007.Conclusions de la presidència

Tractat de Lisboa, aspectes claus Patronat Català

Nuevo Tratado de Lisboa: más poder para los ciudadanos

El Tratado de Lisboa, cambios y novedades. Euronews

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea (les perles europees del dilluns) d'El Punt (17/12/2007)

La comunicació de la justícia

Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica...”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats...)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.

Ennllaços recomanats:

• El bloc de Miquel Diumé
• Revista Engega de la Universitat de Girona
• El Punt : La comunicació de la justícia
• Diari de Girona : La comunicació de la justícia centra una ponència a la facultat de Dret

Un gran dia pels drets civils

Encara que per a molts ciutadans hagi passat desapercebut, avui és un gran dia per Europa. A Estrasburg i en el Parlament Europeu s'ha fet la proclamació solemne de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

La Carta, a la qual el nou Tractat de Lisboa atorga caràcter jurídic vinculant en tota la Unió tret de Polònia i la Gran Bretanya, recull per primera vegada el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans de la UE.
La Carta, redactada en 2000 per una convenció de parlamentaris i representants governamentals, es basa en la tradició constitucional europea i en convenis internacionals.

Dividida en sis capítols -dignitat, llibertat, solidaritat, igualtat, ciutadania i justícia-, compendia drets ja consolidats en el patrimoni internacional, com la vida i la dignitat, la prohibició de la tortura, les llibertats de pensament, expressió o reunió, la no discriminació, la propietat o la tutela judicial. Recull també el dret a la protecció de dades, la bioètica.

Geli i l'Hepatitis C

La consellera Marina Geli pot dir missa si vol però no pot donar per tancar un cas com el contagi de l'hepatitis C a tres nens en un centre public de sanitat, ni afirmar que no hi ha culpables.

En aquest cas la consellera hauria de ser més humil i assumir les responsabilitats que comporten el càrrec i demanar excuses als pacients afectats i a les seves famílies, que hauran de viure durant anys si no tota la seva vida pendents d'un virus com l'Hepatitis C que no patien quan van confiar la seva salut a la sanitat pública del país.

Hi ha responsabilitats de l'Administració catalana. L'Hepatitis C no es transmet per l'aire, sinó pel contacte directe de sang amb sang o pel contacte de la sang del pacient amb algun estri quirúrgic o mèdic que havia estat infectat anteriorment i que després s'ha utilitzat sense les precaucions necessàries. Avui i des del 1989, en que es va conèixer oficialment l'existència d' aquesta malaltia crònica com a hepatitis C, la seva transmissió o contagi, ja no és fruit de cap accident, es tracta d'un cas de negligència mèdica o sanitària.

Enllaços i més informació sobre aquest cas:

• Bloc de Carles Puigdemont
  Avui: “Quan no saben ni contesten”
• e-noticies: "Geli demanava dimissions quan estava a l'oposició"
• PRCNoticias:"La Vall d'Hebron descarta més contagis d'Hepatitis C"
  El Punt: "L'hospital de la Vall d'Hebron descarta més casos de contagi d'hepatitis C"
  
• Diari de Girona: "Geli va demanar responsabilitats a Sanitat pel brot d´hepatitis a l´Hospital de Figueres "
• El Periódico: "Els malalts reclamen que s'investigui el brot d'hepatitis C "
• El Público: "Vall d’Hebron desconoce cómo tres niños contrajeron hepatitis C"

Hepatitis C i la multicausalitat

La consellera de Sanitat de la Generalitat, Marina Geli, ha assegurat que el contagi d'hepatitis C de tres nens d'entre 3 i 12 anys que se sotmetien a hemodiàlisi a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona "és un tema accidental" i afegeix "Crec que no trobarem com va passar" perquè "forma part de la multicausalitat.

CiU i el PP ja han demanat que s'obri una investigació sobre aquest contagi d'hepatitis C. La resta de grups, els del govern, callen. Cal que es demanin responsabilitat polítiques, i que no ens oblidem que no és la primera vegada que es produeix un contagi d'hepatitis C a casa nostra.
Fins ara el cas més greu en l'àmbit de la sanitat catalana es va produir al 2001 amb el contagi amb aquest virus de 13 persones a l'Hospital de Figueres.

En tots els casos es diu que es molt complicat esbrinar l'orígen de la infecció que condemna als afectats a patir un autèntic calvari, que els pot deixar seqüeles irreparables en un òrgan vital i en els pitjor dels caos els pot arribar a produir la mort.

Els polítics han de respondre, davant la societat i les l'Administració, com a tal ho haurà de fer judicialment davant de les famílies afectades que entenc i animo ha presentar demandes civils al jutjat, que determinarà fins a on hi ha hagut negligència.

No hauria d'actuar la Fiscalia, en un cas com aquest que crea alarma social? Parlem de nens.
No oblidem que al País Valencià un metge anestesista va contaminar amb aquest virus a més de 270 pacients.

Acomiaden un periodista d' El Mundo

El periodista Fèlix Martínez ha estat acomiadat del diari El Mundo que dirigeix Pedro J.Ramírez, per escriure un article en el qual criticava als neofeixistes que van commemorar el darrer 20-N lloant al dictador Francisco Franco i a Primo de Rivera en un acte que es va celebrar a la l'emblemàtica plaça de Oriente de Madrid. Les crítiques que feia el periodista al dirigent de l'extrema dreta espanyola, Blas Piñar no han agradat a Pedro J. Ramírez, que ha acomiadat al seu redactor en cap a Catalunya.

Tot i reconèixer que en l'article es passa de voltes i que hi discrepo en les formes i el llenguatge, des d'aquesta bitàcola us convido a visitar com a mostra de solidaritat el bloc de Félix Martinez on podeu llegir íntegre l'article “La nostalgia de los malvados”, que ha provocat el seu acomiadament. Si voleu també hi podeu deixar algún missatge de suport per contrarestar les continues amenaces i insults que ha rebut aquests darrers dies.

Vides minades, deu anys

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l'ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo.....

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l'edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l'autor d'aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d'en Fermí Sidera

El projecte Galileu

Els estats membres de la UE han arribat a un acord per rellançar el projecte Galileu, el futur sistema europeu de navegació per satèl·lit. Amb aquest projecte, Europa vol tenir tecnologia pròpia independent del sistema GPS, l’homòleg dels Estats Units.

La rebequeria dels espanyols. L’acord per rellançar el Galileu es va tancar inicialment sense el suport del govern espanyol, l’únic estat que hi va votar en contra, però finalment dissabte es va afegir a la resta dels vint-i-sis estats membres de la Unió Europea, després que va rebre garanties que s’obrirà un centre de control en territori espanyol que treballarà en xarxa amb els altres dos centres previstos, a Alemanya i Itàlia, tot i que a diferència d’aquests dos darrers no tindrà finançament comunitari. La negativa inicial del govern espanyol a donar suport al projecte Galileu va crear molt de malestar en el si de la Comissió Europea. El comissari europeu de Transports, Jacques Barrot, va dir que no entenia la posició del govern espanyol, perquè d’aquí a l’any 2013 el centre de control espanyol tindrà les mateixes funcions que l’alemany i l’italià. El sistema europeu de satèl·lits Galileu tindrà una trentena de satèl·lits, i vol convertir-se en la competència del nord-americà GPS. El projecte estava aturat des de feia mesos.

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea d'El Punt (o les perles europees del dilluns), el 3/12/07