Bitàcola de Narcís Genís

Etapes de la vida

2011-07-07T14:35:00.004+02:00

"Els néts són les postres de la vida"

Camilla Läckberg a "Empremetes que mai s'esborren"

Qui té raó?

2010-07-08T08:53:00.004+02:00

Il n'y a que moi, qui a toujours raison

Aquest frase ve a dir que no hi ha ningú que sempre tingui raó, només jo.

Dedicat als qui es barallen per la capçalera de la manifestació del 10-J, tots tenen els seus arguments tots creueb que tenen raó.

El dret i deure de la queixa

2010-07-07T09:45:00.003+02:00

Dans un pays libre, on crie beacoup quoiqu' on souffre peu; dans un pays de tirannie, on se plaint peu quoiqu'on souffre beacoup" Lazare Nicolas Marguerite Carnot

En un país lliure hi ha molts clams per poc que es pateixi, en un estat despòtic es pateix sense que ningú es queixi per res.

Catalunya forma part d'una Europa democràtica. Cal que aprofitem aquesta llibertat per queixar-nos per reclamar allò que és nostre i esdevenir un país independent.

Corrupció

2010-07-06T08:06:00.003+02:00

Dedicat a Millet i molts altres

Quoe fuerant vitia, mores sunt (Séneca)

"Tot allò que anomenavem, alguna vegada, vicis, són avui les costums del dia"

La corrupció està tant generalitzada que allò que en ocasions vèiem un crim, avui és un èxit

Apendre dels errors

2010-07-05T09:27:00.003+02:00

Discipulus est prioris posterior dies

Cada dia successiu ens ensenya sobre els errors anteriors.
Els errors que hem comés avui ens ensenyen la conducta sabia que hauríem d'observar demà

Manel Costa- Pau

2010-06-04T15:31:00.007+02:00

Els qui han tractat Manuel Costa-Pau queden d'entrada aclaparats per la seva forta personalitat i, tal com diu Isabel-Clara Simó en el llibre Racons de la memòria (Edicions 62), queden també «enamorats de la seva intel·ligència i el seu vivíssim do d'observació».

Manel Costa-Pau ha tret al carrer, durant la primavera del 2010, el seu darrer llibre, la novel·la Janna (Llibres del Segle) en la qual s'endevinen alguns aspectes de la seva vida i el qual aconsello de llegir. Si voleu saber més sobre aquest autor podeu llegir l'entrevista que li vaig fer a El Punt l'abril 2010.

Sobre la prosa de Manel Costa-Pau escrivia Maria Àngels Anglada "La prosa de Costa Pau és neta com les carenes de l'Albera en un dia clar i alhora matisada com els verds del mes de març. Allò que la fa més seggestiva és la dialèctica mite-realitat. Aquesta dualitat em recorda alguns relats de Cesare Pavese, sobretot la part que transcorre en pobles turals del sei Piemont.
De concisió extrema, la prosa de Costa-Pau és plena d'una ironia tan subtil que si hom bada la pren només per tendresa."

Enllança amb El Punt (Entrevista amb Manel Costa-Pau)

El creador de WIKILOC

2010-04-01T19:04:00.005+02:00

Els blogs, no són només un entreteniment o un divertimento. Si es fan seriosament poden arribar a esdevenir un projecte seriòs i una plataforma per fer conèixer al món el nostre pensament, la nostra obra o una eina que van crear per passar-nos informació.

A Jordi L Ramot, un enginyer informàtic gironí, la seva perseverància l'ha portat a convertir un blog personal en una eina que cada dia es utilitzada per milers de persones d'arreu del món.

Allò que un dia va començar com una afició amb un bloc a internet on una colla d'amics s'intercanviaven rutes i camins de les comarques gironines s'ha convertit en un projecte a la xarxa que té més de 2,5 milions de pàgines vistes i 700.000 visites úniques cada mes.

Veure entrevita al diari El PUNT

Per un gran debat sobre l'Empordà

2010-02-23T10:25:00.004+01:00

L'exalcade de Figueres, Joan Armangué amb el seu darrer llibre Ernest Lluch i l'economia de l'Empordà, ha obert un seguit de debats molt interessants sobre el futur de l'Empordà. Els diferents actes de presentació del llibre, si bé han servit per una banda per parlar de la figura i el pensament d'Ernest Lluch, ha derivat en diferents debats sobre la situació de l'Empordà. Caldria que aquests mini debats que s'han obert aquests dies s'incentivin i que ens aboquin a un gran debat més profund sobre el present i el futur d'aquesta comarca. Un gran debat amb unes conclusions i orientacions en tots els camps que haurien de servir com a llibre de ruta per construir l'Empordà del segle XXI.

Sobre el mateix tema:
Empordanesos massa escèptics. Publicat al diari El Punt el 23 de febrer 2010

Girona noticies.com

Ernest Lluch i l'Economia de l'Empordà

Parcs eòlics a l'Albera

2010-02-21T20:06:00.005+01:00

M'han demanat de fer difusió a aquesta carta sobre una nova amenaça a la comarca de l'alt Empordà

Benvolguts amics i amigues,

Avui l'Albera té una amenaça molt greu, degut a interessos partidistes, la Generalitat de Catalunya ha tirat pel dret i ha menystingut a tota una Comarca: la de l'Alt Empordà., aprovant la concentració de tots els parcs eòlics de l'Empordà a la zona de l'Albera en detriment de la proposta concensuada pel territori que era ubicar-los al ja degradat Corredor d'infraestructures, amb la MAT, AP-7, TGV.

La proposta era coherent amb el territori ja que no s'havien de construir grans línies d'evacuació per l'energia generada pels parcs, ni s'havia de destrossar més el paisatge amb camins de 8 m d'amplada per instal.lar els aerogeneradors, perquè molts ja s'han fet per aquestes altres construccions abans esmentades, ni el seu impacte visual afectava a tants municipis de l'Empordà. Hem de pensar que l'Albera i els seus municipis és veuen des de qualsevol punt de la plana.

A més, pels que defensem l'energia eòlica la proposta del Consell d'Alcaldes de l'Alt Empordà suposava més generació que la que preveu la Generalitat en aquesta ZDP de l'Albera.

No hi ha dret que una feina (l'estudi encarregat per ell mateix, el CILMA (Diputació de Girona) i l'Ajuntament de Figueres a l'Institut Cerdà) que ha costat moltes reunions i moltes negociacions a nivell comarcal i sobretot diners públics, quedi en res.

Per això, us demano que difongueu al màxim aquesta nota i ens ajudeu a sumar sensibilitats d'una banda enviant i explicant aquesta problemàtica a totes les persones que conegueu i per l'altra si sou del Facebook afegiu-vos al grup Cap agressió a l'Albera, centrals eòliques al corredor d'Infraestructures (http://www.facebook.com/home.php?#!/group.php?gid=361953957467)

Salutacions

Associació Respectem l'Albera

El restaurant xinès de Figueres Shang Hai

2010-02-21T19:55:00.002+01:00

Els propietaris del primer restaurant xinès que hi ha va haver a les comarques gironines expliquen, en una entrevista a l'edició de Girona del diari El Punt les dificultats que van tenir quan van arribar a Catalunya, i com la paciència i la perseverança han estat les claus de l'èxit que han tingut

Apunts d'eleccions europees

2009-05-25T11:15:00.001+02:00

La campanya búlgara

Bulgària ha estat el primer país de la Unió Europea que ha començat la campanya de les eleccions europees. Ho va fer el dimarts dia 19, ja que en aquest país els comicis se celebren el dia 5 de juny. Les europees es plantegen a Bulgària com un test de les eleccions legislatives del 5 de juliol. Curiosament, els electors búlgars confien més en els eurodiputats que en els diputats del Parlament de l'Estat.

L'euroescepticisme dels polonesos

Entre els nous socis de la Unió Europea que formaven part de l'antic bloc comunista, els més reticents a participar en les eleccions europees són els polonesos, ja que segons els sondejos només un 13% aniran a votar. Per contra, els més entusiastes són els txecs, un 40% dels quals es preveu que aniran a votar. És clar que hi fa molt que la República Txeca presideix la UE durant el període electoral.

Eleccions europees 2.0

2009-03-30T17:12:00.002+02:00

L'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, que va estrenar web pròpia i en català el desembre del 2008, ara ha fet una incursió en la xarxa Web 2.0 i té presència al Youtube, al Facebook, a la Viquipèdia i a Google Maps. Amb un perfil propi al Facebook l'oficina catalana del Parlament Europeu comparteix continguts, sobretot audiovisuals, amb els usuaris sobre les eleccions al Parlament Europeu, els eurodiputats catalans i les activitats efectuades per l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona. Al Youtube es poden trobar vídeos digitals de la institució europea, i tant a la Viquipèdia com a Google Maps els internautes hi troben una presentació de l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona i la localització en un mapa virtual.

Apunt de les Claus de la Unió Europea del 30/3/2009 publicades a El Punt

Molts temes relacionats amb les Eleccions Europees els trobareu al Canal Eeleccions 09 d'EL PUNT

El PPE perdrà aliats

2009-03-21T19:29:00.007+01:00

Els populars europeus tenen por de perdre la seva majoria com a gran grup parlamentari després de les eleccions al Parlament Europeu del mes de juny, almenys això sembla després de veure com Hans-Gert Pöttering ha expressat públicament la seva preocupació perquè els tories britànics deixaran el grup.

Els «tories» abandonen el PPE

La decisió dels conservadors britànics d’abandonar el Partit Popular Europeu (PPE) després de els eleccions del juny preocupen al PPE. El president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, que havia estat líder del grup parlamentari, ho considera un error. La intenció dels conservadors britànics és formar el seu propi grup al costat d’eurodiputats d’altres països –com podrien ser els conservadors de la República Txeca– que comparteixin les seves idees particular sobre la Unió Europea, molt pròximes als euroescèptics.

Apunt de les Claus de la Unió Europea publicat a El Punt el 23/3/2009

Els ciberludòpates

2009-03-20T10:15:00.003+01:00

El Parlament Europeu ha aprovat un informe amb mesures per reduir l'addicció i limitar el frau que provoquen els jocs d'atzar a internet, i que representen un 5 per cent del total del mercat d'apostes a la UE. Els diputats proposen fixar una quantitat màxima mensual per a les apostes personals i fomentar l'ús de targetes de prepagament per combatre el problema de l'addicció.

Apunt de les Claus de la Unió Europea publicades al diari El Punt el 16/03/09

Un any sense política ambiental

2009-03-12T20:58:00.000+01:00

Les principals organitzacions ecologistes espanyoles (Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Greenpeace, SEU/birdlife i WWF) crítiquen en un manifest la política mediambiental del govern Zapatero. Els responsables d’aquestes organitzacions denúncien que s’han produit molt pocs avenços en matèria ambiental i que hi ha hagut una reculada important.
Aquests grups ecologistes han demostrat certa valentia alhora de fer pública la seva denúncia, però alhora també pequen d’ingenuïtat en pensar que hi haurà un canvi de rumb, en un govern que si alguna cosa ha demostrat és que no té cap rumb.
Zapatero s’ha omplert sovint la boca amb grans promeses, sobre la lluita contra el canvi climàtic o les polítiques de sostenibiltat i d’energies renovables, que com era d’esperar ha incomplert. Segurament aviat escoltarem al president espanyol fent declaracions sobre la importància dels acords post-Kioto que s’han d’adoptar aquest any en la cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Copenhaguen al desembre.
De res servirà que ara se li exigeixi el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos), que ja ha esgotat la seva vida útil i pateix greus problems de seguretat o que reconduexi les seves polítiques sobre el Medi Ambient, perquè l’única resposta que obtindran seran un discurs buit.
Per un motiu o altra, sobretot perquè ja se li ha vist el llautó, cada dia que passa Zapatero va perdent suports, ara són els naturalistes, després seran altres col·lectius desenganyats, fins que es quedarà sol, nomès envoltats per aquells que li diran allò que vol escoltar. Encara falten tres anys per les eleccions, dubto que tal com va la cosa acabi aquesta legislatura. Aquest cop no li podran salvara la cosa les polítiques d’extrema dreta del PP, que sí ha canviat de rumb.

Els e-mails a la feina

2009-03-12T20:44:00.000+01:00

El Parlament finlandés autoritza a les empreses a controlar els correus electrònics dels seus empleats.
Amb la justificació d’evitar la filtració de secrets industrials, el Eduskunta o Parlament finlandés ha aprovat la reforma de la Llei de Protecció de les Comunicacions Electròniques, de tal manera que autoritza a les empreses i organismes públics a investigar els registres de correu electrònic dels seus empleats. La qual cosa vol dir que a Finlàndia ningú es refia de ningú i que els empreses desconfien totalment dels seus treballadors.
A l’Estat espanyol aquest dret està protegit i regulat per la Llei de Protecció de Dades Personals (LOPD) però a més podem recòrrer a l’Estatut dels Treballadors. El control dels correus electrònics, no el pot fer cap empresa al seu empleat si abans no l’ha advertit prèviament d’una manera molt clara i per escrit que la utilització d’Internet a l’empresa estava limitada o restringida.
La revisió del correu o de l’ordinador a la feina a més està emparat per l’article 18 de l’Estaut dels Treballadors. D’aquest article es desprén que en tractar-se d’una eina de treball, si bé podria ser revisada per l’empresari -de la mateixa manera que es poden revisar les guixetes, armaris o el calaixos-, només es podria fer en les condicions previstes per aquesta normativa, és a dir amb l’assistència d’un representant dels treballadors o d’un altre treballador.
No volia entrar en legalismes però per aclarir aquest tema era inevitable i qui vulgui saber més sempre pot consultar la jurisprudència , fins i tot del Tribunal Constitucional que ha manifestat en més d’una ocasió que el contracte de treball no priva al treballador dels seus drets fonamentals, inclòs el dret a la intimitat, el qual en alguns casos es pot veure minvat però mai eliminat.

La Santa Inquisició solidària

2009-03-02T14:08:00.000+01:00

Un manifest impulsat per Sos Racisme, Amical de Mauthausen, Coordinadora Gai-Lesbiana, Entesa Judeo-Cristiana i Unió Romaní reclama reincorporar com a delicte la negació de l‘Holocaust amb la finalitat de frenar l’avenç del nazisme, que segons argumenten amb la crisi pot trobar un terreny abonat. Almenys això és el que es desprèn el manifest que han presentat i que es obert a noves adhesions.
Tot plegat es fa pocs dies abans que es celebri el judici a l’Audiència de Barcelona a un grup de neonazis vinculats a la llibreria “Kalki“. Estic en contra dels neonazis i tot allò que prediquen i representen. Però se m’han posat el pèls de punta quan he llegit aquest manifest que exigeix que es modifiqui el Codi Penal per tal que es castigui expressament la negació del genocidi nazi, que el Tribunal Constitucional va anul·lar com delicte en l’any 2007. L’alt tribunal va declarar que castigar la difusió “per qualsevol mitjà ” d’idees o doctrines que “neguin” el genocidi suposa una vulneració del dret a la llibertat d’expressió, encara que acceptava com constitucional que la “justificació” de l’Holocaust estigués perseguida penalment.
Negar una evidència històrica és d’imbècils, però no és un dicte, ni ho ha de ser. Perquè entenc que preval el dret a la llibertat d’expressió i al dret a opinar lliurement. Podem no estar d’acord amb aquells que pensen diferent i que neguen l’Holocaust, però no per això els hi hem d’aplicar el Codi Penal. Vull pensar que a algú se li ha anat la mà, i que no ha valorat prou el que suposa condemnar una opinió. Fer això ens porta a fer polítiques que s’assemblem massa a les que aplicava la Inquisició i aleshores passem de ser solidària a inquisidors.

On són els sindicats?

2009-02-18T15:18:00.005+01:00

Ningú ha trobat encara cap recepte per solucionar la crisi.Tots els experts fan les seves càbales i les seves grans anàlisi del per què s’ha arribar a l’actual situació, amb grans teories i molta saviesa. Cap d’ells va fer de Manelic i no va veure venir el llop. Això si, ara tots coincideixin en sentenciar que la cosa es veia venir. Tenen la poca vergonya de dir que ho veiem venir i no van fer res per aturar-ho. Així va la cosa.Per la seva banda els sindicats no saben ben bé quin paper han de jugar. De fet, s’enfronten a la primera crisi greu d’ocupació en quinze anys i amb tants acomiadaments com hi ha, i amb els expedients de regulació d’ocupació que han de negociar, sel’s hi ha girat feina i no tenen temps de pensar en estratègies globals. La veritat és que tampoc estan preparats per afrontar cap situació econòmica crítica a principis del segle XXI. Els sindicats estan ancorats en unes maneres de fer, no en el segle XX, sinó més aviat al segle XIX. De moment es dediquen ha intentar assegurar la protecció dels treballadors negociant unes millors indemnitzacions. Després pactaran reformes laborals a la baixa. El sindicalisme que fa temps és en crisi sobreviu gràcies a la crisi, de la mateixa manera que hi ha altres sectors que ara tenen el seu moment daurat. Només cal fer una mirada a les empreses que es dediquen a cobrar morosos o a molts despatxos d’advocats alguns dels quals estan canviant d’especialitat i es dediquen a allò que es demanen i que es assessorament en matèria mercantil, sobre dret concursal…

Dret a la vida

2009-02-11T21:33:00.001+01:00

El debat sobre l'eutanàsia i el dret a una mort digna, es va reproduint periòdicament en diferents moments i en diferents països europeus. A l'Estat espanyol el vam patir el març del 2007 amb el cas de la granadina Immaculada Echevarría, ingressada durant deu anys en un hospital a causa d'una distròfia muscular i que va demanar que se li retirés el respirador que la mantenia viva. Pràcticament un any més tard, el març del 2008, la polèmica es va traslladar a França quan un tribunal va rebutjar la petició perquè s'apliqués l'eutanàsia a Chantal Sébire, de 52 anys i mare de tres fills, que tenia un tumor cancerigen al nas qualificat d'incurable, que li deformava tota la cara i que s'estenia cap al cervell i li provocava danys seriosos, amb una ceguesa progressiva i un dolor molt intens.Ara el debat s'ha traslladat a Itàlia amb la mort de la jove Eluana Englaro, de 38 anys, i que en feia 17 que estava en estat vegetatiu, un cas que ha provocat que polítics, eclesiàstics, associacions i ciutadans s'engresquessin en la polèmica més agra dels últims temps.En tots aquests casos l'església i els sectors més conservadors dels Estats implicats neguen el dret que té tota persona a viure i a morir dignament. Es curiós com a Itàlia on en el cas d'Eulana l'església ha posat el crit al cel i el govern de Berlusconi ha arribat a nivells de màxima tensió amb el president de la república, el setembre passat tothom va callar quan van morir sis immigrants africans al nord de Nàpols víctimes d'un tiroteig organitzat per la Camorra. Els arguments d'aquells que diuen defensar aferrissadament el dret a la vida queden deslegitimats quan callen en determinats cassos d'assassinats brutals amb connotacions xenòfobes i/ o mafioses.

Mino Porcelli

2009-01-12T20:24:00.006+01:00

M'han recomanat el film Il Divo , que tracta sobre alguns aspectes de la vida de Giulio Andreotti, senador vitalici, set cops primer ministre d'Itàlia i vuit vegades ministre d'Afers Estrangers. La vida d'Andreotti, absolt el 1979 per l'assassinat d'un periodista, és plena d'ombres.
És curiòs com ara tots ens sorprenem de les maneres de Silvio Berlusconi i de com aquest des del poder pretén impulsar lleis que el protegeixin perquè no pugui ser jutjat. Això no és nou a Itàlia, Andreotti n'era tot un mestre.

No sé si realment aquest film ( Il Divo) val la pena, ni si explica l'assassinat del periodista de Perugia. Si més no el tema m'ha servit per recordar a un col·lega mort per fer la seva feina, com Anna Politkóvskaya i tans altres..

Mino Pecorelli és el nom del periodista que va ser assassinat abans de publicar documents que demostraven les vinculacions d'Andreotti amb la mafia.

Els enganys de Ryanair i Air Berlín

2008-07-09T12:58:00.002+02:00

Un informe elaborat pel defensor del Poble danès, Henrik Saugmandsgaard, denuncia sis aerolínies, entre les quals hi ha Ryanair i Air Berlín, perquè tenen llocs web que oferixen informació «enganyosa». També s’esmenten més companyies aèries com ara Air Baltic, SkyEurope, Aer Lingus i Brussels Airlines. El setembre del 2007, la Comissió Europea va obrir una investigació i va descobrir que diverses companyies aèries que treballen en l’àmbit europeu vulneraven les lleis de consum comunitàries per falta de transparència en les seves pàgines web. Brussel·les va demanar als membres de la Unió que examinessin la situació en els seus territoris. A Dinamarca es van investigar tretze companyies, de les quals cinc han corregit ja les seves pàgines d’internet, mentre que una ha deixat d’operar en aquest país. La comissària europea de Protecció al Consumidor, Meglena Kuneva, va celebrar en un comunicat la decisió del Defensor del Poble danès de fer públiques les seves conclusions i va alertar que en la venda de bitllets d’avió encara hi ha problemes «greus i persistents» que afecten el conjunt de la indústria aèria.

Poca confiança amb la UE

2008-06-30T16:29:00.000+02:00

Vuit de cada deu ciutadans espanyols (79,4%) creuen que la pertinença a la Unió Europea perjudica els preus, segons les darreres dades del baròmetre del CIS. Al 58% dels enquestats els interessen poc o gens els temes relacionats amb la Unió Europea, encara que el 62% consideren que la pertinença a la UE ha estat beneficiosa. El mateix sondeig revela que tres de cada quatre ciutadans (74%) estan poc o gens informats sobre els temes relacionats amb la UE, i sobre el nou Tractat de Lisboa –que a diferència de la Constitució no s’ha divulgat gens ni mica– sis de cada deu ciutadans no tenen ni idea de si serà favorable o no per al futur de la Unió Europea.

En català al Comitè de les Regions

2008-06-23T13:13:00.001+02:00

El català s’ha pogut escoltar aquests dies a la seu de les institucions europees amb les intervencions que van fer Anna Terrón, secretària per a la Unió Europea i delegada del govern català a la UE, i Francesc Antich, president del govern balear. Va ser a l’hemicicle del Parlament Europeu a Brussel·les durant la 75a sessió plenària del Comitè de les Regions celebrada els dies 18 i 19 de juny. I no va passar absolutament res: els traductors van fer la seva feina i les intervencions catalanes van ser traduïdes a altres llengües europees amb tota normalitat.

Cap on va Europa? (2)

2008-06-10T21:49:00.004+02:00

I en matèria del llibertats la cosa també s'encamina a més controls i retallades. Després de les mesures dràstiques en els aeroports sota l'excusa del terrorisme, la darrere és una proposta que estudia el Parlament Europeu, per controlar als blocaries. Si res no canvia a partir del mes de setembre es debatrà la proposta perquè tots els blocaries europeus estem registrats i controlats. Volen saber qui som, quins són els nostres interessos polítics i socials. Tot plegat, un procés una mica perillós amb l'excusa de crear un cens de blocaries europeus de qualitat. Cap on va la Unió Europea?

Im-Pulso: La Blogosfera y la Red quitan el sueño a los "bienpensantes"#links

2008-06-10T21:40:00.001+02:00

Im-Pulso: La Blogosfera y la Red quitan el sueño a los "bienpensantes"#links

Cap on va Europa? (1)

2008-06-10T21:39:00.003+02:00

Em considero un europeista, i precisament per aquest motiu estic absolutament decebut per l'actual deriva de la Unió Europa. Una organització integrada per 27 Estats, majoritàriament conservadors (eufemisme de dretes), cosa que es reflecteix en l'actual composició de la Comissió Europea, l'executiu de la UE que cada vegada pren decisions i impulsa directives més reaccionàries.
Primer es va sotmetre a les exigències dels Estat Units per cedir les dades personals els ciutadans europeus que viatgin als EUA, després ha vingut la directiva de tall xenòfob per repatriar immigrants i mantenir-los detinguts fins a divuit mesos i ara per reblar el clau la Comissió es felicita per l'acord dels ministres de Treball per allargar el màxim d'hores laborables setmanals de 48 a 65 hores. Cap on va la Unió Europea?

La UE en mans d'Irlanda

2008-06-10T12:04:00.000+02:00

Segons els últims sondejos els partidaris del «no» en el referèndum de ratificació del tractat de la UE a Irlanda són majoritaris. Irlanda és l’únic estat de la UE que ratifica aquest tractat en referèndum, en la resta de països la ratificació la fa el Parlament. De moment, el govern irlandès ja ha advertit que el rebuig al Tractat de Lisboa en el referèndum que se celebrarà aquest dijous, causarà un dany irreparable en la posició d’aquest país dins la UE. Però aquest rebuig, a més paralitzaria la UE, que tot just ara es refà del «no» a la Constitució Europea del 2005 d’Holanda i França. Aquest nou rebuig impediria que el Tractat de Lisboa entrés en vigor el gener del 2009, tal com estava previst.

Apunt de la secció Les Claus de la Unió Europea, publicat a totes les edicions del diari El Punt, el 9/6/2008

A favor del blocaire Joan Puig

2008-06-09T20:42:00.008+02:00

Els blocaries catalans ens hem de solidaritzar amb Joan Puig i Cordón que pot ser denunciat, degut a les reaccions enceses de la dreta espanyola al post que va penjar divendres l'exdiputat d'ERC en el seu bloc en contra de la companyia aèria Air Berlín, una empresa alemanya que ha menystingut la llengua i al poble català. Puig va fer un muntatge amb el logotip d'Air Berlín i hi va dibuixar l'esvàstica nazi, que posteriorment ha retirat. Això és el que ha provocat l'enrenou.
La llibertat d'expressió és una de les virtuts de la blogosfera sempre que no es sobrepassin determinats límits. Puig va exercir aquesta llibertat i ara ha estat denunciat. Va sobrepassar el límit?
I als responsables d'Air Berlín no els denunciarà ningú? Si algú no veu clar això de solidaritzar-se amb Joan Puig, sempre es pot apuntar a la campanya que s'ha escampat per la blogosfera catalana contra Air Berlín, que ara resulta que han passat d'agressors a agredits. La polèmica ha arribat als mitjans de comunicació alemanys tal com recull el diari electrònic Vilaweb. En relació a la polèmica i la compresió del fet català per part dels alemanys es interessant la reflexió que en fa Raül Romeva

. A la xarxa hi ha hagut un allau d'atacs i desqualificacions contra Jona Puig, que no enllaço perquè no val la pena, en tot cas aquí enllaçó alguna a favor seu com la de Guillem Salas

Boicot a Air Berlín

2008-06-06T20:04:00.005+02:00

Puc entendre que una empresa estrangera no vulgui utilitzar el català en les relacions amb els seus clients catalans, però el que no puc ni vull entendre és que és menystingui el català, se'ns insulti «porcs de merda dels prussians catalans» i se'n faci mofa com ha fet la companyia aèria alemanya Air Berlín. Una empresa els directius de la qual, lluny de rectificar han refermat els seus insults. Unes desqualificacions són fruït tot plegat de la catalanofòbia que han sembrat el PP i determinats mitjans de comunicació, com la COPE (vinculada a l'episcopat espanyol). Si aquests ens poden insultar impunement, perquè no ho pot fer una empresa alemanya amb un director general Joachim Hunold que s'expressa com és feia a l'Alemanya dels anys 40 quan diu que el nom de la platja de Palma «no sona com la llengua d'un imperi mundial».
En aquests casos l'únic que s'ha de fer és el boicot total a Air Berlín i a totes les seves empreses associades, com anteriorment es va fer boicot a altres empreses anticatalanes com Pascual, Alcampo...

Una presa de pèl

2008-06-04T19:45:00.006+02:00

Trenta sis anys després que s'instaurés el 5 de juny com a Dia Mundial del Medi Ambient, la societat està prou conscienciada sobre la necessitat de preservar el planeta, sobretot després dels informes demolidors i els advertiments del perill i les greus conseqüències que suposa l’escalfament global. Un fenomen atribuït en part a les polítiques poc respectuoses amb el medi que porten a terme els governs, (desforestació, emissions del CO2), sobretot en els països més desenvolupats. Avui una majoria de ciutadans hem canviat d'hàbits per contribuir amb petites actituds domèstiques a fer una societat més sostenible. Dissortadament els governs han convertit la defensa del medi en un tema merament d'aparador, amb la creació de gabinets específics, però que al final no s’han traduït en polítiques decidides, com es el cas de l’Estat espanyol que incompleix els objectius marcats pel tractat de Kyoto per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera. Si els governs no van més enllà de meres declaracions d’intencions i disposicions, i no posen en marxa mesures dràstiques a nivell global, la celebració del Dia Mundial del Medi Ambient es convertirà en una autèntica presa de pèl als ciutadans.

Miquel Diumé

2008-05-28T15:37:00.008+02:00

Escric tal com raja, sense editar, i amb cert desordre alguns pensament que em venen al cap sobre en Miquel.
Periodista gironí, amic, company insubstituïble a la junta del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i també un col·lega blocaire al ciberespai. Sempre disposat a col·laborar i a fer-ho amb responsabilitat fins allà on calgués. No li faltava mai ni el seu toc d’humor, ni el pragmatisme davant les situacions difícils. Un dels darrers periodistes de carrer, una especialitat de la qual la professió s’està quedant orfe.
Teníem moltes coses pendents, entre elles un sopar amb una colla d’amics. Un àpat que em deia que havíem de fer encara que ell no pogués venir. Jo li comentava que de cap manera que esperaríem el temps que fes falta i que si calia el faríem a casa seva. I és que sense en Miquel, les trobades d’amics, col·legues, tertulians pacte de Síntesi o el que siguin estaran mancades d’aquell pàtina especial –profundament humana, distesa alegre, entranyable- que només ell el hi podia donar.
Em venen a la memòria vells records, imatges, moments. El veig amb aquell maletí de viatjant, en el qual sempre hi duia les eines de treball: el micròfon de RNE/R4 i el casset. Aquells plens municipals a l’Ajuntament de Girona, les múltiples rodes de premsa o històries en les quals vam coincidir, primer a l’Alt Empordà, els incendis forestals, la mort de Dalí i després a Girona en tantes altres informacions que vam compartir. Era el mestre, encara que sempre treballava amb humilitat, discreció, honestedat i una envejable professionalitat. .....

Un home apreciat per tothom i amb molts amics, només cal donar un cop d'ull a la web que li van preparar els seus fills fa pocs mesos quan va complir els 60, o els comentaris que podem trobar aquest dies a la xarxa, com el d'en Carles Puigdemont en El post número 83, o l'Eduard Batlle, amb Una amistat (principalment) radiofònica, en Toni Dalmau (L'adéu a Diumé i a Salellas) i també al Diari de Girona, a GironaInfo.cat, a Comunicació21, a El Periòdico de Catalunya o també en l'article que Maria Carme Ribas escriu en el Diari de Girona Recordant Miquel Diumé

Tot un periodista

2008-05-28T14:47:00.004+02:00

Ahir encara vaig escoltar la veu radiofònica inconfusible de Miquel Diumé. Era en el contestador del telèfon mòbil, l'estri que –a banda del correu electrònic– ens ha mantingut en contacte aquests darrers temps. Tot i la seva malaltia, estava sempre al corrent de tot el que passava al Col·legi. Era una peça cabdal de l'equip, amb les seves aportacions, les seves opinions, les seves crítiques, i sempre, sempre, els seus acudits. Just en el moment crític d'una reunió, no hi faltava mai el seu toc humorístic, amb aquell somriure sorneguer que el caracteritzava. Va dubtar abans d'incorporar-se a la junta del Col·legi; després de tants anys de prioritzar el periodisme, deia que ara tocava estar al costat de la jefa i passar llargues estades al seu refugi de Colera. A Girona només hi havia de venir per regar les plantes de casa seva, a Montjuïc. Ha estat durant anys degà dels periodistes gironins i de molt és qui ha fet més cròniques radiofòniques de Girona. A la ràdio ha fet tots els papers de l'auca, exercint l'autèntic periodisme de carrer, com a locutor, redactor o director. Si en un esdeveniment ho hi era, en Miquel, és que no era notícia. Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l'any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d'un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar. (*)

Publicat a l’edició de Girona del diari El Punt el 28 de maig / 08

En la mateixa edició el periodista Lluís Freixas escriu Un adéu a Miquel Diumé i en Salvador Garcia explica que: Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor

Sóc el número 12

2008-05-20T20:49:00.007+02:00

L'anestesista Juan Maeso (d'esquenes), condemnat a 1.933 anys de presó pel contagi massiu d' hepatitis C, davant el tribunal de la secció segona de l'Audiència de València on es va celebrar la vista para determinar si havia d'ingressar de forma cautelar a la presó abans que el Tribunal Suprem resolgués els recursos de cassació.

Amb la campanya “ Sóc el número 12?” s'ha commemorat a Catalunya la diada Mundial de les hepatitis organitzat per la World Hepatitis Alliance, una organització no governamental que representa més de 200 grups de pacients d'hepatitis B i C de tot el món. La campanya s'ha adreçat al fet de que una part important de la població que pateix hepatitis B i C cròniques no ho saben i que la prevalença d'aquestes malalties és força elevada, així a nivell mundial han estimat que un de cada 12 adults pot patir-la.
Sobre aquesta malaltia vaig fer un treball d'anàlisi de Dret de Danys de la Facultat de Dret de la UOC, «La malaltia silenciosa. Reclamació de danys per infecció per sang contaminada amb el virus de l'Hepatitis C» que si és del vostre interès us en puc fer arribar un resum.(només cal que m'ho demanau amb un missatge en el bloc). Tot i que el vaig fer al 2005 i hi poden haver algunes dades desfasades copio tot seguit la introducció de l'estudi:

Introducció sobre la Hepatitis C
La Hepatitis C és una malaltia del fetge, que provoca que aquest òrgan vital s’inflami i deixi de funcionar correctament, es causada per infecció amb el virus hepatitis C, anomenat VHC (Human C Virus). El VHC, descobert al 1989, és un petit virus de la família Flaviviridaque que no està relacionat amb els virus que causen la hepatitis A i B. Quant encara no era conegut del tot s’anomenava hepatitis no A, no B.
La Hepatitic C es transmet per la sang, per contacte amb la sang d’una persona infectada. Són possibles causes de contaminació les transfusions sanguínies, però també les que es produeixen a traves de punxades amb instruments contaminats i molt excepcionalment es contrau amb una relació sexual. Els dos grans grups d’infectats actualment són persones grans de 60 anys que fa molt temps es van sotmetre a una transfusió sanguínia o a una intervenció quirúrgica amb material infectat, o bé persones entre 30 i 40 anys, que en la seva joventut van tenir conductes de risc amb les drogues. Segons els darrers estudis per les últimes infeccions que s’estan detectant hi ha un nou grup que es correspon a les persones que es sotmeten a l’acupuntura o es fan piercings o tatuatges en centres que no reuneixen les condicions sanitàries mínimes.
Es calcula que a l’Estat espanyol, hi ha un milió de persones (al 2003) , entre un 2 i un 3 per cent de la població, que pateix hepatitis. Segons estudis recents hi ha100.000 persones a tot l’Estat, 15.000 d’elles a Catalunya, que estan infectades per l’hepatitis C però desconeixen que pateixen la malaltia. Una de les característiques de l’hepatitis C és que no pot presentar símptomes durant 20 o 30 anys, per la qual cosa també és coneguda amb el nom de la malaltia silenciosa, el que dificulta el seu diagnòstic. Sovint es detecta de forma casual en alguna anàlisi rutinària quan es detecta un increment de les transaminases.
Tot i que en molts casos és una malaltia asimptomàtica pot tenir un progrés cap a malalties hepàtiques greus, cirrosi i hepatocarcinoma, que són causa importat de mortalitat. Actualment no existeix cap vacuna contra aquest virus que només es pot atacar amb tractaments a base de subministrar interferon als afectats, sense una garantia de curació. Darrerament s’apliquen tractaments molt agressius combinats d’interferon pegilado amb rivaviria amb un èxit de curació de més del 50% dels pacients, a bada de les nombroses recaigudes. El problema d’aquests tractaments, a banda de la no garantia de curació, són els efectes secundaris amb un quadre pseudogripal, calfreds, febre, cefaleas, anorèxia, nàusees, insomni, caiguda del cabell, irritabilitat, ansietat i depressió entre d’altres. Malgrat que hi ha casos de curació, no es poden descartar mai les seqüeles que deixa de per vida la malaltia.
La vida personal, laboral i familiar dels contaminats es pot trobar molt afectada, fins al punt que s’aconsella a totes les persones que conviuen amb un infectat, que es facin la prova per a la detecció de la hepatitis C i que adoptin un seguit de mesures preventives.
El virus de l’Hepatitis C (VHC) va ser identificat i descrit al 1989 i fins al 1990 no es van disposar de mitjans tècnics adients per a prevenir la seva transmissió a través de la sang, en forma d’un test de detenció d’anticossos VHC, que es va començar a aplicar amb caràcter obligatori en totes les unitats i bancs de sang i plasma segons el que estableix l’Ordre del Ministeri de Sanitat i Consum del 1990. derogada .

En relació al dia mundial de l'Hepatitis C, és interessant aquesta web argentina: Dia Mundial de la Hepatitis Argentina

Puig Antich, una vida per la vida

2008-05-16T21:12:00.004+02:00

En el Museu del Joguet de Catalunya a Figueres és pot visitar fins el dia 26 de maig l'exposició Puig Antich, una vida per la vida. Es una mostra que pretén donar difusió a un fets perquè no quedin com a simple record històric sinó com a plantejament d’una reivindicació irrenunciable. La mostra està formada per un quinzena de peces, entre documents, fotografies, cartells, poemes i premsa, tots originals (excepte una fotografia de la tomba de Puig Antich). Aquests objectes i escrits han estat cedits per la família Puig Antich, pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, i pel Col·legi d’Advocats.
Es un rebuig a l’execució –crim d’estat, com tants d’altres– de l’anarquista Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974.
La instal·lació en un espai tan acollidor com el Museu del Joguet a Figueres respon no solament a la coneguda bona disposició del seu director, en Josep M. Joan, sinó al fet que la mostra conté alguna joguina de Salvador Puig. Esperem que la claredat empordanesa i l’aura positiva de les joguines infantils del Museu col·laborin a equilibrar el dramatisme d’uns fets que, encara avui, marquen la nostra història.

Al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, a més va acollir una taula rodona sobre el tema

Estem Malalts

2008-04-07T20:05:00.004+02:00

Una de les principals sentències que ha fet públic l'Organització Mundial de la Salut en motiu del Dia Internacional de la Salut, és que dóna com a un fet evident que el canvi climàtic ha tingut greus efectes sobre la salut de les persones i que encara en pot tenir més si no s'adopten mesures urgents. L'escalfament global incideix sobre elements tan primordial per la subsistència com l'aigua, amb greus inundacions en alguns llocs i amb sequeres extremes en altres, les dues situacions tenen afectes sobre la salut. Avui al nostre país patim una sequera important que encara es pot agreujar més, i malgrat que es veia a venir les administracions no han adoptat les mesures de prevenció que calien i molts sectors ciutadans continuen vivint amb uns hàbits de malbaratament d'aigua que no tant sols és insultant, sinó que és un autèntic crim. Però ens agrada tenir la piscina plena i la gespa verda!

La revolta dels mitjons

2008-03-18T19:02:00.006+01:00

Tupinada a Perpinyà

Centenars de catalans es manifesten des de diumenge passat al centre de Perpinyà. És la revolta dels mitjons. Els manifestants han sortit al carrer amb un mitjó al cap o a la mà. Protesten perquè en les eleccions municipals de diumenge, es va descobrir al president d'una mesa electoral quan intentava posar paperetes a l'urna a favor de l'actual alcalde Jean-Paul Alduy del mateix partit de Nicolas Sarkozy. L'home portava les paperetes amagades dins el mitjó. El fet a provocat una veritable revolta entre els grups de l'oposició a Perpinyà que protesten cada tarda davant de l'Ajuntament, mentre la justícia frnacesa ha iniciat un procediement que en res modificarà el resultat electoral.

El vot de les persones immigrades

2008-02-21T11:23:00.005+01:00

9 - M

Campanya en reconeixement del dret de vot de les persones immigrades
Comença la campanya electoral del 9-M. Unes elecions molt obertes, però alhora tancades als immigrants tot i que molt d'ells, malgrat estar arrelats a casa nostra, no tenen dret a votar.
Penso que en democràcia el dret a vot s'ha d'entendre en un sentit ampli i no restrictiu i el tenen tots els ciutadans independentment de raça, sexe, creences o condició social. Les limitacions o mancances en l'exercici d'aquest dret, com és el cas dels immigrants, revela un greu dèficit en el sistema democràtic.
La reclamació del dret de l'immigrant a decidir s'ha convertit en una campanya impulsada per la Comissió pels Drets Socials i Polítics de Coordinadora d’ONG Solidàries en que ha convocat els ciutadans a manifestar públicament el seu suport mitjançant un escrit que es pot llegir a l’adreça d’internet www.solidaries.org/dretavot
També el diari El Punt publica dia a dia l’argument més destacat de cada un dels textos que aporten personalitats de la més alta rellevància científica, política i acadèmica al costat de llibreters i escriptors, fotògrafs i dissenyadors gràfics, editors i periodistes, sindicalistes i empresaris, professors i estudiants, actors i cantants, advocats, documentalistes, sociòlegs, antropòlegs, psicòlegs i representants d’associacions i entitats cíviques diverses, contribuint així a la tasca de sensibilització.

Cuba "amb sense" Castro

2008-02-21T10:48:00.007+01:00

Després de 49 anys, Fidel Castro ha anunciat que renuncia formalment a exercir el poder. Malalt i allunyat de la presidència de Cuba des de fa 19 mesos, el dirigent cubà ja va delegar provisionalment la presidència en el seu germà petit, Raúl, el qual des d’aleshores ha dirigit el país i s’entreveu com el seu successor. Durant aquests dinou mesos la influència de Fidel Castro s’ha limitat formalment a algunes orientacions sobre els grans temes de política internacional que expressava a traves del diari Granma, però la imatge que transmetia era la d’un home malalt. Després d'anunciar que plega, la seva presència serà la mateixa, la d’una icona sense cap pes en les grans decisions que adopti el govern cubà. Tot i això, mentre visqui, l’ombra de Fidel planarà sobre els cubans i els seus dirigents, que difícilment podran afrontar les reformes profundes que necessita el país i que, d’una manera o altra, han de comportar que es posi fi a un sistema mancat de llibertats.

Qui ha dirigit Cuba durant gairebé mig segle es manté encara com a secretari general del Partit Comunista, l’únic partit legal a l’illa i columna vertebral del sistema. De fet, Raúl Castro va ser triat pel seu germà com a successor perquè és l’únic que podia garantir la continuïtat de les actuals institucions, tot i les tímides reformes anunciades. Tot plegat són un seguit de correccions en el sistema pensades més en clau econòmica que no pas política i mirant cap al model de la Xina. L’única possibilitat que hi hagi una acceleració del canvi serà la desaparició física del dictador o que es visualitzi un relleu amb un president, com Carlos Lage, que suposaria un canvi generacional.

Cuba només caminarà obertament cap a un règim de llibertats quan desaparegui dels llocs de poder la generació que va fer la revolució, generació que vol vetllar la transició, perquè és clar que no n’hi haurà prou amb la renúncia de Fidel Castro.

Sobre Castro en altres blocs: De dictadores buenos i malos (Lluís Foix)

Massa tard (Vicent Partal)

Y el Comandante se mandó a parar (Ediard Díaz)

Quaranta ordres d'arrest internacional

2008-02-18T21:05:00.002+01:00

L'advocat Jordi Palou ha presentat l'aute emès pel jutge de l'Audiència Nacional, aquest dilluns, a Figueres, acompanyat pels germans del mossèn de Navata, Joaquim Vallmajó, assassinat l'any 1994, a Rwanda. El seu germà, Martí Vallmajó, ha mostrat la seva satisfacció per aquestes quaranta ordres d'arrest internacional, però ha volgut deixar clar que no es tractava de cap acció contra un país o un poble, sinó contra un quants responsables del genocidi. Vallmajó ha dit que el poble rwandès era un 'poble estimat' per ells i pel seu germà i que li agradaria poder tornar a Rwanda. En aquesta causa hi ha donat suport els ajuntament de Figueres i Navata.

Enllaç amb el comunicat de premsa que resumeix l'aute del Jutge de l' Audiencia Nacional emès el dia 6 de febrer passat, que s'ha presentat en roda de premsa a l'Ajuntament de Figueres.

http://www.veritasrwandaforum.org/material/comunicat_premsa_080208_cat.pdf

Més informació: http://ngenis.blogspot.com/2008/02/el-cas-de-ruanda.html

2008-02-15T18:57:00.000+01:00

La CUP considera absolutament antidemocràtic la il·legalització d’ANB i EHAK i demana la supressió de la Llei de Partits

La Candidatura d’Unitat Popular de Manresa demanarà, mitjançant una moció al proper ple municipal, un posicionament al conjunt de forces polítiques sobre la Llei de Partits i les il·legalitzacions d’Acció Nacionalista Basca i el Partit Comunista de les Terres Basques.

Per la CUP, les il·legalitzacions ordenades pel Jutge Garzón a les portes d’una comptes electoral, s’emmarquen dins el pols que l’estat manté amb l’independentisme basc, conflicte que ja va fer tancar, clausurar i il·legalitzar diaris, empreses, associacions i entitats, partits polítics, i ha portat a la presó a molts militants independentistes que pel delicte de fer política independentista se’ls acusa de pertinença a banda armada.

A més, la CUP, creu que s’estan vulnerant les llibertat més elementals en qualsevol democràcia, al no permetre la llibertat d’acció política, ni la lliure expressió democràtica de certes idees, el que propícia que centenars de milers de bascos es quedin sense possibilitat de defensar les seves idees a les urnes, i que això pot provocar una sensació de que certes idees no es poden defensar democràticament.

La Candidatura independentista ha entrat aquest dijous, mitjançant els protocols habituals, una moció on es demana que l’ajuntament mostri públicament el suport amb els membres dels partits als quals s’ha suspès totes les seves activitats, pel fet, més enllà de les seves idees polítiques, que se’ls ha privat de drets democràtics bàsics i mostrar públicament la voluntat de Ajuntament al diàleg com a eina bàsica per a la superació del conflicte basc. Proposen, demanar al govern de l’Estat Espanyol que faci els tràmits necessaris per a la derogació de la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits, i que es faci arribar els acords als càrrecs electes d’ANB i d’EHAK.

Manresa, 14 de febrer de 2008

MOCIÓ DEL GRUP MUNICIPAL DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP) SOBRE LA SUSPENSIÓ D’ACTIVITATS DEL PARTITS EHAK-PCTB I AEA-ANB

Atès les recents interlocutòries judicials signades pel jutge Garzón de l’audiència nacional, on es decreta la suspensió total d’activitats dels partits polítics Eusko Abertzale Ekintza (EAE-ANB) i Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (EHAK-PCTB) de manera preventiva i per un mínim de tres anys.

Atès que totes aquestes accions estan legitimades per la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits.

Atès que totes aquestes actuacions s’emmarquen dins la guerra de l’estat contra l’independentisme basc, que ja ha fet tancar i clausurar diaris, empreses, col·lectius, associacions, editorials i un nombre inacabable de partits polítics; i que ha portat a la presó desenes i desenes de persones sota la greu acusació de pertinença a banda armada, pel sol fet de dedicar-se a la política.

Atesa la precipitació dels fets degut a la proximitat de les eleccions.

Atès que s’estan vulnerant les llibertat més elementals en qualsevol democràcia, al no permetre la llibertat d’acció política, ni la lliure expressió democràtica de certes idees, el que propícia que centenars de milers de bascos es quedin sense possibilitat de defensar les seves idees a les urnes, i que això pot provocar una sensació de que certes idees no es poden defensar democràticament.

Atès que la situació derivada d’aquests fets no és la més adequada per crear un escenari que faciliti la superació del conflicte i la pau,

per tot això la Candidatura d’Unitat Popular proposa al ple de l’ajuntament l’adopció dels següents acords:

1.- Mostrar públicament el suport d’aquest ajuntament amb els membres dels partits als quals s’ha suspès totes les seves activitats, pel fet, més enllà de les seves idees polítiques, que se’ls ha privat de drets democràtics bàsics.

2. Mostrar públicament la voluntat d’aquest Ajuntament al diàleg com a eina bàsica per a la superació del conflicte basc.

3.- Demanar al govern de l’Estat Espanyol que faci els tràmits necessaris per a la derogació de la llei orgànica 6/2002 aprovada el 27 de juny del 2002 i més coneguda com a Llei de Partits.

4.- Donar compte d’aquests acords al govern de l’estat espanyol, al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, a les instàncies Europees oportunes, així com a tots els càrrecs electes d’EHAK-PCTB I AEA-ANB.

No obstant, el ple decidirà

Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat Popular

Manresa, 18 de febrer de 2008

L'edat penal

2008-02-12T20:43:00.001+01:00

L’afany de presentar propostes electorals impactants i populistes en la precampanya electoral i de voler mostrar una política de fermesa en matèria de seguretat ha portat Mariano Rajoy, a plantejar una reforma de la llei penal del menor fins al punt de rebaixar l’edat penal als 12 anys.

Actualment un menor no té edat penal fins als 14 anys, encara que els joves compleixen les penes en centres d’internament i no entren a la presó fins complerts els 18 anys.

En aquest cas el PP fa una proposta radical i perillosa contrària als convenis internacionals sobre els drets dels nens, enfocada més a polítiques repressives que a educatives i que va en contra dels principis que inspiren el dret penal espanyol de reinserció social de les persones que han comès delictes, i especialment si aquestes són menors que per la seva edat estan en ple procés de formació.

El cas de Ruanda

2008-02-12T20:43:00.000+01:00

El principi de justícia universal o de jurisdicció universal que des del 2005 s’aplica en el dret penal espanyol permet investigar i perseguir delictes comesos per ciutadans espanyols o estrangers quan són considerats com a genocidi, terrorisme, crims de guerra o crims de lesa humanitat. El jutge de l’Audiencia Nacional Fernando Andreu ha aplicat aquests principis a l’hora de processar i dictar ordre de crida i cerca internacional contra 40 militars i dirigents polítics del govern de Ruanda perquè entre el 1994 i el 2000 van portar a terme un extermini sistemàtic de l’ètnia hutu amb la finalitat d’aconseguir el poder, i també per haver instaurat un règim de terror, amb tortures i crims contra la població civil.

Entre els quatre milions de morts durant aquest període a Ruanda, destaquen els assassinats, la tortura i la desaparició de nou ciutadans del missioner empordanès Joaquim Vallmajó i la cooperant de Manresa Flors Sirera. Aquestes morts originen en part la querella presentada el 2004 contra dirigents del Front Patriòtic Ruandès. Durant gairebé quatre anys les entitats que van impulsar la demanda han treballat incansablement col·laborant en la investigació, anant a buscar proves i testimonis a Ruanda, posant en perill la seguretat d’algun dels seus membres, amb la finalitat no tan sols de fer justícia sinó també de cercar la veritat del que va passar realment, per tal que no quedin en la impunitat els responsables dels crims i es posin els fonaments per a la reconstrucció del país en pau.

Cal també que la cooperació internacional es posi en marxa per lluitar contra la impunitat dels criminals i que la Unió Europea i l’ONU, que sovint s’omplen la boca amb els conceptes «justícia» i «drets humans», siguin conseqüents i responguin amb fets ajudant a capturar els autors del genocidi.

El video censurat pel govern espanyol

2008-02-06T20:16:00.000+01:00

El govern espanyol censura campanyes internacional que denuncien la vulneració dels Drets Humans arreu del món. L'ONG Amnistia Internacional ha estat víctima d'aquesta política covarda de l'executiu de Zapatero i ha acusat el govern espanyol de practicar la censura prèvia per obstaculitzar l’emissió gratuïta d’un espot en els canals estatals de televisió des de fa vuit mesos.

Segons l’organització, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç nega el caràcter de servei públic de l’anunci, cosa que impedeix la seva gratuïtat, i n’obstaculitza l’emissió esgrimint raons polítiques, ja que consideren que l’anunci fa publicitat política. Però pel director d’Amnistia Internacional a l’Estat espanyol, Esteban Beltrán, «aquesta qualificació vulnera la comunicació lliure d’informació veraç i la prohibició de la censura prèvia».

L'espot que convido a veure i divulgar al màxim a tot arreu, és un muntatge audiovisual de diferents dirigents polítics (Fidel Castro, George Bush, Mahmud Ahnmadinejadi Hu Hintao) citant un article de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Premsa obrera

2008-01-30T10:06:00.000+01:00

Fins a mitjan febrer, el Col·legi de Periodistes de Girona acull l'exposició ''Solidaridad Obrera', 100 anys de premsa anarcosindicalista (1907-2007)', dedicada al centenari de la 'Soli', publicació portaveu de la CNT a Catalunya. En el marc dels actes del centenari de la revista 'Solidaridad Obrera', la CNT i AIT de Catalunya i Balears van organitzar el 2007 aquesta exposició gràfics, que sintetitza els cent anys d'existència de la revista.

Es una mostra de com s'ha fet determinada premsa en el nostre país i alhora fa un repàs a una part de la història del periodisme a casa nostra.

Més informació:

Diari de Girona, Gironainfo.cat, El Punt, 3cat24.cat.

Una professió fantàstica

2008-01-25T20:16:00.000+01:00

Un total de 135 informadors van serassassinats durant 2007 i altres 37 van morir accidentalment mentre exercien la seva professió, segons el balanç anual difós per laFederació Internacional de Periodistes (FIP).
Les xifres de 2007 són superiors a la mitjana històrica, però no a les de 2006, any en el qual van morir assassinats 155 reporters i que la FIP va definir com el més sagnant de la història del periodisme.

Si s'ha de jutjar per les estadístiques, el perill potencial que afronten els treballadors dels mitjans de comunicació varia molt en funció d'on exerceixin la seva professió.
L'informe recull que a Àsia va haver 31 morts violentes, a Llatinoammèrica 18, i a Àfrica, 14, però no cita cap crim la Unió Europea

El Tractat de Lisboa, sense referèndum

2007-12-17T20:03:00.000+01:00

Els diputats europeus d’extrema dreta van intentar boicotejar fa pocs dies la sessió del Parlament Europeu en què es va proclamar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió. Aquests parlamentaris, la majoria euroescèptics, però també els d’Esquerra Unitària Europea, reclamen la convocatòria de referèndums per aprovar el Tractat de Lisboa, que ha substituït el projecte de tractat constitucional europeu, i que es va signar en l’última cimera de caps d’estat i de govern celebrada la setmana passada.

Els perills dels referèndums

Qui convoca un referèndum ho fa per guanyar-lo, i si en té cap dubte no el convoca. Això és el que ha passat amb el Tractat de Lisboa. Després de la greu crisi institucional que va passar la UE amb el rebuig de la Constitució Europea, a Holanda i França, els mandataris europeus han optat per evitar riscos i, a banda d’Irlanda, cap altre estat de la UE portarà a referèndum el nou tractat europeu signat la setmana passada a Lisboa. Seran els parlaments de cada estat qui els aniran ratificant al llarg del 2008, i a petició del president de la Comissió, Durão Barroso, si pot ser ràpid, no fos cas que hi tornés a haver problemes.

Mitja Europa enganyada

El problema és que en més de divuit estats membres de la UE es va ratificar en referèndum un tractat constitucional europeu, que no ha entrat ni entrarà mai en vigor. No deixa de ser xocant que allò que van aprovar els ciutadans en aquests estats s’hagi aparcat i que allò que el 2009 entrarà en vigor sigui una altra cosa, sobre la qual els ciutadans no han tingut cap oportunitat d’opinar. Tampoc s’ha donat cap explicació als ciutadans del perquè d’aquest canvi. Després els europeistes es pregunten el perquè de l’escàs interès dels ciutadans per les qüestions europees i la baixa participació en les eleccions al Parlament Europeu.

Brown no es pot fer l’orni

El primer ministre britànic, Gordon Brown, va ser el gran absent dijous de la cerimònia solemne al monestir dels Jerónimos de Lisboa per signar el nou tractat europeu. Brown, que és el líder europeu més euroescèptic, s’ho va fer venir bé per arribar tard a la cerimònia –caldrà veure quin paper juga en el moment en què la cambra dels comuns i dels lords hagin de ratificar el Tractat de Lisboa–. El fet és que no va poder delegar la signatura i ho va haver de fer a la tarda en solitari. Un gest d’aquesta mena en política no és cap anècdota i té molt significat.

La UE planta cara a Bali

Per primera vegada la Unió Europea s’ha mantingut unida i ferma i s’ha enfrontat clarament amb els Estats Units. Ha estat en el transcurs de la cimera sobre el canvi climàtic que s’ha celebrat a Bali. Els europeus, en vista de l’actitud absolutament tancada dels representants nord-americans a fer cap pas per arribar a un acord sobre la lluita contra el canvi climàtic, van amenaçar els EUA de boicotejar la reunió dels grans països sobre el clima que ha convocat Georges Bush a Hawaii.

Unir abans que dividir

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha parlat molt clar des de Brussel·les a l’hora d’explicar quin és el posicionament del govern espanyol sobre el futur de Kosova. Zapatero va dir que el seu govern és «més partidari d’unir abans que dividir». Se suposa que volia dir que és més favorable a «unir» Kosova a Sèrbia, que no pas propiciar la independència d’aquesta regió. Amb tot, va aclarir que se sumarà al posicionament comú i unitari que adopti la UE sobre el futur de Kosova.

Enllaços recomanats sobre el tema:

UE: Eppure, si muove de Raül Romeva

Washington félicite Bruxelles de Jean Quatremer

Consell Europeu 14/12/2007.Conclusions de la presidència

Tractat de Lisboa, aspectes claus Patronat Català

Nuevo Tratado de Lisboa: más poder para los ciudadanos

El Tratado de Lisboa, cambios y novedades. Euronews

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea (les perles europees del dilluns) d'El Punt (17/12/2007)

La comunicació de la justícia

2007-12-13T10:54:00.000+01:00

Comunicació i justícia. Són dos móns molt diferents.
La Justícia possiblement no ha necessitat tant dels periodistes com aquests de la justícia, tret –és clar– d’aquells casos en què alguns jutges han estat volgudament, en aquests darrers anys, el centre d’atenció mediàtic.

Els periodistes ens em hagut de buscar la vida per aconseguir alguna informació entre les sales i els passadissos dels jutjats, on, per cert, ara sembla que també s’intenta acotar la nostra feina, (tot i que reconec que en ocasions excepcionals quan es forma el núvol de cameres i micros se’ns pugui veure com una mena eixam d’abelles)

Està clar que la informació que genera la justícia està relacionada amb el món dels successos, i els mitjans de comunicació hi acudim com a una primera font d’informació.
Perquè informar és la nostra feina, una tasca que jo entenc com a vital en una societat democràtica, com a garant d’un dret fonamental com és el de rebre informació (Art. 20 de la Constitució espanyola). I –no ens enganyem– informar és un requisit gairebé imprescindible per la formació de l’opinió pública.

El mes de novembre passat, a Barcelona, van tenir lloc unes jornades sobre la percepció de la inseguretat i els mitjans de comunicació. (Per cert, ens hi va convidar expressament Joan Boada, perquè aprenguéssim a fer la nostra feina, després de rebre la mosca Borda del Col·legi). En aquestes jornades, Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, va parlar de la informació sobre el funcionament del sistema penal i de la realitat de la delinqüència, en els següents termes:

“La informació sobre successos criminals afecta, en ocasions, el funcionament de les institucions públiques, com s’ha posat de manifest, per exemple, en la corrupció municipal destapada a Marbella, i amb això entra dins de l’interès general. Alhora, els mitjans són l’escenari de múltiples debats sobre els límits del sistema punitiu, debats per altra banda necessaris en una societat democràtica...”

Pot semblar que hi ha un cert paral·lelisme entre la independència judicial i la suposada objectivitat dels mitjans.
Però els mitjans de comunicació també es regeixen per criteris de mercat, en tant que són empreses de comunicació que competeixen unes i altres per obtenir beneficis.
Però els mitjans reflecteixen la veritat amb criteris que difícilment poden ser objectius en tot el seu procés, per causes diferents, com poden ser l’elecció dels temes que tenen interès periodístic i l’orientació de cada mitjà.

Sovint, i per atraure l’atenció de l’audiència i els lectors, els periodistes ens centrem en temes de delinqüència, i sobretot si hi ha violència. És clar que donem poca importància a qüestions com la reinserció o el bon funcionament de la justícia, (de la qual parlem bàsicament quan hi ha problemes).

La crònica de successos s’han convertit avui en una part substancial dels informatius i de les planes del diaris, i dóna un cert protagonisme a les víctimes (com en cas recent dels assalts dels encaputxats a diferents domicilis) cosa que en ocasions ens ha portat a donar una percepció que les respostes policials i judicials són excessivament benèvoles.
I potser sí que hi ha hagut un increment de les informacions en els mitjans que ha ajudat a crear aquesta percepció social d’inseguretat. I que això genera alhora friccions entre el món de la comunicació i el món judicial, però això no ens ha de condicionar a cap de les dues parts

(La premsa lliure i la independència del poder judicial són dues de les institucions més importants d’una societat democràtica).

En aquesta relació entre la comunicació i la justícia, com he dit abans, preval el dret que tenen els ciutadans a rebre informació, i és la manera d’entendre aquest drets i els seus límits on col·lideixen en ocasions el món judicial i el de la comunicació.

Exemples?
Només vull posar damunt la taula alguns casos que entenc que atempten contra aquest dret fonamental: Podem parlar del tancament dels diaris Egin i Egunkaria (no s’ha trobat res que justifiqués aquests tancaments, i un informe elaborat per un grup de juristes internacionals informa que el tancament d’aquest diaris viola la Constitució i el Conveni Europeu dels Drets Humans pel seu caràcter de desproporcionat.

Sense anar tan lluny. podem parlar del segrest de la revista El Jueves (una tipus d’actuació judicial que ens recorda etapes predemocràtiques)

I sense moure’ns de casa tenim aquí el cas de la crema d’imatges del rei i el lliure exercici de la professió periodística i el respecte al secret professional. Un fotoperiodista ha de poder treballar en llibertat, i no pot estar condicionat en l’exercici de la seva professió pel fet que després la justícia li demanarà les imatges que ha captat amb una finalitat molt diferent a la d’informar a la societat.

Vull recordar que Com a resposta a l’exigència a un periodista de lliurar unes fotos a la justícia, per primera vegada a Girona s’han arribat concentrar(a la Plaça del Vi) i en senyal de protesta gairebé un centenar de professionals de la informació.

Dit això, i ja per acabar, tret d’aquests casos, crec que hi ha una relació de certa fluïdesa entre els justiciables i periodistes. Que tots plegats intentem respectar les regles del joc, no escrites, i que pel fet que les vistes són públiques, per part del president de l’Audiència, Fernando Lacaba, crec que s’han donat facilitats als periodistes per accedir a les sentències i a certes dades judicials, (algú m’ha dit que això encara és força excepcional, cosa que confirmaria una manera d’actuar no massa oberta en de la majoria dels jutjats...)

En tot cas, esperem que la tendència positiva de l’Audiencia i en alguns jutjats s’incrementi en el futur.

Ennllaços recomanats:

El bloc de Miquel Diumé
Revista Engega de la Universitat de Girona
El Punt : La comunicació de la justícia
Diari de Girona : La comunicació de la justícia centra una ponència a la facultat de Dret

Un gran dia pels drets civils

2007-12-12T21:15:00.000+01:00

Encara que per a molts ciutadans hagi passat desapercebut, avui és un gran dia per Europa. A Estrasburg i en el Parlament Europeu s'ha fet la proclamació solemne de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió.

La Carta, a la qual el nou Tractat de Lisboa atorga caràcter jurídic vinculant en tota la Unió tret de Polònia i la Gran Bretanya, recull per primera vegada el conjunt de drets civils, polítics, econòmics i socials dels ciutadans de la UE.
La Carta, redactada en 2000 per una convenció de parlamentaris i representants governamentals, es basa en la tradició constitucional europea i en convenis internacionals.

Dividida en sis capítols -dignitat, llibertat, solidaritat, igualtat, ciutadania i justícia-, compendia drets ja consolidats en el patrimoni internacional, com la vida i la dignitat, la prohibició de la tortura, les llibertats de pensament, expressió o reunió, la no discriminació, la propietat o la tutela judicial. Recull també el dret a la protecció de dades, la bioètica.

Geli i l'Hepatitis C

2007-12-10T12:40:00.001+01:00

La consellera Marina Geli pot dir missa si vol però no pot donar per tancar un cas com el contagi de l'hepatitis C a tres nens en un centre public de sanitat, ni afirmar que no hi ha culpables.

En aquest cas la consellera hauria de ser més humil i assumir les responsabilitats que comporten el càrrec i demanar excuses als pacients afectats i a les seves famílies, que hauran de viure durant anys si no tota la seva vida pendents d'un virus com l'Hepatitis C que no patien quan van confiar la seva salut a la sanitat pública del país.

Hi ha responsabilitats de l'Administració catalana. L'Hepatitis C no es transmet per l'aire, sinó pel contacte directe de sang amb sang o pel contacte de la sang del pacient amb algun estri quirúrgic o mèdic que havia estat infectat anteriorment i que després s'ha utilitzat sense les precaucions necessàries. Avui i des del 1989, en que es va conèixer oficialment l'existència d' aquesta malaltia crònica com a hepatitis C, la seva transmissió o contagi, ja no és fruit de cap accident, es tracta d'un cas de negligència mèdica o sanitària.

Enllaços i més informació sobre aquest cas:

Hepatitis C i la multicausalitat

2007-12-07T21:19:00.000+01:00

La consellera de Sanitat de la Generalitat, Marina Geli, ha assegurat que el contagi d'hepatitis C de tres nens d'entre 3 i 12 anys que se sotmetien a hemodiàlisi a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona "és un tema accidental" i afegeix "Crec que no trobarem com va passar" perquè "forma part de la multicausalitat.

CiU i el PP ja han demanat que s'obri una investigació sobre aquest contagi d'hepatitis C. La resta de grups, els del govern, callen. Cal que es demanin responsabilitat polítiques, i que no ens oblidem que no és la primera vegada que es produeix un contagi d'hepatitis C a casa nostra.
Fins ara el cas més greu en l'àmbit de la sanitat catalana es va produir al 2001 amb el contagi amb aquest virus de 13 persones a l'Hospital de Figueres.

En tots els casos es diu que es molt complicat esbrinar l'orígen de la infecció que condemna als afectats a patir un autèntic calvari, que els pot deixar seqüeles irreparables en un òrgan vital i en els pitjor dels caos els pot arribar a produir la mort.

Els polítics han de respondre, davant la societat i les l'Administració, com a tal ho haurà de fer judicialment davant de les famílies afectades que entenc i animo ha presentar demandes civils al jutjat, que determinarà fins a on hi ha hagut negligència.

No hauria d'actuar la Fiscalia, en un cas com aquest que crea alarma social? Parlem de nens.
No oblidem que al País Valencià un metge anestesista va contaminar amb aquest virus a més de 270 pacients.

Acomiaden un periodista d' El Mundo

2007-12-05T20:12:00.000+01:00

El periodista Fèlix Martínez ha estat acomiadat del diari El Mundo que dirigeix Pedro J.Ramírez, per escriure un article en el qual criticava als neofeixistes que van commemorar el darrer 20-N lloant al dictador Francisco Franco i a Primo de Rivera en un acte que es va celebrar a la l'emblemàtica plaça de Oriente de Madrid. Les crítiques que feia el periodista al dirigent de l'extrema dreta espanyola, Blas Piñar no han agradat a Pedro J. Ramírez, que ha acomiadat al seu redactor en cap a Catalunya.

Tot i reconèixer que en l'article es passa de voltes i que hi discrepo en les formes i el llenguatge, des d'aquesta bitàcola us convido a visitar com a mostra de solidaritat el bloc de Félix Martinez on podeu llegir íntegre l'article “La nostalgia de los malvados”, que ha provocat el seu acomiadament. Si voleu també hi podeu deixar algún missatge de suport per contrarestar les continues amenaces i insults que ha rebut aquests darrers dies.

Vides minades, deu anys

2007-12-05T09:16:00.000+01:00

En les imatges que rebem avui dels principals conflictes del món hi ha una gran dependència de les grans agències d’informació, la nord-americana Associated Press, la britànica Reuters i la francesa France Presse, amb el que significa de dependència. Això fa que la majoria de diaris publiquin cada dia les mateixes imatges. Pels rotatius enviar fotògrafs els suposa una despesa que no consideren necessària, cosa que empobreix quan no anul·la a la pràctica les seccions de fotografia d’alguns diaris.

Hi ha una tendència a la imatge única, a una sola fotografia. Als diaris s’està potenciant la foto única i deixen els reportatges fotogràfics amplis per als magazins del diumenge o les revistes. .
Per tot plegat els grans fotoperiodistes han buscat alternatives i treballen en llibres o en exposicions, un fenomen que ha proliferat a tot Europa. Eancara que també trobem sensacionals webs a Internet.

He volgut dir això abans de presentar a Gervasio Sánchez, perquè tots tinguem una idea de la situació del fotoperiodisme avui. Però sortosament a banda de Gervasió, a l’Estat espanyol tenim grans fotoperiodistes com Sandra Balcells, Javier Bauluz, Celmente Bernard, Paco Elvira, Cristina Garcia Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa o Enric Folgosa Martí, entre altres

De Gervasio Sanchez, que puc dir que ja no sabeu. Que ha treballat durant molts anys com a fotoperiodista independent, tot i que manté una estreta relació amb el diari Heraldo de Aragón. La seva tasca professional l'ha desenvolupat sempre en zones de conflicte i pel que tinc entès ho ha fet com una opció personal col·laborant entre d’altres amb la BBC, la Cadena Ser o La Vanguardia. Ha cobert la majoria de conflictes armats des del 1984, a (Amèrica Llatina, Sierrra Leona, Àfrica, Àsia o Bòsnia) sempre amb una gran sensibilitat social i humana, amb la idea de donar a conèixer al món i denunciar els horrors de la guerra. Només cal veure la seva obra gràfica amb els comentaris que ell mateix ha escrit, o haver escoltat alguna de les seves cròniques radiofòniques des de Bagdad a la Ser.

Ha publicat llibres fotogràfics com El cerco de Sarajevo (1984), Kosovo Crònica de la Deportación, Niños de la guerra, La Caravana de la muerte Las víctimas de Pinochet, Latidos del Tiempo.....

Finalment el projecte Vidas Minadas, és un exemple molt clar de la seva manera particular d’entendre el periodisme.

Els nens com a víctimes una constant en la seva obra. Tant en la primera edició de Vidas Minadas del 1997, la del 2002 “Cinco años despues” i aquesta que acaba de presenta. Vidas Minadas, 10 años despues.

Gervasió, ha seguit durant tots aquests anys, el drama de les víctimes de la guerra, denunciant amb les seves imatges, la vulneració que fan els Estats reiteradament dels tractats internacional contra les mines antipersona, uns perquè fabriquen i exporten aquestes mines o armes –com és el cas de l’Estat espanyol- i altres perquè les utilitzen.

Dimarts, 4 de desembre es vam presentar l'edició en català de Vides Minades, deu anys a la Casa de Cultura de Girona, amb Gervasió Sanchez, el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert i l'autor d'aquesta bitàcola.

Altres enllaços: Telenoticies , Avui, El Punt, Diari de Girona. El bloc d'en Fermí Sidera

El projecte Galileu

2007-12-03T12:18:00.000+01:00

Els estats membres de la UE han arribat a un acord per rellançar el projecte Galileu, el futur sistema europeu de navegació per satèl·lit. Amb aquest projecte, Europa vol tenir tecnologia pròpia independent del sistema GPS, l’homòleg dels Estats Units.

La rebequeria dels espanyols. L’acord per rellançar el Galileu es va tancar inicialment sense el suport del govern espanyol, l’únic estat que hi va votar en contra, però finalment dissabte es va afegir a la resta dels vint-i-sis estats membres de la Unió Europea, després que va rebre garanties que s’obrirà un centre de control en territori espanyol que treballarà en xarxa amb els altres dos centres previstos, a Alemanya i Itàlia, tot i que a diferència d’aquests dos darrers no tindrà finançament comunitari. La negativa inicial del govern espanyol a donar suport al projecte Galileu va crear molt de malestar en el si de la Comissió Europea. El comissari europeu de Transports, Jacques Barrot, va dir que no entenia la posició del govern espanyol, perquè d’aquí a l’any 2013 el centre de control espanyol tindrà les mateixes funcions que l’alemany i l’italià. El sistema europeu de satèl·lits Galileu tindrà una trentena de satèl·lits, i vol convertir-se en la competència del nord-americà GPS. El projecte estava aturat des de feia mesos.

Publicat a la secció les claus de la Unió Europea d'El Punt (o les perles europees del dilluns), el 3/12/07

Kosova i Catalunya

2007-11-30T21:14:00.000+01:00

El fet que les autoritats espanyoles amb un grup molt reduït de països de la UE s'hagin alineat al costat de Rússia alhora de defensar que Kosova quedi integrada dins Sèrbia, té una lectura molt clara. Sobretot si recordem que en el debat sobre el futur d'aquesta regió, Putín ha posat d'exemple Catalunya i el País Basc, com a territoris autònoms integrats dins d'un Estat.

El govern Zapatero ha estat un dels culpables que la UE s’hagi presentat dividida a la taula negociadora, cosa que no ha ajudat gens a que les autoritats de Sèrbia i Kosova hangin estat capaces d’arribar a un acord sobre el futur estatus del territori de majoria albanokosovar. Si abans del 10 de desembre no hi ha acord, Kosova ha anunciat que declararà unilateralment la seva independència a l'espera que el Consell de Seguretat de l’ONU actui, i Sèrbia ha amenaçat, en represàlia, d’imposar un bloqueig econòmic a la regió. Si tot plegat al final acaba amb violència, quin trist paper el del govern espanyol!

Sobre aquest tema recomano visitar el bloc de Im-Pulso

Els 15 anys de la "Cati", a Girona

2007-11-29T11:02:00.000+01:00

La seu gironina del Col·legi de Periodistes acull fins el dia 11 de gener del 2008 l’exposició 15 anys de Catalunya Informació.

Una mostra molt vinculada al món de la comunicació per tot el que ha significat i representa aquest projecte radiofònic en la història del periodisme català. Catalunya Informació, la “Cati” com es coneix entre els col·legues, com a projecte comunicacional, diguem-ho clar, és i ha estat una bona eina pels periodistes. Tots fem la nostra feina en el camp de la informació, i com a professionals cada dia tenim més eines per informar, (agències, internet, etc..) i en ocasions quan no bevem directament de la font de la notícia, tenim Catalunya Informació, com una eina més, que ens ha servit i ens serveix per conèixer el moment immediat d’aquella història que com a professionals també anem seguint, però a un ritme diferent.

A banda d’aquesta informació de minut a minut i durant les vint-i-quatre hores al dia, la “Cati” també ha fet una aposta per a la proximitat local i comarcal.

En la mostra s’intenta plasmar la realitat d’una emissora que sembla feta i pensada per als addictes i malalts de la informació. Es tracta d’una exposició amb un format diferents que aprofita les noves tecnologies perquè el visitant pugui fins i tot conèixer les mateixes entranyes de la “Cati”.

Revolta a França

2007-11-28T21:09:00.000+01:00

La revolta juvenil a la perifèria de París provocada per la mort, la setmana passada, de dos adolescents a Villiers-le-Bel és molt similar a la que va haver-hi el 2005 quan es van cremar centenars de vehicles als barris de la perifèria de les grans ciutats de tot França. Després d'allò no es van aplicar mesures socials per resoldre el problema i ara només a fet falta una excusa perquè tornessin a sortir al carrer grups de joves que viuen sense cap expectativa de millorar en aquests suburbis, on predomina l’atur la misèria i la violència. A més hi ha versions diferents sobre qui i com es va produir el fatal accident de la setmana passada, almenys això és el que informa Liberation, Le Monde o Le Figaro.

Fa dos anys, Nicolas Sarkozy, aleshores ministre de l’Interior, va fer front a aquella revolta amb poc encert i va qualificar de xusma els manifestants. Ara, com a president de França, no ha mostrat tampoc cap sensibilitat envers als fills de la immigració -de segona o tercera generació- i un altre cop s'ha mostrat dur en contra dels manifestants. El nou president de França si no vol que aquest brots de violència es vagin repetint periòdicament haurà de donar una resposta urgent i creïble a les demandes d’aquests barris, on impera un sentiment d’abandonament, i aportar-hi solucions socials contundents i eficaces.

Aznar vist des d'Amèrica

2007-11-19T19:07:00.000+01:00

S'ha frivolitzat molt sobre la intervenció de Zapatero i Joan Carles I en la cimera Iberoamericana. Però si realment teniu interès en saber més coses entorn a l'incident i de com s'ha vist a la televisió de Veneçuela i a Cuba, entreu en aquest enllaç i ja en treure les conclusions vosaltres. Cubainformación.tv
Entorn a la informació lliure a la xarxa, cada vegada més controlada i vigilada, podeu veure que en diuen a les Jornades per la llibertat d'expressió i la cultura lliure a Internet. Recordem el paper que han jugat Google o Yahoo.. Llibertat a la xarxa

Prestige

2007-11-15T11:50:00.000+01:00

Cinc anys després del naufragi del petrolier Prestige que va causar la marea negra més gran de la història a les costes espanyoles, la catàstrofe s’ha superat, malgrat algunes seqüeles i que encara no s’ha fixat cap data per al judici. El cas és en mans d’un petit jutjat del poble gallec de Corbión, que amb pocs mitjans s’ha encarregat d’un procediment de gran envergadura amb milers d’afectats.

Tampoc s’ha avançat gaire en les mesures de seguretat per evitar que un accident d’aquestes característiques es torni a produir. Continuen navegant per la zona grans petroliers sense un control mínim.

Tampoc s’ha habilitat, ni construït cap port d’abric per acollir els bucs amb problemes, fet que minimitzaria les conseqüències d’una altra catàstrofe ecològica.

Cinc anys després, tant la justícia espanyola com la resta d’administracions encara tenen molta feina per fer, uns hauran de determinar qui o quins són els culpables de tot plegat i demanar-ne les responsabilitats civils i penals, i els altres han de posar en marxa sense demora les mesures perquè un desastre com el del Prestige no es torni a produir mai més.

La sentència contra El Jueves

2007-11-14T21:25:00.000+01:00

No accepto, ni respecto, ni puc entendre de cap manera que en un Estat democràtic es pugui donar una sentència condemnatòria contra els autors d'una caricatura de la família real espanyola, publicat a la revista El Jueves, de la mateixa manera que tampoc he acceptat, ni entès mai les condemnes que s'han fet des del món islàmic contra els autors de les famoses vinyetes al·lusives a Mahoma. Suposo que tot plegats és una qüestió divina que depassa l'enteniment dels pobre mortals. En un cas, un ha esdevingut rei per inspiració divina si ens remuntem a les arrels borbòniques. En l'altre cas, el de Mahoma, està més clar que els suposats ofesos, consideren que s'ha insultat l'enviat d'Alà, el seu Déu.

Potser caldria cercar algunes de les sentències dictades pel gran inquisidor Tomás de Torquemada per entendre la de l'Audiencia Nacional contra El Jueves.

De moment la secció catalana de Jutges per la Democràcia ja ha manifestat la seva preocupació davant la sentència condemnatòria als humoristes gràfics de la revista El Jueves per un delicte d’injúries, en considerar que «decisions com aquestes suposen una limitació a la llibertat d’expressió, principi i valor fonamental que ha de orientar l’aplicació i interpretació de les lleis, i en la qual es comprèn tant el dret a la crítica com a la sàtira, que és el que s’ha exercit en aquest cas.» En la mateixa línia s'ha pronunciat el Col·legi de Periodistes de Catalunya en reclamar un canvi en el codi penal espanyol, en el sentit de que les injúries a qualsevol ciutadà «haurien de ser tractades per igual en l’ordenament jurídic».

Respectem als nostres avis

2007-11-08T01:47:00.000+01:00

La societat actual ens està portant a haver de posar una especial atenció en fenòmens com l'anomenada violència de gènere i la xenofòbia, però també en un altre tipus d’irracionalitat, que pateix la gent gran, sovint víctima de maltractaments. Dissortadament, centenars d'avis catalans pateixen agressions físiques o psicològiques sense que els mitjans ens en fem ressò. Es tracta d'un fenomen en què els periodistes hem d’incidir, encara que les informacions sobre aquests casos no suposin un increment de vendes ni d'audiència. No es tracta només d'informar, sinó també d'opinar, analitzar i reflexionar. I també de prendre consciència quan parlem d'aquestes qüestions amb el respecte i el rigor deguts i amb molta cura a l'hora d'utilitzar el llenguatge. Entenc que aquesta ha de ser, en part, l'aportació dels periodistes al Protocol sobre la Gent Gran a les comarques gironines, un memoràndum per evitar els abusos i perquè tots plegats tinguem una guia orientativa. Al Col·legi de Periodistes treballem en benefici del prestigi i la credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans.

Per això reprovem el cas d’excessiu protagonisme que està tenint als mitjans l’autor de la salvatge agressió a una jove equatoriana, pel que suposa d'exaltació de comportaments deplorables i delictius. No podem convertir la violència en espectacle informatiu.
Per aquestes motivacions i altres, al Col·legi secundem iniciatives com les del Protocol de la Gent Gran.

Mosques de la informació 2007

2007-10-29T19:34:00.000+01:00

Avui és una d'aquelles poques vegades en què una majoria dels periodistes gironins ens hem posat d'acord en alguna cosa.

De fet, ha estat en una decisió democràtica i en forma de votacions la que ens porta a atorgar un reconeixement a altres actors socials, motivat per la seva relació amb el nostre ofici. I ho fem amb dues mosques que plasmen dues maneres diferents d'entendre i atendre la nostra professió: Són la mosca borda i la mosca grossa.

Però lliurarem també aquest guardó amb altres mosques per motius molt diferents i com a reconeixement d'una feina ben feta. Així avui fem els honors a dos personatges que han sabut convertir allò que va començar sent un xiringuito, en una cala perduda de la Costa Brava, en el millor restaurant del món, a més premiem la trajectòria professional d'un company que durant 40 anys i darrere d'una càmera ens ha mostrat els millors i pitjors moments de les nostres comarques, i també reconeixem un projecte de periodisme solidari que es fa casa nostra.

Les mosques són tot un símbol de les llegendes gironines i de la ciutat de Girona,
Les escultures que lliurem avui són obres originals de l'artista garrotxí Quim Domene que els ha fet amb gran enginy. I dic enginy per la manera com va interpretar el nostre encàrrec. Domene en va dir:
“Nois, Jo us veig als periodistes com unes mosques emprenyadores, però això
agafeu-vos-ho amb humor, la meva idea m'ha portat a fer un matamosques. “
(Si ens veu com a mosques ) Suposo que és per allò de matar el missatger!!

Això que Domene va dir amb gràcia i humor i amb tota la seva estima per a la professió, no deixa de ser ( en part) una realitat. Sovint, els periodistes fem nosa i quan no és així és perquè (en ocasions) se'ns vol utilitzar.

L'exemple el tenim amb el que va passar aquí a Girona fa unes setmanes, amb una clara violació del secret professional necessari per preservar el dret fonamental a la llibertat d’informació.

Es va obligar als periodistes a lliurar al jutge imatges captades d'una manifestació, la cosa com ja sabeu va acabar amb la compareixença d’un fotoperiodista davant de l'Audiencia Nacional a Madrid.

Els periodistes hauríem de ser garants de la llibertat d'expressió i d’ informació, uns drets que són de tots els ciutadans i que per a nosaltres signifiquen un deure que no podem trair.

Per això des del Col·legi de Periodistes treballem tots plegats en benefici del prestigi i ला credibilitat de la professió, per guanyar-nos la confiança dels ciutadans, per fer-nos respectar pels poders polítics i econòmics, i per ser independents respecte a tot tipus d'interessos aliens al món de la informació.

Deixeu-me abans d'acabar que recordi la memòria, de Josep Maria Huertas, el qual, fins al passat mes de març, va ser el nostre degà, i que reivindiqui el seu periodisme, el dels valors. Aquell periodisme d'en Huertas s'ha de recuperar. Han passat els anys de la transició, de la llei Fraga, però dissortadament hi ha tics del poder que encara no han desaparegut, la paraula censura i la reivindicació de la llibertat d'expressió i d'informació són mes vigents que mai i, si no, només ens hem de remetre al cas del segrest de la revista satírica El Jueves o cas de les fotos de Girona que he citat abans.........

Amb tot, alguns avenços hi ha hagut, en aquest camp, perquè, tal com deia el nostre col·lega i humorista Jaume Perich:

“ Gràcies a la llibertat d'expressió avui ja és possible dir que un governant és un inútil sense que ens passi res । Al governant tampoc”.....

Text de la intervenció durant l'acte de Mosques de la Informació 2007 de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

La llibertat a la xarxa, amenaçada

2007-10-05T20:58:00.000+02:00

Una altra vegada la llibertat d'expressió està en perill i ara a Internet.
Els Ministre de Justícia i Interior de la UE van debatre en la darrera cimera que han celebrat, la possibilitat de censurar i eliminar aquelles planes web que ensenyin com es fabriquen bombes i aquelles webs que afavoreixin el terrorisme. De fet la utilització de terrorisme en aquest post que esteu llegint o la recerca de temes relacionats amb el terrorisme, encara que sigui amb finalitats periodístiques, queda enregistrat en el google que col·labora amb les autoritats dels EUA.

El tema és greu perquè el concepte afavorir el terrorisme té moltes lectures i apreciacions polítiques, tot depèn de la perspectiva des de la qual es miri i qui ho decideixi. La UE en aquest tema pot caure en el parany de la utilització del terrorisme per tancar webs i blogs ingrats i crítics amb el sistema. El qual suposaria un atemptat gravíssim a la llibertat d'expressió i a la mateixa Carta de Drets Fonamentals que proclama la Unió.

El seny i l'Audiencia Nacional

2007-10-02T14:15:00.000+02:00

Els grups municipals del PSC, ICV-EUiA i CiU a l'Ajuntament de Girona per boca de l'alcaldessa de la ciutat Anna Pagans, s'han pronunciat sobre la crema de fotos del rei i també sobre l'actuació policial i judicial que va obligar a un fotògraf a lliurar imatges de les manifestacions antimonàrquiques al magistrat de l'Audiencia Nacional, Fernando Grande-Marlaska. Aquestes tres formacions polítiques han afirmat que en aquest afer no hi ha hagut seny pels qui pretenen convertir aquest acte en un delicte de greus conseqüències per a les persones imputables o retallen a un periodista la llibertat d'informació exigint imatges que han d'estar emparades pel secret professional, i afirmen que està «fora de lloc i de mesura» la reacció de la fiscalia i de l'Audiencia Nacional.
ERC que no es va sumar al comunicat institucional s'ha pronunciat per boca del seu diputat al Parlament Pere Vigo qui ha mostrat públicament el seu rebuig al fet que el fotògraf Jordi Ribot hagi estat «obligat» a entregar les fotografies, condemna que no ha fet la portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Girona, Cristina Alsina.
Paral·lelament el president de la patronal gironina FOEG, Joan Fausto Martí, va dir ahir que si bé es lleig cremar coses, entén la reacció dels joves en les seves protestes antimonarquiques. Aquestes declaracions tenen el seu interès perquè resulta que la FOEG es qui va organitzar la visita del Rei a Girona, que va provocar les protestes dels independentistes amb totes les seves conseqüències.

(A la foto es veu Jordi Ribot entrant a la comissaria dels Mossos de Girona, per entregar les fotos.. L'autor i propietari de la imatge es LLUIS SERRAT)

Llibertat d'informació

2007-10-01T20:52:00.000+02:00

Anar de visita a l'Audiencia nacional de Madrid, no és una experiència gaire recomenable. Hi vaig anar per acompanyar i donar suport a un fotoperiodista, Jordi Ribot, a qui la polícia catalana primer i el jutge després li van demanar que traís els seus prinicpis étics i els lliurés material realirzat per un treball periodístic, per ser utilitzat en una investigació judicial.

Es tractava d'aconseguir la col·laboració dels periodistes per perseguir un delícte polític i ideològic.

Recordo que era en l'etapa de la dictadura franquista que la policia anava a les redaccions dels diaris a reclamar fotos per identificar manifestants. Bé els Mossos d'Esquadra, no són tan originals, en aquest cas han actuat com es fa en els règims no democràtics.

Gairebé sota l’ombra de la immensa bandera espanyola que oneja a la plaça Colón de Madrid, el grup d’independentistes catalans que van donar suport ahir a Enric Stern van ser rebuts amb insults i visques a Espanya per part d’un grup de nacionalistes radicals espanyols. Eren passades les onze del matí i això succeïa mentre el lletrat gironí Benet Salellas intentava explicar als periodistes la declaració que havia fet el seu defensat davant Pedraz. En el mateix moment i a uns 150 metres, a l’Audiencia Nacional, el fotògraf Jordi Ribot era interrogat per Fernando Grande-Marlaska. El fotoperiodista, que tenia el suport jurídic i institucional del Col·legi de Periodistes de Catalunya i d’altres d’organitzacions com la Federació d’Associacions de Periodistes, es va emparar en el dret a informar i en el secret professional. El magistrat el va inquirir: «Vinga! Pensa lliurar les fotos o no?». L’alternativa era incórrer en un delicte greu de desobediència a l’autoritat judicial. Enmig de la declaració, el jutge no es va estar d’insinuar la possible simpatia del fotògraf amb els independentistes. Un cop Ribot va dir: «Sí, vull», va ser advertit, per si de cas, que pot incórrer en un delicte si manipula les fotos. El jutge desconfia de Ribot però vol les seves fotos.

La cita era al mas d’Andorra

2007-08-28T21:06:00.000+02:00

El mas d’Andorra de Fortià, propietat d’un empresari empordanès que comercialitza cereals i que va ser assaltat fa pocs dies per tres encaputxats, té una història particular. El mas d’Andorra, que ha estat restaurat fa poc, a finals del anys setanta va ser una illa de llibertat, una escola de democràcia. El mateix espai que fa més de trenta anys era obert a tothom, i que de ben segur figura en els arxius de la brigada politicosocial com un lloc per vigilar i on a cap lladre se li hauria ocorregut apropar-se, avui, com ha explicat la Tura Soler, és un autèntic búnquer pel que fa a mesures de seguretat: té alarmes, càmeres de seguretat i portes blindades a l’interior. I tot i això ha estat assaltat.
En la mateixa masia on ara s’agraeix qualsevol presència policial, abans s’intentava evitar que la policia o la Guàrdia Civil s’hi acostés per a res. En aquella època era una masia que quedava amagada, la vegetació i els arbres impedien que es veiés des de la carretera. Era el lloc ideal per fer-hi qualsevol reunió clandestina, o almenys això és el que es pensaven els ingenus activistes de l’època. Perquè, no ens enganyem, el trànsit inusual que generava una reunió de l’oposició democràtica de l’Alt Empordà esverava mig poble de Fortià, sobretot quan algun despistat, a més, es perdia pel poble i demanava als veïns on era Andorra.
Aquesta masia, que continua sent propietat de la mateixa família, aleshores estava llogada a un conegut periodista empordanès que treballava a Barcelona, i aquest deixava la clau a uns amics. És així com Just Manuel Casero i Carles Causa (PSUC), que eren amics de Jaume Guillament, van aconseguir un espai fantàstic i suposadament camuflat per celebrar les primers reunions de l’Assemblea de l’Alt Empordà –que era, per dir-ho d’alguna manera, la branca comarcal de la plataforma unitària de l’oposició democràtica o Assemblea de Catalunya–. En aquelles reunions, que també es van celebrar al santuari de la Salut de Terrades i a una altra masia de Vilamacolum –propietat del matrimoni Jordi Geli i Maria Àngels Anglada–, entre altres llocs, hi va passar molta gent, alguns, com Ernest Lluch, Esteve Ripoll, Eduard Puig Vayreda, Narcís Oliveras després, es van dedicar a la política.
Però la història del mas d’Andorra també està lligada al món del periodisme català, Josep Maria Huertas Claveria també l’havia freqüentat en la mateixa etapa de la transició, amb altres companys de professió que després van dirigir diferents mitjans de comunicació.

Escòcia, una lliçó per Catalunya

2007-08-23T11:32:00.000+02:00

L’anunci del govern nacionalista escocès que prepara la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia no ha estat cap sorpresa. El primer ministre nacionalista, Alex Salmond, ja va dir quan va guanyar les eleccions que durant els primers cent dies de govern presentaria el seu pla per fer d’Escòcia un estat sobirà.

En l’informe de cinquanta planes titulat Decidim el futur d’Escòcia: responsabilitat i independència en el món d’avui s’estableixen les bases per començar a negociar amb els altres partits i el Regne Unit.

L’objectiu és convocar un referèndum sobre la independència el 2010. Es preveuen tres escenaris possibles: un augment moderat de transferències al Parlament de Holyrood, l’autonomia fiscal completa i la separació.Es tracta d’un procés que malgrat l’oposició que ha generat se segueix per la via democràtica del diàleg amb totes les parts, i en aquest cas el govern britànic ha dit que respectarà tot allò que es decideixi democràticament.

Si recordem una promesa similar de Zapatero sobre l'Estatut de Catalunya, està clar que aquest debat és impensable a l’Estat espanyol, on no es va respectar ni l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, ni el que després va aprovar el poble català en referèndum, el text del qual ha de ser sancionat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El procés que ha iniciat Escòcia és molt interessant per a Catalunya, perquè és impulsat des d’un govern nacional (no estatal) i perquè, a diferència del Quebec, la independència d’Escòcia crearia un precedent molt important d’escissió dins un estat membre de la Unió Europea. Tiraria per terra les pretensions espanyoles i franceses d’impedir que una nació dins d’un estat membre de la UE pugui optar per la sobirania i convertir-se en un estat més d’Europa. Caldrà seguir molt de prop des de Catalunya el camí que segueix Escòcia cap a la independència.

El jazz a l’hora del jaç

2007-08-19T20:32:00.000+02:00

Llegendes musicals com ara Elvis Costello es poden veure i escoltar a La 2 en el programa Conciertos de verano, que ofereix aquesta cadena de dilluns a divendres des del 30 de juliol passat. Les emissions van començar amb els concerts gravats durant el XXXI Festival de Jazz de Vitòria i a partir del 13 d’agost, s’han començat a emetre les millors actuacions de Jazzaldia, el festival de jazz de Sant Sebastià, un dels més potents d’Europa i pel qual passen cada any les millors figures. Demà (2.30 h) podrem gaudir de la música de Marcus Miller i al llarg de la setmana s’oferiran els concerts de Vienna Art Orchestra, Richard Galliano Tangaria Quintet, Chick Corea & Gary Burton i The Skatalies-Gothan Project. Oferir el millor jazz que ha sonat aquest estiu als escenaris més importants de l’Estat espanyol, és una gran aposta. Però, com sempre, el públic de jazz s’ha de sacrificar, i això perquè o bé ha de recórrer tota la geografia espanyola o bé ha de passar cada nit d’agost sense dormir. RTVE també suspèn en aquestes emissions perquè ens ofereix els concerts a partir de dos quarts de tres de la matinada.

Una icona de l’independentisme

2007-08-17T12:46:00.000+02:00

El Xiri, home d’una paciència proverbial, fidel sempre als seus principis, va passar durant un any i nou mesos 12 hores al dia davant la porta de la presó Model, fins que es va aprovar la llei d’amnistia. Allà hi va fer diverses vagues de fam, i va convertir aquell portal del carrer Provença de Barcelona en un punt de peregrinació gairebé obligat. Per allà, hi van passar cantants, esportistes, polítics i milers de persones més per donar suport a la seva lluita. Mentre era capellà es va estimar més cuidar porcs que no cobrar una pesseta de l’Estat. Per les circumstàncies del moment polític i després de la desaparició de l’Assemblea de Catalunya, va ser un capdavanter del moviment assembleari. Xirinacs, el 15 de juny del 1977 va ser elegit senador independent amb mig milió de vots. Part d’aquella legislatura, quan al Senat tothom seia, ell es quedava dret, i va ser la seva manera de protestar perquè no podia utilitzar el català a la cambra alta. Excapellà i exsenador, independentista i no violent, ha estat sempre un militant irreductible dels mètodes pacifistes, i va ser proposat en tres ocasions per al premi Nobel de la Pau. Però per aquelles coses de la vida, resulta que a l’home que ha encarnat durant dècades la no-violència, els 2005 la justícia espanyola el va condemnar a dos anys de presó per haver fet costat als violents. Feia anys que havia abandonat la política, però sempre va continuar lluitant. Molts catalans el consideren una icona de l’independentisme.

Presidència portuguesa

2007-07-02T11:11:00.000+02:00

Des d'ahir, diumenge, i fins al 31 de desembre, Portugal assumeix la presidència de torn de la Unió Europea. El primer ministre de Portugal, José Sócrates, en la seva presidència de la UE donarà prioritat a la cooperació judicial i policial en la lluita contra el terrorisme.
Pel que fa a les iniciatives en política exterior comunitària, Sócrates ha destacat les conferències de la UE amb els països de l'àrea Mediterrània i la realització de la II Cimera Europa-Àfrica, en les quals la qüestió de la immigració tindrà un lloc destacat. En relació amb la reforma institucional, Sócrates ha anunciat que el dia 23 de juliol convocarà la Conferència Intergovernamental (CIG) que redactarà el futur tractat de la Unió Europea. Sócrates ja ha deixat clar, malgrat els intents de Polònia, que no admetrà cap canvi en el tractat que es va acordar a Brussel·les, ja que «aquest és un tema tancat amb un acord polític al més alt nivell».

Qui no plora no mama

2007-06-26T21:35:00.001+02:00

El setmanari polonès Wprost ha fet la seva interpretació particular de la cimera europea dels dies 21 i 22 de juny a Brussel·les.

Resulta que Polònia, amb una mostra clarísima de manca d'europeisme i amb un nacionalisme escandalòs, creu que va guanyar la cimera. Que els bessons Kaczynski van guanyar la batalla a la cancliller alemanya Angela Merkel. Hi ho han volgut representar gràficament amb aquella dita de qui no plora no mama. A la portada de la revista es veu a Polònia que ja està mamant del tendre pit alemany. D'aquesta manera la portada del setmanari Wprost mostra en un fotomuntatge a Angela Merkel, alletant el president polonès Lech Kaczynski i el primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski, sota el titular 'La madrastra d'Europa'.

La polèmica va sorgir per les dificultats que va posar Polònia, amb la inestimable ajuda de la Gran Bretanya, per tancar el nou Tractat de la Unió. Polònia va arribar a recórrer a arguments repugnants amb Alemanya, tirant en cara a Merkel els morts polonesos en la II Guerra Mundial.

Sarkozy al G-8

2007-06-14T10:17:00.000+02:00

Recordeu la reunió del G-8 que es va celebrar fa pocs dies a Alemanya?

Recordeu que el president dels EUA, es va absentar al matí d’una de les reunions per una suposada indisposició provocada després de beure un boc de cervesa?

Bé dons el flamant president francès Nicolas Zarkozy, va aguantar més que Bush i després de testar la cervesa alemanya es va veure en forces per comparèixer davant els mitjans de comunicació. El resultat és evident, i el podeu comprovar veien aquest vídeo al youtube:

El vídeo de Sarkozy
Està clar quina és l’arma secreta de la Merkel.

La república dels Mossos

2007-06-14T09:59:00.000+02:00

Ara ja sabem quin problema tenen els Mossos, un cos policíac que s'ha de mobilitzar per defensar la seva imatge pública, cosa que s'ha de fer amb la feina i el dia a dia. Clar, tenen eleccions sindicals, una campanya que fa dies estem patint tots els ciutadans.

Aquest Mossos primer van qüestionar la direcció política del Departament d'Interior de la Generalitat, és a dir Joan Saura. Ara com qualsevol república bananera que dubta de la netedat d'un procés electoral democràtic demanen observadors externs per a les eleccions sindicals.

Fins avui tenia entès que la policia catalana era una policia democràtica

Els Mossos i Amnistia Internacional

2007-05-23T21:05:00.000+02:00

Amnistia internacional ha donat ha conèixer el seu informe anual sobre la vulneració dels Drets Humans en 153 països. En aquest informe l’Estat espanyol no en surt gaire ben parat perquè és un dels 102 països del món on la policia tortura.

A Catalunya aquest dies tenim prou exemples de la brutalitat policial exercida pels Mossos d’Esquadra. L’informe d’Amnistia Internacional es fa púbic el mateix dia que els sindicats de mossos convoquen una manifestació, pel 6 juny, perquè es consideren objecte d’un ’linxament mediàtic’. I com que sempre s’ha de matar al missatger, la policia catalana deplora que certs mitjans de comunicació qüestionin cada dia les seves accions policials i reclamen un reconeixement públic de la seva feina.
Un reconeixement públic que ja tenen amb l’informe que ha emès Amnistia Internacional.

El toc personal de Cristina Alsina

2007-05-23T09:28:00.000+02:00

Els candidats a la xarxa III (Girona)

Cristina Alsina es l’alcaldable per Esquerra a l’Ajuntament de Girona.

Té un bloc entre personal i polític. El va crear al febrer d’aquest any, no en vigílies de campanya, però si com a eina per encarar les municipals. L’ha anat actualitzant cada dia amb un estil propi.

És una plana web que té un bon aspecte, però és clarament el típic bloc de partit polític, encara que en favor de la Cristina s’ha de dir que hi dóna un toc personal. Sobretot està bé perquè hi té alguns enllaços interessant i no tots són de partit, cosa que és d’agrair.

Compta també amb un apartat multimèdia amb fotos de campanya i de la ciutat de Girona, però en l’apartat de vídeo queda pobre, perquè només n’ofereix un, el que recull la seva presentació com a candidata.

Puntuació del bloc de Cristina Alsina: 7

De l'Ajuntament de Girona, no cal comentar el bloc de cap més candidat: L'alcaldable del PP Concepció Veray i el candidat d'ICV, Joan Oloriz, sembla que no fan cap aposta per tenir presència a la xarxa.

Però si algú vol saber més, a banda d'aquesta sèrie sobre els blocs de candidats a la xarxa, en Saül Gordillo també fa el seu anàlisi de la Cibercampnaya catalana.

Puigdemont, el candidat blocaire

2007-05-22T18:56:00.000+02:00

Els candidats a la xarxa II (Girona)

Carles Puigdemont és un blocaire que porta temps a la blocosfera i que si bé abans de la campanya tenia un bloc molt personal i amb reflexions força interessants ara ha redireccionat el seu bloc, per una banda cap al discurs electoral i per altra cap a la seva web de campanya amb CiU on com a candidat a l'alcaldia de Girona ens presenta una plana amb molts elements multimèdia.

A la galeria multimèdia hi podem veure i escoltar amb vídeo alguns dels seus darrers mítings i intervencions públiques, i accedir a una amplia col·lecció de fotos de la campanya.

Puigdemont sempre ha apostat clarament per les noves tecnologies i ha estat precursor de la utilització d'Internet en el món del periodisme i els mitjans de comunicació.

Puntuació del bloc de Carles Puigdemont: 8

Els candidats a la xarxa I

2007-05-21T21:06:00.000+02:00

Pagans no és una blocaire

L'alcadesa de Girona, Anna Pagans candidata a la reelecció pel PSC, és present a la xarxa durant aquesta campanya electoral amb una plana web personalitzada.

Una plana fabricada pel seu partit, el PSC, força senzilla i poc personal. Ella no hi escriu, tot i que conté un apartat en el qual si que explica allò que pensa sobre la ciutat de Girona i que de fet és una reproducció de la seva conferència el 10 de gener del 2007 a Tribuna de Girona. A banda, en la web presenta el seu programa, propostes i el seu equip de govern.

Tot molt convencional, res trencador.
Dóna la sensació que Anna Pagans és la xarxa perquè toca, no perquè s'ho cregui.

La seva web es poc interactiva, només hi destaca una galeria de fotografies i un enllaç amb els blocs polítics del seu equip. N'hi ha tres que tenen bloc: Pere Simón, Pia Bosch i Àlex Sáez. Fent'hi una ullada, qualsevol dels tres blocs millora al de la seva jefa, almenys amb l'esperit de blocaires, sobretot el que respiren l'Alex i la Pia.

Puntuació del bloc: 6

Aquelarre de sindicalistes

2007-05-21T13:16:00.000+02:00

El principals líders del sindicalisme europeu es troben avui i fins dijous a Sevilla, en un Congrés, en que se suposa que parlaran de les seves coses. Seria un bon moment perquè aquests agents socials que s'atribueixen la representació del tots els treballadors europeus reflexionin perquè tenen tan poc predicament, perquè cada vegada hi ha menys sindicació i tenen menys força. No serà que els hi cal reciclar-se. Què s'han allunyat del món real del treball. Què només s'acosten a les empreses quan hi ha eleccions sindicals?

Marie-Laure de Villepin

2007-05-17T21:25:00.000+02:00

L’esposa dels fins ara primer ministre francès Dominique de Villepin ha donat llum, color i una nota d’humor a l’acte d’acomiadament del seu marit com a cap del govern.
Marie-Laure s’ha presentat a la cerimònia amb una jaqueta estampada amb una mena de rètols de colors blau en els quals es deia amb lletres ben visible «adios», «salut», «ciao, cio» «bye bye».
Vist això estic convençut que si Villepin hagués guanyat la batalla a Sarkozy, Marie-Laure hauria estat una extraordinària primera dama de França.

L’estil Sarkozy

2007-05-17T15:29:00.000+02:00

Nicolas Sarkozy, el nou president de França, ha deixat clar quin serà el seu estil. En el seu discurs d'investidura va prometre que trencaria amb el passat i que el seu pas per l'Elisi suposaria un canvi important de la França desastrosa que ha deixat el seu antecessor Jacques Chirac, fent una declaració d'intencions que sumada als reptes que haurà d'afrontar no li serà gens fàcils de complir.

El nou mandatari francès vol trencar amb la vella tradició que el president de la República ha de tenir una mera funció d'àrbitre, i es proposa intervenir sovint. Tampoc es vol limitar a comparèixer només un cop l'any davant de l'Assemblée Nationale, la qual cosa suposarà una reforma constitucional.

Sarkozy s'ha proposat portar la presidència amb un nou estil, trencant motlles i exercint el poder amb mà ferma. Amb tot, com a president haurà de ser molt més prudent del que ho ha estat en campanya, perquè avui representa totes les sensibilitats que hi ha a França, la dels seus amics que controlen les principals fortunes del país, però també les dels francesos que cada dia mostren el seu descontentament cremant cotxes en la perifèria de les grans ciutats.

Chirac a la presó

2007-05-16T14:11:00.000+02:00

El president de la república francesa Jaques Chirac, ara que ha deixat el càrrec ja pot ser jutjat per haver finançat il·legalment i amb diner públic el seu partit. Ho va fer quan era alcalde de París.

Chirac ja ha lliurat les claus de l’Elisi al seu successor, Nicolas Sarkozy.
Chirac no anirà la presó per res que tingui a veure amb els seus dotze anys al capdavant de la presidència francesa.

Jacques Chirac ha tancat una llarga carrera política de més de quaranta anys. És una trajectòria gairebé llegendària d’un home que va assistir als consells de ministres presidits pel general de Gaulle, que havia negociat amb Brejnev i que ara es retira definitivament sense nostàlgia per encarregar-se d’una fundació sobre el diàleg de les cultures i seure com a excap d’estat en el Consell Constitucional.

Tot i que intentarà mantenir alguna influència, com també ho van intentar Clinton i Gorbatxov, el final de la seva carrera podria quedar tocat si finalment el jutge el crida a declarar per unes suposades irregularitats que hauria comès quan era alcalde de París.

Un dia per la llibertat de premsa

2007-05-03T21:25:00.000+02:00

La commemoració del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, és sempre un dia trist.

És del dia en que s’aprofita per donar a conèixer al món un trist balanç.

Amnistia Internacional ha fet públic un comunicat en el qual deixa clar que els periodistes som un blanc fàcil en el conflictes armats, perquè per raó de la nostra feina ens posem enmig del merder.

Amnistia recorda que en una guerra:
«És fàcil oblidar que els periodistes també són civils, un poc eixelebrats, de vegades imprudents, però civils amb la mateixa protecció sota el Dret Internacional que qualsevol altra persona civil".

«Cada vegada que se’ls dispara, se’ls llancen bombes, se’ls segresta o se’ls empresona tan sols per exercir el seu treball s’està cometent un crim».

«I quan aquestes violacions de Drets Humans contra periodistes es cometen en conflictes armats, constituïxen greus violacions de les Convencions de Ginebra, és a dir, constituïxen crims de guerra».

Segons dades de la Federació Internacional de Periodistes (IFJ), el 2006 va ser l’any en el qual les morts de periodistes i personal vinculat als mitjans de comunicació van arribar a nivells històrics amb almenys 155 assassinats i morts sense explicació».

Fins i tot el Consell de Seguretat de Nacions Unides, el passat 23 de desembre, va adoptar una resolució en la qual va condemnar els atacs intencionats contra periodistes, professionals i personal de mitjans en situacions de conflicte armat, i va demanar a totes les parts en conflicte que cessessin en aquestes pràctiques.

La solució fàcil es silenciar als periodistes.

Les autoritats de països en conflicte, quan veuen un periodista per protegir-lo es dediquen a restringir la seva capacitat per a informar lliurement. És ha dir, els fan callar.

La llibertat de expressió està consagrada en l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

La pena de mort

2007-05-01T20:27:00.000+02:00

El Japó, conjuntament amb els Estats Units, són els únics països industrialitzats on s'aplica la pena de mort, tot i que aquest càstig ja ha desaparegut dels codis penals de les democràcies occidentals.

L'any passat van ser executades a tot el món 1.591 persones i la pena capital es va aplicar en 25 països; de tots aquests, sis estats concentren més del 90 per cent de les execucions, encapçalats per la Xina, l'Iraq, l'Iran, el Pakistan, el Sudan i els Estats Units.

Aquestes dades sobre l'aplicació de la pena capital arreu del món són esgarrifoses. Amb tot, Amnistia Internacional que acaba de presentar el seu informe anual, considera que avui la pena de mort va a la baixa i que les posicions abolicionistes han agafat força, segons els darrers estudis. De fet, en l'últim any hi ha hagut un descens del 25% del nombre d'execucions i de les condemnes a mort.

La tendència sembla que ens porta cap a l'abolició de les execucions; el líders polítics d'alguns països que continuen aplicant la pena capital han mostrat el seu desig d'abolir-la, però desgraciadament encara hauran de morir moltes persones abans no desaparegui del tot.

Cap govern del món es pot proclamar defensor dels drets humans mentre mantingui la pena de mort a la seva legislació. El dret a la vida és el més important que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, i no hi ha cap argument de pes que justifiqui el manteniment de la pena de mort. En aquest cas la Unió Europea és un exemple per al món perquè va eliminar la pena de mort al seu territori i treballa perquè l'abolició sigui universal.

La Unió Europea i Polònia

El president de Polònia, Lech Kacynski, ha llançat una campanya perquè es restableixi la pena de mort a Europa. Una campanya que ja ha estat rebutjada per la Comissió Europea, que va recordar que la pena de mort és incompatible amb els valors de la UE. Amb tot, el president polonès i diferents grups ultraconservadors pretenen aconseguir mig milió de signatures per forçar un referèndum a Polònia sobre la reinstauració de la pena de mort.

La Unió Europea hauria d’haver estat molt més contundent i fer un advertiment molt més seriós deixant clar que no hi ha lloc a la Unió per a cap govern que defensi la pena capital. És més, Polònia, que va entrar a la UE l’any 2003, va acceptar les regles del joc i els tractats vigents aleshores com el de Niça de l’any 2000 en el qual es recull la Carta de Drets Fonamentals de la Unió amb un declaració sobre l’abolició de la pena de mort.

Enllaços sobre la pena de mort

Gernika, 70 anys després

2007-04-27T12:43:00.000+02:00

Gernika s'ha convertit durant unes hores en la capital mundial de la pau, en commemorar el 70è aniversari del bombardeig que va llançar sobre la ciutat l’aviació alemanya, amb el suport de la italiana i en connivència amb el colpista i dictador Francisco Franco.

Aquell 26 d’abril de 1937, la Legió Còndor va convertir en runes i cendra el centre de la ciutat, i va causar la mort a centenars de persones, en menys de tres hores d’atac.

Coincidint amb aquest aniversari, el lehendakari, Juan José Ibarretxe ha expressat el seu compromís per les vies del diàleg i diplomàtiques per aconseguir la pau tant al País Basc com a tots els racons del món.

Aquest aniversari, que també ha estat commemorat pels alemanys a Berlín, coincideix amb el debat a l'Estat espanyol sobre la conveniència de la memòria històrica amb el reconeixement de totes les víctimes del franquisme. Un reconeixement que setanta anys després sectors importants de la dreta espanyola encara volen negar. Patètic.

Putin, el gran error de Ieltsin

2007-04-26T10:11:00.000+02:00

La mort de Borís Ieltsin, el primer president elegit per sufragi universal a Rússia, hauria de donar una oportunitat al seu successor i actual president, Vladímir Putin, per fer un cop de timó i enfortir la feble i qüestionada democràcia russa.

Borís Ieltsin és l’home que, després de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov, va fer un pas històric i decisiu en liquidar l’URSS, i impulsar la transició d’un sistema totalitari cap a una democràcia parlamentaria.

L’astúcia, la intuïció i el pragmatisme, que van ser molt útils a Ieltsin en una primera etapa, no van ser suficients per afrontar el complicat repte que tenia al davant i va ser qualificat com el mestre del caos, perquè va tenir una presidència marcada pel desordre, la improvisació, els escàndols financers, la guerra de Txetxènia i l’alcoholisme.

Avui, però, ha quedat clar que el seu gran error va ser confiar que Putin seria l'home capaç de construir una nova Rússia veritablement democràtica. Putin avui pot desmentir aquella frase de Ieltsin quan deia que la marxa erere ja no ere possible. Putin està retornat Rússia al seu passat més sòrdit.

Una reunió secreta

2007-04-25T20:45:00.000+02:00

El líder de la UDF, François Bayrou, fa tres anys que no es parla amb Nicolas Sarkozy, segons va revelar el diari regional francès Sud Ouest.

El motiu d’aquest distanciament dels dos polítics va ser la negativa de Bayrou a participar en una conxorxa preparada per Sarkozy amb la finalitat de fer caure Jaques Chirac. Els dos polítics es van trobar el febrer del 2004, poc després que Sarkozy assolís la direcció de la UMP, en un àpat al domicili particular del periodista de la televisió Jaques Chancel. Bayrou explica que no va voler participar en una aliança amb Sarkozy contra Chirac, argumentant l’avançada edat del president de la República Francesa. Bayrou va dir a Sarkozy que fes el que cregués convenient però que no comptés amb ell. A partir d’aquell dia, van trencar relacions.

Les dues visions

2007-04-24T18:24:00.000+02:00

Escoltar les reflexions dels periodistes procedents de països que envien molts immigrants a casa nostra, i que ens expliquin quines són les causes d'aquest flux migratori és l'objectiu del cicle de xerrades que sota el títol «dues visions» des del 24 d'abril es celebra a la seu de Barcelona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Els periodistes convidats venen de països com l'Equador, Marroc, Romania, Senegal, Bolívia i Paquistan i la seva aportació és molt important perquè ens parlen de les causes que provoquen l'emigració i de com n’informen els mitjans de comunicació, en els països d’origen. Després nosaltres amb aquestes dades cal que reflexionem de quina manera donem la mateixa informació però des del punt de vista d'un país d'acollida. L'exercici, penso que és molt interessant.

La mentida del PP

2007-04-13T17:50:00.000+02:00

La teoria de la conspiració en relació amb els atemptats de l’11-M que encara mantenen importants dirigents del PP i mitjans de comunicació afins es va desmuntar del tot el dia que l’exdirector general de la policia i actual europarlamentari del PP, Agustín Díaz de Mera, va comparèixer davant el jutge Gómez Bermúdez i va intentar mantenir la mentida de la implicació d’ETA en els atemptats sobre la base de la suposada confidència d’un informador anònim, el nom del qual es va negar a revelar al jutge, encara que després el va passar per escrit al tribunal. Cap dels alts càrrecs policials en l’etapa Aznar, i cap dels suposats confidents de Díaz de Mera defensa ni ha defensat mai la implicació d’ETA en els atemptats. El paper galdós de Díaz de Mera davant el tribunal i el judici de l’11-M han posat al descobert una mentida que durant tres anys ha mantingut Acebes i la cúpula del PP amb un total menyspreu per les víctimes.

Tribunals sota sospita

2007-03-27T12:59:00.000+02:00

El Consell General del Poder Judicial va ser creat com a òrgan independent del govern per evitar els vicis i la influència de les lluites polítiques en l’administració de la justícia. És allò de la separació de poders de Montesquieu i la suposada independència judicial. Tot plegat, una quimera. El mal, però, ve d’origen –de la Constitució del 1978–. D’un total de vint vocals, vuit juristes són escollits per les Corts Generals (quatre el Congrés i quatre el Senat), i la resta dels dotze vocals judicials, per desig del PP i el PSOE, finalment també són escollits per les majories parlamentàries. És la perversió del sistema. La composició actual del CGPJ, que és filla de la majoria absoluta del PP, va caducar el novembre del 2006, però continua i ha portat a la politització escandalosa de la justícia. L’últim capítol, el de la sala 61.

Publicat a l'edició del diari El Punt del dia 23 de maç del 2007

Religió i llibertat d'expressió

2007-03-27T00:00:00.000+02:00

El Tribunal Correccional de París ha absolt fa pocs dies el director de la publicació francesa Charlie Hebbo, Philippe Val, que havia estat denunciat per la comunitat musulmana francesa per la publicació d'unes caricatures de Mahoma que considerava ofensives. La justícia francesa va entendre que si bé un dels dibuixos podia ofendre els creients, el fet de publicar-lo estava justificat pel context en el reportatge de la revista, i que per damunt de tot s'ha de fer prevaler el dret a la llibertat d'expressió. De fet, en la sentència s'indica que la francesa és una societat laica i plural que respecta totes les creences, de la mateixa manera que permet la llibertat de criticar les religions. I en aquest cas concret, que el que podria ser entès com una blasfèmia contra una divinitat o religió, no ha de suposar necessàriament una injúria, que sí que estaria penada jurídicament.

Des de diversos mitjans s'ha ressaltat que aquesta sentència ha estat una victòria de la lliberta de premsa i d'expressió, però que en cap cas no ha suposat la derrota d'una determinada comunitat.

La llibertat de crítica a les religions és un símptoma de normalitat democràtica, i n'hem tingut exemples a casa nostra, fa anys, amb la polèmica obra teatral d'Els Joglars Teledeum i, més recentment, amb l'espectacle La revelació, de Leo Bassi, i les diverses imitacions que es fan del papa Benet XVI tant a casa nostra com en diverses televisions italianes. Tots aquests casos, només per esmentar-ne uns quants exemples que possiblement han ferit sensibilitats de diversos creients, no han estat exempts de polèmica, ja que han estat objecte de crítiques i fins i tot d'amenaces, però malgrat alguna prohibició local sempre s'han pogut fer.

De la mateixa manera que en una societat plural hi ha llibertat de religió, hi ha d'haver i s'ha d'acceptar la llibertat d'expressió d'aquells que sanament en volen fer una crítica.

Adieu o revoire Chirac!

2007-03-13T21:00:00.000+01:00

Esl editorials dels principals diaris no es posen d'acord en si Jaques Chirac deixa la política per sempre o només desapareix de la presidència de França. Mentre el diari El País editorialitzava dient :

"'Adieu', Chirac. Es un adiós definitivo a la política, no un au revoir el que el presidente francés, Jacques Chirac,........."

El diari La Vanguardia era més condescendent amb el mandatari francés i deia: " Au revoir´, Chirac Daas las características del personaje, es difícil despedir a Jacques Chirac, quinto presidente de la V República francesa directamente elegido por el pueblo - Alain Poher ocupó el puesto de manera interina dos veces, primero cuando dimitió Charles de Gaulle y luego cuando Georges Pompidou murió en el cargo- con un adiós final. Es mucho más apropiado utilizar el hasta luego, (...)"

De fet l'anunciada retirada de Jacques Chirac, suposarà passar una plana important en la política de França, en un moment d'incertesa sobre qui el succeirà com a president de la República Francesa a partir de les pròximes eleccions.

Chirac, que ha renovat en dos mandats consecutius el càrrec de president de l'Estat francès, passarà a la història com el dirigent que va liderar l'oposició europea a la guerra de l'Iraq i per haver perdut el referèndum que va rebutjar el tractat constitucional de la UE.

Chirac és un dels polítics europeus que fa més anys que és en el poder i ha demostrat grans dots i habilitats per navegar en la política en funció dels seus interessos, passant del gaullisme a ser un gran defensor del liberalisme durant els anys vuitanta. No ha estat un líder europeista com ho va ser Mitterrand, sinó que ha mantingut una actitud europeista tèbia tot i que ha estat un gran defensor de l'euro. La seva etapa també serà recordada per haver estat un gran impulsor de les proves nuclears al Pacífic, tot i que després ha pretès liderar la lluita contra el canvi climàtic.

Chirac se'n va en un moment en què l'Estat francès té una elevada taxa d'atur i està immers en un profund debat sobre la discriminació social i racial, i tot i que continua sent una de les grans potències mundials, cada cop va perdent més influència en la política internacional. No sembla gaire oportú que ara vulgui marcar la línia a seguir del seu successor com va suggeriri en el seu discurs de diumenge.

Compromís de la UE amb el clima

2007-03-12T12:55:00.000+01:00

La tradicional cimera de primavera de la Unió Europea, que es va celebrar dijous i divendres passat a Brussel·les, ha aprovat una estratègia energètica contra el canvi climàtic que inclou compromisos de gran abast.

La UE ha fet un pas endavant amb la intenció de tenir un paper d'avantguarda en la lluita contra el canvi climàtic arreu del món, amb una política valenta que tard o d'hora haurà d'arrossegar altres països industrialitzats perquè s'apuntin a la lluita contra l'escalfament global. Una aposta que, independentment del convenciment mediambiental dels països que l'assumeixin, representa també una inversió de futur.

Són molts els informes que demostren que per a l'economia mundial és més rendible i barat aplicar mesures per frenar el canvi climàtic que no haver de pagar-ne els efectes i les conseqüències. Però perquè aquest combat tinguí efecte, cal aplicar mesures dràstiques amb vista al futur, i a més fer-ho a escala mundial. Les polítiques regionals, encara que siguin de la UE, en la lluita contra el canvi climàtic, aïllades no obtindran cap resultat satisfactori si no s'aconsegueix la complicitat de les principals potències industrials del planeta.

La cimera de Brussel·les ha estat una de les més positives que ha celebrat la UE en els darrers anys, perquè afronta sense manies un problema real en el qual s'implica a fons. Cal, però, que els acords de la cimera no quedin només en bones intencions, sinó que vagin més enllà i que s'apliquin als vint-i-set estats membres les polítiques anunciades sobre la reducció de les emissions de CO2, l'aplicació de les energies renovables i la utilització de biocombustibles.

Eutanàsia pasiva

2007-03-10T16:08:00.000+01:00

El cas de la granadina Inmaculada Echevarría, ingressada des de fa deu anys en un hospital a causa d'una distròfia muscular, que ha demanat que se li retiri el respirador que la manté amb vida ha tornat a reobrir el debat sobre l'eutanàsia i el dret a una mort digna.

El vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal i arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares, ja ha deixat clar que la retirada del respirador que manté amb vida la dona seria una aplicació de l'eutanàsia i que si es permetés es faria un primer pas per legalitzar-la. Cañizares, des de les seves conviccions, es mostra contundent a afirmar que l'eutanàsia sempre és il·legítima i que és un atemptat a la dignitat i a la vida humana.

L'ultraconservador cardenal no s'equivoca quan afirma que aquest cas no té precedents a l'Estat espanyol. Per primer cop una institució política, i en concret el Consell Consultiu d'Andalusia, s'ha mostrat d'acord que es compleixi la voluntat de la dona. També la Comissió d'Ètica i Deontologia Mèdica de l'Organització Col·legial Mèdica de l'Estat espanyol ha negat que, conceptualment, aquest cas es pugui qualificar d'eutanàsia. El president d'aquesta institució mèdica entén que en tot cas encaixa en el dret de la pacient a rebutjar un tractament extraordinari i desproporcionat per mantenir-la artificialment amb vida. La mateixa Constitució espanyola estableix que tothom pot disposar lliurement de la seva vida. I en aquest cas Inmaculada vol exercir el seu dret demanant que es deixin d'adoptar mesures extraordinàries per perllongar-li la vida. És el que s'anomena eutanàsia passiva, un supòsit que no és punible segons l'actual Codi Penal. Pot generar dubtes ètics i morals, per raons religioses, als professionals de la medicina, però suposa el final del patiment d'aquesta dona que només reclama el seu dret a una mort digna.

La corrupció del PP

2006-12-21T10:01:00.000+01:00

El debat sobre la corrupció urbanística, que és al centre de l'actualitat política i sobre el qual semblava que hi havia un cert consens per eradicar-lo, ha fet un gir important després que el Partit Popular ha utilitzat també en aquesta qüestió aquella màxima que des de fa temps regeix tota la seva activitat: la millor defensa és un atac. D'aquesta manera intenta criminalitzar aquells que persegueixen la corrupció urbanística, i no els alcaldes i regidors corruptes.

L'estratègia de la confusió i d'embolicar-ho tot, tal com s'ha fet amb la teoria de la conspiració de l'11-M, té com a objectiu aconseguir que l'opinió pública no sàpiga distingir qui són els delinqüents. Es tracta de trastocar-ho tot per barrejar jutges, fiscals i investigadors amb els culpables, els criminals, els corruptes i els grups d'especuladors que sense cap mena d'escrúpols s'aprofiten de la bogeria del rajol per compar a qui sigui i al preu que faci falta.

El que sorprèn més és que mentre el president del PP, Mariano Rajoy, parla d'expulsar del seu partit tots els implicats en les trames urbanístiques i de mantenir una actitud ferma de tolerància zero amb la corrupció, altres dirigents del seu partit com ara el president de les illes Balears, Jaume Matas, hagi optar per acusar el fiscal general de l'Estat d'haver iniciat una persecució política o que el president de les Canàries, José Manuel Sòria, exigís una desautorització de les investigacions, o que Eduardo Zaplana defineixi la persecució de la corrupció com una mostra d'un estat policial.

Aquesta posició d'alguns sectors del PP protegint els corruptes està en sintonia amb la política d'aquest partit, que en l'etapa del govern d'Aznar va fer desaparèixer la fiscalia anticorrupció. Aquesta lluita partidista portada a les últimes conseqüències només ens pot conduir al descrèdit de la justícia i de les institucions democràtiques.

LiberPress 2006

2006-12-20T10:56:00.000+01:00

El periodista californià Jon Lee Anderson ha recollit a Girona el Premi Liber Press 2006, en un acte celebrat a la Diputació de Girona.
L'atorgament d'aquest premi a Anderson suposava un reconeixement al periodisme de debò, sense manipulacions, en definitiva, una exaltació a la veritat informativa. L'acte va estar precedit per la conferència La guerra no és un espectacle, a càrrec del mateix Anderson i del premiat de l'any passat, Gervasio Sánchez.

Jon Lee Anderson va dir que Girona s'havia convertit en una de les ciutats de la seva llista de llocs amb vincles per a ell, tot i la seva vida erràtica per tot el món.

L'autor premiat és un dels més destacats periodistes d'àmbit internacional. Actualment col•labora amb la prestigiosa publicació New Yorker i és un dels principals especialistes en el conflicte de l'Iraq, tema sobre el qual ha escrit un llibre cabdal, La caída de Bagdad, publicat per Anagrama en castellà. És també autor de l'obra de referència Che Guevara. Una vida revolucionaria, també editat per Anagrama, i en què, entre d'altres, descobreix on estan les restes del revolucionari sud-americà.

Ha treballat per a altres mitjans com The Guardian, El País, The New York Times, Times, Harper's i Financial Times, entre d'altres. A més, Anderson ha cobert informativament conflictes com el de Libèria, El Salvador, el Sàhara occidental, l'Afganistan, Birmània i Gaza. També és autor dels perfils de personatges com Fidel Castro, Gabriel García Márquez, Augusto Pinochet, Saddam Hussein i Hugo Chávez

El també periodista Josep Martinoy, cap de Redacció d’Internacional d’El Punt que l'a entrevista a Girona explica que:
La conferència d'Anderson i Gervasio Sánchez a la Fontana d'Or va deixar un cert regust pessimista. Testimonis directes dels principals conflictes, els dos periodistes es van mostrar molt crítics amb el seus respectius governs. Creuen que la seva feina de denúncia de les atrocitats té molt poca influència en les societats occidentals. Sánchez va denunciar que en l'època de govern de Zapatero l'Estat espanyol està exportant més armes que en l'època del govern del PP, i Anderson va relatar amb detall el cas d'un nen iraquià amant del voleibol a qui les bombes dels EUA van amputar els braços.

El també periodista gironí i diputat al Parlament de Catalunya, Carles Puigdemont recull la seva opinió sobre Jon Lee Anderson el sel seu bloc personal

Foto de Pere Duran / Diputació de Girona

Avís a Turquia

2006-12-12T18:00:00.000+01:00

L'Acord dels ministres d'Afers Estrangers de la UE per relantir les negociacions de l'adhesió de Turquia és un dels pocs encerts de la Unió, que per una vegada ha mostrat fermesa i decisió.

Els turcs han incomplert reiterdament el Protocol d'Ankara, que els obliga a obrir ports i aeroports a tots els socis europeus, amb Xipre inclosa. Lògicament el president turc Recep Tayyip Erdogan ha qualificat d'injusta la mesura.

Avui el Parlament Europeu ha avalat la decisió dels ministres i tant la canciller aleamnya, Angela Merkel com el ministeri francés d'Afers Estrangers han indicat que s'ha enviat un missatge molt clar a Turquia.

La fermesa de la UE caldria però que es demostrés en altres situacions de política internacional i que s'apliqui també en clau interna per tal de tallar les ales a socis que s'estan revelant com incòdes, com és el cas de Polònia.

Pinochet, un criminal

2006-12-11T20:24:00.000+01:00

Els honors militars que Xile ha dispensat a Pinochet. Són un insult per a les víctimes i per la democràcia.

Aquets dos dies m'ha esgarrifat escoltar i llegir algunes opinions que salvaven la cara a Pinochet, o perquè va saber plegar a temps o perquè va propiciar el creixement de l'economia del seu país.
No ho entenc, no puc, ni vull entendre com avui encara algú pot pensar que Pinochet tenia ni que fos una engruna d'humanitat. Ell era un criminal i tots els que li van fer costat en són complices, com ho va ser el govern del EUA que va donar suport al cop d'Estat. Pinochet després de torturar i matar, també va robar milers de milions als xilens.

La imatge de Pinochet mort em recorda massa la d'un altre dictador feixista que vam patir a casa nostra, que no vam saber enterrar prou bé, ja que avui encara s'aixequen veus de l'entorn del PP reivindicant la seva figura. Cosa que demostra que no és pot passar plana. S'ha de jutjar i condemnar a tots els criminals, sense exepció.

Per aquets motiu entenc que tots els procediments judicials contra Pinochet han de continuar fins al final. Val la pena llegir les opinions d' Eduardo Contreras, un dels advocats que va lluitar judicialment per condemnar Pinochet, i que es van publicar al diari El Mostrador. “A Pinochet hay que enterrarlo como a un delincuente”

Triunfo

2006-11-29T21:15:00.000+01:00

Pels nostàlgics que enyoren el periodisme que es feia durant la transició espanyola, la revista Triunfo ha obert part de les seves planes històriques al plúblic en general que hi pot accedir a traves de la plana web triunfodigital.com.

No dic que aquest periodisme fos ni millor, ni pitjor que el d'avui, això no es pot generalitzar, perquè a banda de Triunfo també hi havia altra premsa, i quina premsa!

Repassar avui alguns dels articles que publicava la mítica revista, és un exercici interessant. De fet, mirar l'hemeroteca, és un exercici que tots els periodistes hauriem de fer sovint. Dóna molt de sí i no té cap secret, sobretot quan recordes a segons qui allò que va dir i que avui s'en panedeix d'haver-ho dit.

Sense anar més lluny només cal veure que ha fet el PSOE amb el seu polèmic vídeo «La otra tregua», un senzill exercici d'hemeroteca.

Les hemeroteques i les cas De Juana Chaos

Sense cap intenció de fer prediccions, puc assegurar que la famosa sentència del Tribunal Suprem que condemna a De Juana Chaos a més de dotze anys de presó, passarà a les hemeroteques, com una autèntica aberració jurídica. I si no, només cal fer un repàs als juristes que han començat a destroçar públicament el contingut de la polèmica sentència del l'alt tribunal, com ha fet Nicolás García Rivas o també Bonifacio de la Cuadra.

Un gol català a la Comissió Europea

2006-11-24T21:09:00.000+01:00

Per primera vegada en la història de la UE, un text en català s’ha publicat a la plana oficial de la Comissió Europea, no se sap ben bé si ha estat un error o que finalment han entès que Catalunya és una nació amb una llengua pròpia.

En tot cas per si és tracta d’un error i decideixen retirar aquest text, afanyeu-vos a consultar aquesta web de la Comissió Europea a :

http://www.ec.europa.eu/news/around/061117_6_es.htm

Un mal soci per la UE

2006-11-24T14:00:00.000+01:00

Els polonesos, a banda d’haver alimentat el mite de que els seus lampistes seran la ruïna dels lampistes francesos (és el mite del lampista polonès a França), ara resulta que impedeixen que la resta d’europeus resolguin part dels problemes energètics amb el petroli i el gas de Rússia.

Polònia ha bloquejat la negociació de la Unió, amb el Kremlin. Els polonesos exigeixen que Rússia aixequi l’embargament sobre la carn polonesa, en vigor des de fa un any per problemes amb els certificats veterinaris, i a més pretenien que abans de la reunió d'avui, Rússia ratifiqués la Carta Europea de l’Energia.

Evidentment, els russos no accepten condicions prèvies i la cosa ha portat a que la UE acudeixi dividida a la reunió. La Comissió Europea ha intentat convèncer Varsòvia perquè resolgui els seus problemes amb Rússia sense entorpir una negociació de la Unió Europea.

Sobre els problemes que ocasiona Polònia a la Unió Europea, el periodista gallec Félix Soria, en el seu blog ha penjat un l'article El gobierno polaco daña la economía de la UE, la lectura del qual recomano especialment.

El corresponsal de Liberation a Brussel·les, Jean Quatremer, periodista i advocat també en el seu blog fa un comentari sobre aquesta extranya relació de Polònia i la UE.

Montilla i Ségolène

2006-11-22T10:31:00.000+01:00

Amb una victòria espectacular i incontestable en les eleccions primàries del Partit Socialista Francès, Ségolène Royal ha estat proclamada candidata per aquest partit a les eleccions presidencials franceses de la primavera vinent.

Aquest model d'eleccions primàries dins d'una formació política és un exemple extraordinari de democràcia interna del qual haurien d'aprendre tots els partits polítics de casa nostra.

El cas Montilla és tot el contrari del que ha passat a França. L’aparell del PSC, decideix carregar-se Maragall i posar al seu home, José Montilla com a candidat. Tot un exemple de democràcia interna de partit, amb la “neteja” posterior que això ha significat. Montserrat Tura que va gosar insinuar que Montilla no era el millor perfil de candidat a la presidència de la Generalitat i ja s’ha vist que li ha passat. Caldrà veure que passarà amb la resta de consellers socialistes del govern que no són de la corda de l’aparell del PSC.

Es interessant la reflexió que sobre aquest tema fa el diputat del PSC Àlex Saez en el seu bloc. El periodista d'El Punt Saül Gordillo dedica avui un post a José Montilla.