dijous, d’abril 20, 2006

El «factor Marbella» i el dret a la informació


El cas de corrupció, sense precedents, amb béns de més de 2.400 milions d’euros comissats, que s’ha destapat a Marbella, i que ha suposat que les màximes institucions de l’Estat hagin adoptat també una solució sense precedents en democràcia com és la dissolució de l’Ajuntament de Marbella i el nomenament d’una comissió gestora fins a les pròximes eleccions municipals, posa sobre la taula un tema tan polèmic com és el dret de la informació.

Davant tot allò que durant anys havien estat més que sospites de corrupció a la Costa del Sol, cal recordar que ja a Marbella 18 dels 27 regidors havien estat imputats en diferents processos judicials, si hagués estat possible fer un treball rigorós i independent de periodisme d’investigació, sense traves legals, molt probablement s’hauria destapat fa temps aquesta xarxa de corrupció urbanística.

Ningú entén com durant més de quinze anys alguns dels principals actors, avui imputats, de tot aquest afer de Marbella hagin pogut actuar impunement. Si bé és cert que hi ha hagut nombroses denúncies i actuacions judicials, mai s’havia arribat a estirar el fil, per descabdellar una part tan important d’aquest entramat, encara avui molt embolicat, ni tampoc sabem si finalment s’arribarà ben bé al fons de tot. Probablement no. En un món tan globalitzat en el qual les informacions cada dia són més mediatitzades i controlades, el periodisme d’investigació no està de moda. Aquest treball periodístic de fer el seguiment minuciós sobre les propietats d’alguns polítics locals i les possibles transaccions immobiliàries, a banda de la lògica reticència dels aparells administratius, que sovint controlen els mateixos investigats, té altres dificultats afegides.

El fet és que en un afer de corrupció urbanística, com és el cas de Marbella, el sistema de llibertats grinyola, o dit d’una altra manera, hi ha una clara col·lisió entre el que és el dret constitucional a la informació, que empara el periodista per tal que pugui obtenir i posteriorment transmetre a l’opinió pública una informació veraç i d’interès per a la comunitat i l’opacitat del registre de la propietat. Si bé la consulta al registre de la propietat es regeix pel principi de la publicitat, no ens enganyem, perquè aquest principi de publicitat col·lideix amb el dret dels periodistes a obtenir una informació veraç i a la crítica política perquè el registre, i així ho han determinat els tribunals, no és l’òrgan adequat per servir aquest drets. La llei hipotecària deixa molt clar que la publicitat del registre de la propietat exigeix un interès legítim d’aquells que hi pretenen accedir. El problema rau a interpretar què s’entén per l’interès legítim. Pels professional de la informació és l’interès d’esbrinar en quines mans han anat a parar certes propietats per tal que les activitats econòmiques dels càrrecs públics siguin transparents. Però el registre de la propietat no entén de polítics corruptes, ni de testaferros, ni de trames de corrupció, ni de blanqueig de diners, tret que no rebin un manament judicial. Si ens endinsem en el món del dret veurem que per als registradors només es presumeix que tenen interès legítim i estan acreditats per accedir al registre les persones o entitats que desenvolupen una activitat professional o empresarial relacionada amb el tràfic jurídic de béns immobles, com entitats financeres, advocats, procuradors, graduats socials, auditors de comptes, gestors administratius, agents de la propietat immobiliària i altres professionals que ocupin activitats similars, a banda de les entitats i organismes públics i els detectius, sempre que expressin la causa de la consulta i aquesta estigui d’acord amb la finalitat del registre. L’argument és que el registre de la propietat està al servei de la seguretat en el transit jurídic d’immobles i per qualsevol altra circumstància que no sigui aquesta s’imposa el dret a la intimitat dels titulars registrats sobre el dret a la publicitat, malgrat que aquests titulars puguin ser delinqüents. Podem debatre sobre els límits de la legitimitat del dret a la informació i el dret a preservar la intimitat de determinades dades. Però quan en una ciutat hi ha més de 30.000 apartaments il·legals, es construeix en sòl públic i en zones verdes i les actuacions urbanístiques responen a una política de tràfic d’influències, potser cal replantejar-se aquesta opacitat que en determinades administracions no fa res més que protegir la corrupció.

Publicat com a tribuna d'opinió a totes les edicions del diari El Punt el dimarts 18 d'abril 2006